El blog del periodista Txerra Cirbián, desde 2005

Categoria: Periodismo (Pàgina 1 de 7)

La cuina del Rels de Ciutadella

Joan Bagur, xef del restaurant Rels de Ciutadella de Menorca.

Hi va haver un temps en què vaig exercir de (semiobligat) cronista gastronòmic, però la veritat és que m’agrada menjar poc, però bé. La primera cosa em va permetre conèixer bons cuiners i restaurants de qualitat. El segon ho practico de tant en tant, i em limito a un pressupost que no sigui excessiu.

Per exemple, acostumo a acudir a restaurants de prestigi que mantenen un menú de migdia a preus continguts o fins i tot un menú de degustació que no superi una certa quantitat. Però no arribo (ni vull) pagar 100, 200 o 300 euros, que és la bestial xifra que marquen alguns locals amb diverses estrelles Michelin.

Continua llegint

Cels Piñol, el fandibuixant

Cels Piñol, al costat d’un dels plafons de l’exposició de jocs de rol.

Fa dies que us volia parlar de Cels Piñol, prolífic dibuixant, escriptor, editor, guionista, dissenyador i responsable d’una de les grans exposicions, la dedicada als jocs de rol, del recent Saló del Còmic Barcelona.

Poca gent entre els aficionats i els professionals del món de la historieta ignora qui és aquest tot terreny que, des de fa més de 30 anys, ha fet créixer la sèrie ‘Fanhunter‘, un dels universos del còmic més simpàtics i divertits que hom recorda des de que el seu admirat Stan Leen creés el de Marvel.

Continua llegint

‘La Colmena’, l’altre ós de Berlín

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es la_colmena_02_p-1024x664.jpg
Camilo José Cela, amb Paco Rabal i altres actors.

Aquests dies s’ha estrenat ‘Alcarràs‘, el film de Carla Simón premiat al Festival de Berlín i aplaudida pel públic i la crítica. Però avui no us parlo d’aquesta pel·lícula, ja que fa unes quantes setmanes vaig escriure sobre la seva autora i la puixança d’un grapat de noves directores al Catalunya Plural. Només us suggereixo que aneu a veure-la, si encara no ho heu fet. És molt recomanable.

Però avui vull aprofitar l’ocasió per citar una altra gran pel·lícula espanyola que va ser guardonada en aquest mateix certamen fa gairebé 40 anys. Va ser a la 33a edició de la Berlinale, el 1983. Em refereixo a ‘La colmena‘, de Mario Camus, adaptació de la magnífica novel·la de Camilo José Cela que va fer no el seu director sinó el productor de la pel·lícula, el famós productor José Luis Dibildos. Una feina rodona, gràcies a la direcció encertada de Camus, a una fotografia en clarobscurs de Hans Burman i l’apropiada música d’Antón García Abril.

Continua llegint

La jove Carmen Maura

Retrat de Carmen Maura, el 1982 (foto de Txerra Cirbián).

Avui és un dia especial per la Carmen Maura (1945), ja que rebrà el Premi Platí d’Honor en la novena edició d’aquests guardons del cinema parlat en castellà i portuguès. És una manera bonica de reconèixer la llarga trajectòria d’aquesta multipremiada actriu dins l’àmbit audiovisual iberoamericà. També en el francès, per si algú no recorda que aquesta admirada intèrpret madrilenya és molt estimada al país veí.

Però a més a més, aquesta és una jornada que em ve al cas per recordar “la meva” Carmen Maura, a la qual vaig entrevistar per aquestes dates, fa 40 anys. Una càlida trobada, que sempre recordaré amb afecte i que El Dominical d’El Periódico de Catalunya va publicar el 8 de maig del 1982.

Una escena de ‘Tigres de papel’ (1977)

En aquell moment, l’actriu només havia protagonitzat tres llargmetratges: ‘Tigres de papel’ (1977) i ‘¿Qué hace una chica como tú en un sitio como éste?’ (1978), totes dues de Fernando Colomo, i ‘Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón’ (1980), primer llarg de Pedro Almodóvar. La popularitat li arribaria el 1981 de la mà de la televisió. Deixeu-me que us ho expliqui, gairebé amb les mateixes paraules (una mica nyonyes) amb les quals vaig iniciar aquell relat llunyà.

Continua llegint

Tomàs Pladevall

Tomàs Pladevall (Sabadell, 1946) és un reconegut director de fotografia que ha rodat més de 60 llargmetratges i diversos centenars de produccions audiovisuals (telefilms, documentals, curtmetratges, anuncis), que acaba de ser guardonat amb el Premi Gaudí d’Honor de l’Acadèmia del Cinema Català, el primer que s’atorga a un tècnic com ell. Jubilat des del 2011, continua col·laborant amb la Filmoteca de Catalunya. Fa uns anys, amb motiu d’un llibre que jo estava preparant, li vaig fer una llarguíssima entrevista a casa de Roda de Ter, que val la pena rescatar. Una versió més reduïda la vaig publicar el divendres 11 de març a Nosolocine.net.

