El blog del periodista Txerra Cirbián, desde 2005

Categoria: Televisió (Pàgina 1 de 4)

‘The Newsreader’, la tele als 80

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es Newsreader_equipo-1024x576.jpg
L’equip de la sèrie.

Les sèries sobre reporters no només ens entusiasmen els periodistes, sinó que tenen una acceptació molt bona entre el públic en general, ja que solen abundar en els aspectes més bonics de la professió: l’apassionant aventura de veure, descobrir o viure un fet noticiable , investigar les causes d?aquesta notícia i la possibilitat d?explicar al públic de forma amena els detalls de la mateixa.

D’això també en va ‘The Newsreader’, la minisèrie australiana premiada que acaba d’estrenar la plataforma Filmin, centrada en la vida personal i professional dels membres d’una redacció d’informatius d’una petita cadena de televisió australiana dels anys 80. Aquest text ho vaig publicar originalment en castellà a Nosolocine.net.

Continua llegint

La jove Carmen Maura

Retrat de Carmen Maura, el 1982 (foto de Txerra Cirbián).

Avui és un dia especial per la Carmen Maura (1945), ja que rebrà el Premi Platí d’Honor en la novena edició d’aquests guardons del cinema parlat en castellà i portuguès. És una manera bonica de reconèixer la llarga trajectòria d’aquesta multipremiada actriu dins l’àmbit audiovisual iberoamericà. També en el francès, per si algú no recorda que aquesta admirada intèrpret madrilenya és molt estimada al país veí.

Però a més a més, aquesta és una jornada que em ve al cas per recordar “la meva” Carmen Maura, a la qual vaig entrevistar per aquestes dates, fa 40 anys. Una càlida trobada, que sempre recordaré amb afecte i que El Dominical d’El Periódico de Catalunya va publicar el 8 de maig del 1982.

Una escena de ‘Tigres de papel’ (1977)

En aquell moment, l’actriu només havia protagonitzat tres llargmetratges: ‘Tigres de papel’ (1977) i ‘¿Qué hace una chica como tú en un sitio como éste?’ (1978), totes dues de Fernando Colomo, i ‘Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón’ (1980), primer llarg de Pedro Almodóvar. La popularitat li arribaria el 1981 de la mà de la televisió. Deixeu-me que us ho expliqui, gairebé amb les mateixes paraules (una mica nyonyes) amb les quals vaig iniciar aquell relat llunyà.

Continua llegint

Chicho Ibáñez Serrador, íntim

Chicho, en su casa, fotografiado por el periodista.

El dia 7 d’aquest mes de juny es compliran dos anys de l’adéu del gran Chicho Ibáñez Serrador, i el 24 d’abril, mig segle de l’inici de les emissions d’una de les seves creacions genials, el mític programa de televisió ‘Un, dos, tres, responda otra vez‘, un popular concurs que va marcar tota una època a la petita pantalla.

Però Chicho era moltes més coses, i no ho dic per les seves ‘Històries per no dormir’ (que ha tingut una revisió actualitzada recent), ni per les seves dues estupendes pel·lícules: ‘La residencia’ (1969) i ‘Qui puede matar a un nen?’ (1976), sinó per la seva personalitat. Per aquesta raó, en forma d’homenatge, he volgut recuperar una vella entrevista que li vaig fer ara fa quatre dècades, quan ell tenia 46 anys i feia deu d’èxit televisiu, mentre jo era un pipiol de 24 primaveres. El text es va publicar el 14 de març de 1982 a El Dominical d’El Periódico.

Continua llegint

Enid Blyton, a HBO

Acaben d’estrenar a la plataforma HBO+ la sèrie ‘Torres de Malory‘, basada en les novel·les juvenils homònimes, escrites per Enid Blyton entre els anys 1946 i 1951. La saga consta de sis llibres, que van ser publicats al ritme d’un per any, també en paral·lel als cursos que viuen els seus protagonistes, les alumnes d’un internat femení, anomenat precisament Malory Towers.

