Puedes compartir esta entrada en:

La brutal capacitat econòmica de les grans plataformes, com Netflix o Amazon, està desplaçant als cinemes com a peça central de la cultura audiovisual. Aquestes són les claus d’una nova era en el consum de pel·lícules, que vaig publicar inicialment al Catalunya Plural.

Aquest dissabte, l’Acadèmia de Cinema espanyol es va reconciliar amb el, de vegades injustament oblidat, Pedro Almodóvar. Els Goya a millor pel·lícula, direcció i guió premiaven directament el gran director manxec, a més de l’aconseguit pel seu ‘alter ego’, Antonio Banderas, com a millor actor.

Però el que potser va quedar en segon pla, va ser la part final del discurs d’agraïment del cineasta. Almodóvar va posar l’accent en la situació de cinema independent, el d’autor: “El cinema que es fa fora dels marges de les televisions, de les plataformes, està en seriosa via d’extinció”.

I afegia, dirigint-se a Pedro Sánchez, primer president de Govern que acudia a la gala d’ençà que José Luis Rodríguez Zapatero ho va fer el 2005: “El nostre cinema necessita la protecció, ja no del seu Govern, sinó de l’Estat, perquè aquest serà el nostre futur i el dels directors que, d’aquí a deu anys, s’inspirin en el cinema que s’està fent ara. Aquest serà el futur de tota aquesta gent, que ara mateix ho tenen més difícil que abans”.

I és que aquesta ‘edat d’or’ de les sèries de televisió té altres cares, no tan maques. L’arribada de les plataformes de ‘streaming’, majoritàriament nord-americans, amb Netflix i Amazon Prime Vídeo al capdavant, a més d’HBO, Rakuten, Apple, aviat Disney i els molts de canals de tele de pagament existents (Movistar +, Fox, TNT, Cosmopolitan, Comedy…) suposa un nou model de concentració global del capital propietari d’aquests mitjans audiovisuals.

Fa unes setmanes, Jaume Ripoll, cofundador i director de Filmin, única plataforma espanyola del sector, reflexionava sobre el tema en aquest mitjà: “La inversió que estan assumint i aconseguint aquestes grans companyies no és per quedar-se amb un tros petit del pastís, sinó amb un gran percentatge de mercat, perquè en cas contrari no arribarien a cobrir les despeses de producció. Ara n’hi ha una guerra molt clara per convertir-se en la plataforma hegemònica. I el que s’intueix que hi haurà, tard o d’hora, són fusions”.

El que està passant és una reordenació de l’antic sistema d’estudis nord-americans, basat en interessos comercials i una concepció del cinema com a negoci i espectacle, en el qual empreses com ara Netflix i Amazon, que formen part de conglomerats globals, han aparegut per substituir els vells estudis o absorbir-los. La seva brutal capacitat econòmica està canviant de tal manera el panorama, que està forçant el sistema de finestres de distribució i eliminant la importància del cinema com a peça central de la cultura i l’economia del sector.

Fins ara, aquest sistema era important per aconseguir els màxims beneficis possibles d’una pel·lícula: primer es veia en el cinema, al cap d’uns mesos, en DVD, i finalment, després d’un parell d’anys, a la televisió. Aquest model tradicional que defensen aferrissadament els exhibidors (els propietaris de les sales de cinema) està en crisi en l’àmbit global, ja que les plataformes més poderoses, com Netflix, estrenen (excepte comptades excepcions) les seves pel·lícules directament a la pantalla petita sense passar per les grans sales.

El mateix Almodóvar comentava en una recent entrevista a ‘El País’: “És terrible que de pel·lícules com ‘L’irlandès’ o ‘Històries d’un matrimoni’ t’assabentis per casualitat que arriben al cinema, perquè no hi ha interès en què sàpigues que pots veure-les en una pantalla”. En efecte, ‘L’irlandès’ ha arribat a alguns cinemes només perquè pugui competir a la gala dels Oscars, el 10 de febrer. Ja va passar l’any passat amb ‘Roma’. Només la insistència d’Alfonso Cuarón i la possibilitat d’aconseguir l’estatueta van doblegar la intenció inicial de Netflix d’emetre la pel·lícula només per als seus abonats.

És evident un aspecte positiu: l’enorme inversió dels nous estudis està donant lloc a més produccions i més llocs de treball. A Espanya, per exemple, són moltes les productores i professionals que s’estan beneficiant d’això. J.A. Bayona està rodant una nova versió de ‘El senyor dels anells’ per Amazon; Alejandro Amenábar està adaptant el còmic ‘El tresor del Cigne Negre’ per Movistar+, i Nacho Vigalondo ha dirigit ‘El veí’ per Netflix.

“Si un pensa en un munt de directors espanyols de primera línia, tots esteu fent sèries. I jo em pregunto: ¿quina serà la producció espanyola cinematogràfica de l’any que ve? Les plataformes han arribat com un tsunami, amb aspectes positius, com que tothom està treballant, o que hi hagi més oferta de ficció que mai, però està canviant el model de veure la ficció. Això pretenien des del principi i ho estan aconseguint”, li deia precisament Almodóvar al seu col·lega Amenábar a ‘El País’.

Es reprenen les velles pràctiques dels estudis: contractar els millors creadors perquè treballin en exclusiva per a ells. Però les plataformes i televisions privades fan més cas dels algoritmes que de la creativitat artística. Aposten per cert tipus de productes que, tret de comptades excepcions, limiten i condicionen la tasca de productors, guionistes, realitzadors i actors en favor del nombre de visionaments.

I aquí entra en escena el factor públic. És evident que els clients de les plataformes de vídeo a la carta tenen al seu abast una enorme oferta audiovisual, cosa que incideix negativament en l’afluència a les sales de cinema. Hi ha tantíssimes sèries, pel·lícules i documentals que es necessitarien moltes vides per consumir-les.

En contra seu juga la dificultat de separar el gra de la palla, el producte de qualitat del mediocre i l’obra d’art de l’últim èxit comercial. Existeixen poques alternatives (televisions públiques com TVE i TV-3, i plataformes com Filmin, entre elles) per a què el bon cinema espanyol independent i les sèries europees minoritàries, però de gran qualitat, trobin el seu públic.

Com deia Almodóvar, només el suport de l’Estat i una fiscalitat més favorable permetrà que el futur de cinema espanyol no sigui tan negre com es presenta ara.