El blog del periodista Txerra Cirbián, desde 2005

Categoria: Periodismo (Pàgina 1 de 7)

Cels Piñol, el fandibuixant

Cels Piñol, al costat d’un dels plafons de l’exposició de jocs de rol.

Fa dies que us volia parlar de Cels Piñol, prolífic dibuixant, escriptor, editor, guionista, dissenyador i responsable d’una de les grans exposicions, la dedicada als jocs de rol, del recent Saló del Còmic Barcelona.

Poca gent entre els aficionats i els professionals del món de la historieta ignora qui és aquest tot terreny que, des de fa més de 30 anys, ha fet créixer la sèrie ‘Fanhunter‘, un dels universos del còmic més simpàtics i divertits que hom recorda des de que el seu admirat Stan Leen creés el de Marvel.

Continua llegint

‘La Colmena’, l’altre ós de Berlín

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es la_colmena_02_p-1024x664.jpg
Camilo José Cela, amb Paco Rabal i altres actors.

Aquests dies s’ha estrenat ‘Alcarràs‘, el film de Carla Simón premiat al Festival de Berlín i aplaudida pel públic i la crítica. Però avui no us parlo d’aquesta pel·lícula, ja que fa unes quantes setmanes vaig escriure sobre la seva autora i la puixança d’un grapat de noves directores al Catalunya Plural. Només us suggereixo que aneu a veure-la, si encara no ho heu fet. És molt recomanable.

Però avui vull aprofitar l’ocasió per citar una altra gran pel·lícula espanyola que va ser guardonada en aquest mateix certamen fa gairebé 40 anys. Va ser a la 33a edició de la Berlinale, el 1983. Em refereixo a ‘La colmena‘, de Mario Camus, adaptació de la magnífica novel·la de Camilo José Cela que va fer no el seu director sinó el productor de la pel·lícula, el famós productor José Luis Dibildos. Una feina rodona, gràcies a la direcció encertada de Camus, a una fotografia en clarobscurs de Hans Burman i l’apropiada música d’Antón García Abril.

Continua llegint

La jove Carmen Maura

Retrat de Carmen Maura, el 1982 (foto de Txerra Cirbián).

Avui és un dia especial per la Carmen Maura (1945), ja que rebrà el Premi Platí d’Honor en la novena edició d’aquests guardons del cinema parlat en castellà i portuguès. És una manera bonica de reconèixer la llarga trajectòria d’aquesta multipremiada actriu dins l’àmbit audiovisual iberoamericà. També en el francès, per si algú no recorda que aquesta admirada intèrpret madrilenya és molt estimada al país veí.

Però a més a més, aquesta és una jornada que em ve al cas per recordar “la meva” Carmen Maura, a la qual vaig entrevistar per aquestes dates, fa 40 anys. Una càlida trobada, que sempre recordaré amb afecte i que El Dominical d’El Periódico de Catalunya va publicar el 8 de maig del 1982.

Una escena de ‘Tigres de papel’ (1977)

En aquell moment, l’actriu només havia protagonitzat tres llargmetratges: ‘Tigres de papel’ (1977) i ‘¿Qué hace una chica como tú en un sitio como éste?’ (1978), totes dues de Fernando Colomo, i ‘Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón’ (1980), primer llarg de Pedro Almodóvar. La popularitat li arribaria el 1981 de la mà de la televisió. Deixeu-me que us ho expliqui, gairebé amb les mateixes paraules (una mica nyonyes) amb les quals vaig iniciar aquell relat llunyà.

Continua llegint

Tomàs Pladevall

Tomàs Pladevall (Sabadell, 1946) és un reconegut director de fotografia que ha rodat més de 60 llargmetratges i diversos centenars de produccions audiovisuals (telefilms, documentals, curtmetratges, anuncis), que acaba de ser guardonat amb el Premi Gaudí d’Honor de l’Acadèmia del Cinema Català, el primer que s’atorga a un tècnic com ell. Jubilat des del 2011, continua col·laborant amb la Filmoteca de Catalunya. Fa uns anys, amb motiu d’un llibre que jo estava preparant, li vaig fer una llarguíssima entrevista a casa de Roda de Ter, que val la pena rescatar. Una versió més reduïda la vaig publicar el divendres 11 de març a Nosolocine.net.

