El blog del periodista Txerra Cirbián, desde 2005

Mes: setembre de 2020

Marianne Sägebrecht, Percy Adlon i els 35 anys de ‘Sugarbaby’

L’altre dia, remenant i tirant bona part d’antic material de premsa que tenia arraconat a la casa de la vila vaig descobrir el referit a ‘Sugarbaby’ (1985), la pel·lícula que va reunir per primera vegada a director alemany Percy Adlon ia la simpàtica i pleneta actriu Marianne Sägebrecht, que va complir 75 anys a l’agost. La pel·lícula, un curiós conte de fades romàntic modern, es va estrenar a casa nostra fa ara 35 anys.

Nascuda a Starnberg (Alemanya), ella provenia de el món de l’cabaret i de el cafè-teatre, mentre que Adlon (Munic, 85 anys) era coetani de directors alemanys tan famosos com Herzog, Fassbinder i Wenders, però mai es va alinear amb cap d’ells . Procedent d’una família d’hotelers, no hi havia assistit a cap escola de cinema, sinó que va començar com a actor i després va ser realitzador de nombrosos documentals per la tele.

En els anys 70 va conèixer a una jove productora que seria la seva esposa, Eleonore (79 anys) i amb la que va fundar el 1978 una companyia amb la qual realitzaria diversos telefilms i el seu primer llarg de ficció, Céleste (1981), sobre una serventa de Marcel Proust que es veuria al Festival de Cannes.

Però, de fet, va ser la feliç confluència de Adlon i Sägebrecht la qual donaria lloc a una reeixida i fugaç trilogia que va llançar a l’escena internacional a tots dos. El director va explicar al seu dia que ‘Sugarbaby’ va néixer de dues imatges relacionades amb la seva actriu: un dia la va veure surant en una piscina amb la seva enorme humanitat, i va decidir que seria l’obertura de l’film; i una nit la va veure ballant animadament un rock en una discoteca, i va convertir l’escena en el colofó ​​de la història.

Entre mig, una simpàtica trama: la oronda empleada d’una funerària s’enamora d’un bonic maquinista de metro, interpretat per Eisi Gulp (Munic, 64 anys), un actor de carrer, ballarí i artista de circ. Tots dos eren debutants en el món de cinema. Aprofitant-se de que la rossa, elegant i flaca dona de l’home s’ha d’absentar uns dies, la sensual i sexi Marianne planeja una seducció en tota regla i aconsegueix portar-se a el noi al llit.

La comèdia es va portar l’Espiga de Plata de l’Festival de Valladolid de 1985 i es va estrenar al Cinema Casablanca de Barcelona de la mà de l’Cercle A, empresa especialitzada exhibir pel·lícules en versió original, subtitulades, i que tenia com a programadors a Jaume Figueras i Àlex Gorina, dos grans de la crònica i la crítica cinematogràfica.

Desconec si es pot veure en alguna plataforma de pagament, actualment. Hi ha una versió pujada a Youtube amb subtítols en portuguès i un parell de tràilers en alemany.

Però el millor de ‘Sugarbaby’ va ser que va propiciar la següent pel·lícula de l’tàndem Adlon-Sägebrecht, un parell d’anys més tard: ‘Out of Rosenheim’ (1987) que va ser afortunadament rebatejada com ‘Bagdad Café‘, que seria tot un èxit internacional , en part gràcies a l’enganxosa cançó ‘Calling You‘, interpretada per Jevetta Steele. Els lectors poden veure la pel·lícula a Filmin.

La història, coescrita per Adlon i la seva dona Eleonore, narra l’odissea d’Jasmin (Sägebrecht), una infeliç i gruixuda senyora alemanya, el indesitjable marit deixa tirada al costat d’un motel i gasolinera situats en un paratge desèrtic de l’oest mitjà dels EUA. Per poder pagar-se l’estada, Jasmin s’ofereix a treballar per Brenda (CCH Pounder), la malhumorada propietària de el lloc, a la qual a poc a poc s’anirà guanyant amb la seva afabilitat. A el mateix temps, descobreix l’amor en Rudi, un madur artista allotjat al motel, interpretat genialment pel gran Jack Palance, en un paper romàntic gens habitual en aquest actor.

El Cercle A de Figueres i Gorina va aconseguir que la pel·lícula s’estrenés al Cinema Casablanca, de nou en VOSE, amb presència de l’actriu protagonista. L’èxit va ser tal, que la comèdia es va mantenir en cartell any i mig. De rebot, el curt que s’exhibia abans, ‘Potser no sigui massa tard’, dirigit per qui signa aquestes línies, va aconseguir la loteria de mantenir-se aquest mateix període de temps, sent el curtmetratge més vist en la història de les sales de cinema catalanes .

