El blog del periodista Txerra Cirbián, desde 2005

Categoria: Viatges (Pàgina 1 de 3)

Un thriller a les Illes Fèroe

Lorenzo Mejino és un divulgador serièfil que col·labora en diferents mitjans escrivint d’una cosa tan atractiva com són les sèries que s’estrenen a les diferents pantalles (teles tradicionals i plataformes digitals). A més del bloc ‘Series para Gourmets‘ al ‘Diario Vasco‘, ofereix els seus coneixements a l’estupenda web ‘Serielistas‘, a ‘El Ágora diario’ i en el podcast ‘Travelling Series‘ dins de la sempre interessant web de ‘Serielizados‘.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es libro_p.jpg

Però és que Mejino amaga un ric passat: enginyer de Camins i atleta llançador de martell, domina vuit idiomes i xampurreja alguns més, i ha visitat gairebé tots els països del món. Jo diria que, en part, per culpa de la seva veu: durant molts anys va ser locutor olímpic i se’l va sentir sovint als altaveus de l’Estadi Olímpic de Montjuïc, on va ser director de locutors dels Jocs del 1992.

No és estrany que de la ment d’aquell viatger empedreït sorgís el molt original i entretingut llibre ‘La Vuelta al Mundo en 80 series‘, coescrit amb la jove periodista Paula Hergar, una col·lega que ja fa temps que treballa a la web de referència a el sector televisiu, ‘Vertele‘, de Eldiario.es.

Continua llegint

Viatges i menjar, amb By Pep

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es ByPep-1024x725.jpg
Josep Lluís Penadès, ‘By Pep’.

Així, amb aquest breu sobrenom (senzillament “per Pep”) es presenta Josep Lluís Penadès (Barcelona, ​​1972), un home de ràdio, tele, documentals i, ara, viatges i menjar, que ha aconseguit reconvertir-se malgrat la crisi, la pandèmia i totes les dificultats daquests temps. Un viatge que arriba ara a YouTube i TikTok, ni més ni menys.

Vaig conèixer el Pep a través de les xarxes. Crec recordar que mitjançant Facebook, aquest lloc que, diuen, acabarà abandonant Europa i les nostres vides –vinga, marxi’s, senyor Zuckerberg, marxi’s! I no insisteixi–, cap a l’any 2015. Però la nostra primera trobada física es va deure a ‘El tercer ull‘, el famós llibre de Lobsang Rampa, en plena pandèmia.

Continua llegint

Andorra, el meu debut fa 40 anys

Ara fa 40 anys, ni més ni menys, que vaig debutar de valent (és un dir) a El Dominical d’El Periódico de Catalunya. Va ser el 24 de gener del 1982. Quatre dècades de pràctica del periodisme em separen d’aquella estrena. Ho va propiciar la meva estimada Margarita Rivière.

No va ser el meu primer article com a aspirant a reporter, perquè ja m’havia estrenat al vespertí Tele/eXpres el 1979, gràcies a Josep Maria Huertas Claveria, el meu primer gran mestre, cap i mentor aquell estiu. Després, durant un breu període del 1980, em va repescar Manuel Campo Vidal, fins al tancament definitiu d’aquell diari i del Grupo Mundo.

Josep Maria Huertas Claveria.

Aleshores, El Periódico vivia al mateix edifici d’El Noticiero Universal, a la cantonada dels carrers de Llúria i Diputació, i vaig fer un breu reportatge sobre Zoltán Czibor (amb Kocsis i Kubala, els tres grans jugadors hongaresos del FC Barcelona) que em va encarregar, de xiripa, Miguel Ángel Bastenier, aleshores responsable de la secció d’Internacional. No recordo res del tema, ni trobo cap retall d’aquella col·laboració esporàdica.

Continua llegint

El web de ‘Venècia de cine’

Mi felicitación navideña en ‘Venecia de cine’.

Des de fa uns dies està en marxa la meva nova web, paral·lelament a aquesta que estàs llegint ara. Es titula Venecia de cine i és un bloc dedicat en exclusiva a parlar de la ciutat dels canals i tot el que l’envolta, especialment produccions del setè art allà filmades, sèries de televisió i obres de literatura.

En aquesta meva (pen)última aventura a internet us explicaré tot el que sé sobre el tema i l’acompanyaré de consells per als que viatgeu a aquesta capital italiana, des de la roba que us suggereixo per a cada època de l’any –ara, a l’hivern, per exemple, fa un fred que pela– fins a rutes poc conegudes i suggeriments gastronòmics.