— Tomàs, ets dels pocs cineastes catalans que van anar a la llegendària Escola Oficial de Cinematografia (EOC). Com va ser això? Què et va portar a ingressar-hi?
—Jo vaig començar a fer cinema perquè el meu pare es va comprar una càmera quan jo tenia 8 anys. Ell pertanyia a un grup d’Amics del Cinema de Sabadell, que ja als anys 30 rodaven en 9,5mm (encara tinc algun material). Quan va tenir uns diners, es va comprar un equip de 8mm i va començar a rodar pel·lícules familiars, bàsicament documentals sobre Sabadell i, a l’estiu, filmava a Sant Llorenç de Morunys. De vegades em deixava agafar la càmera i fer algun pla. Em fa molta gràcia, perquè aquest material, que jo tinc dipositat a la Filmoteca, aguanta perfectament el pas del temps, perquè era Kodachrome i manté molt bé el color. D?això fa 50 anys. No sé si el digital aguantarà tant de temps.

Continua llegint

Fernando Trueba… i Óscar Ladoire

Fernando Trueba i Óscar Ladoire, l’any 1981 (foto cedida pels autors en 1982).

He de reconèixer una afinitat personal cap a Fernando Trueba. El cineasta, que acaba de fer 67 anys, prepara el rodatge d’una nova pel·lícula animada amb el seu amic Javier Mariscal, amb qui va parir la premiada ‘Chico y Rita‘, una de les històries més boniques i tristes que ha donat a llum el cinema d´animació a Espanya.

Però aquesta simpatia que tinc cap a Trueba no és d’ara, ni prové del fet que sigui un director amb una carrera de 18 títols a l’esquena, ni que guanyés l’Oscar (el segon espanyol, després del de Garci) per la magnifica ‘Belle Époque‘ (1993) ni per la recent i estupenda ‘L’oblit que serem’ (2021). Ve de l’any 1982. Us ho explico.

Continua llegint

La humilitat de Pau Freixas

Pau Freixas, durant l’entrevista amb Txerra Cirbián, el 2017 (foto de Ricard Fadrique).

Aquest divendres, 28 de gener, Movistar+ estrena la nova sèrie d’en Pau Freixas (1973), ‘Todos mienten‘, de la qual donen informacions la meva antiga companya i amiga Inés Álvarez a El Periódico, i molts altres col·legues als seus respectius mitjans. Són uns dies de promoció sobre una producció actual, que jo no tocaré pas de moment.

Sí que em va bé per poder escriure aquesta entrada, que incideix en la carrera al cinema i a la televisió d’aquest cineasta. Un filó amb joies com ‘Herois‘, ‘Polseres vermelles‘, ‘Cites‘ i ‘Sé quién eres‘. Mirant enrere, hi reprodueixo part de l’entrevista que li vaig fer ara fa cinc anys, el 15 de febrer de 2017, a El Periódico (la podeu llegir sencera aquí). També parlava de ‘Los misterios de Laura’, sèrie que torna a ser d’actualitat gràcies a un recent telefilm emès per TVE.

Continua llegint

Lliçó de gravat

José Luis Jiméñenez, al taller de gravat d’El Visor.

L’altre dia vaig anar a veure José Luis Jiménez, un bon amic i antic company d’El Periódico, al igual que la seva dona, la meva estimada Mari Carmen Gonell, filla d’un altre treballador, pioner dels primers temps del diari..

M’havia convidat a visitar El Visor, una escola d’art, dibuix i escultura, situat al passeig de Sant Joan, 142, de Barcelona, ​​que també té un taller dedicat al gravat, situat a un altre local proper, ubicat al carrer de Còrsega , 450. En aquest espai, José Luis s’ha convertit en un bon alumne del professor Manolo López, que fa vuit anys que està al capdavant d’aquest departament.

Manolo López, el profesor de gravat, amb una peça.

Com us deia, els vaig anar a veure i em va encantar el que estan fent. Toquen una disciplina emparentada amb la màgia de la impremta, de traslladar al paper (o altres suports) imatges que prèviament han dibuixat, copiat i traslladat a una matriu que, emplenada de tinta, dóna lloc a quadres plens d’art. O si més no, així m’ho semblen a mi. I a mi, que sóc un patós. negat per a aquestes coses, em va omplir d’aquell desig innat que (crec) tots tenim, d’aprendre.

Eines del taller de gravat.

Les imatges que acompanyen aquestes línies no reflecteixen tot el que hi fan, però almenys queden com a testimoni de la visita i d’una generosa atenció que agraeixo.