Abans de parlar-vos de la sèrie, que pretenc veure durant aquests dies, vull ensenyar-vos un article que vaig escriure el 1988, en el vintè aniversari de la mort de l’escriptora. Aquest any, a més, serà el 125è aniversari del seu naixement, el 1897. Crec que us agradarà conèixer una mica més l’autora de sagues literàries tan populars com Aventura, Misteri, Els Set Secrets i Los Cinco, la primera entrega dels quals, ‘Los Cinc i el tresor de l’illa’, es va editar el 1942, ja fa 80 anys!

Els Bridgerton

Tot i que jo ja havia inclòs ‘Els Bridgerton’ entre les meves deu sèries favorites de l’any 2021, en un text publicat al desembre a la web de Nosolocine.net i també aquí, en aquest mateix bloc, el cert és que ha estat un comentari a Twitter de la crítica de cinema Beatriz Martínez allò que m’ha impulsat a escriure aquestes línies sobre la segona temporada d’aquesta sèrie de Netflix.

La meva apreciada Beatriz deia el següent:

Com veieu per la meva resposta, tots dos estàvem enganxats a la sèrie.

Els llibres de Julia Quinn, a Edicions Urano.

Per no avançar esdeveniments, i pels qui encara no sàpiguen res d’aquesta sèrie, deixeu-me que us explica algunes coses básiques. Es tracta d’una producció basada en unes novel·les romàntiques de caràcter històric de la nord-americana Julia Quinn. Aquesta escriptora, amb elements comuns a autores com Corín Tellado, Danielle Steel i E. L. James, posseeix un humor soterrat i un calat feminista que la fan molt més atractiva.

Continua llegint

El camioner Sancho Gracia

La protesta que aquests dies està protagonitzant el sector del transport per carretera m’ha portat a pensar en la mítica sèrie de ‘Los camioneros‘ (1973) i en el seu protagonista, Sancho Gracia (1936-2012). El proper mes d’agost es compliran deu anys sense el llegendari protagonista de ‘Curro Jiménez (1976).

L’actor, que per rodar les seves aventures va comptar amb l’ajuda de directors com Mario Camus, Joaquín Romero Marchent i Pilar Miró, entre d’altres, també va ser reivindicat per joves realitzadors, com Álex de la Iglesia, que en dirigir-lo a ‘800 balas’ ( 2002) va facilitar que obtingués una candidatura al Goya per la seva feina.

Continua llegint

Un thriller a les Illes Fèroe

Lorenzo Mejino és un divulgador serièfil que col·labora en diferents mitjans escrivint d’una cosa tan atractiva com són les sèries que s’estrenen a les diferents pantalles (teles tradicionals i plataformes digitals). A més del bloc ‘Series para Gourmets‘ al ‘Diario Vasco‘, ofereix els seus coneixements a l’estupenda web ‘Serielistas‘, a ‘El Ágora diario’ i en el podcast ‘Travelling Series‘ dins de la sempre interessant web de ‘Serielizados‘.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es libro_p.jpg

Però és que Mejino amaga un ric passat: enginyer de Camins i atleta llançador de martell, domina vuit idiomes i xampurreja alguns més, i ha visitat gairebé tots els països del món. Jo diria que, en part, per culpa de la seva veu: durant molts anys va ser locutor olímpic i se’l va sentir sovint als altaveus de l’Estadi Olímpic de Montjuïc, on va ser director de locutors dels Jocs del 1992.

No és estrany que de la ment d’aquell viatger empedreït sorgís el molt original i entretingut llibre ‘La Vuelta al Mundo en 80 series‘, coescrit amb la jove periodista Paula Hergar, una col·lega que ja fa temps que treballa a la web de referència a el sector televisiu, ‘Vertele‘, de Eldiario.es.

Continua llegint

Les millors sèries de 2021

Això de triar les sèries preferides de l’any no m’agrada gaire, perquè ja se sap que aquesta és una tasca que comença a ser impossible. Hi ha tanta producció, que segurament em deixo coses al tinter. Treballs que a qualsevol lector li podria semblar absurd no haver-lo anomenat.

Però, com el meu incansable amic José López Pérez m’ha demanat que em mulli a Nosolocine.net, doncs anem allà, amb un top ten aproximatiu. Potser alguna sèrie és a la frontera del 2020, però són les que jo he vist i gaudit durant aquest 2021.