— Tomàs, ets dels pocs cineastes catalans que van anar a la llegendària Escola Oficial de Cinematografia (EOC). Com va ser això? Què et va portar a ingressar-hi?
—Jo vaig començar a fer cinema perquè el meu pare es va comprar una càmera quan jo tenia 8 anys. Ell pertanyia a un grup d’Amics del Cinema de Sabadell, que ja als anys 30 rodaven en 9,5mm (encara tinc algun material). Quan va tenir uns diners, es va comprar un equip de 8mm i va començar a rodar pel·lícules familiars, bàsicament documentals sobre Sabadell i, a l’estiu, filmava a Sant Llorenç de Morunys. De vegades em deixava agafar la càmera i fer algun pla. Em fa molta gràcia, perquè aquest material, que jo tinc dipositat a la Filmoteca, aguanta perfectament el pas del temps, perquè era Kodachrome i manté molt bé el color. D?això fa 50 anys. No sé si el digital aguantarà tant de temps.

Continua llegint

Fernando Trueba… i Óscar Ladoire

Fernando Trueba i Óscar Ladoire, l’any 1981 (foto cedida pels autors en 1982).

He de reconèixer una afinitat personal cap a Fernando Trueba. El cineasta, que acaba de fer 67 anys, prepara el rodatge d’una nova pel·lícula animada amb el seu amic Javier Mariscal, amb qui va parir la premiada ‘Chico y Rita‘, una de les històries més boniques i tristes que ha donat a llum el cinema d´animació a Espanya.

Però aquesta simpatia que tinc cap a Trueba no és d’ara, ni prové del fet que sigui un director amb una carrera de 18 títols a l’esquena, ni que guanyés l’Oscar (el segon espanyol, després del de Garci) per la magnifica ‘Belle Époque‘ (1993) ni per la recent i estupenda ‘L’oblit que serem’ (2021). Ve de l’any 1982. Us ho explico.

Continua llegint

La humilitat de Pau Freixas

Pau Freixas, durant l’entrevista amb Txerra Cirbián, el 2017 (foto de Ricard Fadrique).

Aquest divendres, 28 de gener, Movistar+ estrena la nova sèrie d’en Pau Freixas (1973), ‘Todos mienten‘, de la qual donen informacions la meva antiga companya i amiga Inés Álvarez a El Periódico, i molts altres col·legues als seus respectius mitjans. Són uns dies de promoció sobre una producció actual, que jo no tocaré pas de moment.

Sí que em va bé per poder escriure aquesta entrada, que incideix en la carrera al cinema i a la televisió d’aquest cineasta. Un filó amb joies com ‘Herois‘, ‘Polseres vermelles‘, ‘Cites‘ i ‘Sé quién eres‘. Mirant enrere, hi reprodueixo part de l’entrevista que li vaig fer ara fa cinc anys, el 15 de febrer de 2017, a El Periódico (la podeu llegir sencera aquí). També parlava de ‘Los misterios de Laura’, sèrie que torna a ser d’actualitat gràcies a un recent telefilm emès per TVE.

Continua llegint

Lliçó de gravat

José Luis Jiméñenez, al taller de gravat d’El Visor.

L’altre dia vaig anar a veure José Luis Jiménez, un bon amic i antic company d’El Periódico, al igual que la seva dona, la meva estimada Mari Carmen Gonell, filla d’un altre treballador, pioner dels primers temps del diari..

M’havia convidat a visitar El Visor, una escola d’art, dibuix i escultura, situat al passeig de Sant Joan, 142, de Barcelona, ​​que també té un taller dedicat al gravat, situat a un altre local proper, ubicat al carrer de Còrsega , 450. En aquest espai, José Luis s’ha convertit en un bon alumne del professor Manolo López, que fa vuit anys que està al capdavant d’aquest departament.

Manolo López, el profesor de gravat, amb una peça.

Com us deia, els vaig anar a veure i em va encantar el que estan fent. Toquen una disciplina emparentada amb la màgia de la impremta, de traslladar al paper (o altres suports) imatges que prèviament han dibuixat, copiat i traslladat a una matriu que, emplenada de tinta, dóna lloc a quadres plens d’art. O si més no, així m’ho semblen a mi. I a mi, que sóc un patós. negat per a aquestes coses, em va omplir d’aquell desig innat que (crec) tots tenim, d’aprendre.

Eines del taller de gravat.

