Puedes compartir esta entrada en:
Perfil del Capolatell des de la ruta.

Com sabeu, tendeixo a allargar-me en excés. Per això, l’altre dia, a l’entrada sobre la Vall de Lord, us vaig deixar sense explicar la part final, amb els detalls de la peripècia que hi havia engegat: l’intent de veure la presó natural de la serra de Busa.

Aquesta presó és en un extrem del Capolatell, l’espècie d’altiplà envoltat de cingleres a què ens volíem dirigir. Una profunda esquerda separa una part d’aquesta muntanya de la resta de la plana, cosa que aïllava totalment el lloc, al qual només es podia accedir usant un pont llevadís.

El Capolatell des d’avall.

Durant la guerra de la independència espanyola contra la invasió napoleònica, anomenada guerra del francès a Catalunya, a inicis del segle XIX, una part d’aquells enormes i inexpugnables cingleres van ser usats com a campament militar de les tropes o els guerrillers catalans.

Un pas sota les cingleres de Busa.

No eren temps de contemplacions amb l’enemic i als francesos que havien estat fets presoners se’ls abandonava allà, moltes vegades sense aliments ni roba d’abric. Qui no moria de gana o de fred optava per saltar al buit, en un intent de fugida.

Restos de l’ermita de Sant Iscle i Santa Victòria.

La ruta a peu suggerida per Turisme del Solsonès per arribar a la Serra de Busa i el Capolatell és molt maca, però exigent i relativament llarga: prop de 12 quilòmetres i gairebé quatre hores de caminada. En el nostre cas, atès que som persones grans, encara que estem acostumats a caminar set o vuit quilòmetres diaris en asfalt, la durada prevista sempre s’allarga.

Com veureu en el gràfic, la ruta s’inicia en un lloc habilitat per aparcar els cotxes molt a prop de l’alberg de les Cases Altes de Posada i de l’ermita de Santa Eulàlia de les Cases, a uns sis quilòmetres escassos de Sant Llorenç de Morunys en direcció a Solsona.

Restos de Casa Llobeta.

Nosaltres vam seguir les indicacions del track i al cap de poc temps, després d’un bon tros en ascens, ens vam trobar amb les restes de la masia Casa Llobeta i de l’ermita dedicada a Sant Iscle i Santa Victòria. No hi ha excessives indicacions i excepte algun petit pal vertical, cal estar atents al GPS per no despistar-se.

Powered by Wikiloc

Tot i que encara no era l’hora de més calor i bona part de l’itinerari discorre a l’ombra dels arbres que abunden a la zona, la veritat és que a les dues hores i mitja de pujada vam arribar a albirar la Casa Vila, però després de menjar un trosset de coca que portàvem a la motxilla, vam decidir que era més prudent fer mitja volta. Un altre dia seria. Un altre dia seria.

Casa Vila, de lluny.

La raó d’aquesta prudència cal buscar-la en diversos factors: portàvem litre i mig d’aigua, potser una mica escàs per a la calor que feia; en lloc d’un bon entrepà per dinar (la idea era acabar la ruta abans de les 3 de la tarda) portàvem unes barretes energètiques i unes ametlles per si la ruta s’allargava.

Les cingleres de Busa.

La ruta suggerida és circular i passa pel Cogul, un bonic cim de 1.526 metres, per després tornar al punt de partida. I no hi ha contemplada la desviació cap a la presó des de la Casa Vila, situada al Pla de Busa: un parell de quilòmetres més i un mínim d’una altra horeta per arribar i veure el lloc.

En groc, el track de la nostra ruta.

El que us deia: decidim tornar pel mateix camí, ara en baixada. I si la pujada l’havíem fet en dues hores i mitja, el descens no va arribar a una hora i mitja. Això sí, a bon ritme. Un punt que ens va semblar una mica més complicat durant l’ascens (fins i tot amb el track entre les mans vam tenir els nostres dubtes) ho vam resoldre molt bé a la baixada.

El pantà i, entre les branques de l’arbre, el santuari de Lord de lluny.

Després d’haver reparat forces en un restaurant (el Vilasaló, que està força bé), de tornada a l’hotel la propietària ens va explicar que hi havia una manera més còmoda d’arribar a Busa: amb cotxe, mitjançant una volta d’uns 40 quilòmetres, passant per les poblacions d’Olius i Navés. Caldrà estudiar-la per al proper intent.