Continua llegint

‘El joc del calamar’, circ sense pa a Corea

L’amic José López, ànima de Nosolocine.net, m’ha animat a escriure sobre ‘El joc del calamar’, la sèrie de Netflix que ha triomfat a tot el món. Com un espectador més, vaig veure (una mica més de) dos minuts del primer episodi d’aquesta ficció coreana. Diuen que són els que compten per a aquesta plataforma a l’hora d’incloure’t al còmput dels molts milions que han vist aquesta producció. Aquest text, com el de José, s’ha publicat originalment a Nosolocine.

Va ser un inici a desgana, amb un paio al qual li surten malament totes les coses. D’acord. Ja he vist mil i una històries semblants. Què més? Quan un paio el convenç per enrolar-se amb mig miler més de pàries com ell en un joc en què pot guanyar molts diners, el guinyol es torna en una orgia de sang i fetge que faria cridar de felicitat el públic habitual del Festival de Sitges. D’acord. Ja en tenia prou per deixar la sèrie, i això que encara no havia acabat el primer capítol.

Això va ser recent estrenada la molt publicitada ficció coreana i la vaig deixar aparcada. Vaig llegir unes quantes crítiques, no gaire positives, que incidien bàsicament en l’excés de violència i en lo gens apropiat que era pels nens. Lògic. Com tampoc ho és que els menors vegin les pel·lícules de Quentin Tarantino. I els que han de posar límit als petits de la casa, a les llars, són els pares. No donem la culpa a ningú més.

Tornem a ‘El joc del calamar’. Uns quants dies i opinions després, entre elles la d’un col·lega a qui aprecio i respecte, l’Andreu Farràs, que va publicar un text “a favor de” a ‘Catalunya Plural’, vaig decidir donar-li una altra oportunitat.

Me’n vaig anar enganxant a la ficció, sabent que els jocs utilitzats eren infantils però evidentment mortals, com si es tractés d’un circ romà, però sense pa ni poble que el vegi. Un bon recurs amb el qual el guionista i director Hwang Dong-hyuk aconsegueix treure’s de sobre bona part de la figuració per quedar-se amb menys personatges i arribar fins al nucli de protagonistes. I aquí la sèrie guanya molts sencers amb el retrat dels personatges principals. Vegem qui són.

El primer és el darrer jugador, el 456. L’encarna Lee Jung-jae, un conegut actor sud-coreà de 48 anys. És un antic xofer, ara aturat, un ludòpata addicte a les curses de cavalls i ple de deutes. És incapaç de ser sincer amb ningú, ni amb la seva mare, que el manté, ni amb la seva filla, que viu amb la seva exdona i el nou marit. Com tot heroi, la seva missió com a tal és superar la caiguda en desgràcia. I del seu aparent egoisme inicial passarà a ser un dels tipus més generosos del grup, en un canvi que té els alts i baixos i un recorregut gens lineal.

El segon és el jugador 218 (Park Hae-soo), un executiu arruïnat, perseguit per la policia per diversos delictes financers i que va ser amic de l’anterior en la infantesa. Tot i el seu estatus universitari, que el fa ser admirat pels seus companys, és capaç d’empatitzar amb el jugador 199, un immigrant pakistanès (Anupam Tripathi) que pateix el racisme de la societat coreana, on un sensepapers és carn d’abusos laborals.

Per no allargar-nos en excés amb el repartiment, citaré el número 001 (Yeong-su), un ancià amb un tumor cerebral que opta per jugar com a alternativa a morir al carrer; la jugadora 067 (HoYeon Jung, una bella top model corena), una jove dona que ha fugit de Corea del Nord i vol guanyar els jocs per intentar portar el Sud a la seva mare i germà; el malvat 101 (Heo Sung-tae), un criminal sense escrúpols ple de deutes que entra en el joc amb diversos companys per fugir dels mafiosos que el persegueixen i intentar guanyar per saldar els seus deutes; i la jugadora 212 (Kim Joo-ryoung), una loquaç manipuladora que no dubta d’acostar-se a qui sigui per guanyar. Un inspector de policia (Wi Ha-joon) infiltrat que busca el seu germà entre els participants aporta la dosi afegida d’intriga.

