El blog del periodista Txerra Cirbián, desde 2005

Categoria: Cinema (Pàgina 1 de 4)

‘La Colmena’, l’altre ós de Berlín

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es la_colmena_02_p-1024x664.jpg
Camilo José Cela, amb Paco Rabal i altres actors.

Aquests dies s’ha estrenat ‘Alcarràs‘, el film de Carla Simón premiat al Festival de Berlín i aplaudida pel públic i la crítica. Però avui no us parlo d’aquesta pel·lícula, ja que fa unes quantes setmanes vaig escriure sobre la seva autora i la puixança d’un grapat de noves directores al Catalunya Plural. Només us suggereixo que aneu a veure-la, si encara no ho heu fet. És molt recomanable.

Però avui vull aprofitar l’ocasió per citar una altra gran pel·lícula espanyola que va ser guardonada en aquest mateix certamen fa gairebé 40 anys. Va ser a la 33a edició de la Berlinale, el 1983. Em refereixo a ‘La colmena‘, de Mario Camus, adaptació de la magnífica novel·la de Camilo José Cela que va fer no el seu director sinó el productor de la pel·lícula, el famós productor José Luis Dibildos. Una feina rodona, gràcies a la direcció encertada de Camus, a una fotografia en clarobscurs de Hans Burman i l’apropiada música d’Antón García Abril.

Continua llegint

La jove Carmen Maura

Retrat de Carmen Maura, el 1982 (foto de Txerra Cirbián).

Avui és un dia especial per la Carmen Maura (1945), ja que rebrà el Premi Platí d’Honor en la novena edició d’aquests guardons del cinema parlat en castellà i portuguès. És una manera bonica de reconèixer la llarga trajectòria d’aquesta multipremiada actriu dins l’àmbit audiovisual iberoamericà. També en el francès, per si algú no recorda que aquesta admirada intèrpret madrilenya és molt estimada al país veí.

Però a més a més, aquesta és una jornada que em ve al cas per recordar “la meva” Carmen Maura, a la qual vaig entrevistar per aquestes dates, fa 40 anys. Una càlida trobada, que sempre recordaré amb afecte i que El Dominical d’El Periódico de Catalunya va publicar el 8 de maig del 1982.

Una escena de ‘Tigres de papel’ (1977)

En aquell moment, l’actriu només havia protagonitzat tres llargmetratges: ‘Tigres de papel’ (1977) i ‘¿Qué hace una chica como tú en un sitio como éste?’ (1978), totes dues de Fernando Colomo, i ‘Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón’ (1980), primer llarg de Pedro Almodóvar. La popularitat li arribaria el 1981 de la mà de la televisió. Deixeu-me que us ho expliqui, gairebé amb les mateixes paraules (una mica nyonyes) amb les quals vaig iniciar aquell relat llunyà.

Continua llegint

Chicho Ibáñez Serrador, íntim

Chicho, en su casa, fotografiado por el periodista.

El dia 7 d’aquest mes de juny es compliran dos anys de l’adéu del gran Chicho Ibáñez Serrador, i el 24 d’abril, mig segle de l’inici de les emissions d’una de les seves creacions genials, el mític programa de televisió ‘Un, dos, tres, responda otra vez‘, un popular concurs que va marcar tota una època a la petita pantalla.

Però Chicho era moltes més coses, i no ho dic per les seves ‘Històries per no dormir’ (que ha tingut una revisió actualitzada recent), ni per les seves dues estupendes pel·lícules: ‘La residencia’ (1969) i ‘Qui puede matar a un nen?’ (1976), sinó per la seva personalitat. Per aquesta raó, en forma d’homenatge, he volgut recuperar una vella entrevista que li vaig fer ara fa quatre dècades, quan ell tenia 46 anys i feia deu d’èxit televisiu, mentre jo era un pipiol de 24 primaveres. El text es va publicar el 14 de març de 1982 a El Dominical d’El Periódico.

Continua llegint

El camioner Sancho Gracia

La protesta que aquests dies està protagonitzant el sector del transport per carretera m’ha portat a pensar en la mítica sèrie de ‘Los camioneros‘ (1973) i en el seu protagonista, Sancho Gracia (1936-2012). El proper mes d’agost es compliran deu anys sense el llegendari protagonista de ‘Curro Jiménez (1976).

