Puedes compartir esta entrada en:
Silvano Andrés de la Morena, amb els seus dos últims poemaris.

Arriba Sant Jordi i els carrers (especialment de Barcelona) s’omplen de gent a la recerca d’un llibre i una rosa. És llavors quan els autors més populars s’afanyen a signar exemplars per a lectors devots. No és la poesia el gènere més venut, ni els poetes, els escriptors més famosos. I si m’apuren, els poetes que escriuen en castellà, encara són menys coneguts que els seus col·legues que ho fan en llengua catalana.

Però m’agradaria que coneguessin al sorià Silvano Andrés de la Morena (Cuevas de Ayllón, 1953), bàsicament per dues raons: una, perquè es compleixen 20 anys del seu primer llibre de poemes, ‘Aquietando luz‘ (2001), i una altra, perquè acaba de publicar ‘El universo en octosílabos‘ (2021), el seu desè poemari, en el qual ha estat capaç d’explicar en vers la història de l’univers, una gesta única. També va aprofitar el confinament per escriure la seva novena obra, ‘Poeta en la covid‘ (2020).

Andrés de la Morena té, a més a més, alguns traços biogràfics molt interessants. Jove estudiant antifranquista a Sòria, es va llicenciar en Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona, ​​ciutat on coneixeria a la que és la seva dona, on van néixer els seus dos fills i on encara resideix, ja jubilat. Va ser professor de dos instituts, el Terra Roja de Santa Coloma de Gramenet i el Ernest Lluch de Barcelona, ​​ha escrit nombrosos treballs teòrics sobre docència, i durant més d’una dècada escrivia dues vegades a la setmana la columna ‘Calidoscopio’ del diari Heraldo de Soria.

L’he volgut sorprendre amb una pregunta d’ignorant, però Andrés de la Morena treu a la llum la paciència didàctica de qui ha passat 40 anys fent classe a adolescents. Ah… i podeu sentir l’entrevista, just aquí sota.

– Silvano, què és un octosíl·lab?
L’explicació és molt fàcil. És un vers que té vuit síl·labes. Per què vuit? Cada llengua té un sistema fònic peculiar. En castellà, l’octosíl·lab és el període fònic complet que una persona pronuncia sense necessitat de parar-se a respirar. Cada vuit síl·labes, aproximadament (no sempre és així, però generalment sí), fem una petita pausa inconscient per agafar aire i seguir parlant. Per aquest motiu el octosíl·lab és el vers que surt espontàniament, el de tota la poesia tradicional popular, la del carrer, la del cantar i recitar, i del romancer.

– I en moltes cançons actuals, és clar. Però com se li va ocórrer explicar l’univers en octosíl·labs?
És un tema que ve de lluny. Pel que dic exordi del llibre, que és una mena de pròleg personal, està explicat. Jo vaig néixer en un poble de Sòria on hi havia una tradició cançonera molt forta i diversa, on s’han trobat manuscrits de recollida de cançó tradicional de fa temps. Afortunadament, el meu pare, de jove, va escriure un quadern complet amb tota la tradició cançonera, especialment de rondes nocturnes de poble. D’aquí que jo, des de petit, sempre he sentit cançó romanç, en octosíl·labs. I després, per la meva pròpia formació universitària i literària, el romanç és un dels grans capítols de la literatura espanyola.

Alguns dels llibres de l’autor, com els poemaris ‘Aquietando luz’ i ‘Poeta en la Covid’.

– Perdoni l’incís. El seu primer llibre, ‘Aquietando luz‘, es va publicar ara fa 20 anys, quan vostè tenia 46 o 47 anys. Com va arribar tan tard a la poesia?
Va ser el primer llibre publicat, però no el primer poema que vaig escriure, naturalment. Jo ja havia escrit abans moltes coses, algunes encara estan pul·lulant per aquí. A vegades les vull buscar i prefereixo no trobar-les, perquè no sé amb quina sorpresa em trobaré. L’escriptura em venia ja d’abans. Si em permets la ironia, Cervantes va escriure ‘El Quixot’ tardíssim, en la seva etapa de maduresa absoluta. Pel que fa a l’edat, si ens referim a la cronologia vital i personal, jo estic entre el tardà de l’escriptura del Quixot i el d’hora de Rimbaud, que va escriure tota la seva obra als 20 anys, un dels grans poetes de segle XIX i de la modernitat, sense dubte.

– Tornant al seu últim llibre…
La segona raó de per què aquest extens poema és perquè l’any passat, el 2020, vaig escriure un romanç sobre un fet peculiar del meu poble, una qüestió molt interessant, que es converteix també en una obra. Després de publicar-lo en la mateixa editorial que aquest, Huerga & Fierro, un dia se m’acut que, si ja havia escrit sobre lo micro, que era el meu poble, per què no em llançava a escriure sobre lo macro, que és l’univers.