Tots ells es troben en una illa inexpugnable, controlats per individus emmascarats, vestits amb cridaneres granotes de color rosa (disfressa que, per cert, s’està venent a sac) i armats amb pistoles i metralletes. Uns paios a les ordres d’un cap cobert també per una màscara i un vestit negre. Com a curiositat, entre aquests dolents de gallet fàcil n’hi ha un cert comportament ètic que contrasta amb el d’unes quantes ovelles negres, encara més indesitjables.

Amb tots aquests perfils, el creador de la sèrie organitza un descarnat reflex de la societat capitalista, on una minoria propera a l’1% de la població és immensament rica davant d’una majoria del 40% que viu amb ingressos tan baixos que la situen al llindar de la pobresa. Una desigualtat social que ja han mostrat altres cineastes, com l’oscaritzat Bong Joon-ho amb els seus ‘Paràsits’, on la família protagonista també vivia de manera precària fins que aconsegueixen entrar a casa d’una família rica, donant lloc a una lluita peculiar de classes en versió gore.

No deixa de ser curiós que els milionaris que acudeixen a veure aquest circ mortal són el transumpte dels patricis romans que podien decidir la sort dels esclaus que lluitaven a la sorra entre si o amb animals salvatges. Uns pobres diables que són capaços d’humiliar-se i matar altres éssers com ells per aconseguir el premi, mentre són observats per uns rics coberts amb màscares que a penes amaguen el seu origen occidental. Són l’encarnació del mal, fins i tot sexualment, en una polèmica escena que ha provocat acusacions d’homofòbia. Però és que aquí aquests dolents se’n van de rosetes sense ser castigats. Vaja, gairebé com passa al món real.

La destí del guanyador del premi, el nom del qual no cal revelar; la identitat i motivacions del líder ocult darrere la màscara negra, i la identitat del personatge que convida tots els pobres desgraciats mitjançant un joc infantil previ i que no amaga el seu rostre són, probablement les potes del trípode que sustentarà la segona temporada que Netflix signarà segurament amb el creador de la sèrie. Amb més calamar i més tinta vermella, és clar.

Candice Renoir, una poli francesa molt diferent

Els confessaré que aquests dies estic enganxat a una sèrie francesa que emeten al canal AXN a través de diverses plataformes de pagament. Es tracta de ‘Candice Renoir‘ i ja porta la barbaritat de nou temporades en antena, des de l’any 2013. La protagonista és una peculiar oficial de policia (una comandant, al seu escalafó, situada per sobre del capità de la brigada, ajudant directe seu), la Candice del títol, una dona separada i amb quatre fills, a qui dóna vida l’actriu Cécile Bois. Aquest article el vaig publicar originalment a Nosolocine.net

Aquesta no és l’única sèrie francesa protagonitzada per una dona policia, tota una tradició al país veí. Entre les últimes, en destaquen dues: ‘Els crims de Cassandre‘, amb les peripècies de la seriosa comissària Florence Cassandre (l’actriu Gwendoline Hamon) a la zona d’Annecy, al nord dels Alps; i ‘Inspectora Marleau‘, amb Corinne Masiero en el paper d’aquesta excèntrica oficial de la gendarmeria, una mena de Colombo amb sempitern barret rus al cap. Les dues produccions van començar a caminar el 2015 i segueixen en antena amb força èxit. Les tres intèrprets són actrius veteranes i han superat els 50 anys.

La comandant Renoir i l’equip de la primera temporada.

Però, sens dubte, ‘Candice Renoir’ s’ha convertit en la sèrie més popular i longeva, potser perquè sap unir molt bé un còctel en què hi caben la lleugera intriga policial, els petits drames domèstics i un saludable sentit de l’humor. Com a investigadora, la inspectora Renoir aconsegueix treure’s de sobre l’enrabiat de Barbie que li endossen els nous companys quan torna a l’acció després de 10 anys dedicada al seu matrimoni i fills a Singapur, on treballava el seu marit (Arnaud Giovaninetti, mort el 2018) .

La seva intel·ligència i intuïció la converteixen en una sagaç detectiu, que és tan amable i encertada durant els interrogatoris com perspicaç sobre el terreny a l’hora de trobar pistes als llocs on apareixen els cadàvers que esquitxen els seus casos.