L’actor, que per rodar les seves aventures va comptar amb l’ajuda de directors com Mario Camus, Joaquín Romero Marchent i Pilar Miró, entre d’altres, també va ser reivindicat per joves realitzadors, com Álex de la Iglesia, que en dirigir-lo a ‘800 balas’ ( 2002) va facilitar que obtingués una candidatura al Goya per la seva feina.

Continua llegint

Fernando Trueba… i Óscar Ladoire

Fernando Trueba i Óscar Ladoire, l’any 1981 (foto cedida pels autors en 1982).

He de reconèixer una afinitat personal cap a Fernando Trueba. El cineasta, que acaba de fer 67 anys, prepara el rodatge d’una nova pel·lícula animada amb el seu amic Javier Mariscal, amb qui va parir la premiada ‘Chico y Rita‘, una de les històries més boniques i tristes que ha donat a llum el cinema d´animació a Espanya.

Però aquesta simpatia que tinc cap a Trueba no és d’ara, ni prové del fet que sigui un director amb una carrera de 18 títols a l’esquena, ni que guanyés l’Oscar (el segon espanyol, després del de Garci) per la magnifica ‘Belle Époque‘ (1993) ni per la recent i estupenda ‘L’oblit que serem’ (2021). Ve de l’any 1982. Us ho explico.

Continua llegint

Jo ja no vaig al cinema

Volien vostès un titular cridaner. Doncs aquí ho tenen: jo, un veterà periodista cultural, antic crític de cinema i fins a director d’un curtmetratge (pecats de joventut), ja no vaig (gairebé) a les sales. Va, admeto aquest ‘gairebé’ davant de la ‘boutade’.

I suposo que aquesta provocació serà ‘castigada’ per bona part dels meus amics i col·legues, que començaran a tirar-me de tot (de manera figurada, espero). I per afegir més llenya a el foc els confessaré que el que faig jo ara ja no és ‘Cinema Paradiso’, sinó ‘streaming’: veure pel·lícules i sèries a través d’una pantalla connectada a internet.

Permeteu-me recordar unes paraules d’Álex de l’Església quan era president de l’Acadèmia de Cinema, a la gala dels Premis Goya de 2011: “Fa 25 anys, els que es dedicaven al nostre ofici mai haguessin imaginat que una cosa anomenada internet revolucionaria el mercat de cinema d’aquesta forma i que el que es veiessin o no les nostres pel·lícules no anava a ser només qüestió de portar a el públic a les sales. Internet no és el futur, com alguns creuen. Internet és el present “.

I seguia així: “Internet és la manera de comunicar-se, de compartir informació, entreteniment i cultura que utilitzen centenars de milions de persones. És part de les nostres vides i la nova finestra que ens obre la ment a el món… [Els usuaris d’Internet] són el nostre públic. Aquest públic que hem perdut i que no va a el cinema, perquè està davant d’una pantalla d’ordinador (…) No tenim por a internet, perquè internet és, precisament, la salvació del nostre cinema”.

El director basc, que acaba d’estrenar la seva primera sèrie per a una gran plataforma, ’30 monedes ‘, en HBO, va ser clarivident. Fa gairebé 10 anys d’aquestes paraules i el que va dir ja és una realitat. Recordem que el vídeo sota demanda (VOD) de Netflix per a ordinadors va començar l’any 2007 i que el servei de ‘streaming’ d’HBO data de 2010 (com a cadena de cable va néixer el 1966). I aquest mateix 2010 va ressorgir la catalana Filmin en la forma que ara la coneixem, amb una tarifa plana, aplicacions per a tauletes i la difusió en ‘streaming’ en alta definició.

Torno al titular inicial. Sento confessar que ara vaig molt poc a una sala de cinema, i no és per ganes, perquè segueix sent el millor lloc per veure una pel·lícula, sense cap dubte. I no només superproduccions d’estrena, sinó els clàssics en blanc i negre que exhibeix la Filmoteca.

Una sala de cinema segueix tenint quelcom de comunitari i misteriós, i més quan la gran pantalla blanca, abans, es descobria darrere d’unes cortines gegantines, generalment vermelles, com solien ser-ho també les butaques i les catifes que poblaven passadissos i vestíbuls.

