El blog del periodista Txerra Cirbián, desde 2005

Mes: març de 2020

Dotze sèries juvenils per veure en família (o no)

Francesc Orella i els joves actors de ‘Merlí’.

Obres de ficció que es poden gaudir a Internet, gratuïtament o en plataformes de pagament, per alleujar el confinament. Aquest article es va publicar originalment al Catalunya Plural.

En aquests dies de reclusió forçada a casa, molts joves (i les seves famílies) consumeixen més material audiovisual que mai. Les dades de consum en streaming han augmentat i l’oferta s’ha multiplicat. A la tele convencional, hi ha una divisió bastant clara entre el públic adult i l’infantil, que té al seu abast canals en obert com el Super3, Clan, Boing o Disney Channel.

Pel que fa a les opcions de pagament, gairebé totes les plataformes compten amb seccions adequades, com Filmin (l’única espanyola), que inclou apartats com ‘Educa i cinema’ i ‘ Infància i adolescència‘ on triar. Més complicat és el que puguin veure els nois i noies situats en la franja d’edat situada entre la preadolescència i l’adolescència. Aquí oferim una petita selecció de sèries amb les que poden identificar-se, a el mateix temps que ajudaran a educar i entretenir.

Començarem amb mitja dotzena de ficcions per a la tele que es poden veure gratuïtament a la carta en l’actualitat, per exemple, en les cadenes públiques TV3, Betevé i RTVE, en els arxius és bo aprofundir, perquè contenen veritables joies.

Polseres Vermelles

Bon moment per recuperar aquesta sèrie d’Albert Espinosa i Pau Freixas, amb un grapat de fantàstics joves actors i plena de valors. Narra la vida de diversos nens i adolescents malalts de càncer, ingressats en un hospital.

Pots veure-la aquí

Merlí

La millor producció sobre noies i nois d’un institut, creada per Héctor Lozano, amb direcció d’Eduard Cortés i Francesc Orella, al capdavant d’un repartiment sensacional. Descriu amb humor i realisme els problemes, penes, amors (hetero i homosexuals) i vida quotidiana d’aquests joves, usant a un professor de Filosofia com a referent i generador de el pensament crític.

Pots veure-la en català original aquí 
O doblada al castellà 

Oh My Goig

Molt abans que altres cadenes i plataformes, la productora catalana Camille Zonca trencava estereotips sobre la salut afectiva i sexual dels joves en Betevé, combinant ficció, pedagogia i debat entre joves. Va obtenir el Premi de l’Observatori contra l’Homofòbia 2017. Els seus episodis de 20 minuts es fan curts.

Pots veure-la aquí

Drama

La ficció bilingüe de Playz, de TVE Catalunya, creada per Dani Amor, dirigida per Ginesta Guindal i protagonitzada per Elisabet Casanovas (una de les mejoes actrius de Merlí) i altres joves actors catalans (diversos, també procedents d’aquella sèrie). Explica amb humor el cas d’una noia de vint anys amb treball precari, que es queda embarassada.

Pots veure-la aquí

Boca Norte

Una altra ficció de Playz, dirigida per Dani de l’Ordre i Elena Trapé (tots dos, de l’ESCAC) i amb Begoña Vargas i David Solans (actor de Merlí). Una nena pija acaba en un barri humil i acudeix a un centre cívic on s’integra en un grup de trap, excusa perfecta per tractar temes com el xoc de cultures, les xarxes socials, el feminisme, la bisexualitat…

Pots veure-la aquí

Al Salir de Clase

A Tele 5, emesa entre 1997 i 2002, amb actors com Elsa Pataky, Alejo Sauras, Pilar López de Ayala i Hugo Silva, la seva acció se situava en un institut de Madrid.

Pots veure-la aquí

Compañeros

Emesa en Antena 3, des de 1998 fins a 2002, narrava la vida d’estudiants i profes d’un col·legi madrileny, amb actors com Eva Santolaria, Antonio Hortelano i David Janer.

Pots veure-la aquí

Física o Química

A Antena 3: emesa des de 2008 fins al 2011, situava l’acció en L’institut privat madrileny, comptava amb actors com Andrea Dur, Úrsula Corberó, Maxi Iglesias, Angy Fernández i Javier Calvo, un dels ‘Javis’.

Pots veure-la aquí

I ara mitja dotzena de sèries més, que es poden trobar en plataformes de pagament.

Sex Education

Una de les comèdies més entretingudes i intel·ligents sobre adolescents i sexe, amb elements dramàtics i de crítica social, però en clau d’humor. Es va estrenar el 2019 i consta, de moment, d’un parell de temporades, en Netflix

Pots veure-la aquí

Skins

Una de les sèries britàniques més populars; ambientada en un institut de Bristol parla de la vida d’un grup d’adolescents i els seus problemes. Es va estrenar el 2007 i consta de set temporades, que es poden veure a Netflix

Pots veure-la aquí

Dawson’s Creek

Ambientada en una ciutat fictícia dels EUA, narra les peripècies d’un grup d’amics de l’institut, les seves aventures, amors i conflictes socials. Va ser la primera sèrie que va incloure un petó entre dos nois. Es va estrenar el 1998 i va durar sis temporades, que es poden veure a Amazon Prime Video.

