El blog del periodista Txerra Cirbián, desde 2005

Categoria: fotografia

La presó de Busa

Perfil del Capolatell des de la ruta.

Com sabeu, tendeixo a allargar-me en excés. Per això, l’altre dia, a l’entrada sobre la Vall de Lord, us vaig deixar sense explicar la part final, amb els detalls de la peripècia que hi havia engegat: l’intent de veure la presó natural de la serra de Busa.

Aquesta presó és en un extrem del Capolatell, l’espècie d’altiplà envoltat de cingleres a què ens volíem dirigir. Una profunda esquerda separa una part d’aquesta muntanya de la resta de la plana, cosa que aïllava totalment el lloc, al qual només es podia accedir usant un pont llevadís.

Continua llegint

Entrevista amb Eduard Jornet

Eduard Jornet, amb el Mongun Taiga a la seva esquena.
“Viatjar és barat si no et planteges dormir en hotels de quatre o cinc estrelles”, diu aquest muntanyenc i autor de documentals, pare de Kilian Jornet, que estrena canal a Youtube

Eduard Jornet va néixer la vigília de la nit de Nadal de 1951, a Badalona, perquè el seu pare, que era d’Aitona (Segrià), va començar a treballar a Ferrocarrils de Catalunya. Ell va ser el primer de la seva família en convertir-se en muntanyenc, una afició que va convertir en professió i que el seu fill Kilian ha seguit i elevat a nivell de mite esportiu. Aquesta entrevista es va publicar originalment al Catalunya Plural.

– D’on li ve aquesta afició a la muntanya?
– De l’escoltisme. Del grup d’escoltes de la Floresta, que era on vivíem. Si em preguntes quan vaig començar a prioritzar l’afició a la muntanya sobre altres coses, va ser cap als 17 anys. I als 25 vaig trencar del tot amb Barcelona i m’en vaig anar a viure a un refugi, al Mallafré de Sant Maurici.

– Va deixar els estudis? La feina?
– No, no. Vaig estudiar el batxillerat i sóc serigrafista d’ofici des dels 14 anys. A través de la meva padrina, que era molt amiga de l’Ángel Camacho, que feia els cartells de cinema de Barcelona, vaig aconseguir entrar a treballar a la secció de serigrafia dels seus tallers. També vaig fer una diplomatura en Màrqueting, però ho vaig deixar per la muntanya. Evidentment, aquests estudis m’han servit per a tot el que he fet després, en els refugis i com a pister-socorrista a La Molina.

– Això de ser encarregat d’un refugi s’aconsegueix fàcilment?
– No. No t’ho donaven així com així. Et parlo ara de l’any 1977 i jo vaig sol·licitar gestionar un refugi a la delegació catalana de la Federació Espanyola de Muntanya. Vaig haver de demostrar al comitè encarregat d’aquestes concessions que jo coneixia la muntanya, que havia fet travesses pel Pirineu, que havia pujat a diverses cimeres… I em van donar la gestió de l’Ernest Mallafré, el refugi del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici .

– No li feia por la solitud?
– Gens. Tot i que sóc una persona molt sociable, m’agrada estar sol i caminar per la muntanya sol sense cap problema.

Eduard Jornet, durant l’entrevista.

– Vostè és guia de muntanya des de 1978, però també pot tenir un accident si va sol…
– Has d’assumir la part de risc que tens, però has de controlar molt bé on vas, com vas i de quina manera. Has de conèixer bé el terreny.

– I no és millor anar acompanyat?
– Sí, sí. És millor anar amb algú. Ho aconsello sempre.

– A inicis dels anys 80 va trobar a la seva parella, Núria Burgada, que va decidir acompanyar-lo…
– Ella també venia del món de la muntanya i vam coincidir a La Molina. Vam estar uns quants anys junts i vam tenir als nostres fills, Kilian i Naila.