Hi va haver una època en què coneixia i saludava a gairebé tots els porters de cinema de Barcelona. I ells a tots els periodistes culturals que anàvem a les sessions de premsa matinals i, després, a les projeccions de tarda i nit. Eren altres temps.

En part estic d’acord amb el que deia el col·lega Toni Vall, fa uns dies, pel que fa a la iniciativa d’algunes de les grans ‘majors’ d’estrenar les seves pel·lícules en les seves plataformes digitals: “No tinc cap mena d’interès a veure pel·lícules NOMÉS a casa meva. La dinàmica de les distribuïdores i les productores va cap aquí. Continguts on line per ser vistos a casa, inexorablement. Així el cinema s’està convertint per mi en una cosa molt menys interessant, seductora i suggestiva, molt més formulària. No tinc cap interès a veure pel·lícules interrompudament, a haver d’encabir-les entre el sopar, el fill i tal i qual sèrie. Cap interès, ni el més mínim interès. M’estic sentint expulsat del cinema. I és una sensació terrible, molt dolorosa”.

Jo tinc altres raons per quedar-me a casa. Us explico quines.

La primera, evidentment, la pandèmia. Els cinemes i teatres han fet un gran esforç per adequar-se a la situació sanitària però tota precaució és poca i, si un és població de risc, prefereix abstenir-se. Tinc molts amics que van cada dia a les sales i cap d’ells ha enxampat la malaltia. Quan he anat a veure una pel·lícula em sento en silenci més segur en una de les butaques que al súper de la cantonada o el centre comercial més proper.

Una altra raó: m’he tornat gandul. Sempre havia somiat amb tenir una petita sala de cinema, com feien els directors i actors de Hollywood en les pel·lícules. Una cosa només possible per a potentats amb molta pasta fins fa poc. Això ha canviat amb les noves i enormes pantalles dels televisors intel·ligents, que converteixen cada saló en una somiada sala de cinema.

Uns mesos abans de la pandèmia vaig decidir aprofitar una oferta i vaig comprar una tele de 55 polzades, que la meva dona va veure molt per sobre de les possibilitats de la mida de la meva sala d’estar. Però aquí està i ja no sembla tan gran. Amb la meva col·lecció de pel·lícules en DVD i Blu-ray, i amb un trio de plataformes el contingut no m’ho acabaré mai sóc una mica més feliç.

I una tercera raó: l’econòmica. Una entrada de cinema d’estrena costa entre 4,9€ del dia de l’espectador i els 9€ d’un festiu, 6€ una matinal i 8€ un dia laborable. Multipliquin vostès per dos, si són una parella, i afegeixin si van amb nens. També hi ha un magnífic abonament anual de la Filmoteca de Catalunya per 90€ (un talonari de 10 entrades surt per 20€).

Qualsevol família amb nens que s’apunti a Disney+ pagarà 6,99€ a l’mes o 69,99€ a l’any. Jo mateix estic subscrit a diverses plataformes i comparteixo altres amb familiars. La subscripció anual a Filmin, l’única íntegrament espanyola, és de 84€ a l’any (la mensual bàsica costa 7,99€), i després es poden ‘comprar’ estrenes per uns 4€, com fan la resta d’empreses de ‘streaming’ llevat de Netflix, que ho fa sense cost addicional (el seu pla bàsic costa 7,99€). Evidentment, amb aquesta competència, no hi ha color. La balança familiar es decantarà sempre cap a aquest costat.

Vol dir això que ens encaminem inexorablement cap a la desaparició de les sales de cinema? Espero que no. Fa uns anys, quan el món de la premsa escrita va començar a decaure enfront de la naixent digital, molts periodistes no volíem creure que el paper pogués desaparèixer. I anem camí d’això, amb algunes excepcions (diaris de cap de setmana amb els seus suplements; algunes revistes especialitzades) per les quals el lector encara està disposat a pagar una mica més.

Una cosa similar pot passar amb els cinemes, convertits en refugi de cinèfils militants. Sobreviuran un grapat de grans sales per exhibir espectaculars ‘blockbusters’ i, també, si saben jugar les seves cartes, petits locals on s’exhibiran produccions independents (¿potser baixant els preus de les entrades?). Un tipus de cinema que està trobant el seu refugi i major visibilitat a les plataformes digitals.