Continua llegint

El llibre, el llibreter i el convidat

Àlex Pons en la seva parada del Mercat de Sant Antoni, amb l’Ada Colau en primer terme, a la dreta

Com molts sabeu, una de les meves passions (i obsessions) favorites és Venècia. Aquests dies buscava un llibre de viatges de Jan Morris que és, potser, el millor que s’ha escrit sobre la ciutat dels canals en aquest gènere viatger. A la recerca, vaig estar deambulant diumenge passat entre les parades del Mercat de Sant Antoni de Barcelona.

De tant en tant, m’acostava al venedor d’un lloc amb textos de viatges, història o arquitectura, i li preguntava si tenia algun llibre sobre Venècia. Però res. No hi havia sort. En una paradeta vaig localitzar un, força il·lustrat, sobre música veneciana, però ho vaig rebutjar per ser molt senzill.

Continua llegint

Entrevista a Ràdio Euskadi

Les gòndoles de la Piazzeta di San Marco, amb la basílica de San Giorgio Maggiore al fons.

Ara fa just un mes, Roge Blasco, un periodista basc premiat per la Societat Geogràfica Espanyola i que presenta els programes ‘Duent Àncores’, des de 1984, i ‘La Casa de la Paraula’, des de 1997, a Ràdio Euskadi, em va entrevistar amb motiu de la publicació de l’actualització 2021 del meu guia sobre Venècia (Ecos Travel Books), que havia escrit el 2020, però que la pandèmia em va obligar a posar a el dia. Va ser una xerrada molt amena, en la qual també anomenem el meu llibre ‘Venècia de cinema’.
Aquest és l’enllaç a el contingut del programa. L’entrevista s’inicia cap al minut 36 i la podeu escoltar directament aquí baix.

Pel que fa a la nostra xerrada, Roge va escriure una entrada al seu bloc, titulada ‘titulada ‘Txerra Cirbián en una Venecia de cine, que reprodueixo a continuació.

El periodista Txerra Cirbián ens porta per Venècia. Ha elaborat una guia essencial per descobrir aquesta ciutat sense parangó. Escriu: “Venècia és única, potser perquè ha canviat tan poc al llarg dels segles. Per als milions de persones que el visiten representa, a més, un destí mític: el carnaval, les romàntiques llunes de mel, els canals, la seva arquitectura immutable, el teatre de la Fenice, els innombrables museus i la no menys famosa Biennal d’Art, de la qual va sorgir la Mostra di Cinema que s’inaugura cada any, a finals d’agost “. Txerra va començar a anar a Venècia fa uns 40 anys, va escriure ‘Venècia de cinema’ fa sis i recentment ha publicat ‘Venècia. Guia essencial per descobrir la ciutat ‘.

Txerra Cirbián (Barakaldo, 1957) és un periodista i fotògraf establert a Barcelona des de 1977. Entre d’altres mitjans treball a ‘El Periódico de Catalunya’ durant més de 36 anys. També va ser professor de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Amant de cinema des de molt jove, és autor dels llibres ‘100 anys de cinema’ (1995), ‘Venècia de cinema’ (2015) i de les guies de viatge ‘Illes Fèroe’ (2018) i ‘Venècia. Guia essencial per descobrir la ciutat ‘(2020 i 2021).

Txerra ser per primera vegada a Venècia de mochileo i li agrada tant que va tornar repetidament. Una vegada, va fer intercanvi de cases amb uns venecians i va descobrir com era viure com un local. Des de llavors es va quedar enamorat de tan singular ciutat.

L’última ocasió que retorn va ser per fer una de les guies més exhaustives que hi ha en castellà.

És una guia personal, com si l’autor et acompanyés pels seus carrers, places i canals.

“Venècia. Guia essencial per descobrir la ciutat “es publica en les guies de l’editorial Ecos Travel Books.

Txerra Cirbián va intervindre al programa de Ràdio Euskadi ‘La casa de la paraula’, emès el dimecres 1 de setembre de 2021.