– Si el pare és músic, el fill és ballador, diuen…
– No, no. Nosaltres els vam donar a triar què volien ser. Kilian va escollir la muntanya, com a professional, i Naila va decidir ser fisioterapeuta, però també vinculada a la muntanya, perquè a ella també li agrada, i escala, fa parapent… No s’ho inculquem, sinó que va sortir d’una forma natural. De petits anàvem a la muntanya i fins on arribaran. No era qüestió de fer cim perquè sí, perquè calia arribar-hi, sinó que hi anem i si arribem a dalt, doncs molt bé, i si no, no passa res. No els vam forçar mai a continuar.

– No li fa por cada aventura de Kilian?
– És clar que em preocupa, com a vostè si el seu fill surt de nit i ha de conduir per una carretera que no coneix per anar a una discoteca. La qüestió és conèixer els teus límits i conèixer el terreny que trepitges. I en esports de risc, cal saber prendre la decisió correcta en el moment crític. No passa res per no arribar al cim. L’important és el nostre esforç per intentar-ho.

– Com porta no poder veure a Kilian, a Emelie i a la seva néta, amb això de la pandèmia?
– És dur, perquè havia d’haver anat a Noruega al març, quan va començar tot, i tal com estan les coses no sé quan podré veure’ls …

– Tornem a la seva faceta de fotògraf i documentalista. Quan li va entrar el cuquet?
– És una afició que em ve de les meves primeres excursions pel Pirineu amb tres amics ‘escoltes’ més. Havia de tenir 16 o 17 anys quan preparem una travessia des de Setcases cap a La Molina i després cap a Berga. I li vaig demanar a la meva mare una càmera molt senzilla, amb la qual vaig fer les meves primeres fotos en blanc i negre.

– Aquelles d’estil Werlisa o reflex tipus Praktica?
– No recordo. Era molt senzilla, de plàstic, tipus Instamatic de Kodak o Agfa. Amb el temps, en cada sortida, portava una càmera, que cada vegada va ser sent més bona. La primera vegada que vam anar a Benasc, el meu germà em va deixar una Yashica!

– Em parlava de l’origen de la seva afició…
– Com li deia, quan vaig començar com serigrafista feia el revelat de les fotografies. I l’encarregat, a més, era aficionat a la fotografia i al cinema, i això em va ajudar. Més tard, un any que anàvem a estar de vacances a Benasque, vaig llogar una càmera de cinema de 8 mm i vaig fer una primera pel·lícula, que no em va sortir molt bé, amb veladures i tal. Però em va agradar tant, que em vaig comprar una d’aquelles de tres objectius, que em va servir per filmar una excursió als Alps i la pujada a el Mont Blanc.

– Quina edat tenia en aquesta ascensió?
– 20 anys.

– Era molt jove …
– Sí. En aquella època érem així. A la colla de Sant Cugat hi havia tres xavals amb 17 o 18 anys. I vam pujar tots junts. Doncs el que et deia, que em vaig aficionar a el cinema, i de l’8mm vaig passar a l’Super 8mm, amb una Sanyo. I també una empalmat, per tallar i muntar plans. En realitat era més fotografia que cinema. No tenia gaire idea.

– Bé, com tots els aficionats quan vam començar …
– Feia meus primers passos i, fins i tot, vaig gravar una de les classes de la meva dona, la Núria, que estudiava Magisteri, i va incloure la pel·lícula en el seu treball de fi de carrera. Però em faltava alguna cosa. Veia els documentals de Jordi Pons i tenien una forma molt atractiva d’explicar una història. I vaig saber que necessitava aprendre una mica més.

– De quin any parla, més o menys?
– Cap a 1993 i 1994. Un dia vaig veure un anunci de Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC) i vaig decidir a apuntar-me a uns cursos de muntatge i fotografia.

– Es va apuntar a una escola de cinema amb 40 anys?
– I per què no? Havíem deixat la Molina i m’havien donat la gestió de l’refugi de Cap de Rec. I al CECC vaig conèixer a professors fantàstics, com el muntador Manel Almiñana, amb el vaig col·laborar després en diversos curtmetratges, i el director de fotografia Gerard Gormezano. I José Luis Guerín ens va donar alguna classe de direcció. A partir d’aquí vaig fer diversos curtmetratges més en super 8 mm i també em vaig embolicar amb una càmera de 16 mm.