Vull citar precisament a Filmin, que no només dóna suport i potencia el nostre cinema, sinó que ofereix pel·lícules i sèries europees independents de gran qualitat, ha rescatat una meravellosa biblioteca de clàssics i, en aquests temps difícils de pandèmia, ha exhibit ‘on-line’ els continguts de nombrosos festivals la programació presencial era impossible desenvolupar. Aquesta solució provisional no vol dir que els molts certàmens que hi vagin a desaparèixer, però són fórmules que en un futur potser hauran de coexistir.

Nota: originalment vaig publicar aquest article a Nosolocine. També vam parlar del tema amb Jose López en el seu programa de ràdio Nosolocine en las ondas, cap al minut 15.

Cineastes espanyols a Venècia

Cartel de ‘Veneciafrenia’ i dibuix original de l’Álex de la Iglesia (del seu Twitter).

Aquests dies en que sento la nostàlgia viatgera i en què els cinemes segueixen tancats a Barcelona, ​​he volgut tornar a fer anar l’aigua cinèfila a la sardina viatgera i tornar-vos a parlar de Venècia. Hi ha diverses raons. La primera, la mort, ahir de Jan Morris, la millor escriptora de viatges: el seu llibre sobre Venècia és tot un referent (podeu llegir aquí el que ha escrit el col·lega Jacinto Antón, que la va entrevistar fa uns anys). L’altra és que dos directors espanyols (dos, i en plena pandèmia!), Álex de la Iglesia i Paula Ortiz, estan rodant a la ciutat dels canals. Una bona notícia que em permet recordar a un tercer, el pioner, fa uns anys: Jordi Torrent. Aquest article es va publicar originalment en Nosolocine.net

Anem pel primer: Álex de la Iglesia està filmant ‘Veneciafrenia‘. És el primer lliurament del segell ‘The Fear Collection‘, una sèrie de pel·lícules de terror impulsades pel director basc amb la seva productora, Pokeepsie Films, apadrinat per Sony Pictures Espanya i Amazon Studios. Això li augura una bona distribució en cinemes (si la pandèmia ho permet) i en la coneguda plataforma digital de pagament.

Dibuixos del ‘story board’ de ‘Veneciafrenia’, publicats per Álex de la Iglesia.

Pel que sembla, la història se centra en un grup de turistes espanyols que viatgen a Venècia amb la intenció de divertir-se i acaben ficats en un malson i lluitant per salvar la vida. Ingrid García Jonsson encapçala un repartiment que inclou a Silvia Alonso, Goize Blanco, Alberto Bang, Cosimo Fusco, Enrico ho Vers, Caterina Murino i Nico Romero, entre d’altres actors.

La primera volta de maneta (usant terminologia analògica) es va donar el passat 5 d’octubre a la ciutat italiana i es prolongaran durant set setmanes en localitzacions venecianes (carrerons estrets, placetes no massa transitades, el mercat de Rialto i algunes parades de vaporetto del Gran canal) ia Madrid (bàsicament en estudi). El mateix De la Iglesia s’acomiadava aquesta setmana d’aquests exteriors amb un tuit en què deia “últims dies a Venècia”.

Carreró venecià, fotografiat per Álex de la Iglesia.

L’original d’aquest film és que els exteriors s’han rodat a la capital del Vèneto, cosa inusual a la cinematografia espanyola. De fet, únicament un director espanyol ho havia fet abans: Jordi Torrent, un realitzador català establert a Nova York que va rodar a la ciutat, el 2014, ‘La redempció dels peixos’. De seguida em centraré en ella. Ho dic, perquè, curiosament, la realitzadora saragossana Paula Ortiz també està filmant allà un altre projecte internacional.

La directora de ‘De la teva finestra a la meva’ (2011) i de la premiada ‘La núvia’ (2015) està a Venècia rodant una adaptació de ‘Across the river and into the trees (A l’altre costat del riu i entre els arbres ) ‘, una de les últimes novel·les d’Ernest Hemingway. El gran Javier Aguirresarobe és l’encarregat de la direcció de fotografia.

Paula Ortiz i Liev Schreiber, a Venècia.