Antonio Franco

El pasado 25 de septiembre falleció Antonio Franco, el director más emblemático y significativo de El Periódico de Catalunya y todo un referente del periodismo democrático en nuestro país. Dos días más tarde se celebró su funeral, lleno de emoción, y hoy, 8 de noviembre, el Colegio de Periodistas de Catalunya le ha rendido homenaje, otorgándole, a título póstumo, el Premi Ofici de Periodista. El vídeo recoge las intervenciones de diversos compañeros, destacando especialmente la de Emilio Pérez de Rozas.

La foto que ilustra este texto la tomó Albert Bertran durante el acto de despedida del que fue mi tercer director del diario, el 10 de mayo de 2006, cuando Franco cedió la dirección a Rafael Nadal.

Un gesto cariñoso de Antonio Franco con el autor en la Redacción del diario, en 2006 / Foto: ALBERT BERTRAN

Y digo tercero, porque cuando yo entré a trabajar en El Periódico, Franco se había ido a El País Catalunya. El responsable de entonces era Ginés Vivancos, a quien sustituiría Enrique Arias Vega, que fue realmente quien me fichó cuando era director adjunto tras una historia algo rocambolesca que algún día explicaré en mis memorias, si llego a escribirlas.

Cuando Franco volvió a tomar las riendas de El Periódico, tuve mis más y mis menos, más que con él, con algunos de sus hombres de confianza, porque reconozco que él siempre tuvo la puerta abierta para hablar con sinceridad.

Tras dejar el diario, en 2006, coincidimos varias veces en diferentes momentos, y siempre fue muy cariñoso y cordial. De ahí la imagen. Siempre le recordaré así.

Estimats camarades

Fa uns dies s’estrenava en sales comercials ‘Estimats camarades’, l’última pel·lícula d’Andrei Konchalovsky, germà gran de l’una mica més famós i premiat director rus Nikita Mikhàlkov, que va passar amb certa discreció per Hollywood, on va rodar films com ‘El tren de l’infern ‘i’ Tango i Cash ‘. El film recrea amb seca precisió, en un ascètic blanc i negre i enquadrament acadèmic, la massacre de Novocherkassk (1961). Amb el títol de “El desencant cap al comunisme d’Estat”, vaig escriure originalment aquest article a Nosolocine.

Ho fa a través de la mirada d’un quadre de el Partit Comunista local (una esplèndida Iúlia Vysotskaya, esposa d’el director), militant nostàlgica d’estalinisme però que acaba desencantada quan els seus ideals (i la possible mort de la seva filla) xoquen amb la crua decisió de Govern soviètic de l’ ‘aperturista’ Nikita Jrushchov: disparar contra els treballadors d’una fàbrica en vaga i eliminar tot rastre d’aquesta massacre.

De ‘Estimats camarades’ ja ha escrit aquí mateix, a Nosolocine, l’amic José López. I coincideixo amb ell en l’admiració cap a aquesta obra major de Konchalovsky, un cineasta que als seus 83 anys mostra l’altra cara de l’totalitarisme comunista, aquell que els idealistes d’esquerres van començar a veure anys després d’aquesta massacre amb la Primavera de Praga i que ara mateix posen en relleu les insòlites manifestacions que s’estan produint a Cuba per motius bastant similars als de ‘Estimats camarades’: l’escassetat econòmica i la ceguesa de les autoritats davant els desitjos de llibertat i de poder expressar la seva oposició a el règim, sense por de ser detinguts, apallissats o morts. I això, tot i reconèixer que el bloqueig dels EUA cap a l’illa és el causant de gran part dels seus problemes.

Des d’un punt de vista dels ideals de les esquerres, en què la democràcia popular és allò al que es vol arribar, com és possible que els militars que han de defensar-nos dels tirans i poderosos, siguin obligats a disparar contra el propi poble? Per què les noves elits comunistes utilitzen el vocable “contrarevolucionari” per definir als que no combreguen amb les seves idees?

La pel·lícula de Konchalovski ens treu un cop més la bena dels ulls i ens descobreix que el comunisme sense democràcia ni llibertat d’expressió és una altra forma de totalitarisme repressiu. És el desencant cap a aquest comunisme d’Estat en què va derivar l’extinta Unió Soviètica, un sistema polític i administratiu que poc té a veure amb els ideals que pretenen aconseguir una societat més justa i igualitària. Unes idees en les creien els grans pensadors italians Antonio Gramsci, Palmiro Togliatti i Enrico Berlinguer, i els comunistes que van lluitar contra el franquisme i per portar la democràcia a Espanya.

« Entrades més antigues

© 2022 Txerrad@s

Tema de Anders NorenAmunt ↑

WordPress Cookie Plugin by Real Cookie Banner