– Aquests són paraules majors …
– Sí. Vaig fer un parell de coses, ‘La Vall de la Llosa’ i ‘La processar de Meranges’, però el 16mm era carísmo i ho vaig deixar. Vaig tornar a la fotografia analògica i pel que fa aparèixer la digital em vaig passar a ella. Després vaig començar amb el vídeo digital. Així he rodat en HD ‘La Gran Volta al Toubkal’, ‘Aladaglar’, ‘Muntanyes de Llum’ i ‘La casa dels Esperits, 238 km en solitari en territori Mapuche ‘, sobre el volcà Rukapillan, a Xile. També he col·laborat en alguns dels documentals de Kilian, com ‘El comptador de llacs’ [que es pot veure a TV-3 a la carta].

– A més d’efectuar grans voltes a la Cerdanya (amb llibre inclòs), al Toubkal africà i al Rukapillan xilè, ara està acabant un altre documental.
– Jo gravo petits documentals que em serveixen per a il·lustrar les conferències que dono per tot el món. Però aquest és un projecte molt xulo: la gran volta al Mongun-Taiga, un massís muntanyenc a la zona oriental de Sibèria, tocant a Mongòlia. Vaig estar vivint allà diversos mesos, abans de la pandèmia. Ja tinc un primer muntatge i només em falten algunes veus i detalls.

– Per què Sibèria?
– És que vam anar amb una idea doble: la ruta al voltant de l’Mongun-Taiga en si, en què també van participar un grup d’excursionistes catalans, i un projecte d’una amiga, Anna Panchischeva, per elaborar formatge a partir de llet de iac. Quan ho vam explicar, els va semblar molt interessant a la gent d’allà i, fins i tot, a les autoritats locals, que ens van ajudar amb els dos temes.

– Podrem veure el documental en alguna tele?
– No crec. Estic molt desencantat amb les televisions. No les veig interessades en el que jo faig. Ara mateix, en Filmin està ‘Amazigh’, un treball que vaig codirigir amb Alicia Almiñana, al Marroc, sobre dos joves berbers que es preparen per participar per primera vegada en una cursa ultra trail. Si alguna cadena o alguna plataforma vol emetre el de Sibèria, bé. Si no, es podrà veure en el meu canal de Youtube.

– A Youtube!
– Sí, sí. Uns amics ho estan preparant perquè es puguin veure tots els meus documentals en un canal propi de Youtube, probablement vinculat a la meva pàgina web: EduardJornet.com

Eduard Jornet, amb la furgoneta del seu fill Kilian. En alguns dels seus viatges hi dorm.

– Encara que vostè està jubilat com a guia de muntanya, no para de viatjar per serralades de tot el món descobrint nous llocs. I, a més a més, col·labora amb la Fundació Itinerarium, una entitat que compleix ara 10 anys.
– Col·laboro en el disseny dels seus Circuits Inclusius, uns itineraris que poden ser recorreguts per totes les persones, incloses aquelles les capacitats físiques o intel·lectuals estiguin minvades. Són unes rutes senyalitzades de forma permanent en diferents ciutats i pobles. El primer va ser a Llívia i ja hi ha més de 40 a tot Catalunya, Madrid, Venècia, Xile i els Estats Units. El proper, abans de final d’any, serà a Tiana.

– Vaja, que no s’està quiet. I segur què té algun projecte més al cap.
– Teníem previst haver anat aquest any a Oceania, a fer la gran volta al Tarawera, un volcà actiu a Nova Zelanda, però la pandèmia ho ha parat tot.

– Donat que viatja contínuament, com ho fa per viure fora diversos mesos sense arruïnar-se?
– Viatjar és barat si no et planteges anar a dormir a hotels de quatre o cinc estrelles. Mira, jo tinc un pressupost de 900 euros a el mes i sé que no em puc passar. Hi ha jornades que estic de ruta i dormo en una tenda, a la muntanya, i no tinc cap despesa. Així, un altre dia puc baixar a la ciutat més propera i quedar-me en un hotelet on dutxar-me. A més, sempre hi ha amics que t’acullen a casa i et deixen un llit on dormir.