Ortiz va buscar les localitzacions per a aquesta pel·lícula a inicis de 2020 i l’epidèmia que va començar a arribar a el nord d’Itàlia va fer que tornés a casa. El rodatge es va iniciar a l’octubre, fa unes setmanes, i l’equip està bregant amb la situació, que tornava a estar complicada a Itàlia per culpa de la pandèmia. La directora ho comentava així en el seu Instagram: “lockdown / quarantine / venice / tots quiets fins a veure / standby / seguim remant des de casa / across the river and into the trees / hemingway”.

El protagonista masculí és l’actor nord-americà Liev Schreiber, que també ha deixat constància a Instagram que li encanta la ciutat (“la més bella del món, al marge de Nova York”) i la seva gent. Mitjans locals li han fotografiat menjant pizza i fumant al balcó del seu apartament.

El digital Deadline va ser el primer a anunciar aquest projecte durant el Festival de Venècia i va citar com altres membres del repartiment a Matilda De Angelis, Laura Morante, Giancarlo Giannini i el nostre Javier Camara, que el gener del 2019 va estar filmant algunes escenes de la sèrie ‘ The New Pope ‘a Roma i a Venècia.

Publicat a 1950, el llibre narra les peripècies d’un veterà coronel d’l’exèrcit dels EUA, amb problemes de salut, que acudeix a Venècia a caçar ànecs i per trobar-se amb la seva jove i aristocràtica amant veneciana. La novel·la inclou clars elements autobiogràfics, ja que Hemingway, cinquanta anys com el seu personatge, va viure una temporada a la ciutat dels canals juntament amb la seva quarta esposa, Mary Welsh, i es va enamorar (diuen que de forma platònica) durant una partida de caça de Adriana Ivancich, una joveníssima comtessa de només 18 primaveres.

A més d’aquest film, Paula Ortiz tenia entre mans un guió sobre santa Teresa de Jesús, coescrit amb Juan Mayorga que adaptava l’obra d’aquest últim ‘La llengua en trossos’. El projecte ha patit una ensopegada, al haver-se denegat la subvenció de l’Institut de Cinematografia i Arts Audiovisuals, ja que s’ha “esgotat la dotació pressupostària” de què disposen a l’ICAA per a aquest any. Un problema que ha afectat a molts altres coneguts realitzadors. No hi ha diners.

Però tornem al pioner, al primer cineasta espanyol que es va atrevir a anar a rodar a la ciutat dels canals: Jordi Torrent, que va filmar ‘La redempció dels peixos‘ durant l’estiu de 2013 a Venècia. La pel·lícula narra el viatge “laberíntic” d’un fill per conèixer el seu pare, que el va abandonar quan era un nen. Miquel Quer i Lluís Soler, encapçalaven el repartiment, ple d’actors venecians. Jose López va comentar el film en el seu dia a Nosolocine.

Miquel Quer, en una escena de ‘La redempció dels peixos’.

Torrent, que resideix a Nova York, va respondre amablement a les meves preguntes per videoconferència, quan li vaig indicar que desitjava incloure en una nova edició de la meva guia ‘Venècia de cinema’ (2015). Em va explicar que havia fet servir com a teló de fons la caòtica i laberíntica trama urbana de la ciutat dels canals per descriure el procés intern de el jove després de descobrir la identitat del seu pare, que amaga aspectes poc clars del seu passat i present.

En la decisió de el director va pesar també el seu amor per la capital veneciana, al fet de que la seva dona, Flavia Galuppo, fos novaiorquesa d’ascendència italiana (a més de directora artística de la pel·lícula) i al fet de que tots dos tenen molts amics a la regió. També em va explicar alguns detalls més, que deixo per a incloure en el llibre i que podreu llegir en punt es publiqui.

CODA. Després de publicat aquest text, en Jordi m’ha deixat un amable comentari al final de la versió castellana, que diu el següent: “Gràcies, Txerra, per incloure’m en aquest bonic article. Com nota a peu de pàgina et farà gràcia saber que l’escena de l’estudi d’artista que es veu a ‘La Redempció dels Peixos’ la vam rodar a l’estudi de pintor venecià Bobo Ivancich, nebot de la Ivancich que va enamorar a Hemingway”.

Jordi Torrent, al pont que condueix al Ghetto jueu de Venècia.

