El blog del periodista Txerra Cirbián, desde 2005

Mes: octubre de 2021

‘El joc del calamar’, circ sense pa a Corea

L’amic José López, ànima de Nosolocine.net, m’ha animat a escriure sobre ‘El joc del calamar’, la sèrie de Netflix que ha triomfat a tot el món. Com un espectador més, vaig veure (una mica més de) dos minuts del primer episodi d’aquesta ficció coreana. Diuen que són els que compten per a aquesta plataforma a l’hora d’incloure’t al còmput dels molts milions que han vist aquesta producció. Aquest text, com el de José, s’ha publicat originalment a Nosolocine.

Va ser un inici a desgana, amb un paio al qual li surten malament totes les coses. D’acord. Ja he vist mil i una històries semblants. Què més? Quan un paio el convenç per enrolar-se amb mig miler més de pàries com ell en un joc en què pot guanyar molts diners, el guinyol es torna en una orgia de sang i fetge que faria cridar de felicitat el públic habitual del Festival de Sitges. D’acord. Ja en tenia prou per deixar la sèrie, i això que encara no havia acabat el primer capítol.

Això va ser recent estrenada la molt publicitada ficció coreana i la vaig deixar aparcada. Vaig llegir unes quantes crítiques, no gaire positives, que incidien bàsicament en l’excés de violència i en lo gens apropiat que era pels nens. Lògic. Com tampoc ho és que els menors vegin les pel·lícules de Quentin Tarantino. I els que han de posar límit als petits de la casa, a les llars, són els pares. No donem la culpa a ningú més.

Tornem a ‘El joc del calamar’. Uns quants dies i opinions després, entre elles la d’un col·lega a qui aprecio i respecte, l’Andreu Farràs, que va publicar un text “a favor de” a ‘Catalunya Plural’, vaig decidir donar-li una altra oportunitat.

Me’n vaig anar enganxant a la ficció, sabent que els jocs utilitzats eren infantils però evidentment mortals, com si es tractés d’un circ romà, però sense pa ni poble que el vegi. Un bon recurs amb el qual el guionista i director Hwang Dong-hyuk aconsegueix treure’s de sobre bona part de la figuració per quedar-se amb menys personatges i arribar fins al nucli de protagonistes. I aquí la sèrie guanya molts sencers amb el retrat dels personatges principals. Vegem qui són.

El primer és el darrer jugador, el 456. L’encarna Lee Jung-jae, un conegut actor sud-coreà de 48 anys. És un antic xofer, ara aturat, un ludòpata addicte a les curses de cavalls i ple de deutes. És incapaç de ser sincer amb ningú, ni amb la seva mare, que el manté, ni amb la seva filla, que viu amb la seva exdona i el nou marit. Com tot heroi, la seva missió com a tal és superar la caiguda en desgràcia. I del seu aparent egoisme inicial passarà a ser un dels tipus més generosos del grup, en un canvi que té els alts i baixos i un recorregut gens lineal.

El segon és el jugador 218 (Park Hae-soo), un executiu arruïnat, perseguit per la policia per diversos delictes financers i que va ser amic de l’anterior en la infantesa. Tot i el seu estatus universitari, que el fa ser admirat pels seus companys, és capaç d’empatitzar amb el jugador 199, un immigrant pakistanès (Anupam Tripathi) que pateix el racisme de la societat coreana, on un sensepapers és carn d’abusos laborals.

Per no allargar-nos en excés amb el repartiment, citaré el número 001 (Yeong-su), un ancià amb un tumor cerebral que opta per jugar com a alternativa a morir al carrer; la jugadora 067 (HoYeon Jung, una bella top model corena), una jove dona que ha fugit de Corea del Nord i vol guanyar els jocs per intentar portar el Sud a la seva mare i germà; el malvat 101 (Heo Sung-tae), un criminal sense escrúpols ple de deutes que entra en el joc amb diversos companys per fugir dels mafiosos que el persegueixen i intentar guanyar per saldar els seus deutes; i la jugadora 212 (Kim Joo-ryoung), una loquaç manipuladora que no dubta d’acostar-se a qui sigui per guanyar. Un inspector de policia (Wi Ha-joon) infiltrat que busca el seu germà entre els participants aporta la dosi afegida d’intriga.