Pots escoltar l’àudio original de el programa (des del minut 36): https://www.eitb.tv/es/radio/radio-euskadi/la-casa-de-la-palabra/7466421/8286341/cruz-del-gorbeia-el-viaje-del-heroeguia-de-venecia

Post Options

Rutes i gastronomia dels Pirineus

En el món del periodisme de viatges, en el qual hi ha excel·lents professionals, no és massa habitual trobar llibres col·lectius. N’hi ha a molts altres àmbits (històric, social, d’investigació) fins i tot en la narrativa o la poesia, on no és estrany trobar reculls de contes i obres de diversos poetes. Per cert, aquest article s’ha publicat originalment, com ‘Rutas a pie y toques gastronómicos en los Pirineos’, a Nosolocine.

Com us deia, m’ha sorprès gratament el recentment publicat ‘Gastrorutas pels Pirineus’, escrit a sis mans per tres periodistes de viatges, el basc Txusma Pérez Azaceta, l’aragonès Eduardo Viñuales i l’argentí radicat a Catalunya César Barba. Un text que, a més, està prologat pel cuiner Martín Berasategui. Ho acaba de treure de la impremta la petita editorial Ecos Travel Books.

El famós xef guipuscoà, amb 12 estrelles Michelin (tres d’elles al seu restaurant de Lasarte), explica molt bé el rerefons de el llibre: una “proposta senzilla i honesta, sortir d’excursió pel Pirineu i coronar el passeig amb un dinar a peu de muntanya “. Una idea sorgida de la unió de tres amics que “han decidit unir esforços per donar a conèixer un grapat de rutes” per la serralada pirinenca, acompanyades d’explicacions sobre productes gastronòmics de cada zona i de “restaurants, fondes i fondes on reposar forces” .

El resultat són 30 rutes sense especial dificultat, per a realitzar sols o en família, en cadascuna de les quals s’incorpora un producte gastronòmic de cada zona i entre un i tres restaurants on menjar o prendre alguna cosa. Totes les rutes són per fer a peu i inclouen una detallada descripció, un mapa de la mateixa i una fitxa amb detalls com els seus punts d’inici i final, la distància i desnivell de l’excursió, i el temps aproximat per realitzar-la.

La part catalana de el llibre s’inicia amb el Camí de Ronda entre Tamariu i Aigua Xelida i el Cap de Creus, i discorre per punts de les comarques de la Garrotxa, el Ripollès, la Cerdanya, l’Alt Urgell, el Solsonès i els dos Pallars , per culminar a la Vall d’Aran. Un passeig per les passarel·les de Montfalcó obre la part aragonesa, que passa per Benasc, Ordesa, Aísa, Echo i tanca les passarel·les de l’Vero a Alquézar. Les rutes del vessant navarresa i vascopirenaica ascendeixen a diverses muntanyes: el Lakhura, a Isaba; a l’Orhi, en Otsagabia; a l’Urkulu a Orbaitzeta, i a l’Mendixuri a Burguete, per acabar donant una volta a Penyes d’Aia, a Oiartzun, ja en Gipuzcoa.

D’aquestes 10 últimes rutes s’ha encarregat Pérez Azaceta (Legazpi, 1958), un veterà muntanyenc que ha pujat a muntanyes de mig món (inclosos algunes de l’Himàlaia i l’Aconcagua). En els anys 90 va participar en la fundació de la revista de muntanya ‘Likken’ i, més tard, a la de ‘El Mundo dels Pirineus’ i ‘Euskal Herria’. Té nombrosos llibres, com ‘Muntanyes de Guipúscoa’, ‘Els millors recorreguts per conèixer la muntanya basca’, ‘Rutes i restaurants amb encant de Navarra i de Guipúscoa’, entre d’altres títols.

Viñuales (Saragossa, 1971) és autor de la primera ‘Ecoguía de Pirineu Aragonès’ i de molts altres textos, com ‘Rutes per observar aus a Aragó’, ‘365 dies al Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut’ i ‘El Moncayo ‘, paradís dels naturalistes’, així com el llibre de receptes ‘de la muntanya a taula’, coescrit amb la seva dona, Sara Ruiz.

Finalment, César Barba (Paranà, Argentina, 1959) és un dels responsables d’Ecos Travel Books, juntament amb el també periodista Sergi Ramis, i és autor de bona part de les guies de viatges de l’editorial (d’Islàndia a Finlàndia, passant per Escòcia, Berlín i les Repúbliques Bàltiques), així com col·laborador habitual de revistes com ara ‘Viajes National Geographic’ i ‘Descobrir Catalunya’.
Podeu trobar aquestes ‘Gastrorutas pels Pirineus’ en llibreries especialitzades o comprar-la a través d’internet, al web d’Ecos, i Amazon.