Fotògraf i rocker ‘on the road’

Fa gairebé 40 anys que Ferran Sendra (Barcelona, 1958) retrata estrelles del rock en concert. Ara ha volgut publicar un llibre de fotografies, titulat ‘Rocks on the Road‘, on ens descobreix pobles, detalls i paisatges d’Estats Units i el Regne Unit que han inspirat grans cançons d’aquest estil de música i portades icòniques de discos de grups com ara Pink Floyd, Eagles, Led Zeppelin, Deep Purple o Guns N’Roses.

En el llibre podem veure llocs com la Promised Land, el Cadillac Ranch i les Badlans de Bruce Springsteen; el Mississipí de Johnny Winter; el Memphis de B.B. King; el Nashville de Johnny Cash; la Nova York de Bob Dylan; la Califòrnia dels Eagles; els deserts de Mojave i Death Valley dels U2; les carreteres de Texas dels ZZ Top; els carrerons que van inspirar els Clash, a David Bowie i Lou Reed, i fins tot la presó d’Illinois dels Blues Brothers.

A més del vídeo que resumeix l’esperit de l’obra, Ferran ens ha respost a algunes preguntes sobre la seva triple afició (fotografia, rock i viatges ) pels amics de Nosolocine.net (on s’ha publicat originalment aquest texte) i ens mostra algunes de les imatges que il·lustren el seu llibre.

– Quan vas començar a fer fotos de concerts i perquè?
– Fa tant, que no recordo si primer va ser fer fotos i després anar a concerts, o a l’inrevés. Tot va començar cap el 1976. Vaig entrar al diari ‘Avui’ amb 17 anys començant primer a teletips i després a compaginació. No hi havia ni fotògrafs ni secció de fotografía, pero amb Jordi Garcia-Soler vaig començar a anar i publicar fotos dels concerts de l’època, bàsicament cobríem els de la Nova Cançó, pero ja vaig veure que els concerts de rock internacional que portava Gay & Company eren els que a mi m’interesaven, perquè era el que jo escoltava. Aquelles primeres actuacions de Lou Reed, Iggy Pop i Eric Clapton, entre altres, encara les recordo.

– De quines fotos de músics estàs més content?
– És difícil triar fotos perquè de les que estic més content no són les més bones. Les fotos que vaig fer del primer concert de Lou Reed al Palau d’Esports de Barcelona no valen res, pero amb tenir una foto d’aquella nit ja en tinc prou. Les fotos dels grans del rock ja desapareguts els hi tinc un carinyo especial, les de Frank Zappa, Rory Gallagher, Jerry Garcia, Bo Diddley, Pete Seeger… la llista es llarga.

– Com vas tenir l’idea de viatjar als llocs del rock?
– Tot ve d’un viatge a Londres el 1980. Al veure la Battersea Station de la portada ‘Animals’ de Pink Floyd. Vaig fer aquella foto i vaig començar a buscar llocs i paisatges relacionats amb els artistes i bandes que m’agraden. Peró no m´he limitat a les portades. Dels videoclips, documentals o biografies en treus molta informació. Al llibre hi ha coses tant diferents com la portada ‘Hotel California’ dels Eagles a Los Angeles, l’estàtua de Willie Nelson a Austin (Texas), les ‘Badlands’ de Bruce Springsteen a Dakota, la tomba de Jim Morrison a París o les cases dels quatre Beatles a Liverpool. De fet no es un llibre de portades de discos (encara que n´hi ha més de 50), ni de fotos de concerts. Les fotos de concerts son la base que fa que tot tingui sentit però no son el més important.

– Com vas planificar els viatges?
– Tinc una llibreta on m’he anat apuntant totes les localitzacions que he anat trobant, quant en tinc unes quantes de Chicago per exemple, hi vaig i miro de fer-les, a vegades amb un sol viatge no ho trobes tot. Nova York es un cas apart, allò no t’ho acabes mai. Això s’ha fet molt a poc a poc. Pràcticament totes les localitzacions són a Anglaterra i als Estats Units.