Les imatges que acompanyen aquestes línies no reflecteixen tot el que hi fan, però almenys queden com a testimoni de la visita i d’una generosa atenció que agraeixo.

Antonio Franco

El pasado 25 de septiembre falleció Antonio Franco, el director más emblemático y significativo de El Periódico de Catalunya y todo un referente del periodismo democrático en nuestro país. Dos días más tarde se celebró su funeral, lleno de emoción, y hoy, 8 de noviembre, el Colegio de Periodistas de Catalunya le ha rendido homenaje, otorgándole, a título póstumo, el Premi Ofici de Periodista. El vídeo recoge las intervenciones de diversos compañeros, destacando especialmente la de Emilio Pérez de Rozas.

La foto que ilustra este texto la tomó Albert Bertran durante el acto de despedida del que fue mi tercer director del diario, el 10 de mayo de 2006, cuando Franco cedió la dirección a Rafael Nadal.

Un gesto cariñoso de Antonio Franco con el autor en la Redacción del diario, en 2006 / Foto: ALBERT BERTRAN

Y digo tercero, porque cuando yo entré a trabajar en El Periódico, Franco se había ido a El País Catalunya. El responsable de entonces era Ginés Vivancos, a quien sustituiría Enrique Arias Vega, que fue realmente quien me fichó cuando era director adjunto tras una historia algo rocambolesca que algún día explicaré en mis memorias, si llego a escribirlas.

Cuando Franco volvió a tomar las riendas de El Periódico, tuve mis más y mis menos, más que con él, con algunos de sus hombres de confianza, porque reconozco que él siempre tuvo la puerta abierta para hablar con sinceridad.

Tras dejar el diario, en 2006, coincidimos varias veces en diferentes momentos, y siempre fue muy cariñoso y cordial. De ahí la imagen. Siempre le recordaré así.

Estimats camarades

Fa uns dies s’estrenava en sales comercials ‘Estimats camarades’, l’última pel·lícula d’Andrei Konchalovsky, germà gran de l’una mica més famós i premiat director rus Nikita Mikhàlkov, que va passar amb certa discreció per Hollywood, on va rodar films com ‘El tren de l’infern ‘i’ Tango i Cash ‘. El film recrea amb seca precisió, en un ascètic blanc i negre i enquadrament acadèmic, la massacre de Novocherkassk (1961). Amb el títol de “El desencant cap al comunisme d’Estat”, vaig escriure originalment aquest article a Nosolocine.

Ho fa a través de la mirada d’un quadre de el Partit Comunista local (una esplèndida Iúlia Vysotskaya, esposa d’el director), militant nostàlgica d’estalinisme però que acaba desencantada quan els seus ideals (i la possible mort de la seva filla) xoquen amb la crua decisió de Govern soviètic de l’ ‘aperturista’ Nikita Jrushchov: disparar contra els treballadors d’una fàbrica en vaga i eliminar tot rastre d’aquesta massacre.

De ‘Estimats camarades’ ja ha escrit aquí mateix, a Nosolocine, l’amic José López. I coincideixo amb ell en l’admiració cap a aquesta obra major de Konchalovsky, un cineasta que als seus 83 anys mostra l’altra cara de l’totalitarisme comunista, aquell que els idealistes d’esquerres van començar a veure anys després d’aquesta massacre amb la Primavera de Praga i que ara mateix posen en relleu les insòlites manifestacions que s’estan produint a Cuba per motius bastant similars als de ‘Estimats camarades’: l’escassetat econòmica i la ceguesa de les autoritats davant els desitjos de llibertat i de poder expressar la seva oposició a el règim, sense por de ser detinguts, apallissats o morts. I això, tot i reconèixer que el bloqueig dels EUA cap a l’illa és el causant de gran part dels seus problemes.

Des d’un punt de vista dels ideals de les esquerres, en què la democràcia popular és allò al que es vol arribar, com és possible que els militars que han de defensar-nos dels tirans i poderosos, siguin obligats a disparar contra el propi poble? Per què les noves elits comunistes utilitzen el vocable “contrarevolucionari” per definir als que no combreguen amb les seves idees?