Mentre a cada episodi hi ha un crim que es resol al mateix capítol, els guionistes van prolongant els fils i trames dels personatges al llarg de les seves nou temporades (en marxa la desena). Candice és una atractiva dona divorciada, més aviat farcida, que no amaga la seva passió pels dolços i les llaminadures, orgullosa dels seus revolts i que vesteix al seu aire sense fer massa cas a la moda: en el primer episodi s’han de treure els talons per investigar un crim en una platja i els seus conjunts són ben colorits, gairebé sempre a joc, amb bossa, gorra i botes que van del rosa xiclet al rosa o el groc, sense que sembli un pastisset.

Candice es mare d’una filla i tres fills, dos d’ells aquests bessons.

I també és una dona tan càndida en aparença com tenaç i de vegades tossuda, que té els seus dubtes i inseguretats, que també pot ficar la pota i cometre errors, com ens passa a tothom. Un ésser humà com els seus espectadors, que l’adoren.

Com qualsevol mare separada amb fills adolescents, ha de lluitar amb les actituds de cadascun, tenint en compte que volen el seu pare i que no entenen gaire el divorci dels seus progenitors. En això, Candice Renoir és taxativa: pot mantenir una bona relació amb el seu exmarit, però no vol tornar-hi. I en les relacions amoroses no és una mojigata: al llarg de les nou temporades (8 episodis de 52 minuts la primera i 10 capítols, les restants) que porta en marxa la sèrie es relaciona amb diferents homes, amb una tensió sexual més o menys continguda i més o menys continua amb el seu segon, el capità Antoine Dumas (Raphaël Lenglet).

Gran part de l’èxit de la sèrie resideix en el protagonista, la simpàtica Cécile Bois (1971), a qui els guionistes han proporcionat el vestit d’un personatge que ella vesteix a la perfecció. Actriu de teatre, va ser descoberta per al gran públic per l’actor i director Robert Hossein gràcies a l’obra ‘Angèlica, marquesa dels àngels’ (1995).

Cécile Bois interpreta la comandant Candice Renoir.

Sense gaires pel·lícules de cinema (Germinal, de Claude Berri, entre elles), Bois s’ha consagrat al llarg dels anys al medi televisiu, on ha intervingut en més de 40 produccions (telefilms, sèries i minisèries) ) des de 1993 a l’actualitat, amb ‘Candice Renoir’ al capdavant. Emesa des de fa vuit anys per la cadena pública francesa France 2, aquesta sèrie l’ha elevat a la categoria actual sense cap mena de dubte.

Creada per Solen Roy-Pagenault, Robin Barataud i Brigitte Peskine (morta el 2020), la sèrie incorpora temes d’actualitat, com el masclisme a l’entorn laboral (homes que no veuen gens bé que una dona els enviï); el racisme latent a la societat francesa (com posa de manifest un agent d’origen marroquí); l’homofòbia a les comissaries (una de les agents és lesbiana i s’ha de plantar davant dels seus col·legues masculins); les dificultats de les mares solteres (una altra detectiu ho és); el rebuig de les males praxis policials i molts altres problemes quotidians que la ficció tracta amb solvent integració dins de les trames.

Candice amb el capità Antoine Dumas (Raphaël Lenglet).

I per acabar, una referència a l’escenari de la ficció: la bonica ciutat de Sète, anomenada la ‘Venècia occitana’ pels seus canals i ponts, el bressol del poeta Paul Valery. Situada a mig camí entre Barcelona i Cannes, és una ciutat costanera mediterrània on aficionats al setè art que viatgen amb cotxe des d’Espanya acostumen a fer una parada ‘tècnica’ quan viatgen al festival de cinema de la Costa Blava per degustar les seves famoses i saboroses ostres.

Actualment es poden veure totes les temporades de ‘Candice Renoir’ a AXN. ‘Els crims de Cassandre’ i ‘Inspectora Marleau’ (aquesta va ser emesa al seu dia per Antena 3) són al Carrer 13. Aquests canals poden ser sintonitzats per les plataformes de tele de pagament de Movistar, Jazztel, Orange i Vodafone, entre d’altres .

« Entrades més antigues

© 2022 Txerrad@s

Tema de Anders NorenAmunt ↑

WordPress Cookie Plugin by Real Cookie Banner