La veritat és que Venècia segueix sent un imant per al cinema. Recordo que a l’hora d’afrontar la meva ‘Venècia de cinema‘ vaig arribar a comptar més d’un centenar de pel·lícules allà rodades. D’elles, vaig decidir eliminar de la llista inicial més de la meitat que únicament tenien algun pla purament venecià, i em vaig decantar finalment per una trentena llarga. La majoria corresponen a produccions filmades àmpliament a la ciutat o la importància a nivell internacional em ‘obligava’ a incloure-les.

Quan vaig acabar de redactar el text, vaig decidir finalitzar-lo amb ‘Effie Gray’ (2014), el melodrama d’època rodat per Richard Laxton, amb Dakota Fanning, Emma Thompson, Tom Sturridge i Greg Wise. En aquell moment, els meus editors em van suggerir un límit de pàgines, però ara em veuré obligat a superar-lo, perquè no puc deixar d’incloure a aquests directors espanyols en una propera edició de el llibre: Jordi Torrent, Álex de la Iglesia i Paula Ortiz.

Entrevista amb Eduard Jornet

Eduard Jornet, amb el Mongun Taiga a la seva esquena.
“Viatjar és barat si no et planteges dormir en hotels de quatre o cinc estrelles”, diu aquest muntanyenc i autor de documentals, pare de Kilian Jornet, que estrena canal a Youtube

Eduard Jornet va néixer la vigília de la nit de Nadal de 1951, a Badalona, perquè el seu pare, que era d’Aitona (Segrià), va començar a treballar a Ferrocarrils de Catalunya. Ell va ser el primer de la seva família en convertir-se en muntanyenc, una afició que va convertir en professió i que el seu fill Kilian ha seguit i elevat a nivell de mite esportiu. Aquesta entrevista es va publicar originalment al Catalunya Plural.

– D’on li ve aquesta afició a la muntanya?
– De l’escoltisme. Del grup d’escoltes de la Floresta, que era on vivíem. Si em preguntes quan vaig començar a prioritzar l’afició a la muntanya sobre altres coses, va ser cap als 17 anys. I als 25 vaig trencar del tot amb Barcelona i m’en vaig anar a viure a un refugi, al Mallafré de Sant Maurici.

– Va deixar els estudis? La feina?
– No, no. Vaig estudiar el batxillerat i sóc serigrafista d’ofici des dels 14 anys. A través de la meva padrina, que era molt amiga de l’Ángel Camacho, que feia els cartells de cinema de Barcelona, vaig aconseguir entrar a treballar a la secció de serigrafia dels seus tallers. També vaig fer una diplomatura en Màrqueting, però ho vaig deixar per la muntanya. Evidentment, aquests estudis m’han servit per a tot el que he fet després, en els refugis i com a pister-socorrista a La Molina.

– Això de ser encarregat d’un refugi s’aconsegueix fàcilment?
– No. No t’ho donaven així com així. Et parlo ara de l’any 1977 i jo vaig sol·licitar gestionar un refugi a la delegació catalana de la Federació Espanyola de Muntanya. Vaig haver de demostrar al comitè encarregat d’aquestes concessions que jo coneixia la muntanya, que havia fet travesses pel Pirineu, que havia pujat a diverses cimeres… I em van donar la gestió de l’Ernest Mallafré, el refugi del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici .

– No li feia por la solitud?
– Gens. Tot i que sóc una persona molt sociable, m’agrada estar sol i caminar per la muntanya sol sense cap problema.

Eduard Jornet, durant l’entrevista.

– Vostè és guia de muntanya des de 1978, però també pot tenir un accident si va sol…
– Has d’assumir la part de risc que tens, però has de controlar molt bé on vas, com vas i de quina manera. Has de conèixer bé el terreny.

– I no és millor anar acompanyat?
– Sí, sí. És millor anar amb algú. Ho aconsello sempre.

– A inicis dels anys 80 va trobar a la seva parella, Núria Burgada, que va decidir acompanyar-lo…
– Ella també venia del món de la muntanya i vam coincidir a La Molina. Vam estar uns quants anys junts i vam tenir als nostres fills, Kilian i Naila.