Pots veure-la aquí

La vida de Gortimer Gibbon en Normal Street

Simpàtica sèrie familiar sobre un xaval adolescent i els seus dos millors amics, que viuen en el típic barri residencial nord-americà. Es va estrenar el 2015 i consta de dues temporades, que es poden veure a Amazon Prime Video.

Pots veure-la aquí

Skam

Una sèrie noruega sobre els problemes i sentiments d’un grup d’adolescents d’una escola situada en un districte ric d’Oslo, i que incideix en temes com l’amistat, feminisme, sexualitat, diversitat, assetjament, bullying i trastorns alimentaris. Es va estrenar el 2015, consta de quatre temporades i pot veure a Movistar +

Pots veure-la aquí

On My Block

És la sèrie interracial de el moment en EUA. Ambientada en un barri de centre de Los Angeles, narra la vida, relacions i amors de quatre amics adolescents (blanc, llatí, afrollatina i afroamericà) quan comencen l’educació secundària. Es pot veure en Netflix.

Pots veure-la aquí

Història d’un curt

Aquesta és la història d’un curtmetratge titulat ‘Potser no sigui massa tard’, de què es compleixen 30 anys de la seva exhibició en cinemes de Barcelona. El va rodar l’autor d’aquest bloc i qui signa aquestes línies. El text s’ha publicat originalment en Nosolocine.net

Aquest matí, l’amic José López Pérez m’ha parat una emboscada, aprofitant l’assumpte est de l’confinament: “Per què no ens escrius el del teu curtmetratge?” ¡Cels! És que no sé ni on tinc una còpia, maleïda sigui, li asseguro.

Però Jose, que de tant en tant em demana veure el curt en qüestió, insisteix: “Sí, home. El que recordis de l’rodatge i els actors i tal i tal “.

Em deixa amb l’embolic al cap i començo a rebuscar entre vells papers i arxivadors. La major part de l’material utilitzat està a la casa de la vila, on fins i tot guardo una còpia en Betamax i una altra en VHS, més alguns fullets … En algun lloc conservo un CD o un DVD, però ves a saber. Una còpia en 35 mm està guardada en els soterranis de la Filmoteca, i suposo que TV-3 ha de conservar una altra còpia, que al seu dia va usar per emetre’l per televisió.

Tot d’una, entre els cinc o sis discos durs en què guardo coses (fotos i arxius, moltes vegades repetits), trobo una carpeta amb algunes fotos i retalls de premsa escanejats. I quina sorpresa: fa 30 anys el meu curt ‘Potser no sigui massa tard’ s’acomiadava de l’Cinema Casablanca de Barcelona, ​​després d’haver estat 15 mesos en cartell, tot un rècord! Tampoc us vull enganyar: la qual va estar tot aquest temps era la pel·lícula de la que el meu curt era un simple teloner, però això us ho explico després. Em poso doncs a rebuscar en la memòria per escriure aquesta petita història.

Des que tinc ús de raó m’ha fascinat el cinema. I recordo les sessions matinals a Portugalete (Biscaia), el meu poble, i les passades dobles en cinemes de Barcelona quan vaig venir a estudiar Periodisme amb 20 anys.

Durant aquesta dècada, a més d’acabar la carrera i treballar de periodista, vaig ser estudiant cursos de cinema on i com podia. La trobada amb un bon amic, Armand Rodríguez, fotògraf i laboratorista, ens va portar a plantejar-nos escriure un guió d’un curtmetratge, un dels pocs mètodes que, a mitjans dels anys 80, tenien els joves cinèfils de passar a la indústria. Encara faltaven uns quants anys perquè nasqués l’ESCAC.

Entre aquells aspirants coetanis era Jesús Font, que rodava ‘Per molts anys’, un curt amb Ramoncín, i Javier Arazola, que feia el mateix amb ‘Un assassinat’. Javier estaria després en el meu equip, com a ajudant de direcció.

A el cap de diverses setmanes de donar voltes a el guió, ens vam posar a la tasca de buscar diners per rodar-ho. La història era senzilla, i incloïa un flash back, un retorn a l’passat dels protagonistes que podia encarir la producció: 1 guionista de quaranta anys, casat i amb filles, rep la trucada inesperada d’una dona divorciada, que va ser el seu amor de joventut, encara que ella mai ho sabés. Tenia un cert to nostàlgic i romàntic, tenyit amb un lleuger toc d’humor.

Amb l’ajuda desinteressada de molta gent, especialment Norberto Rebecchi (1949-1994), crític del diari que va assumir la direcció artística, vam posar en peu un equip tècnic amb professionals com Mitxel Casado (fotografia), Mamen Boué (producció), Fina Sensada ( script), Joan Benet (càmera) i Jordi Puig (muntatge), entre d’altres.

