El blog del periodista Txerra Cirbián, desde 2005

Mes: febrer de 2022

Una entrevista amb Serrat, fa 40 anys

Fa uns dies, quan Joan Manuel Serrat (1943) va anunciar que aquest any 2022 es retiraria dels escenaris, vaig decidir buscar una vella entrevista que li vaig fer quan jo començava en això del periodisme. I en saber que avui havia rebut de mans del president del Govern, Pedro Sánchez, la Gran Creu de l’Ordre Civil d’Alfons X el Sabi, “per la seva brillant carrera i la seva contribució a la cultura i l’art espanyols”, he recuperat la revista, l’he escanejat i aquí la comparteixo.

Va ser al Dominical d’El Periódico de Catalunya del 25 de juliol del 1982. I m’acompanyava l’enorme Joan Vilaprinyò, un fotògraf que se les sabia totes, especialment de futbol i esports. Vam anar a buscar el cantant local on assajava al seu barri, el Poble Sec, i després a prendre alguna cosa i xerrar de tot una mica a la desapareguda Casa Juanito, un bar on ell mateix, Jaume Sisa i altres amics s’anaven a prendre unes copes.

Per no cansar-vos, us diré que en aquell text, el cantant parlava de la seva família, la seva feina, el barri, els amics, el futbol, el seu amor pel Barça i la seva amistat amb César Luis Menotti, entre moltes altres coses. Parlem dels militars, que havien protagonitzat l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer de l’any anterior, 1981, i també de Felipe González i de la possible elecció com a president d’un Govern socialista, cosa que passaria en realitat tres mesos més tard, a l’octubre d’aquell mateix any, 1982.

Però us vull destacar un parell de preguntes culturals que li vaig fer cap al final de l’entrevista.

— Acostumes anar al cinema o al teatre?
— Ja m’has enxampat! Fa un munt de temps que no vaig a cap dels dos llocs. Doncs si no hi vaig perquè no vull. No hi ha res que m?atregui especialment l?atenció. Segurament és que no sóc un fan del cinema. A mi m’agrada deixar la mala llet a la porta [de la sala de cinema] i lliurar-me al somni fílmic. Prefereixo una pel·lícula d’aventures a qualsevol altra… però sempre a les quatre de la tarda, que és quan es pot anar al cine per veure aquestes pel·lícules. I després, mentida podrida a tothom d’on he estat. M’he anat a veure els ‘Superman‘, ‘La Guerra de les Galàxies‘ i ‘A la recerca de l’arca perduda‘ a aquelles hores i després la gent pensa que he estat a un altre lloc. M’agrada escapar-me d’alguna cosa o algú quan vaig al cinema a divertir-me.

— Llavors t’agraden els còmics…
–¡Sempre! Per mi, ‘El Víbora‘ és el millor còmic que existeix. ‘Cairo‘ tampoc està malament. El còmic underground barceloní m’agrada molt, encara que cada dia és menys underground, per sort per a alguns i desgràcia de degenerats com jo, que els llegeixen.

Crec que aquesta resposta, que segurament Serrat mantindria encara actualment, pot servir d’homenatge indirecte a a Miguel Gallardo, dibuixant mort avui, que va ser un dels exponents d’aquelles historietes que tant agradaven al Noi del Poble Sec.

Viatges i menjar, amb By Pep

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es ByPep-1024x725.jpg
Josep Lluís Penadès, ‘By Pep’.

Així, amb aquest breu sobrenom (senzillament “per Pep”) es presenta Josep Lluís Penadès (Barcelona, ​​1972), un home de ràdio, tele, documentals i, ara, viatges i menjar, que ha aconseguit reconvertir-se malgrat la crisi, la pandèmia i totes les dificultats daquests temps. Un viatge que arriba ara a YouTube i TikTok, ni més ni menys.

Vaig conèixer el Pep a través de les xarxes. Crec recordar que mitjançant Facebook, aquest lloc que, diuen, acabarà abandonant Europa i les nostres vides –vinga, marxi’s, senyor Zuckerberg, marxi’s! I no insisteixi–, cap a l’any 2015. Però la nostra primera trobada física es va deure a ‘El tercer ull‘, el famós llibre de Lobsang Rampa, en plena pandèmia.

Continua llegint

Fernando Trueba… i Óscar Ladoire

Fernando Trueba i Óscar Ladoire, l’any 1981 (foto cedida pels autors en 1982).

He de reconèixer una afinitat personal cap a Fernando Trueba. El cineasta, que acaba de fer 67 anys, prepara el rodatge d’una nova pel·lícula animada amb el seu amic Javier Mariscal, amb qui va parir la premiada ‘Chico y Rita‘, una de les històries més boniques i tristes que ha donat a llum el cinema d´animació a Espanya.

Però aquesta simpatia que tinc cap a Trueba no és d’ara, ni prové del fet que sigui un director amb una carrera de 18 títols a l’esquena, ni que guanyés l’Oscar (el segon espanyol, després del de Garci) per la magnifica ‘Belle Époque‘ (1993) ni per la recent i estupenda ‘L’oblit que serem’ (2021). Ve de l’any 1982. Us ho explico.

Continua llegint

© 2022 Txerrad@s

Tema de Anders NorenAmunt ↑

WordPress Cookie Plugin by Real Cookie Banner