Eduard Jornet, amb el Mongun Taiga a la seva esquena.
“Viatjar és barat si no et planteges dormir en hotels de quatre o cinc estrelles”, diu aquest muntanyenc i autor de documentals, pare de Kilian Jornet, que estrena canal a Youtube

Eduard Jornet va néixer la vigília de la nit de Nadal de 1951, a Badalona, perquè el seu pare, que era d’Aitona (Segrià), va començar a treballar a Ferrocarrils de Catalunya. Ell va ser el primer de la seva família en convertir-se en muntanyenc, una afició que va convertir en professió i que el seu fill Kilian ha seguit i elevat a nivell de mite esportiu. Aquesta entrevista es va publicar originalment al Catalunya Plural.

– D’on li ve aquesta afició a la muntanya?
– De l’escoltisme. Del grup d’escoltes de la Floresta, que era on vivíem. Si em preguntes quan vaig començar a prioritzar l’afició a la muntanya sobre altres coses, va ser cap als 17 anys. I als 25 vaig trencar del tot amb Barcelona i m’en vaig anar a viure a un refugi, al Mallafré de Sant Maurici.

– Va deixar els estudis? La feina?
– No, no. Vaig estudiar el batxillerat i sóc serigrafista d’ofici des dels 14 anys. A través de la meva padrina, que era molt amiga de l’Ángel Camacho, que feia els cartells de cinema de Barcelona, vaig aconseguir entrar a treballar a la secció de serigrafia dels seus tallers. També vaig fer una diplomatura en Màrqueting, però ho vaig deixar per la muntanya. Evidentment, aquests estudis m’han servit per a tot el que he fet després, en els refugis i com a pister-socorrista a La Molina.

– Això de ser encarregat d’un refugi s’aconsegueix fàcilment?
– No. No t’ho donaven així com així. Et parlo ara de l’any 1977 i jo vaig sol·licitar gestionar un refugi a la delegació catalana de la Federació Espanyola de Muntanya. Vaig haver de demostrar al comitè encarregat d’aquestes concessions que jo coneixia la muntanya, que havia fet travesses pel Pirineu, que havia pujat a diverses cimeres… I em van donar la gestió de l’Ernest Mallafré, el refugi del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici .

– No li feia por la solitud?
– Gens. Tot i que sóc una persona molt sociable, m’agrada estar sol i caminar per la muntanya sol sense cap problema.

Eduard Jornet, durant l’entrevista.

– Vostè és guia de muntanya des de 1978, però també pot tenir un accident si va sol…
– Has d’assumir la part de risc que tens, però has de controlar molt bé on vas, com vas i de quina manera. Has de conèixer bé el terreny.

– I no és millor anar acompanyat?
– Sí, sí. És millor anar amb algú. Ho aconsello sempre.

– A inicis dels anys 80 va trobar a la seva parella, Núria Burgada, que va decidir acompanyar-lo…
– Ella també venia del món de la muntanya i vam coincidir a La Molina. Vam estar uns quants anys junts i vam tenir als nostres fills, Kilian i Naila.

– Si el pare és músic, el fill és ballador, diuen…
– No, no. Nosaltres els vam donar a triar què volien ser. Kilian va escollir la muntanya, com a professional, i Naila va decidir ser fisioterapeuta, però també vinculada a la muntanya, perquè a ella també li agrada, i escala, fa parapent… No s’ho inculquem, sinó que va sortir d’una forma natural. De petits anàvem a la muntanya i fins on arribaran. No era qüestió de fer cim perquè sí, perquè calia arribar-hi, sinó que hi anem i si arribem a dalt, doncs molt bé, i si no, no passa res. No els vam forçar mai a continuar.

– No li fa por cada aventura de Kilian?
– És clar que em preocupa, com a vostè si el seu fill surt de nit i ha de conduir per una carretera que no coneix per anar a una discoteca. La qüestió és conèixer els teus límits i conèixer el terreny que trepitges. I en esports de risc, cal saber prendre la decisió correcta en el moment crític. No passa res per no arribar al cim. L’important és el nostre esforç per intentar-ho.

– Com porta no poder veure a Kilian, a Emelie i a la seva néta, amb això de la pandèmia?
– És dur, perquè havia d’haver anat a Noruega al març, quan va començar tot, i tal com estan les coses no sé quan podré veure’ls …

– Tornem a la seva faceta de fotògraf i documentalista. Quan li va entrar el cuquet?
– És una afició que em ve de les meves primeres excursions pel Pirineu amb tres amics ‘escoltes’ més. Havia de tenir 16 o 17 anys quan preparem una travessia des de Setcases cap a La Molina i després cap a Berga. I li vaig demanar a la meva mare una càmera molt senzilla, amb la qual vaig fer les meves primeres fotos en blanc i negre.

– Aquelles d’estil Werlisa o reflex tipus Praktica?
– No recordo. Era molt senzilla, de plàstic, tipus Instamatic de Kodak o Agfa. Amb el temps, en cada sortida, portava una càmera, que cada vegada va ser sent més bona. La primera vegada que vam anar a Benasc, el meu germà em va deixar una Yashica!

– Em parlava de l’origen de la seva afició…
– Com li deia, quan vaig començar com serigrafista feia el revelat de les fotografies. I l’encarregat, a més, era aficionat a la fotografia i al cinema, i això em va ajudar. Més tard, un any que anàvem a estar de vacances a Benasque, vaig llogar una càmera de cinema de 8 mm i vaig fer una primera pel·lícula, que no em va sortir molt bé, amb veladures i tal. Però em va agradar tant, que em vaig comprar una d’aquelles de tres objectius, que em va servir per filmar una excursió als Alps i la pujada a el Mont Blanc.