Posteriorment, ‘Bagdad Café’ es va convertir en 1990 en una sèrie de televisió interpretada per Whoopi Goldberg i Jean Stapleton, i dirigida inicialment per l’efectiu Paul Bogart. Però no va tenir tanta sort, malgrat les seves estrelles. Els va fallar el guió i la gràcia de l’film original.

Però com no hi ha dos sense tres, Adlon va tornar a comptar amb Sägebrecht per a ‘Rosalie va de compres’ (1988), una crítica a la febre de l’consum desaforat en forma de sàtira, que va resultar fallida. Ambientada en un poblet d’Arkansas, l’actriu interpreta una alemanya casada amb un americà (Brad Davis), mare de família nombrosa i obstinada a viure un tren de vida i de compres que duraran fins que la targeta de crèdit tingui fons.

Va ser l’última vegada que van col·laborar actriu i director, que després es van distanciar. Ella va començar a aparèixer com a secundària en algunes pel·lícules de Hollywood, com ‘President per accident’ (1988), de Paul Mazursky, i ‘La guerra d

i els Rose ‘(1989), de Danny DeVito, però no va voler quedar-se a EUA. Va preferir tornar a Europa per rodar ‘Marta i jo’ (1991), de Jirí Weiss, i fins i tot la patata fregida de ‘La vida làctia’ (1992), a les ordres de Juan Estelrich Jr., un horror malgrat comptar amb intèrprets com Mickey Rooney, Emma Suárez, Jack Taylor i Feodor Atkine.

Des de llavors, Marianne ja no abandonaria el continent europeu i intervindria en films tan dispars com ‘L’ogre’ (1996), de Volker Schlöndorff; ‘Cors enfrontats’ (1998), de Jeroen Krabbé; ‘Astèrix i Obèlix contra Cèsar (1999), de Claude Zidi, seguida de diverses sèries, minisèries i films per a televisió com’ Lilalu im Schepperland ‘i les pel·lícules infantils’ Pettersson i Findus ‘, on és la veïna del primer protagonista. També ha estat la decidida cuinera de la saga ‘Marga Engel’ i una secundària habitual de l’policíaca ‘Soko München’. L’actriu no ha parat de treballar, ha rebut diversos premis al seu país natal, però no ha tornat a tenir el protagonisme ni l’èxit de ‘Bagdad Café’.

Al seu director li va passar tres quarts del mateix. Percy Adlon va optar per la via de cinema independent i els documentals. Després del relatiu fracàs de ‘Rosalie va de compres’ va filmar ‘Salmonberries’ (1991), una curiosa història d’amor protagonizda per K.D. Lang. La trama, centrada en la peripècia d’una jove esquimal, òrfena i andrògina que treballa com a miner a Alaska, va ser coescrita per Adlon i el seu fill Felix. La cantant canadenca li va demanar a Adlon que li escrivís un guió a la seva mida, després que el realitzador la dirigís en el videoclip de ‘So in love’.

Posteriorment, ‘Younger and Younger’ (1993), ‘Hawaiian Gardens’ (2001) i ‘Mahler auf der Couch’ (2010), han estat els seus posteriors films de ficció més notables. La tercera, codirigida amb el seu fill Felix, ha estat el seu últim treball. Des de fa anys viu retirat amb la seva dona a Califòrnia.

Pel que fa a Felix Adlon, aquest és més conegut per ser l’exmarit de Pamela Adlon, la còmica que ha escrit i interpreta la sèrie ‘Better Things’, on encarna una dona madura i divorciada que viu lliurada a l’educació de les seves tres filles mentre intenta seguir endavant amb la seva carrera d’actriu. Com a la mateixa vida.

Retrat de tres amigues ‘millennials’

Ja estan a Amazon Prime Vídeo tres de les quatre temporades de ‘The Bold Type’, una de les sèries que va ser tota una sorpresa fa tres anys, bé qualificada per la crítica i situada entre les millors del 2017, però de la qual jo no havia sentit a parlar fins que … Bé, millor us ho explico des del principi, perquè aquesta producció de canal Freeform no sembla la més idònia per a la meva ‘target’, però l’estic gaudint en família.