La pel·lícula de Konchalovski ens treu un cop més la bena dels ulls i ens descobreix que el comunisme sense democràcia ni llibertat d’expressió és una altra forma de totalitarisme repressiu. És el desencant cap a aquest comunisme d’Estat en què va derivar l’extinta Unió Soviètica, un sistema polític i administratiu que poc té a veure amb els ideals que pretenen aconseguir una societat més justa i igualitària. Unes idees en les creien els grans pensadors italians Antonio Gramsci, Palmiro Togliatti i Enrico Berlinguer, i els comunistes que van lluitar contra el franquisme i per portar la democràcia a Espanya.

Fina Sensada, cinema i solidaritat

Fina Sensada, una vida dedicada a el cinema i la solidaritat” va ser el títol amb el qual vaig publicar inicialment aquesta entrevista, el 4 de juliol de 2021, al web de Nosolocine. Allí anunciava que el 19 de juliol s’havia de celebrar la posada de llarg de la fundació dedicada al company de Fina, Fernando Fonseca, el metge dels pobres, mort en 2014.

Hi ha persones que deixen empremta, i altres que, a la banda d’aquestes, fan possible que aquesta petjada pervisqui. Ara us parlaré d’una d’aquestes últimes. La primera va ser el doctor Fernando Fonseca, cirurgià traumatòleg, cooperant i fundador de Metges del Món a Catalunya, que va morir el 2014.

Qui està fent l’impossible perquè el seu llegat segueixi viu és la seva companya, Fina Sensada (Barcelona, ​​1957), a qui vaig conèixer fa 35 anys, quan vam coincidir en uns cursos de cinema i després, quan va ser la secretària de rodatge del meu primer i únic curtmetratge, ‘Quizá no sea demasiado tarde’ (‘Potser no sigui massa tard‘, 1988). El seu últim documental és ‘Ull a ull’, sobre refugiats rohinyás en el camp de Kutupalong, al sud de Bangla Desh. És a ella a qui vull que conegueu a través d’aquesta entrevista.

– Què era de la teva vida abans de cinema?
– Vinc d’una família normal, de classe mitjana, d’un poble de Bages, amb dues germanes grans i sense cap contacte amb el món de cinema. El meu pare era constructor i va morir en un accident de cotxe, quan jo era petita. A mi, des de joveneta m’agradava la fotografia, però a casa volien que jo fes Econòmiques. Com tenia un cosí de la meva edat que anava a estudiar Dret, en la família s’imaginaven un despatx a Manresa, en el qual poguéssim treballar els dos, una, com a economista i l’altre, com a advocat. Així que em vaig trobar fent una carrera sense que m’agradés.

– D’ón et va venir el cuquet?
– Per aquesta època també feia de cangur per treure uns calerons. Així vaig conèixer una maquilladora de cinema, Maria Rosa, que anava a treballar a ‘La plaça de Diamant’, de Paco Betriu, que ha mort fa poc. Era l’estiu de 1981. Un dia em va preguntar si m’agradaria estar en el rodatge, i ho vaig deixar tot per estar a la pel·lícula. Em vaig apuntar a l’equip de decoració de Francesc Candini i vaig estar tres mesos, entre preparació i rodatge. Vaig entrar en un món màgic. Em vaig quedar enamorada de la feina de Rosa Vergés, que era una de les ajudants de direcció i ho controlava tot. I vaig pensar que això era el que m’agradava: controlar-ho tot, llevat dels que van abans i ho deixen muntat, sinó estar on es fan les coses. Així vaig començar. Em vaig quedar tan impactada que vaig decidir que volia dedicar-me al cinema. Quan ho vaig explicar a la família, van pensar que estava boja, que volia viure del conte. Em vaig barallar amb tots i vaig insistir i insistir, que allò era el que m’interessava. Els vaig dir que estudiaria fotografia, perquè inicialment volia ser directora de fotografia, per poder entrar en aquest món, perquè llavors a Catalunya no hi havia res per estudiar. I així vaig començar a l’Institut d’Estudis Fotogràfics i em vaig buscar la vida per anar de meritòria. Així vaig estar en una segona pel·lícula, ‘La revolta dels ocells’, de Lluís Josep Comeron, amb Jorge Sanz gairebé un nen i jo li portava, gairebé com si fos la seva cangur. Després vaig anar a parar a l’ICC i vaig fer ‘Pobles de Catalunya’, de nou amb Betriu. I paral·lelament m’apuntava a treballar en el que sortia, en pel·lícules, com meritòria de direcció. També m’interessava fer formació i m’apuntava a seminaris i al que fes falta per fer la part teòrica de cinema que llavors no s’impartia enlloc. No hi havia cap escola reglada. Només algunes acadèmies on hi havia gent que volia fer diners, més que una altra cosa.