– Quines imatges destacaries?
– M’agraden les que poden pertanyer a més d’un disc o a una cançó, aquestes que no tenen una referencia concreta i clara, que es poden associar a moltes cançons: imatges del Mississippi, de Tennessee, els paisatges inhòspits de la Gran América, aquelles carreteres inacabables, deserts, cotxes, trens…

– I per acabar, veig que tens grans col·laboracions en els textos.
– Era important que els textos reflectisin l’esperit que jo volia donar a tot plegat, i necessitava gent que entenguès el projecte des del primer moment, amics amb els que he treballat i passat moltes hores. Manel Fuentes, David Castillo, Jordi Vidal i Jordi Bianciotto em coneixen bé, han captat el que volia ensenyar, i ho han clavat. Les seves introduccions ajuden molt a entendre el que jo he volgut explicar amb imatges.

L’heroi de Mauthausen

Una novel·la gràfica i una pel·lícula han coincidit a rescatar de l’oblit a un heroi: Francesc Boix, el fotògraf català que va aconseguir robar milers de negatius als nazis i l’únic espanyol que va declarar contra ells en els judicis de Nuremberg, mostrant les fotos dels horrors del camp d’extermini de Mauthausen.

“Tenim a Espanya i a Catalunya un heroi desconegut, que va aconseguir una gesta que molt poca gent hagués aconseguit, robar uns negatius als nazis, comprometedors per a ells, i després denunciar-los i fer-los caure davant de la justícia”. Aquest heroi es deia Francesc Boix. Així ho retrata Alfred Pérez Fargas, coguionista de la pel·lícula ‘El fotógrafo de Mauthausen’, acabada d’estrenar, dirigida per Mar Targarona i amb Mario Casas com a protagonista. “Va ser un rebel valent”, com el defineix Salva Rubio, guionista d’un còmic previ que té el mateix títol.

Francesc, Francisco, Franz o François Boix, segons l’idioma en què li deien, va néixer a Barcelona l’any 1920. Jove inquiet, d’ideologia comunista, es va afiliar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, branca juvenil del PSUC. Amant de la fotografia, en esclatar la guerra civil va ser reporter gràfic de la revista ‘Juliol’ i durant l’any 1938 va combatre amb l’Exèrcit republicà al front d’Aragó.

Derrotats per l’Exèrcit franquista, els supervivents de la seva companyia van passar a França el febrer de 1939. Boix i molts altres companys van ser internats en camps de refugiats i, més tard, integrats en l’Exèrcit francès. El maig de 1940, juntament amb molts altres compatriotes, va ser fet presoner pels alemanys, que acaben d’envair França. A principis de 1941, després de passar per un altre camp de presoners, va ser enviat a Mauthausen, un camp de concentració situat a Àustria, on hi va haver més de 8.000 espanyols internats. Van sobreviure només menys de la tercera part.

En realitat, Mauthausen-Gusen va ser el nom d’un complex de quatre subcamps situats en aquestes dues petites localitats austríaques, que els nazis van aixecar al costat d’unes pedreres de la zona, i on empresonaven en condicions infrahumanes als seus enemics des de l’any 1938. Aquests presos eren utilitzats com a mà d’obra barata, tractats com esclaus, humiliats, castigats, maltractats i assassinats de diferents maneres, com explica el còmic de Salva Rubio, que inclou una impressionant documentació addicional en la seva part final.

Francesc Boix es va integrar aviat en una organització clandestina de presos que li va proporcionar un treball de confiança en el laboratori fotogràfic del camp. Juntament amb els seus companys, va aconseguir amagar milers de negatius que mostraven la realitat de Mauthausen: centenars de morts, moltes d’elles camuflades com suïcidis, i la presència d’alts càrrecs nazis al lloc.

Precisament el testimoni de Boix, el 1946, davant del Tribunal Internacional de Nuremberg, durant els judicis contra criminals de guerra nazis, va permetre condemnar a alguns d’ells, com Ernst Kaltenbrunner i Albert Speer. Durant la seva declaració van poder veure algunes de les fotos que, amb l’ajuda d’altres presoners, havia aconseguit amagar de la destrucció.