– Si el pare és músic, el fill és ballador, diuen…
– No, no. Nosaltres els vam donar a triar què volien ser. Kilian va escollir la muntanya, com a professional, i Naila va decidir ser fisioterapeuta, però també vinculada a la muntanya, perquè a ella també li agrada, i escala, fa parapent… No s’ho inculquem, sinó que va sortir d’una forma natural. De petits anàvem a la muntanya i fins on arribaran. No era qüestió de fer cim perquè sí, perquè calia arribar-hi, sinó que hi anem i si arribem a dalt, doncs molt bé, i si no, no passa res. No els vam forçar mai a continuar.

– No li fa por cada aventura de Kilian?
– És clar que em preocupa, com a vostè si el seu fill surt de nit i ha de conduir per una carretera que no coneix per anar a una discoteca. La qüestió és conèixer els teus límits i conèixer el terreny que trepitges. I en esports de risc, cal saber prendre la decisió correcta en el moment crític. No passa res per no arribar al cim. L’important és el nostre esforç per intentar-ho.

– Com porta no poder veure a Kilian, a Emelie i a la seva néta, amb això de la pandèmia?
– És dur, perquè havia d’haver anat a Noruega al març, quan va començar tot, i tal com estan les coses no sé quan podré veure’ls …

– Tornem a la seva faceta de fotògraf i documentalista. Quan li va entrar el cuquet?
– És una afició que em ve de les meves primeres excursions pel Pirineu amb tres amics ‘escoltes’ més. Havia de tenir 16 o 17 anys quan preparem una travessia des de Setcases cap a La Molina i després cap a Berga. I li vaig demanar a la meva mare una càmera molt senzilla, amb la qual vaig fer les meves primeres fotos en blanc i negre.

– Aquelles d’estil Werlisa o reflex tipus Praktica?
– No recordo. Era molt senzilla, de plàstic, tipus Instamatic de Kodak o Agfa. Amb el temps, en cada sortida, portava una càmera, que cada vegada va ser sent més bona. La primera vegada que vam anar a Benasc, el meu germà em va deixar una Yashica!

– Em parlava de l’origen de la seva afició…
– Com li deia, quan vaig començar com serigrafista feia el revelat de les fotografies. I l’encarregat, a més, era aficionat a la fotografia i al cinema, i això em va ajudar. Més tard, un any que anàvem a estar de vacances a Benasque, vaig llogar una càmera de cinema de 8 mm i vaig fer una primera pel·lícula, que no em va sortir molt bé, amb veladures i tal. Però em va agradar tant, que em vaig comprar una d’aquelles de tres objectius, que em va servir per filmar una excursió als Alps i la pujada a el Mont Blanc.

– Quina edat tenia en aquesta ascensió?
– 20 anys.

– Era molt jove …
– Sí. En aquella època érem així. A la colla de Sant Cugat hi havia tres xavals amb 17 o 18 anys. I vam pujar tots junts. Doncs el que et deia, que em vaig aficionar a el cinema, i de l’8mm vaig passar a l’Super 8mm, amb una Sanyo. I també una empalmat, per tallar i muntar plans. En realitat era més fotografia que cinema. No tenia gaire idea.

– Bé, com tots els aficionats quan vam començar …
– Feia meus primers passos i, fins i tot, vaig gravar una de les classes de la meva dona, la Núria, que estudiava Magisteri, i va incloure la pel·lícula en el seu treball de fi de carrera. Però em faltava alguna cosa. Veia els documentals de Jordi Pons i tenien una forma molt atractiva d’explicar una història. I vaig saber que necessitava aprendre una mica més.

– De quin any parla, més o menys?
– Cap a 1993 i 1994. Un dia vaig veure un anunci de Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC) i vaig decidir a apuntar-me a uns cursos de muntatge i fotografia.

– Es va apuntar a una escola de cinema amb 40 anys?
– I per què no? Havíem deixat la Molina i m’havien donat la gestió de l’refugi de Cap de Rec. I al CECC vaig conèixer a professors fantàstics, com el muntador Manel Almiñana, amb el vaig col·laborar després en diversos curtmetratges, i el director de fotografia Gerard Gormezano. I José Luis Guerín ens va donar alguna classe de direcció. A partir d’aquí vaig fer diversos curtmetratges més en super 8 mm i també em vaig embolicar amb una càmera de 16 mm.