– Ah, sí, jo recordo haver fet un curset de cinema a Oviedo i un altre en un centre de FP de la Zona Franca de Barcelona.
– Aquest va ser al taller de cinema que va donar Rosa Vergés a l’Institut de Noves Professions en el qual coincidim. A mi m’agradava molt el treball de Rosa i vaig lluitar per ser script (continuista, secretària de rodatge). Inicialment volia ser directora de fotografia, però el meu xicot d’aleshores, Joan Benet, era al departament de cambra i per no competir en aquest terrer em vaig passar a l’equip de direcció. Per aprendre i estar amb molts directors, vaig pensar que el millor era ser script, perquè estàs al seu costat, veus com planifiquen, com dirigeixen … És perfecte.

– Tens una gran carrera.
– He estat en moltes pel·lícules i coproduccions, a la banda de directors com Bigas Luna i Mario Camus, i m’he anat a l’Argentina i Xile. I em triaven perquè jo m’he adaptat a tothom. Em anava sola des d’Espanya a qualsevol part, a on fos. I he estat en pel·lícules molt grans, molt espectaculars, encara que aquí potser no han tingut tanta fama, com ‘Terra de foc’, de Miquel Littin, sobre la conquesta de la Terra de l’Foc; o ‘Nowhere’, de Luis Sepúlveda, sobre un grup de presos xilens enviats a les muntanyes; o ‘Ave Maria’, una coproducció mexicana d’època, preciosa, d’Eduardo Rossoff … Com a experiència vital, estan molt bé, però de totes elles, de la que estic més orgullosa és ‘Adossats’, de Mario Camus. Era un senyor, un mestre. Ho tenia tan clar que era un plaer veure-li dirigir. Ho tenia tot al cap i el bé que sabia tractar al seu equip i dirigir als actors. És amb qui he gaudit més en una pel·lícula, fent de script. També, potser, amb Bigas Luna, fent ‘Les edats de Lulú’, a Madrid, encara que era un senyor molt peculiar.

– Per ser script has de ser molt rigorosa, has de prendre notes, fer polaroids de cada pla…
– Sí, però el més xulo d’aquest treball és que tu portes tota la història al cap, controles tota la continuïtat de la pel·lícula, i estàs tant en el rodatge com en el muntatge. Ets al mig, entre el director i el productor, perquè el material que s’ha rodat es pugui muntar. És un treball preciós, que té una part creativa increïble ignorada per tots.

– Però el vas deixar.
– No hauria deixat, però va arribar un moment, a inicis dels 2000, que estava molt cremada. Hi havia viscut dos hiverns, un aquí i un altre a l’Argentina, no sabia on era, estava farta d’hotels i d’avions. Arribava la nit i no sabia on era. Així que vaig dir prou. Portava gairebé 20 anys treballant i tota la dècada dels anys 90 sense parar. I vaig decidir per mi mateixa, per la meva família, els meus amics, que ja sabia el que eren havia les grans pel·lícules i les coproduccions i aquest cinema ja no m’interessava. Per aprendre va estar bé, però volia fer altres coses, tornar a Barcelona i treballar aquí en el que hi havia, que eren telefilms.

– Et vas passar a ajudant de direcció.
– És que, de vegades, com script, els donava mil voltes als equips d’aquí, era com un pepito grillo. I ser script aquí era també com fer un pas enrere. En canvi, ser ajudant de direcció, em permetia pujar de categoria i un millor sou Encara ser dona i ajudant de direcció, treballant com es treballa aquí, va fer que em cremés molt. També vaig fer molta publicitat, que em servia per guanyar diners. Eren coses de qualitat, però no m’agradaven res de res. Com una sèrie de 20 anuncis per Nokia, que vam rodar a Barcelona, ​​amb tècnics i actors d’arreu.

– I també ho vas deixar.
– Crec que estava rodant la sèrie ‘Des del balcó’ (2002), amb Jesús Garay com a director i Tomàs Pladevall com a director de fotografia, i tenia tal estrès, tanta angoixa, que després d’anar un parell de vegades a urgències, perquè em s’ofegava, amb crisi d’ansietat, tensió i tensió, vaig decidir fer una aturada. Va ser tan dur rodar per al productor Ricard Figueras durant sis mesos, amb tan pocs mitjans, que em vaig plantejar agafar-me un any sabàtic.