Tots ells es troben en una illa inexpugnable, controlats per individus emmascarats, vestits amb cridaneres granotes de color rosa (disfressa que, per cert, s’està venent a sac) i armats amb pistoles i metralletes. Uns paios a les ordres d’un cap cobert també per una màscara i un vestit negre. Com a curiositat, entre aquests dolents de gallet fàcil n’hi ha un cert comportament ètic que contrasta amb el d’unes quantes ovelles negres, encara més indesitjables.

Amb tots aquests perfils, el creador de la sèrie organitza un descarnat reflex de la societat capitalista, on una minoria propera a l’1% de la població és immensament rica davant d’una majoria del 40% que viu amb ingressos tan baixos que la situen al llindar de la pobresa. Una desigualtat social que ja han mostrat altres cineastes, com l’oscaritzat Bong Joon-ho amb els seus ‘Paràsits’, on la família protagonista també vivia de manera precària fins que aconsegueixen entrar a casa d’una família rica, donant lloc a una lluita peculiar de classes en versió gore.

No deixa de ser curiós que els milionaris que acudeixen a veure aquest circ mortal són el transumpte dels patricis romans que podien decidir la sort dels esclaus que lluitaven a la sorra entre si o amb animals salvatges. Uns pobres diables que són capaços d’humiliar-se i matar altres éssers com ells per aconseguir el premi, mentre són observats per uns rics coberts amb màscares que a penes amaguen el seu origen occidental. Són l’encarnació del mal, fins i tot sexualment, en una polèmica escena que ha provocat acusacions d’homofòbia. Però és que aquí aquests dolents se’n van de rosetes sense ser castigats. Vaja, gairebé com passa al món real.

La destí del guanyador del premi, el nom del qual no cal revelar; la identitat i motivacions del líder ocult darrere la màscara negra, i la identitat del personatge que convida tots els pobres desgraciats mitjançant un joc infantil previ i que no amaga el seu rostre són, probablement les potes del trípode que sustentarà la segona temporada que Netflix signarà segurament amb el creador de la sèrie. Amb més calamar i més tinta vermella, és clar.

Candice Renoir, una poli francesa molt diferent

Els confessaré que aquests dies estic enganxat a una sèrie francesa que emeten al canal AXN a través de diverses plataformes de pagament. Es tracta de ‘Candice Renoir‘ i ja porta la barbaritat de nou temporades en antena, des de l’any 2013. La protagonista és una peculiar oficial de policia (una comandant, al seu escalafó, situada per sobre del capità de la brigada, ajudant directe seu), la Candice del títol, una dona separada i amb quatre fills, a qui dóna vida l’actriu Cécile Bois. Aquest article el vaig publicar originalment a Nosolocine.net

Aquesta no és l’única sèrie francesa protagonitzada per una dona policia, tota una tradició al país veí. Entre les últimes, en destaquen dues: ‘Els crims de Cassandre‘, amb les peripècies de la seriosa comissària Florence Cassandre (l’actriu Gwendoline Hamon) a la zona d’Annecy, al nord dels Alps; i ‘Inspectora Marleau‘, amb Corinne Masiero en el paper d’aquesta excèntrica oficial de la gendarmeria, una mena de Colombo amb sempitern barret rus al cap. Les dues produccions van començar a caminar el 2015 i segueixen en antena amb força èxit. Les tres intèrprets són actrius veteranes i han superat els 50 anys.

La comandant Renoir i l’equip de la primera temporada.

Però, sens dubte, ‘Candice Renoir’ s’ha convertit en la sèrie més popular i longeva, potser perquè sap unir molt bé un còctel en què hi caben la lleugera intriga policial, els petits drames domèstics i un saludable sentit de l’humor. Com a investigadora, la inspectora Renoir aconsegueix treure’s de sobre l’enrabiat de Barbie que li endossen els nous companys quan torna a l’acció després de 10 anys dedicada al seu matrimoni i fills a Singapur, on treballava el seu marit (Arnaud Giovaninetti, mort el 2018) .

