Puedes compartir esta entrada en:

L’amic José López, ànima de Nosolocine.net, m’ha animat a escriure sobre ‘El joc del calamar’, la sèrie de Netflix que ha triomfat a tot el món. Com un espectador més, vaig veure (una mica més de) dos minuts del primer episodi d’aquesta ficció coreana. Diuen que són els que compten per a aquesta plataforma a l’hora d’incloure’t al còmput dels molts milions que han vist aquesta producció. Aquest text, com el de José, s’ha publicat originalment a Nosolocine.

Va ser un inici a desgana, amb un paio al qual li surten malament totes les coses. D’acord. Ja he vist mil i una històries semblants. Què més? Quan un paio el convenç per enrolar-se amb mig miler més de pàries com ell en un joc en què pot guanyar molts diners, el guinyol es torna en una orgia de sang i fetge que faria cridar de felicitat el públic habitual del Festival de Sitges. D’acord. Ja en tenia prou per deixar la sèrie, i això que encara no havia acabat el primer capítol.

Això va ser recent estrenada la molt publicitada ficció coreana i la vaig deixar aparcada. Vaig llegir unes quantes crítiques, no gaire positives, que incidien bàsicament en l’excés de violència i en lo gens apropiat que era pels nens. Lògic. Com tampoc ho és que els menors vegin les pel·lícules de Quentin Tarantino. I els que han de posar límit als petits de la casa, a les llars, són els pares. No donem la culpa a ningú més.

Tornem a ‘El joc del calamar’. Uns quants dies i opinions després, entre elles la d’un col·lega a qui aprecio i respecte, l’Andreu Farràs, que va publicar un text “a favor de” a ‘Catalunya Plural’, vaig decidir donar-li una altra oportunitat.

Me’n vaig anar enganxant a la ficció, sabent que els jocs utilitzats eren infantils però evidentment mortals, com si es tractés d’un circ romà, però sense pa ni poble que el vegi. Un bon recurs amb el qual el guionista i director Hwang Dong-hyuk aconsegueix treure’s de sobre bona part de la figuració per quedar-se amb menys personatges i arribar fins al nucli de protagonistes. I aquí la sèrie guanya molts sencers amb el retrat dels personatges principals. Vegem qui són.

El primer és el darrer jugador, el 456. L’encarna Lee Jung-jae, un conegut actor sud-coreà de 48 anys. És un antic xofer, ara aturat, un ludòpata addicte a les curses de cavalls i ple de deutes. És incapaç de ser sincer amb ningú, ni amb la seva mare, que el manté, ni amb la seva filla, que viu amb la seva exdona i el nou marit. Com tot heroi, la seva missió com a tal és superar la caiguda en desgràcia. I del seu aparent egoisme inicial passarà a ser un dels tipus més generosos del grup, en un canvi que té els alts i baixos i un recorregut gens lineal.

El segon és el jugador 218 (Park Hae-soo), un executiu arruïnat, perseguit per la policia per diversos delictes financers i que va ser amic de l’anterior en la infantesa. Tot i el seu estatus universitari, que el fa ser admirat pels seus companys, és capaç d’empatitzar amb el jugador 199, un immigrant pakistanès (Anupam Tripathi) que pateix el racisme de la societat coreana, on un sensepapers és carn d’abusos laborals.

Per no allargar-nos en excés amb el repartiment, citaré el número 001 (Yeong-su), un ancià amb un tumor cerebral que opta per jugar com a alternativa a morir al carrer; la jugadora 067 (HoYeon Jung, una bella top model corena), una jove dona que ha fugit de Corea del Nord i vol guanyar els jocs per intentar portar el Sud a la seva mare i germà; el malvat 101 (Heo Sung-tae), un criminal sense escrúpols ple de deutes que entra en el joc amb diversos companys per fugir dels mafiosos que el persegueixen i intentar guanyar per saldar els seus deutes; i la jugadora 212 (Kim Joo-ryoung), una loquaç manipuladora que no dubta d’acostar-se a qui sigui per guanyar. Un inspector de policia (Wi Ha-joon) infiltrat que busca el seu germà entre els participants aporta la dosi afegida d’intriga.

Tots ells es troben en una illa inexpugnable, controlats per individus emmascarats, vestits amb cridaneres granotes de color rosa (disfressa que, per cert, s’està venent a sac) i armats amb pistoles i metralletes. Uns paios a les ordres d’un cap cobert també per una màscara i un vestit negre. Com a curiositat, entre aquests dolents de gallet fàcil n’hi ha un cert comportament ètic que contrasta amb el d’unes quantes ovelles negres, encara més indesitjables.

Amb tots aquests perfils, el creador de la sèrie organitza un descarnat reflex de la societat capitalista, on una minoria propera a l’1% de la població és immensament rica davant d’una majoria del 40% que viu amb ingressos tan baixos que la situen al llindar de la pobresa. Una desigualtat social que ja han mostrat altres cineastes, com l’oscaritzat Bong Joon-ho amb els seus ‘Paràsits’, on la família protagonista també vivia de manera precària fins que aconsegueixen entrar a casa d’una família rica, donant lloc a una lluita peculiar de classes en versió gore.

No deixa de ser curiós que els milionaris que acudeixen a veure aquest circ mortal són el transumpte dels patricis romans que podien decidir la sort dels esclaus que lluitaven a la sorra entre si o amb animals salvatges. Uns pobres diables que són capaços d’humiliar-se i matar altres éssers com ells per aconseguir el premi, mentre són observats per uns rics coberts amb màscares que a penes amaguen el seu origen occidental. Són l’encarnació del mal, fins i tot sexualment, en una polèmica escena que ha provocat acusacions d’homofòbia. Però és que aquí aquests dolents se’n van de rosetes sense ser castigats. Vaja, gairebé com passa al món real.

La destí del guanyador del premi, el nom del qual no cal revelar; la identitat i motivacions del líder ocult darrere la màscara negra, i la identitat del personatge que convida tots els pobres desgraciats mitjançant un joc infantil previ i que no amaga el seu rostre són, probablement les potes del trípode que sustentarà la segona temporada que Netflix signarà segurament amb el creador de la sèrie. Amb més calamar i més tinta vermella, és clar.