La Venècia del comissari Brunetti

El Ponte dels Suspiro, un clàssic de Venècia.

Com sabeu, i un parell de llibres escrits per mi així ho testifiquen, Venècia sempre m’ha fascinat. M’he patejat la ciutat unes quantes vegades i, tot i així, segueix sent gairebé una desconeguda. Les penúltimes, a l’hivern, quan menys turistes hi ha i més autèntica és. I l’última, per ara, al gener de 2020, poques setmanes abans de l’arribada de la punyetera pandèmia de covid-19.

Al que anava. Un bon dia, crec que a el tall de l’any 2000, vaig descobrir les entretingudes novel·les de l’inspector venecià Guido Brunetti, el personatge creat per Donna Leon a 1992, en la novel·la ‘Mort a La Fenice’.

Aquesta professora i escriptora nord-americana de 78 anys, va estudiar a Itàlia quan era jove i fins i tot va treballar com a guia turística a Roma, va viure un temps a Londres i després va treballar com a professora d’idiomes en escoles d’EUA a Suïssa, l’Iran, la Xina i Aràbia. El 1981 es va instal·lar a Venècia mentre treballava (ho va fer fins a 1995) en una delegació de la Universitat de Maryland a la Base de la Força Aèria dels EUA a Vicenza.

Va ser ja en l’any 2005, quan havia llegit la major part de les novel·les de l’autora (14 llavors, fins a ‘Pedres ensangonades’), em vaig plantejar traçar una possible ‘ruta Brunetti “pels escenaris habituals de el personatge, els carrers, places i molls, per on caminava.

Vaig contactar amb Donna Leon i, al llarg de dues entrevistes (una, mitjançant el correu electrònic, i una altra, en persona, durant la primera Trobada de Novel·la Negra Europea, que es va celebrar al CCCB de Barcelona el gener de 2005), l’escriptora va ser molt amable a l’revelar alguns detalls de la seva vida quotidiana a Venècia i dels escenaris de les seves novel·les.

I així, diversos mesos i 500 fotos més tard, tot això va desembocar en un reportatge que va aparèixer publicat el 14 de juliol de 2005 al suplement ‘Llibres’ d’El Periódico de Catalunya, i el text us reprodueixo a continuació (en el seu dia, vaig fer una vaig copiar en aquest altre bloc).

La Venècia de Brunetti: una passejada pels escenaris clau de la sèrie policíaca de Donna Leon

El barri de San Polo: un pis molt cèntric

“Brunetti viu a prop de Campo San Polo”, explica l’escriptora Donna Leon a Llibres. Si un mira un mapa de la ciutat dels canals, el barri (sestiere) de San Polo és geogràficament el melic de Venècia, tot i que el de Sant Marc sigui el més turístic. És el barri més petit de la ciutat dels canals, en què viuen molts venecians i en el qual es poden trobar molts bars, restaurants, botigues i comerços, i el famós mercat i pont de Rialto.

La família de Guido Brunetti la integren la seva dona Paola i els seus fills Chiara i Raffi. El seu domicili està situat en un últim pis d’un edifici de quatre altures, detall que l’autora especifica així, en la primera novel·la, ‘Mort a La Fenice’ (1992): “Va pujar els 94 graons fins al seu apartament de la quarta planta”. És un palazzo, encara que no com el del seu sogre, el comte Failer, o els de el Gran Canal, l’estructura original data del “segle XV” i l’últim nivell va ser edificat il·legalment cap als anys 50, cosa que s’explica en aquest primer llibre de la sèrie i que és descobert per un funcionari de l’cadastre venecià en el títol ‘Amics en les altes esferes’ (2000).

Es tracta d’un pis agradable de quatre habitacions, però amb un sol bany, amb vistes sobre les teulades de la ciutat. L’escriptora explica que en el seu moment es va inspirar en un pis real, propietat d’uns amics: “La casa existeix. És fàcil de trobar. Es camina de Rialto cap a Camp Sant Pol i, després de superar la floristeria Biancat, poc després de Sant Aponal, una mica més endavant, a l’esquerra, hi ha un carrer estret que acaba en aquest edifici “.

Com totes les cases venecianes, la de el comissari es troba a el final d’una llarga i estreta escala, que així evita les famoses marees altes (la ‘Acqua alta’ que dóna títol a una de les seves novel·les) que inunden les zones baixes de la ciutat . Per això, habitatges i locals situats a nivell del carrer solen posar uns taulons de fusta o planxes metàl·liques que cobreixen les entrades pel que fa sona la sirena que avisa de la pujada de les aigües. Per al turista és una distorsió, però per als venecians és normal: fan servir passarel·les de fusta i botes de goma per recórrer la ciutat.

