Puedes compartir esta entrada en:

Aquesta és la història d’un curtmetratge titulat ‘Potser no sigui massa tard’, de què es compleixen 30 anys de la seva exhibició en cinemes de Barcelona. El va rodar l’autor d’aquest bloc i qui signa aquestes línies. El text s’ha publicat originalment en Nosolocine.net

Aquest matí, l’amic José López Pérez m’ha parat una emboscada, aprofitant l’assumpte est de l’confinament: “Per què no ens escrius el del teu curtmetratge?” ¡Cels! És que no sé ni on tinc una còpia, maleïda sigui, li asseguro.

Però Jose, que de tant en tant em demana veure el curt en qüestió, insisteix: “Sí, home. El que recordis de l’rodatge i els actors i tal i tal “.

Em deixa amb l’embolic al cap i començo a rebuscar entre vells papers i arxivadors. La major part de l’material utilitzat està a la casa de la vila, on fins i tot guardo una còpia en Betamax i una altra en VHS, més alguns fullets … En algun lloc conservo un CD o un DVD, però ves a saber. Una còpia en 35 mm està guardada en els soterranis de la Filmoteca, i suposo que TV-3 ha de conservar una altra còpia, que al seu dia va usar per emetre’l per televisió.

Tot d’una, entre els cinc o sis discos durs en què guardo coses (fotos i arxius, moltes vegades repetits), trobo una carpeta amb algunes fotos i retalls de premsa escanejats. I quina sorpresa: fa 30 anys el meu curt ‘Potser no sigui massa tard’ s’acomiadava de l’Cinema Casablanca de Barcelona, ​​després d’haver estat 15 mesos en cartell, tot un rècord! Tampoc us vull enganyar: la qual va estar tot aquest temps era la pel·lícula de la que el meu curt era un simple teloner, però això us ho explico després. Em poso doncs a rebuscar en la memòria per escriure aquesta petita història.

Des que tinc ús de raó m’ha fascinat el cinema. I recordo les sessions matinals a Portugalete (Biscaia), el meu poble, i les passades dobles en cinemes de Barcelona quan vaig venir a estudiar Periodisme amb 20 anys.

Durant aquesta dècada, a més d’acabar la carrera i treballar de periodista, vaig ser estudiant cursos de cinema on i com podia. La trobada amb un bon amic, Armand Rodríguez, fotògraf i laboratorista, ens va portar a plantejar-nos escriure un guió d’un curtmetratge, un dels pocs mètodes que, a mitjans dels anys 80, tenien els joves cinèfils de passar a la indústria. Encara faltaven uns quants anys perquè nasqués l’ESCAC.

Entre aquells aspirants coetanis era Jesús Font, que rodava ‘Per molts anys’, un curt amb Ramoncín, i Javier Arazola, que feia el mateix amb ‘Un assassinat’. Javier estaria després en el meu equip, com a ajudant de direcció.

A el cap de diverses setmanes de donar voltes a el guió, ens vam posar a la tasca de buscar diners per rodar-ho. La història era senzilla, i incloïa un flash back, un retorn a l’passat dels protagonistes que podia encarir la producció: 1 guionista de quaranta anys, casat i amb filles, rep la trucada inesperada d’una dona divorciada, que va ser el seu amor de joventut, encara que ella mai ho sabés. Tenia un cert to nostàlgic i romàntic, tenyit amb un lleuger toc d’humor.

Amb l’ajuda desinteressada de molta gent, especialment Norberto Rebecchi (1949-1994), crític del diari que va assumir la direcció artística, vam posar en peu un equip tècnic amb professionals com Mitxel Casado (fotografia), Mamen Boué (producció), Fina Sensada ( script), Joan Benet (càmera) i Jordi Puig (muntatge), entre d’altres.

Vaig demanar consell al meu company Gonçal Pérez de Olaguer, crític teatral d’El Periódico, que em va suggerir diversos noms. Després d’alguns contactes, vam escollir a Mercè Managuerra i Jaume Sorribas com a protagonistes adults. Tots dos van ser absolutament amables: no només no van voler cobrar res sinó que van acceptar anar a un parell d’assajos abans de l’rodatge i a utilitzar el seu propi vestuari.