La seva intel·ligència i intuïció la converteixen en una sagaç detectiu, que és tan amable i encertada durant els interrogatoris com perspicaç sobre el terreny a l’hora de trobar pistes als llocs on apareixen els cadàvers que esquitxen els seus casos.

Mentre a cada episodi hi ha un crim que es resol al mateix capítol, els guionistes van prolongant els fils i trames dels personatges al llarg de les seves nou temporades (en marxa la desena). Candice és una atractiva dona divorciada, més aviat farcida, que no amaga la seva passió pels dolços i les llaminadures, orgullosa dels seus revolts i que vesteix al seu aire sense fer massa cas a la moda: en el primer episodi s’han de treure els talons per investigar un crim en una platja i els seus conjunts són ben colorits, gairebé sempre a joc, amb bossa, gorra i botes que van del rosa xiclet al rosa o el groc, sense que sembli un pastisset.

Candice es mare d’una filla i tres fills, dos d’ells aquests bessons.

I també és una dona tan càndida en aparença com tenaç i de vegades tossuda, que té els seus dubtes i inseguretats, que també pot ficar la pota i cometre errors, com ens passa a tothom. Un ésser humà com els seus espectadors, que l’adoren.

Com qualsevol mare separada amb fills adolescents, ha de lluitar amb les actituds de cadascun, tenint en compte que volen el seu pare i que no entenen gaire el divorci dels seus progenitors. En això, Candice Renoir és taxativa: pot mantenir una bona relació amb el seu exmarit, però no vol tornar-hi. I en les relacions amoroses no és una mojigata: al llarg de les nou temporades (8 episodis de 52 minuts la primera i 10 capítols, les restants) que porta en marxa la sèrie es relaciona amb diferents homes, amb una tensió sexual més o menys continguda i més o menys continua amb el seu segon, el capità Antoine Dumas (Raphaël Lenglet).

Gran part de l’èxit de la sèrie resideix en el protagonista, la simpàtica Cécile Bois (1971), a qui els guionistes han proporcionat el vestit d’un personatge que ella vesteix a la perfecció. Actriu de teatre, va ser descoberta per al gran públic per l’actor i director Robert Hossein gràcies a l’obra ‘Angèlica, marquesa dels àngels’ (1995).

Cécile Bois interpreta la comandant Candice Renoir.

Sense gaires pel·lícules de cinema (Germinal, de Claude Berri, entre elles), Bois s’ha consagrat al llarg dels anys al medi televisiu, on ha intervingut en més de 40 produccions (telefilms, sèries i minisèries) ) des de 1993 a l’actualitat, amb ‘Candice Renoir’ al capdavant. Emesa des de fa vuit anys per la cadena pública francesa France 2, aquesta sèrie l’ha elevat a la categoria actual sense cap mena de dubte.

Creada per Solen Roy-Pagenault, Robin Barataud i Brigitte Peskine (morta el 2020), la sèrie incorpora temes d’actualitat, com el masclisme a l’entorn laboral (homes que no veuen gens bé que una dona els enviï); el racisme latent a la societat francesa (com posa de manifest un agent d’origen marroquí); l’homofòbia a les comissaries (una de les agents és lesbiana i s’ha de plantar davant dels seus col·legues masculins); les dificultats de les mares solteres (una altra detectiu ho és); el rebuig de les males praxis policials i molts altres problemes quotidians que la ficció tracta amb solvent integració dins de les trames.

Candice amb el capità Antoine Dumas (Raphaël Lenglet).

I per acabar, una referència a l’escenari de la ficció: la bonica ciutat de Sète, anomenada la ‘Venècia occitana’ pels seus canals i ponts, el bressol del poeta Paul Valery. Situada a mig camí entre Barcelona i Cannes, és una ciutat costanera mediterrània on aficionats al setè art que viatgen amb cotxe des d’Espanya acostumen a fer una parada ‘tècnica’ quan viatgen al festival de cinema de la Costa Blava per degustar les seves famoses i saboroses ostres.