– No hi ha moltes obres poètiques sobre aquest tema…
Jo diria que no n’hi ha cap, descriptiva, sobre l’univers. Aquesta obra comença amb el Big Bang, analitza el que passa en els primers minuts, en els 380.000 primers anys, a la formació d’estrelles, galàxies i cúmuls de galàxies, a l’aparició de la vida i la vida humana… En aquest sentit i escrit en vers narratiu, diria que no hi ha una altra obra igual. Poemes sobre l’univers, estrictament lírics, si. No molts, però sí que n’hi ha de dedicats a les estrelles, al sol, a la lluna… que sempre ha atret a l’esperit romàntic, l’atracció del que misteriós, de la immensitat.

Portada de último libro del poeta.

– Vostè ha acudit a diversos especialistes perquè comprovessin si el que havia escrit corresponia a la realitat científica.
Una de les meves pors era si encertar o no encertar, tot i que això fos poesia, amb el que els coneixements actuals o les hipòtesis més plausibles ens diuen que les coses són. En aquest sentit, després d’escriure-, vaig enviar el manuscrit a diversos especialistes de diferents ciències, des Física i Astrofísica, Química o Biologia.

– De fet, el seu prologuiste és Pablo G. Pérez-González, investigador del Centre d’Astrobiologia, dependent del Consell Superior d’Investigacions Científiques i de l’Institut Nacional de Tècnica Aeroespacial (CAB / CSIC-INTA).
En efecte.

– I en el mateix pròleg hi escriu: “Tant el poeta com l’astrofísic fan un pas enrere per veure amb perspectiva la realitat i els dos punts de vista s’ajunten en aquesta obra de Silvano Andrés de la Morena. Els nexes entre la poesia i la cosmologia física s’exploren en un poema que parla de les eternes preguntes sobre els nostres orígens i sobre el nostre destí, amb el rigor científic exigit i amb la bellesa de la paraula“.
Mai podré estar més agraït del que estic per les paraules que m’ha dedicat el prologuista, que sens dubte és un gran especialista en el seu camp. És un home a qui conec per la seva obra i, especialment, per la sub-secció de ciència que publica al diari El País. Em vaig posar en contacte amb ell, li vaig enviar el meu llibre, li va agradar i va tenir l’amabilitat de fer-me aquest pròleg, que eleva moltíssim la meva obra.

– Hi ha algun fragment o plec, com ha dividit vostè el seu llibre, que voldria destacar?
No ho sabria dir. És complicat per a un autor triar una part d’un llibre, però podria resultar interessant alguns dels fragments del penúltim plec, el quart, on parlo de la vida humana. En un moment determinat, sorgeix l’espurna, que és el llenguatge verbal. I a partir d’aquest, que és inseparable de l’autoconsciència humana, tot canvia absolutament, perquè el llenguatge ens permet trobar-nos amb la realitat i amb els altres, distingir l’ahir de l’avui i l’avui del demà, i sobretot no només comunicar-nos, sinó construir l’art, el coneixement, la ciència… Crec que alguns paràgrafs d’aquest plec a molta gent li resultaran especialment atractius.

– “Es el lenguaje verbal / que nos ha hecho, de verdad, / muy humanos por hablar, / por hablar y vocear, / (pum, bip, grrr, ploff, crac) / también por saber callar”, llegeixo en aquest apartat del seu llibre.
– Exactament.

El poeta, a la porta de l’IES Ernest Lluch, de Barcelona, on ha exercit fins a la seva jubilació.

– Una curiositat. D’on prové el seu nom?
– Etimològicament, la paraula Silvano ve del llatí: Silvanus és el déu de la selva, nom que prové del llatí, però procedent de l’indoeuropeu i del grec, ‘hile’, que significa bosc, arbust, selva… Quant al meu nom, me’l van posar en honor al meu padrí, que era el meu oncle Silvano. Però a més, curiosament, si mires el calendari, el 18 de febrer, que és el meu aniversari, posa Sant Silvano. Una doble coincidència total.

– Què el va portar a estudiar Filologia?
– En Batxillerat, jo era un noi de Ciències, però vaig tenir una excel·lent professora de Literatura i un excel·lent professor de Filosofia, que em van portar a fer el canvi a Lletres. I després de fer tres anys d’universitat a Sòria, hi va haver una trobada que em va portar a acabar la carrera a Barcelona.

– Expliqui, expliqui.
– Doncs perquè amb un magnífic comunicador, escriptor i professor català, que sens dubte coneixeràs, Sebastià Serrano, vam fer una gran amistat a Sòria. I com a l’acabar tercer havia de sortir de la ciutat per a seguir la carrera, entre anar a Madrid o venir a Barcelona, ​​que geogràficament estava més lluny, vaig optar per aquesta última, perquè Serrano havia de ser el meu professor.

– ¿No va tenir problemes amb el català?
– A Catalunya em vaig trobar amb una realitat diferent a la de Sòria, bàsicament la llengua, però, vaig aprendre català de seguida i ja està. Sens dubte, el saber llatí i el grec, que m’apassionava, van facilitar l’aprenentatge. A més, vaig conèixer a una companya a la universitat, que segueix sent la meva dona, que va fer que acabés quedant-me a Barcelona. I fins ara.