Per elegir els protagonistes quan eren uns joves estudiants i als seus amics, havíem posat un cartell demanant actors a l’Institut de Teatre i en algunes acadèmies d’interpretació privades. Vam fer unes proves de selecció a la casa de Norberto a la qual van acudir unes 60 noies i nois.

Finalment, vam escollir als quals es veuen en la fotografia de grup: Núria Badia i Marc Cases eren els ‘protas’, mentre els avui ben coneguts Àgata Roca i Jordi Mollà eren els seus amics. Si els seus papers s’haguessin invertit potser el curt també seria diferent. En aquell moment jo no vaig saber veure les seves possibilitats, tot i que Jordi ja prometia en el seu paper de murri.

I al costat d’ells, alguns actors que encara veig de tant en tant, com Sergi Calleja, Pepa Lavilla, Emilià Carrilla, Maria Tresaco, Lamin Cham, Marc Montserrat i Robert Govern, fins a completar el repartiment de 19 intèrprets, més unes 30 nenes de l’ col·legi de l’Sagrat Cor de Sarrià, que ens va cedir el pati de l’escola. Entre les petites, Laia Rodríguez, filla menor del meu coguionista.

Jaume Figueras i Àlex Gorina, magnífics periodistes de cinema i programadors de el llegendari Cercle A, ens van cedir amablement el seu despatx. Un xiringuito de la platja de Castelldefels seria, a més, escenari i zona de càtering.

Tot va estar a punt per als primers mesos de 1988. Comptàvem amb l’ajuda promesa d’un conegut director i productor, que aquells dies també anava a filmar un llargmetratge. Ell ho faria entre setmana i ens prestaria una càmera i cues de negatiu per poder rodar el curtmetratge en cap de setmana, que és quan tothom podia currar gratis a la peli.

I de cop i volta, cinc dies abans de començar, el productor es va despenjar. Un drama. Què fer? Paràvem tot, quan tot estava a punt per al dissabte següent. Amb la meva dona vam decidir fondre els estalvis i tirar endavant.

Vam rodar hores i hores durant dos caps de setmana, amb algunes dificultats afegides en exteriors: un dia de sol esplèndid la primera jornada i totalment ennuvolat la següent. Director de fotografia i càmera van ajustar filtres perquè no es notés.

Els actors van estar sensacionals, i els nois van aguantar el fred d’un matí assolellat d’hivern a l’escena en què juguen un partidet de futbol a la platja.

Van passar setmanes des del rodatge, muntatge de negatiu amb la veterana Mercè Casas i deixar-ho tot a punt per poder presentar el curt al festival de referència, el d’Alcalà de Henares, i després a Barcelona i fins i tot en una secció molt alternativa de Sant Sebastià. No vaig obtenir cap premi. Mecachis.

Tocava intentar estrenar la pel·lícula i vaig acudir de nou a l’mestre Jaume Figueres. Em va facilitar un buit a finals de desembre, per acompanyar un dels dos llargmetratges que s’anaven a estrenar per Nadal al Casablanca, llegendari cinema d’art i assaig dels Jardinets de Gràcia.

Entre els dos títols, em va caure bé el de Marianne Sägebrecht, una actriu alemanya grassoneta, de qui havia vist una comèdia prèvia, titulada ‘Sugarbaby’ (1985), de el mateix director, Percy Adlon. I vaig apostar per aquell nou film d’aquesta parella: Bagdad Cafe (1987).

El 21 de desembre de 1988 es va estrenar aquesta pel·lícula que, més tard, arribaria a ser un seguit als EUA sense Marianne ni el gran Jack Palance, que també intervenia, però amb la coprotagonista negra, CCH Pounder. La comèdia va tenir tant èxit, que va aguantar ni més ni menys que 15 mesos en cartell (cosa impensable en l’actualitat). La van retirar de cartell amb tots els honors el 18 de març de 1990, fa ara 30 anys. I el meu curtmetratge, va aguantar amb ella.

Més tard vaig aconseguir que TV-3 la emetés un parell de vegades. No em vaig fer ric, però vaig poder cobrir la meitat dels deutes generats, però no vaig seguir en el cinema. Vaig continuar fent el el que, crec, millor sabia fer: periodisme. I escriure de cinema quan em deixaven.

The end.