Actualment es poden veure totes les temporades de ‘Candice Renoir’ a AXN. ‘Els crims de Cassandre’ i ‘Inspectora Marleau’ (aquesta va ser emesa al seu dia per Antena 3) són al Carrer 13. Aquests canals poden ser sintonitzats per les plataformes de tele de pagament de Movistar, Jazztel, Orange i Vodafone, entre d’altres .

Entrevista a Ràdio Euskadi

Les gòndoles de la Piazzeta di San Marco, amb la basílica de San Giorgio Maggiore al fons.

Ara fa just un mes, Roge Blasco, un periodista basc premiat per la Societat Geogràfica Espanyola i que presenta els programes ‘Duent Àncores’, des de 1984, i ‘La Casa de la Paraula’, des de 1997, a Ràdio Euskadi, em va entrevistar amb motiu de la publicació de l’actualització 2021 del meu guia sobre Venècia (Ecos Travel Books), que havia escrit el 2020, però que la pandèmia em va obligar a posar a el dia. Va ser una xerrada molt amena, en la qual també anomenem el meu llibre ‘Venècia de cinema’.
Aquest és l’enllaç a el contingut del programa. L’entrevista s’inicia cap al minut 36 i la podeu escoltar directament aquí baix.

Pel que fa a la nostra xerrada, Roge va escriure una entrada al seu bloc, titulada ‘titulada ‘Txerra Cirbián en una Venecia de cine, que reprodueixo a continuació.

El periodista Txerra Cirbián ens porta per Venècia. Ha elaborat una guia essencial per descobrir aquesta ciutat sense parangó. Escriu: “Venècia és única, potser perquè ha canviat tan poc al llarg dels segles. Per als milions de persones que el visiten representa, a més, un destí mític: el carnaval, les romàntiques llunes de mel, els canals, la seva arquitectura immutable, el teatre de la Fenice, els innombrables museus i la no menys famosa Biennal d’Art, de la qual va sorgir la Mostra di Cinema que s’inaugura cada any, a finals d’agost “. Txerra va començar a anar a Venècia fa uns 40 anys, va escriure ‘Venècia de cinema’ fa sis i recentment ha publicat ‘Venècia. Guia essencial per descobrir la ciutat ‘.

Txerra Cirbián (Barakaldo, 1957) és un periodista i fotògraf establert a Barcelona des de 1977. Entre d’altres mitjans treball a ‘El Periódico de Catalunya’ durant més de 36 anys. També va ser professor de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Amant de cinema des de molt jove, és autor dels llibres ‘100 anys de cinema’ (1995), ‘Venècia de cinema’ (2015) i de les guies de viatge ‘Illes Fèroe’ (2018) i ‘Venècia. Guia essencial per descobrir la ciutat ‘(2020 i 2021).

Txerra ser per primera vegada a Venècia de mochileo i li agrada tant que va tornar repetidament. Una vegada, va fer intercanvi de cases amb uns venecians i va descobrir com era viure com un local. Des de llavors es va quedar enamorat de tan singular ciutat.

L’última ocasió que retorn va ser per fer una de les guies més exhaustives que hi ha en castellà.

És una guia personal, com si l’autor et acompanyés pels seus carrers, places i canals.

“Venècia. Guia essencial per descobrir la ciutat “es publica en les guies de l’editorial Ecos Travel Books.

Txerra Cirbián va intervindre al programa de Ràdio Euskadi ‘La casa de la paraula’, emès el dimecres 1 de setembre de 2021.

Pots escoltar l’àudio original de el programa (des del minut 36): https://www.eitb.tv/es/radio/radio-euskadi/la-casa-de-la-palabra/7466421/8286341/cruz-del-gorbeia-el-viaje-del-heroeguia-de-venecia

Post Options

© 2022 Txerrad@s

Tema de Anders NorenAmunt ↑

WordPress Cookie Plugin by Real Cookie Banner