Vaig demanar consell al meu company Gonçal Pérez de Olaguer, crític teatral d’El Periódico, que em va suggerir diversos noms. Després d’alguns contactes, vam escollir a Mercè Managuerra i Jaume Sorribas com a protagonistes adults. Tots dos van ser absolutament amables: no només no van voler cobrar res sinó que van acceptar anar a un parell d’assajos abans de l’rodatge i a utilitzar el seu propi vestuari.

Per elegir els protagonistes quan eren uns joves estudiants i als seus amics, havíem posat un cartell demanant actors a l’Institut de Teatre i en algunes acadèmies d’interpretació privades. Vam fer unes proves de selecció a la casa de Norberto a la qual van acudir unes 60 noies i nois.

Finalment, vam escollir als quals es veuen en la fotografia de grup: Núria Badia i Marc Cases eren els ‘protas’, mentre els avui ben coneguts Àgata Roca i Jordi Mollà eren els seus amics. Si els seus papers s’haguessin invertit potser el curt també seria diferent. En aquell moment jo no vaig saber veure les seves possibilitats, tot i que Jordi ja prometia en el seu paper de murri.

I al costat d’ells, alguns actors que encara veig de tant en tant, com Sergi Calleja, Pepa Lavilla, Emilià Carrilla, Maria Tresaco, Lamin Cham, Marc Montserrat i Robert Govern, fins a completar el repartiment de 19 intèrprets, més unes 30 nenes de l’ col·legi de l’Sagrat Cor de Sarrià, que ens va cedir el pati de l’escola. Entre les petites, Laia Rodríguez, filla menor del meu coguionista.

Jaume Figueras i Àlex Gorina, magnífics periodistes de cinema i programadors de el llegendari Cercle A, ens van cedir amablement el seu despatx. Un xiringuito de la platja de Castelldefels seria, a més, escenari i zona de càtering.

Tot va estar a punt per als primers mesos de 1988. Comptàvem amb l’ajuda promesa d’un conegut director i productor, que aquells dies també anava a filmar un llargmetratge. Ell ho faria entre setmana i ens prestaria una càmera i cues de negatiu per poder rodar el curtmetratge en cap de setmana, que és quan tothom podia currar gratis a la peli.

I de cop i volta, cinc dies abans de començar, el productor es va despenjar. Un drama. Què fer? Paràvem tot, quan tot estava a punt per al dissabte següent. Amb la meva dona vam decidir fondre els estalvis i tirar endavant.

Vam rodar hores i hores durant dos caps de setmana, amb algunes dificultats afegides en exteriors: un dia de sol esplèndid la primera jornada i totalment ennuvolat la següent. Director de fotografia i càmera van ajustar filtres perquè no es notés.

Els actors van estar sensacionals, i els nois van aguantar el fred d’un matí assolellat d’hivern a l’escena en què juguen un partidet de futbol a la platja.

Van passar setmanes des del rodatge, muntatge de negatiu amb la veterana Mercè Casas i deixar-ho tot a punt per poder presentar el curt al festival de referència, el d’Alcalà de Henares, i després a Barcelona i fins i tot en una secció molt alternativa de Sant Sebastià. No vaig obtenir cap premi. Mecachis.

Tocava intentar estrenar la pel·lícula i vaig acudir de nou a l’mestre Jaume Figueres. Em va facilitar un buit a finals de desembre, per acompanyar un dels dos llargmetratges que s’anaven a estrenar per Nadal al Casablanca, llegendari cinema d’art i assaig dels Jardinets de Gràcia.

Entre els dos títols, em va caure bé el de Marianne Sägebrecht, una actriu alemanya grassoneta, de qui havia vist una comèdia prèvia, titulada ‘Sugarbaby’ (1985), de el mateix director, Percy Adlon. I vaig apostar per aquell nou film d’aquesta parella: Bagdad Cafe (1987).

El 21 de desembre de 1988 es va estrenar aquesta pel·lícula que, més tard, arribaria a ser un seguit als EUA sense Marianne ni el gran Jack Palance, que també intervenia, però amb la coprotagonista negra, CCH Pounder. La comèdia va tenir tant èxit, que va aguantar ni més ni menys que 15 mesos en cartell (cosa impensable en l’actualitat). La van retirar de cartell amb tots els honors el 18 de març de 1990, fa ara 30 anys. I el meu curtmetratge, va aguantar amb ella.

Més tard vaig aconseguir que TV-3 la emetés un parell de vegades. No em vaig fer ric, però vaig poder cobrir la meitat dels deutes generats, però no vaig seguir en el cinema. Vaig continuar fent el el que, crec, millor sabia fer: periodisme. I escriure de cinema quan em deixaven.

The end.

© 2022 Txerrad@s

Tema de Anders NorenAmunt ↑

WordPress Cookie Plugin by Real Cookie Banner