El Mercat de Rialto: compra i cuina

Els Brunetti fan la compra diària al mercat de Rialto. Van d’hora, perquè aquesta part de Venècia és el centre comercial de la ciutat i lloc de pas gairebé inevitable per als milers de turistes que diàriament es dirigeixen cap a la Piazza San Marco. “És que no tenen mercats al seu país No venen menjar allà”, es queixa Paola Brunetti en una de les novel·les. Passa que Rialto, el seu pont i els seus voltants són objectes preuats per als fotògrafs.

A les parades de peix, carn, fruites i verdures de l’mercat de proveïments van centenars de venecians amb els seus carrets de la compra. Aquests, a diferència dels habituals, calcen unes rodes més grandés per salvar amb facilitat els esglaons dels petits ponts que salven els innombrables canals de la ciutat. Tampoc és inusual veure els veïns amb el carret en direcció a la Piazzale Roma per agafar un autobús i anar a comprar a grans superfícies comercials de Mestre. La diferència de preu amb Venècia és tan notable que el viatge val la pena.

Paola Brunetti és la cuinera de la família. Diu Donna Leon que al seu personatge, professora de Literatura en un institut i filla d’un comte, li agrada cuinar. Tendeix cap a la cuina tradicional. Guido, el seu marit, assegura estar “saturat de la nova cuina”. Entre els saborosos plats que poden llegir-se en les novel·les ha d’una lasanya a uns involtini amb pernil i cors de carxofa i un risotto amb gingebre; d’un peix espasa amb gambes i salsa de tomàquet a un estofat de xai a la polenta … I tot això regat amb un vi blanc pinot grigio. Per postres, maduixots amb mascarpone.

Entre San Polo i Rialto: vins i formatges

En general, el comissari va i ve caminant des de casa a l’oficina. I si té pressa, pren el vaporetto a la parada de Sant Silvestro, a la qual s’accedeix a través d’un fosc i lleig túnel que surt a la petita plaça homònima.

En aquest trajecte a peu, a la tarda, i de tornada a casa, Brunetti sol parar-se a comprar a les botigues dels carrers adjacents a Rialto, evitant les situades al costat de el pont.

Donna Leon ofereix un parell de pistes: “Els meus botigues favorites són La Baita, on des de fa 20 anys compro tot tipus de formatges, i Mascari, on sòl comprar fruita seca, pesto, olives i pasta”, explica.

Aquest últim establiment és un clàssic. L’antiga Drogheria Mascari està situada a la mateixa Via Sant Pol, 381, al costat de la Ruga dei Orefici, i el seu colorit i bigarrat aparador és aclaparadora: vins i aiguardents italians, dolços, torrons, cafès i fins i tot regalèssia. I espècies, de tots els tipus, orígens, olors i sabors.

No seria estrany, doncs, que Brunetti comprés aquí aquest prosecco que sol prendre amb Paola, aquest fresc, afruitat i ric vi blanc escumós alguna cosa similar a el cava. O el cafè del matí o la grappa que prenen tranquils després del menjar.

Regentada per un parell de enfeinats empleats, La Baita és una minúscula parada situada a la cantonada del Ruga dei Orefici amb la Ruga Vecchia de Sant Giovanni. Tenen tots els formatges i el millor parmesà, tot i que a la banda del Gran Canal, al Camp Erbaria, hi ha una altra excel·lent. Cap d’elles és barata. Res a Venècia ho és.

Campo Santo Stefano: l’últim cas del comissari

En la novel·la ‘Pedres ensangonades’ (2005), un immigrant il·legal, un ‘vu cumprá’, com els denominen els venecians, és assassinat a trets en Camp Sant Stefano en els dies previs a les festes nadalenques. L’escriptora fa referència a un problema dels nostres dies: la presència dels sense papers a les ciutats i la seva utilització per màfies de divers signe.

A Venècia, aquests immigrants se situen prop de la Piazza San Marco, als carrers adjacents i en les rutes turístiques, sobretot a l’caure la nit, quan les portes de les botigues de la zona ja han tancat. Són nois joves, negres en la seva major part, que ofereixen perfectes imitacions de bosses de Prada, Gucci o Louis Vuitton a preus irrisoris si se’ls compara amb les luxoses botigues situades a l’esquena.