– Un canvi de xip.
– Rosa Masip, de l’àrea d’Internacional de TVE, em va dir: “Vols conèixer la realitat d’aquest món? Doncs vine amb mi. Anirem a fer entrevistes. Tu duràs la càmera i jo, els continguts “. Me’n vaig anar a parlar amb el meu amic Llorenç Soler i li vaig dir que volia comprar-me una càmera i anar a rodar per aquests mons. Em va recomanar una de les primeres càmeres digitals, una petita Sony. “Posa-la en automàtic i no t’emboliquis. Deixa’t portar “, em va dir. El primer viatge que vam fer amb Rosa va ser al Marroc, ella i jo, mà a mà, amb la idea de retratar la jove generació marroquina i d’entrevistar el rei, que no va ser possible perquè es va produir l’incident de l’illa de Perejil [ juliol de 2002].

– Quina casualitat!
– Després vam anar a Gàmbia, per fer un treball sobre l’ablació; a Cisjordània, per seguir els passos d’un palestí; i altres coses precioses. En aquest període, com a inicis de 2005, em van venir a buscar de Metges de l’Món per si volia acompanyar-los a fer un reportatge a Sri Lanka, que acabava de patir el tsunami (desembre de 2004). I la persona que em va entrevistar va ser el doctor Fernando Fonseca (Casp, 1946).

– La teva primera trobada.
– Prenent-alguna cosa en un bar de la plaça de l’Diamant, a Gràcia. Quan vaig començar a parlar amb ell, vaig vomitar tota la frustració que portava dins: que venia de el món de la ficció, que estava molt cremada, que jo no era de catifes vermelles, ni d’actors, ni de frivolitats, ni de glamur … Mentrestant, ell m’anava mirant. I em va dir: “Tu vas per bon camí. Has anat aprenent el llenguatge cinematogràfic, la forma d’expressar-te en imatges, que avui dia és més important que la paraula. Si jo dono una conferència, encara que hi hagi gent que pensi que el que dic és important, segurament estarà pensant en una altra cosa mentre parlo. Però si tu fas un audiovisual amb professionalitat, cor i amor, pensa que ningú en una sala deixarà de veure el que has fet. Les atraparàs. I això és important en el sector on nosaltres ens movem “. I va afegir: “Pensa que no tot és cinema, sinó que hi ha material sensibilitzador per universitats, escoles, conferències … I s’ha de fer amb la mateixa rigorositat que una pel·lícula, perquè les coses, perquè arribin i impactin han d’estar ben fetes . I tu tens l’experiència i eines perquè ara puguis fer coses petites amb el nivell exigit, per fer cooperació i anar-te per aquests mons on, si no tens les coses clares, et perds. Cal fugir de l’sensacionalisme. És molt fàcil captar una imatges, però cal posar-los ètica. Tu, a més, ets l’última. No et posaran les escenes a l’abast. Captarás el que puguis. És supervivència a nivell visual. Per això, si no tens experiència, no faràs res “.

– I et va convèncer.
– Em van acceptar i em vaig anar amb ells a fer el documental del seu treball a la zona, on havien instal·lat diversos hospitals de campanya. I em vaig quedar tan impactada amb aquell senyor, que a l’cap de tres o quatre mesos ja estàvem vivint junts. Hi va haver un intercanvi mutu, una connexió entre tots dos. Em va proposar anar amb ell per filmar expedicions quirúrgiques, ell amb el seu bisturí i jo amb la meva càmera. I faríem servir aquest material per a medicina, universitats, sensibilització … I ha estat impressionant des de llavors: el terratrèmol d’Haití, els refugiats de Darfur … Tot el que he après al seu costat ha estat impactant. Amb Fernando jo he après a ser més humana. Va ser un gran mestre, una persona increïble.

– Era més gran que tu?
– Sí, onze anys més. Era cirurgià i president de Metges de l’Món (Metges de l’Món Catalunya). En els seus orígens, ell havia estat també a Metges sense Fronteres (MSF). Va començar a fer cooperació amb ells i va estar a la guerra de Bòsnia i en la de l’Iraq. Però ell no acabava de creure en aquestes grans organitzacions, perquè hi ha molta burocràcia i l’obligaven a anar a un país o a un altre en funció dels seus programes. Raons polítiques. Per aquesta raó, en el 2000 va crear la seva pròpia organització, més petita, l’Associació Humanitària de Solidaritat de Girona, amb la qual operava cada any a 100 nens.