La cosa va començar amb una xerrada entre amics sobre la llista de sèries que li han agradat més a José López aquests últims mesos (http://www.nosolocine.net/8-grandes-series-de-tv-que-he-visto -en-els-darrers-mesos /) i va seguir amb el comentari de la filla de trenta anys d’un de nosaltres, que estava enganxada a ‘The Bold Type’.

El primer que em va venir al cap va ser la paraula ‘bold’ usada en tipografia, que no és sinó la ‘negreta’ de tota la vida, amb la qual es ressalten termes i es destaquen frases i paràgrafs.

La noia ens va explicar de què anava la trama: la vida personal i laboral i les relacions de tres amigues de vint ( ‘millennials’) que viuen a Nova York i treballen per a una revista femenina fictícia de tiratge mundial, anomenada ‘Scarlet’.

Amb certa desconfiança no exempta de curiositat, pensant que m’anava a enfrontar a una versió renovada de ‘Sexe a Nova York’, vaig començar a veure el capítol pilot al costat de la part femenina de la família que, reconec, es va enganxar a la sèrie a els pocs minuts.

La trama segueix els passos de Jane Sloan (Katie Stevens), Kat Edison (Aisha Dee) i Sutton Brady (Meghann Fahy), encara que també s’incideix en la vida de la directora de la revista, Jacqueline Carlyle (Melora Hardin), una presència notable al llarg de la ficció.

Té la seva raó de ser: aquesta ‘dramèdia’ (comèdia dramàtica) està creada per Sarah Watson, la guionista de ‘Parenthood’, inspirada en la vida i carrera de la premiada periodista Joanna Cols, que va ser responsable de la revista Cosmopolitan (2012- 2016) i directora de continguts de la companyia Hearts. Com a curiositat, el marit de Melora Hardin en la realitat, Gildart Jackson, encarna esporàdicament a l’espòs de ficció de Jacqueline.

Filmada a Toronto, Mont-real ia Nova York, la història s’inicia amb les tres amigues vestides de festa i a punt de cridar com boges a el pas d’un metre per desfogar-se. Un ‘flashback’ explica que Jane acaba de passar d’ajudant de redacció a redactora de la revista; que Sutton és la secretària d’una executiva que aspira a treballar en el departament de moda; i que Kat és la responsable de xarxes socials de la publicació.

Les tres actrius principals, que també són estupendes cantants segons els seus currículums, tenen 27, 26 i 30 anys respectivament. Stevens tan sols havia rodat una sèrie prèvia, ‘Faking It’, mentre que l’australiana Dee protagonitzat algunes més, destacant en ‘Chasing Life’. Fahy, la major, ha passat per Broadway i ha intervingut en papers episòdics de diferents sèries i telefilms, amb ‘One Life to Live’ com la més llarga, fins arribar a ‘The Bold Type’, on el seu personatge és potser el més complex .

Producció de bon rotllo, d’aquestes que no deixen mal gust de boca, en la qual les tres amigues s’ajuden sense competir, pot enganyar d’entrada: els seus protagonistes són guapes i viuen bé gràcies al seu treball en un entorn laboral sofisticat, però toca tot tipus de temes, des dels problemes laborals i de desigualtat salarial, fins a les reivindicacions feministes sense complexos (el tema de el càncer de mama està molt ben tractat) i l’assetjament sexual, que es desenvolupa en el sensible desè i últim episodi de la primera temporada.

La sexualitat està tocada des del punt de vista de les noies: elles són les que estimen, manen, dubten, prenen i deixen a les seves parelles. Mentre una inicialment apocada Jane comença una apassionada relació amb un col·lega, Sutton manté un idil·li en secret amb Richard Hunter (Sam Page), un advocat de la revista. Al seu torn, Kat coneix Adena El-Amin (Nikohl Boosheri), una fotògrafa àrab que li planteja dubtes sobre la seva pròpia identitat sexual. Que la primera sigui mulata i la segona sigui musulmana i lesbiana a el mateix temps (no recordo un personatge així en una sèrie americana) facilita (lleugeres) referències la racisme als EUA i els problemes dels immigrants.

Estem doncs davant d’una entretinguda sèrie que agradarà a la part femenina i més jove de les famílies, i que pot fer pensar i reflexionar a la part masculina. És molt entretinguda, una cosa a tenir en compte, però menys superficial del que podria semblar … I a l’estar ambientada en el món de la premsa (la de paper i la digital) suposa un ‘bonus track’ per als que professem l’ofici del periodisme.

© 2022 Txerrad@s

Tema de Anders NorenAmunt ↑

WordPress Cookie Plugin by Real Cookie Banner