Camp San Stefano, on se situa el crim inicial, és una gran plaça, situada entre el Palazzo Grassi –que aquells mesos del 2004 exhibía una gran mostra dedicada a Dalí– i el teatre de La Fenice, l’emblemàtica sala d’òpera recuperada després del devastador incendi que la va destruir el 1996, un lloc molt apreciat per Leon, prestigiosa melòmana.

A Sant Stefano s’instal·la un mercat nadalenc, presidit per un gran arc de fusta i amb una vintena de parades artesanes; les més decorades tenen la forma de casetes de fusta prefabricada i plenes de llums de colors. Allà, el turista que afronti el fred hivern venecià podrà trobar, com explica la novel·la, “formatges d’escorça fosca de Sardenya; oli i formatge de la Toscana; salami de tots els diàmetres i longituds de la Reggio d’Emília “, així com dolços i típics regals d’aquestes dates.

La Prefectura: un discret lloc de treball

Guido Brunetti és comissari de la policia veneciana. És funcionari de grau superior, per sobre dels agents uniformats i dels detectius o inspectors de paisà. Només té per sobre en l’escala a l’vicequestore, el cregut Giuseppe Patta, i a l’Questore, que poques vegades apareix en les novel·les.

La seu de la prefectura (qüestura) de ficció aparenta ser més gran del que en realitat sembla des de fora: un edifici de quatre altures l’únic distintiu oficial és la bandera d’Itàlia i un parell de rètols, un d’ells amb les paraules Polizia vaig donar Stato sobre una porta verda no gaire gran de dues fulles. Està situada a la Fondamenta Sant Llorenç, o moll del riu homònim, enfront de el pont i la placeta de el mateix nom.

Al recorregut cap a casa, Brunetti, gira a l’esquerra pel carreró de Borgoloco Sant Llorenç, passa per sobre del pont Novo, segueix pel carrer i el Camp Santa Maria Formosa, el pontet i el carrer Mondo Nuovo.

En aquesta estret carreró, al número 5.801, es troba un dels restaurants preferits de Donna Leon, l’Alle Testiere, un minúscul local d’una desena de taules, regentat pel xef Bruno Gavagnin, autor d’una cuina de base tradicional amb atrevits tocs moderns. No és un local per a totes les butxaques, però la seva qualitat –sobretot el pescado– és excel·lent.

De Mondo Nuovo, Brunetti sol girar a la dreta per “un laberint de petits carrers”, com San Lio, Sant Antoni i Bissa, Camp San Bartolomeo i Rialto. A ‘Vestit per a la mort’ (1994), per exemple, camina de Camp Sant Fantin fins San Luca i Rialto.

L’Ospedale Civile: escenaris menys coneguts

Venècia té zones amb prou feines transitades pel turista de visita ràpida, llocs que Donna Leon sí descobreix al llarg de les seves obres. És impensable una gran ciutat sense el seu hospital, i la capital de l’Vèneto té diversos, entre els quals destaca l’Hospital Civil (Ospedale Civile), al Camp SS Giovanni e Paolo.

En un canal proper apareix la víctima de ‘Mort en un país estrany’ (1993). El forense amic de Brunetti, Ettore Rizzardi, està barallat amb la direcció de l’Hospital Civil, i prefereix fer les autòpsies a San Michele, l’illa-cementiri situada davant. El comissari també ha tingut els seus més i els seus menys amb algun dels forenses i metges d’urgències de centre.

Aquest hospital, situat al dors de Cannaregio, es troba a la Fondamenta Nuove, la zona d’vaporettos que van i vénen de Murano, l’illa dels artesans de l’vidre, i a Burano, la de les puntaires. No són illes habituals en les obres de Leon, per bé que l’autora està pensant en un cas que, revela, “passarà a Murano”. En efecte, a l’any següent publicaria ‘Verí de vidre’ (2006), ambientada en ella.

En canvi, hi ha altres illes i zones de la llacuna que sí que han estat escenaris d’algun cas, com Pellestrina, a ‘Un mar de problemes’ (2001). Com s’explica en la seva trama, aquesta és una illa de pescadors, allargada com la del Lido i situada just a sud d’aquesta. De fet, si el turista ho desitja, es pot visitar en un autobús que es pren amb un bitllet combinat amb el vaporetto.