– Explica’ns qui era Fernando Fonseca.
– Fernando va néixer al nord del Marroc. El seu pare era un militar portuguès, capità d’artilleria, i la seva mare era aragonesa, de Casp. De petit es va fer molt amic d’un nen berber, un nen amazic. Quan tenia 2 o 3 anys, era una criatura molt delicat i va agafar una pneumònia. I el seu pare va manar buscar penicil·lina a Andorra, amb una avioneta, i es va salvar perquè era fill d’un militar. Una mica més tard, quan tenia 6 o 7 anys, el seu íntim amic va agafar la tuberculosi, que era la malaltia dels pobres. I ell li va anar a demanar ajuda al seu pare, però aquest li va dir que el seu amic no tenia dret a la penicil·lina perquè era un nen pobre. Segons m’explicava, aquest cop de puny en el seu cor infantil va impactar tant, veure la realitat d’aquell món, que per ser pobre no tenia dret a una medicina, que va decidir llavors que de gran seria metge de pobres per redimir al seu amic. I per això, tota la seva vida s’ha dedicat a anar per aquests mons, llocs de pobresa o en guerra, per ajudar els nens a posar-se dret. Per això es va fer traumatòleg, especialista en mans i microcirurgia, per poder atendre cremats i efectes de mines antipersones … I així que va poder, va començar a anar per tot el món: a l’Índia de Vicenç Ferrer, a l’Amazònia de Pere Casaldàliga o a Txad de l’Pare Michel, on aquest caputxí francès tenia un petit centre per a discapacitats, on ajudava els nens amb poliomielitis. I Fernando hi anava, cada any, per operar a 100 nens.

– Què és el que més et va atreure de Fernando?
– Quan el vaig conèixer, em va impactar la seva filosofia de vida. No tenia casa ni cotxe. Mai va voler tenir béns materials. Deia que si només portes a sobre una motxilla, amb un parell de samarretes i el raspall de dents, podràs sortir de l’avió amb la llibertat que et dóna no haver de parar-te a esperar la maleta. I això ho aplicava a la vida. Si has de canviar de país i no tens res, no hauràs de preocupar-te per l’apartament que deixes. Si vas lleuger d’equipatge, no et preocupa aquesta pressió.

– On hi havia estudiat Medicina?
– Aquí, a la Central (Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona), però després es va establir a Girona, on tenia un despatx privat, a més de l’Hospital de Girona, on li agradava més treballar, perquè era un lloc més petit, amb condicions més precàries, on podia aprendre i era un ambient més de poble i menys agressiu que Barcelona. A Fernando li agradava molt el cinema. Sempre deia que quan va veure ‘Barba-rossa’ d’Akira Kurosawa, va saber que ell volia ser com el metge de la pel·lícula. El cinema l’acompanyava sempre i per això li interessava molt la imatge i com aquesta podia reflectir el que ell feia. Per això ens complementábamos tan bé. Ell amb el bisturí i jo amb la meva càmera.

– Com va morir?
– El 2010 tenia molts mals de cap. Li van fer un TAC i el van veure un tumor. L’hi estirparon, però a veure que era maligne, li van fer tractament (radioteràpia). Va morir el 19 de juliol de al 2014.

– Quatre anys durs…
– Sí, els més durs de la meva vida. I ho vaig deixar tot per estar amb ell, per estar al seu costat, cuidant-, fent d’infermera i de secretària perquè pogués seguir viatjant pel món. Fins al dia que se’n va anar, amb una gran dignitat. Em va donar una lliçó enorme durant tot aquest procés. Ell m’anava informant del que li passava en cada moment, des de la malaltia fins a la mort. I sense deixar de treballar. Vam anar a Txad amb la seva cadira de rodes, i a l’rodatge i presentació a Venècia de la pel·lícula ‘La redempció dels peixos’ (2013), de Jordi Torrent, que vam produir nosaltres perquè Fernando va considerar que allà hi havia una història interessant i que vam rodar a la mateixa Venècia amb l’ajuda de Flavia, l’esposa d’en Jordi, que és italiana. L’últim viatge va ser a República Dominicana, on em va sorgir una feina de docència, i on va voler venir també malgrat el seu estat.