– Aquests són paraules majors …
– Sí. Vaig fer un parell de coses, ‘La Vall de la Llosa’ i ‘La processar de Meranges’, però el 16mm era carísmo i ho vaig deixar. Vaig tornar a la fotografia analògica i pel que fa aparèixer la digital em vaig passar a ella. Després vaig començar amb el vídeo digital. Així he rodat en HD ‘La Gran Volta al Toubkal’, ‘Aladaglar’, ‘Muntanyes de Llum’ i ‘La casa dels Esperits, 238 km en solitari en territori Mapuche ‘, sobre el volcà Rukapillan, a Xile. També he col·laborat en alguns dels documentals de Kilian, com ‘El comptador de llacs’ [que es pot veure a TV-3 a la carta].

– A més d’efectuar grans voltes a la Cerdanya (amb llibre inclòs), al Toubkal africà i al Rukapillan xilè, ara està acabant un altre documental.
– Jo gravo petits documentals que em serveixen per a il·lustrar les conferències que dono per tot el món. Però aquest és un projecte molt xulo: la gran volta al Mongun-Taiga, un massís muntanyenc a la zona oriental de Sibèria, tocant a Mongòlia. Vaig estar vivint allà diversos mesos, abans de la pandèmia. Ja tinc un primer muntatge i només em falten algunes veus i detalls.

– Per què Sibèria?
– És que vam anar amb una idea doble: la ruta al voltant de l’Mongun-Taiga en si, en què també van participar un grup d’excursionistes catalans, i un projecte d’una amiga, Anna Panchischeva, per elaborar formatge a partir de llet de iac. Quan ho vam explicar, els va semblar molt interessant a la gent d’allà i, fins i tot, a les autoritats locals, que ens van ajudar amb els dos temes.

– Podrem veure el documental en alguna tele?
– No crec. Estic molt desencantat amb les televisions. No les veig interessades en el que jo faig. Ara mateix, en Filmin està ‘Amazigh’, un treball que vaig codirigir amb Alicia Almiñana, al Marroc, sobre dos joves berbers que es preparen per participar per primera vegada en una cursa ultra trail. Si alguna cadena o alguna plataforma vol emetre el de Sibèria, bé. Si no, es podrà veure en el meu canal de Youtube.

– A Youtube!
– Sí, sí. Uns amics ho estan preparant perquè es puguin veure tots els meus documentals en un canal propi de Youtube, probablement vinculat a la meva pàgina web: EduardJornet.com

Eduard Jornet, amb la furgoneta del seu fill Kilian. En alguns dels seus viatges hi dorm.

– Encara que vostè està jubilat com a guia de muntanya, no para de viatjar per serralades de tot el món descobrint nous llocs. I, a més a més, col·labora amb la Fundació Itinerarium, una entitat que compleix ara 10 anys.
– Col·laboro en el disseny dels seus Circuits Inclusius, uns itineraris que poden ser recorreguts per totes les persones, incloses aquelles les capacitats físiques o intel·lectuals estiguin minvades. Són unes rutes senyalitzades de forma permanent en diferents ciutats i pobles. El primer va ser a Llívia i ja hi ha més de 40 a tot Catalunya, Madrid, Venècia, Xile i els Estats Units. El proper, abans de final d’any, serà a Tiana.

– Vaja, que no s’està quiet. I segur què té algun projecte més al cap.
– Teníem previst haver anat aquest any a Oceania, a fer la gran volta al Tarawera, un volcà actiu a Nova Zelanda, però la pandèmia ho ha parat tot.

– Donat que viatja contínuament, com ho fa per viure fora diversos mesos sense arruïnar-se?
– Viatjar és barat si no et planteges anar a dormir a hotels de quatre o cinc estrelles. Mira, jo tinc un pressupost de 900 euros a el mes i sé que no em puc passar. Hi ha jornades que estic de ruta i dormo en una tenda, a la muntanya, i no tinc cap despesa. Així, un altre dia puc baixar a la ciutat més propera i quedar-me en un hotelet on dutxar-me. A més, sempre hi ha amics que t’acullen a casa i et deixen un llit on dormir.

« Entrades més antigues

© 2022 Txerrad@s

Tema de Anders NorenAmunt ↑

WordPress Cookie Plugin by Real Cookie Banner