Cineastes espanyols a Venècia

Cartel de ‘Veneciafrenia’ i dibuix original de l’Álex de la Iglesia (del seu Twitter).

Aquests dies en que sento la nostàlgia viatgera i en què els cinemes segueixen tancats a Barcelona, ​​he volgut tornar a fer anar l’aigua cinèfila a la sardina viatgera i tornar-vos a parlar de Venècia. Hi ha diverses raons. La primera, la mort, ahir de Jan Morris, la millor escriptora de viatges: el seu llibre sobre Venècia és tot un referent (podeu llegir aquí el que ha escrit el col·lega Jacinto Antón, que la va entrevistar fa uns anys). L’altra és que dos directors espanyols (dos, i en plena pandèmia!), Álex de la Iglesia i Paula Ortiz, estan rodant a la ciutat dels canals. Una bona notícia que em permet recordar a un tercer, el pioner, fa uns anys: Jordi Torrent. Aquest article es va publicar originalment en Nosolocine.net

Anem pel primer: Álex de la Iglesia està filmant ‘Veneciafrenia‘. És el primer lliurament del segell ‘The Fear Collection‘, una sèrie de pel·lícules de terror impulsades pel director basc amb la seva productora, Pokeepsie Films, apadrinat per Sony Pictures Espanya i Amazon Studios. Això li augura una bona distribució en cinemes (si la pandèmia ho permet) i en la coneguda plataforma digital de pagament.

Dibuixos del ‘story board’ de ‘Veneciafrenia’, publicats per Álex de la Iglesia.

Pel que sembla, la història se centra en un grup de turistes espanyols que viatgen a Venècia amb la intenció de divertir-se i acaben ficats en un malson i lluitant per salvar la vida. Ingrid García Jonsson encapçala un repartiment que inclou a Silvia Alonso, Goize Blanco, Alberto Bang, Cosimo Fusco, Enrico ho Vers, Caterina Murino i Nico Romero, entre d’altres actors.

La primera volta de maneta (usant terminologia analògica) es va donar el passat 5 d’octubre a la ciutat italiana i es prolongaran durant set setmanes en localitzacions venecianes (carrerons estrets, placetes no massa transitades, el mercat de Rialto i algunes parades de vaporetto del Gran canal) ia Madrid (bàsicament en estudi). El mateix De la Iglesia s’acomiadava aquesta setmana d’aquests exteriors amb un tuit en què deia “últims dies a Venècia”.

Carreró venecià, fotografiat per Álex de la Iglesia.

L’original d’aquest film és que els exteriors s’han rodat a la capital del Vèneto, cosa inusual a la cinematografia espanyola. De fet, únicament un director espanyol ho havia fet abans: Jordi Torrent, un realitzador català establert a Nova York que va rodar a la ciutat, el 2014, ‘La redempció dels peixos’. De seguida em centraré en ella. Ho dic, perquè, curiosament, la realitzadora saragossana Paula Ortiz també està filmant allà un altre projecte internacional.

La directora de ‘De la teva finestra a la meva’ (2011) i de la premiada ‘La núvia’ (2015) està a Venècia rodant una adaptació de ‘Across the river and into the trees (A l’altre costat del riu i entre els arbres ) ‘, una de les últimes novel·les d’Ernest Hemingway. El gran Javier Aguirresarobe és l’encarregat de la direcció de fotografia.

Paula Ortiz i Liev Schreiber, a Venècia.

Ortiz va buscar les localitzacions per a aquesta pel·lícula a inicis de 2020 i l’epidèmia que va començar a arribar a el nord d’Itàlia va fer que tornés a casa. El rodatge es va iniciar a l’octubre, fa unes setmanes, i l’equip està bregant amb la situació, que tornava a estar complicada a Itàlia per culpa de la pandèmia. La directora ho comentava així en el seu Instagram: “lockdown / quarantine / venice / tots quiets fins a veure / standby / seguim remant des de casa / across the river and into the trees / hemingway”.

El protagonista masculí és l’actor nord-americà Liev Schreiber, que també ha deixat constància a Instagram que li encanta la ciutat (“la més bella del món, al marge de Nova York”) i la seva gent. Mitjans locals li han fotografiat menjant pizza i fumant al balcó del seu apartament.

El digital Deadline va ser el primer a anunciar aquest projecte durant el Festival de Venècia i va citar com altres membres del repartiment a Matilda De Angelis, Laura Morante, Giancarlo Giannini i el nostre Javier Camara, que el gener del 2019 va estar filmant algunes escenes de la sèrie ‘ The New Pope ‘a Roma i a Venècia.