– Què va passar després?
– Jo portava diversos anys despenjada de tot i de tots. Però vaig intentar seguir amb un pla seu d’enviar material quirúrgic a Gaza, però hi va haver unes històries molt rares i ho vaig deixar. La part idealista i romàntica que jo havia viscut amb ell no era igual a tot arreu i organitzacions. Vaig començar a revisar tots els documentals que havíem gravat amb la nostra productora i que han passat per diversos festivals. I vaig començar a pensar en fer un documental sobre el seu desig, que no va poder complir, de visitar els nens als que havia operat i que més li havien impactat. Teníem el guió i tot. Els seus nens ‘adoptats’ eren cinc: una nena de Bagdad, Mawj, que havia perdut el braç durant la guerra; Chanceline, un nena de Txad de 3 anys, que s’arrossegava perquè no tenia tèbies va haver d’amputar les cames; Jose, un nen dominicà afligit de greus deformacions i a qui Fernando va operar i va aconseguir posar dret; un pescador cubà a qui un tauró es va portar una mà, i Bakité, un nen de 7 anys de Darfour a qui una mina li va arrencar les dues mans i un ull. Fernando m’havia explicat el ruta que volia seguir per visitar a cada nen, i desitjava acabar-la en Uzbekistan, la pàtria d’Avicena, el gran savi de la Medicina, i Iran on aquesta la seva tomba.

– Ho has pogut rodar?
– Encara no. Però com tot això Fernando m’ho va deixar per escrit, he de fer-ho. És el seu llegat. A l’inici no sabia com, entre el dol i les dificultats que em plantejava dur a terme el documental. A la fin vaig pensar que, a més d’aquestes històries, havia de construir la part central, la història de Ferran nen i del seu amic Alí. A més d’intentar aixecar aquest projecte, amb l’ajuda d’en Jordi i Flavia, paral·lelament, vaig pensar que s’ha de conservar la seva obra mèdica. I per poder seguir amb la seva tasca, allà on encara es necessiten metges. I va ser Toni, dels cinemes Girona, i Jaume, el seu gestor, els que em van suggerir crear una fundació. I que la base inicial de la mateixa fossin les més de 600 hores de documentals que havíem rodat. Alguna cosa en el que també em va ajudar Mariona, de la Filmoteca, a l’hora de valorar tot aquest material.

– Recordo que hi va haver un acte de presentació…
– En efecte. Va ser el 27 de febrer de 2020, un acte preciós a què van acudir molts amics de Fernando, gent molt coneguda del seu àmbit. La llàstima és que 15 dies més tard estàvem tancats amb l’estat d’alarma a causa de la pandèmia. Durant tot aquest any he estat donant-li forma a la fundació, i el més important, trobar a l’equip mèdic quirúrgic per seguir l’obra de Fernando. Va quedar oficialment constituïda el dia de Sant Jordi d’aquest 2021: medicina, cinema, sensibilització, formació i cooperació. Els cinc pètals d’una rosa mosqueta.

Entre les persones que donen suport a la Fundació Fernando Fonseca es troben el ballarí i coreògraf Nacho Duato; el doctor Marc Garcia-Elias, cirurgià-traumatòleg especialista en mans; la doctora Anna Ey, cirurgiana-traumatòloga especialista en peus zambos; la periodista Ruth Gómez, consultora en temes de cooperació de les Nacions Unides; el traumatòleg francès Dori Djimamnodji; Joan Antoni Melé, membre de Consell Assessor de Triodos Bank i promotor de la banca ètica; la coreògrafa i ballarina Catherine Allard d’It Dansa; el periodista Joan Roura, de TV-3; Diego Chacaltana, un amic íntim de Fernando, i Assumpcio Fàbregas, una altra amiga.

I aquest 19 de juliol, setè aniversari de la mort de Ferran Fonseca, Fina Sensada i els seus amics tornaran a recordar-amb la posada de llarg de la fundació, en presència dels patrons i donant a conèixer els seus projectes de futur. Això sí, amb l’ètica i l’excel·lència en el treball com a pols d’actuació.

« Entrades més antigues

© 2022 Txerrad@s

Tema de Anders NorenAmunt ↑

WordPress Cookie Plugin by Real Cookie Banner