Simpàtic, sempre somrient i amb un posat de seductor cap a les noies que es posaven a l’abast del seu objectiu, Francesc Boix seria considerat un heroi en qualsevol país normal. Però la seva situació després de l’alliberament no va ser fàcil: els comunistes russos no es fiaven dels supervivents espanyols de l’Holocaust i tornar a Espanya era impossible, en ple franquisme. Així que el jove fotògraf es va quedar a viure a França, on va poder exercir de reporter gràfic per a publicacions pròximes al Partit Comunista, com ‘L’Humanité’. Però Boix moriria jove, un mes abans de complir 31 anys, possiblement a causa d’una tuberculosi contreta a Mauthausen.

Cronològicament, el còmic amb guió de Salva Rubio, dibuixos de Pedro J. Colombo i color d’Aintzane Landa (aquí un vídeo de su ‘making of’), va néixer abans que la pel·lícula de Mario Casas i té el seu origen també en un llibre escrit per Benito Bermejo fa 16 anys. Bermejo, guionista, escriptor i historiador, va ser qui va desemmascarar el 2005 a Enric Marco, un impostor que va ser president de l’associació de deportats de Mathausen sense haver-ho estat

Bermejo va ser qui va efectuar la investigació històrica i el guió de l’excel·lent documental sobre el tema ‘Francisco Boix, un fotògraf a l’infern’ (2000), dirigit per Llorenç Soler i amb la veu de Pepe Sacristán com a narrador, que va estar nominat als Emmy.

Luego, con todo el material recopilado, escribió el libro ‘El fotógrafo de Mauthausen’, que RBA editó en el año 2002. En el 2015, al publicarse una nueva y más amplia versión del texto, titulada ‘El fotógrafo del horror. La historia de Francisco Boix y las fotos robadas a los SS de Mauthausen’, la historia tuvo una mayor repercusión y propició tanto la traducción de la novela gráfica como la película que acaba de estrenarse.

Després, amb tot el material recopilat, va escriure el llibre ‘El fotògraf de Mauthausen’, que RBA va editar l’any 2002. El 2015, en publicar-una nova i més àmplia versió del text, titulada ‘El fotògraf de l’horror. La història de Francisco Boix i les fotos robades als SS de Mauthausen ‘, la història va tenir una major repercussió i va propiciar tant la traducció de la novel·la gràfica com la pel·lícula que acaba d’estrenar-se.

Traducció, perquè el còmic es va editar abans a Bèlgica que a Espanya. I és que el guió de Salva Rubio és previ. Aquest jove escriptor i guionista madrileny, que acaba de complir els 40 i va treballar de llibreter per mantenir-se mentre estudiava Història de l’Art i Guió de Cinema, es va interessar en Francesc Boix al publicar-se el text de Bermejo.

“Quan vaig descobrir la història d’aquest home, vaig pensar que, si algun dia podia, voldria explicar-la i la transformaria en guió de cinema. A partir de l’any 2007 vaig portar la idea a diverses productores, que van ser molt receptives. Però va arribar la crisi, i fer una pel·lícula tan cara es va convertir en una cosa pràcticament impossible. Així que vaig canviar de pla: si no podia fer la història en cinema, la faria en còmic”.

“Vaig fer un dossier amb l’argument i un estudi de personatges bastant complet. Com saps, a Espanya no es pot viure del còmic, així que vaig anar me’n a Bèlgica i vaig presentar la història a l’editorial De Lombard, una de les especialitzades en aquests temes. Els va agradar molt la idea i em van dir que busqués un dibuixant. Vaig buscar un, que va ser Pedro J. Colombo, que m’agradava molt. L’editor va donar llum verda al llibre i tirem endavant. Això va ser el 2011”, afegeix Ros. Però una novel·la gràfica porta el seu temps, i la primera edició a De Lombard va ser l’any 2017, mentre que a Espanya, Norma Editorial l’ha publicat en aquest 2018.