Publicat a 1950, el llibre narra les peripècies d’un veterà coronel d’l’exèrcit dels EUA, amb problemes de salut, que acudeix a Venècia a caçar ànecs i per trobar-se amb la seva jove i aristocràtica amant veneciana. La novel·la inclou clars elements autobiogràfics, ja que Hemingway, cinquanta anys com el seu personatge, va viure una temporada a la ciutat dels canals juntament amb la seva quarta esposa, Mary Welsh, i es va enamorar (diuen que de forma platònica) durant una partida de caça de Adriana Ivancich, una joveníssima comtessa de només 18 primaveres.

A més d’aquest film, Paula Ortiz tenia entre mans un guió sobre santa Teresa de Jesús, coescrit amb Juan Mayorga que adaptava l’obra d’aquest últim ‘La llengua en trossos’. El projecte ha patit una ensopegada, al haver-se denegat la subvenció de l’Institut de Cinematografia i Arts Audiovisuals, ja que s’ha “esgotat la dotació pressupostària” de què disposen a l’ICAA per a aquest any. Un problema que ha afectat a molts altres coneguts realitzadors. No hi ha diners.

Però tornem al pioner, al primer cineasta espanyol que es va atrevir a anar a rodar a la ciutat dels canals: Jordi Torrent, que va filmar ‘La redempció dels peixos‘ durant l’estiu de 2013 a Venècia. La pel·lícula narra el viatge “laberíntic” d’un fill per conèixer el seu pare, que el va abandonar quan era un nen. Miquel Quer i Lluís Soler, encapçalaven el repartiment, ple d’actors venecians. Jose López va comentar el film en el seu dia a Nosolocine.

Miquel Quer, en una escena de ‘La redempció dels peixos’.

Torrent, que resideix a Nova York, va respondre amablement a les meves preguntes per videoconferència, quan li vaig indicar que desitjava incloure en una nova edició de la meva guia ‘Venècia de cinema’ (2015). Em va explicar que havia fet servir com a teló de fons la caòtica i laberíntica trama urbana de la ciutat dels canals per descriure el procés intern de el jove després de descobrir la identitat del seu pare, que amaga aspectes poc clars del seu passat i present.

En la decisió de el director va pesar també el seu amor per la capital veneciana, al fet de que la seva dona, Flavia Galuppo, fos novaiorquesa d’ascendència italiana (a més de directora artística de la pel·lícula) i al fet de que tots dos tenen molts amics a la regió. També em va explicar alguns detalls més, que deixo per a incloure en el llibre i que podreu llegir en punt es publiqui.

CODA. Després de publicat aquest text, en Jordi m’ha deixat un amable comentari al final de la versió castellana, que diu el següent: “Gràcies, Txerra, per incloure’m en aquest bonic article. Com nota a peu de pàgina et farà gràcia saber que l’escena de l’estudi d’artista que es veu a ‘La Redempció dels Peixos’ la vam rodar a l’estudi de pintor venecià Bobo Ivancich, nebot de la Ivancich que va enamorar a Hemingway”.

Jordi Torrent, al pont que condueix al Ghetto jueu de Venècia.

La veritat és que Venècia segueix sent un imant per al cinema. Recordo que a l’hora d’afrontar la meva ‘Venècia de cinema‘ vaig arribar a comptar més d’un centenar de pel·lícules allà rodades. D’elles, vaig decidir eliminar de la llista inicial més de la meitat que únicament tenien algun pla purament venecià, i em vaig decantar finalment per una trentena llarga. La majoria corresponen a produccions filmades àmpliament a la ciutat o la importància a nivell internacional em ‘obligava’ a incloure-les.

Quan vaig acabar de redactar el text, vaig decidir finalitzar-lo amb ‘Effie Gray’ (2014), el melodrama d’època rodat per Richard Laxton, amb Dakota Fanning, Emma Thompson, Tom Sturridge i Greg Wise. En aquell moment, els meus editors em van suggerir un límit de pàgines, però ara em veuré obligat a superar-lo, perquè no puc deixar d’incloure a aquests directors espanyols en una propera edició de el llibre: Jordi Torrent, Álex de la Iglesia i Paula Ortiz.

« Entrades més antigues

© 2022 Txerrad@s

Tema de Anders NorenAmunt ↑

WordPress Cookie Plugin by Real Cookie Banner