– Quina edat tenia en aquesta ascensió?
– 20 anys.

– Era molt jove …
– Sí. En aquella època érem així. A la colla de Sant Cugat hi havia tres xavals amb 17 o 18 anys. I vam pujar tots junts. Doncs el que et deia, que em vaig aficionar a el cinema, i de l’8mm vaig passar a l’Super 8mm, amb una Sanyo. I també una empalmat, per tallar i muntar plans. En realitat era més fotografia que cinema. No tenia gaire idea.

– Bé, com tots els aficionats quan vam començar …
– Feia meus primers passos i, fins i tot, vaig gravar una de les classes de la meva dona, la Núria, que estudiava Magisteri, i va incloure la pel·lícula en el seu treball de fi de carrera. Però em faltava alguna cosa. Veia els documentals de Jordi Pons i tenien una forma molt atractiva d’explicar una història. I vaig saber que necessitava aprendre una mica més.

– De quin any parla, més o menys?
– Cap a 1993 i 1994. Un dia vaig veure un anunci de Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC) i vaig decidir a apuntar-me a uns cursos de muntatge i fotografia.

– Es va apuntar a una escola de cinema amb 40 anys?
– I per què no? Havíem deixat la Molina i m’havien donat la gestió de l’refugi de Cap de Rec. I al CECC vaig conèixer a professors fantàstics, com el muntador Manel Almiñana, amb el vaig col·laborar després en diversos curtmetratges, i el director de fotografia Gerard Gormezano. I José Luis Guerín ens va donar alguna classe de direcció. A partir d’aquí vaig fer diversos curtmetratges més en super 8 mm i també em vaig embolicar amb una càmera de 16 mm.

– Aquests són paraules majors …
– Sí. Vaig fer un parell de coses, ‘La Vall de la Llosa’ i ‘La processar de Meranges’, però el 16mm era carísmo i ho vaig deixar. Vaig tornar a la fotografia analògica i pel que fa aparèixer la digital em vaig passar a ella. Després vaig començar amb el vídeo digital. Així he rodat en HD ‘La Gran Volta al Toubkal’, ‘Aladaglar’, ‘Muntanyes de Llum’ i ‘La casa dels Esperits, 238 km en solitari en territori Mapuche ‘, sobre el volcà Rukapillan, a Xile. També he col·laborat en alguns dels documentals de Kilian, com ‘El comptador de llacs’ [que es pot veure a TV-3 a la carta].

– A més d’efectuar grans voltes a la Cerdanya (amb llibre inclòs), al Toubkal africà i al Rukapillan xilè, ara està acabant un altre documental.
– Jo gravo petits documentals que em serveixen per a il·lustrar les conferències que dono per tot el món. Però aquest és un projecte molt xulo: la gran volta al Mongun-Taiga, un massís muntanyenc a la zona oriental de Sibèria, tocant a Mongòlia. Vaig estar vivint allà diversos mesos, abans de la pandèmia. Ja tinc un primer muntatge i només em falten algunes veus i detalls.

– Per què Sibèria?
– És que vam anar amb una idea doble: la ruta al voltant de l’Mongun-Taiga en si, en què també van participar un grup d’excursionistes catalans, i un projecte d’una amiga, Anna Panchischeva, per elaborar formatge a partir de llet de iac. Quan ho vam explicar, els va semblar molt interessant a la gent d’allà i, fins i tot, a les autoritats locals, que ens van ajudar amb els dos temes.

– Podrem veure el documental en alguna tele?
– No crec. Estic molt desencantat amb les televisions. No les veig interessades en el que jo faig. Ara mateix, en Filmin està ‘Amazigh’, un treball que vaig codirigir amb Alicia Almiñana, al Marroc, sobre dos joves berbers que es preparen per participar per primera vegada en una cursa ultra trail. Si alguna cadena o alguna plataforma vol emetre el de Sibèria, bé. Si no, es podrà veure en el meu canal de Youtube.

– A Youtube!
– Sí, sí. Uns amics ho estan preparant perquè es puguin veure tots els meus documentals en un canal propi de Youtube, probablement vinculat a la meva pàgina web: EduardJornet.com

Eduard Jornet, amb la furgoneta del seu fill Kilian. En alguns dels seus viatges hi dorm.

– Encara que vostè està jubilat com a guia de muntanya, no para de viatjar per serralades de tot el món descobrint nous llocs. I, a més a més, col·labora amb la Fundació Itinerarium, una entitat que compleix ara 10 anys.
– Col·laboro en el disseny dels seus Circuits Inclusius, uns itineraris que poden ser recorreguts per totes les persones, incloses aquelles les capacitats físiques o intel·lectuals estiguin minvades. Són unes rutes senyalitzades de forma permanent en diferents ciutats i pobles. El primer va ser a Llívia i ja hi ha més de 40 a tot Catalunya, Madrid, Venècia, Xile i els Estats Units. El proper, abans de final d’any, serà a Tiana.

– Vaja, que no s’està quiet. I segur què té algun projecte més al cap.
– Teníem previst haver anat aquest any a Oceania, a fer la gran volta al Tarawera, un volcà actiu a Nova Zelanda, però la pandèmia ho ha parat tot.

– Donat que viatja contínuament, com ho fa per viure fora diversos mesos sense arruïnar-se?
– Viatjar és barat si no et planteges anar a dormir a hotels de quatre o cinc estrelles. Mira, jo tinc un pressupost de 900 euros a el mes i sé que no em puc passar. Hi ha jornades que estic de ruta i dormo en una tenda, a la muntanya, i no tinc cap despesa. Així, un altre dia puc baixar a la ciutat més propera i quedar-me en un hotelet on dutxar-me. A més, sempre hi ha amics que t’acullen a casa i et deixen un llit on dormir.