Per a Rubio, “Francesc Boix va ser un rebel i un valent. El que va fer, en el context que ho va fer, va ser extremadament perillós i molt arriscat. Per la posició que tenia en el camp de Mauthausen, al laboratori fotogràfic, la seva vida no corria perill immediat. Era un pres de confiança que podia haver salvat la vida sense haver fet res. Però ficar-se en aquesta aventura de robar aquelles fotos li podia haver costat la vida, a ell i a altres presos”.

No menys llarg ha estat el procés que ha culminat amb la recent estrena de la pel·lícula ‘El fotògraf de Mauthausen’ (2018), dirigida per Mar Targarona, amb Mario Casas com a protagonista, i que ha rebut bones crítiques.

Va ser Alfred Pérez Fargas, coguionista juntament amb Roger Danès de telefilms com ‘Jo, Ramon Llull’, ’13 dies d’octubre ‘,’ l’últim ball de Carmen Amaya ‘i la mini sèrie’ Carta a Eva ‘, que va saber de l’existència del personatge a partir d’una notícia a la televisió i “unes fotos de la guerra civil i la història de Francesc Boix”. Es va sentir interessat, va parlar amb el seu amic Danès i van començar a investigar.

“Era un filó del qual no s’havia parlat molt. Hi havia el documental de Llorenç Soler i el llibre de Benet Bermejo, que és la bíblia del tema. Però poc més. Si haguéssim estat a Hollywood, ja s’hauria fet una trilogia sobre el personatge. Li presentem la idea a Mar Targarona, a qui havíem conegut al Festival de Sitges. La idea li va encantar i vam començar a tirar milles”.

“El fet que fos militant comunista el va ajudar, perquè allà dins els membres del partit van muntar una trama per poder sobreviure. A la pel·lícula, nosaltres l’hem presentat com a cap del comando que va robar els negatius, però evidentment va ser una tasca col·lectiva. Però això també va tenir les seves conseqüències, perquè en acabar la guerra, el partit comunista de Stalin els va considerar uns traïdors. De fet, les fotografies no les volia ningú. Boix les va intentar col·locar i no se les va publicar ningú”.

La diferència principal entre pel·lícula i còmic és que la primera se centra en l’estada de Boix al camp d’extermini, mentre que el còmic abasta un temps més llarg, des de la seva joventut fins poc temps abans de la seva mort. La novel·la gràfica, a més, incorpora com a companys de Boix a personatges de ficció, per evitar especular amb el que van fer o no els altres presos reals de Mauthausen i dels que no hi ha tants detalls.

Tant Pérez Fargas com Ros van anar a visitar el camp d’extermini. El primer recorda haver-ho fet al febrer, en la mateixa època en què va entrar Boix i altres espanyols: “És molt impactant, fantasmagòric. Hi havia boira, neu, feia fred. És impressionant. Jo vaig sortir malalt. És un tema que m’ha marcat, que m’ha afectat molt”. I Rubio reafirma una idea comuna a tots dos: “Que aquesta història faci que ningú oblidi el que va passar; les històries que no s’expliquen, moren”.

Nota: Aquest texte s’ha publicat inicialment a la RevistaXQ, de la Fundació Periodisme Plural.

Sobre Instagram

Com potser ja sabeu, Instagram és una xarxa social i, al mateix temps, aplicació per pujar fotos i vídeos a internet i compartir-la amb els amics i seguidors. Creada el 2010, els seus primers usuaris eren, sobretot, amants de la fotografia.

La idea inicial era fer la foto amb el mòbil i, un cop presa la imatge, se li aplicaven uns retocs mínims, publicar-la. Com si es tractés d’una Kodak Instamatic o un Polaroid. D’aquí, la forma quadrada d’aquelles imatges.

Sóc un nostàlgic dels inicis d’aquesta app i aquesta xarxa, que ara és un altaveu més de famosos de tota mena, que mostren els seus encants per delit dels seus fans. En tot cas, encara quedem aficionats que el que ens agrada és una bona foto, sense més.

© 2022 Txerrad@s

Tema de Anders NorenAmunt ↑

WordPress Cookie Plugin by Real Cookie Banner