Francesc Miralles

Coautor de ‘Ikigai’, un dels llibres més llegit dins i fora d’Espanya, Francesc Miralles ha escrit nombrosos assajos i obres de ficció, és músic i col·laborador habitual en temes de psicologia i espiritualitat en el diari ‘El País’ i en Ràdio 4. La seva última i recent novel·la és ‘La biblioteca de la Lluna’.

Nascut a Barcelona, el 1968, Francesc Miralles és des de fa dues dècades un prolífic escriptor de novel·la infantil i juvenil (algunes, premiades) i també d’adults, amb creixent fama en el terreny de la no ficció centrada en l’espiritualitat i l’autoajuda . La trobada es produeix una tarda d’inici d’hivern en una petita teteria de barri de Gràcia, on xerrem fins que el mòbil li recorda que té una cita més important: recollir el seu fill de la seva classe de música. Aquesta entrevista es va publicar originalment al diari digital Catalunya Plural.

-Vostè és un escriptor d’èxit, però diu que la seva vida acadèmica va ser un fracàs.
-Sí. Va ser molt dolenta, fins als 17 anys. Suspenia molt, quatre assignatures per trimestre o així. Era molt despistat, vivia en altres mons, no sabia què volia fer amb la meva vida.

-Era un xaval problemàtic?
-No. Potser una mica nihilista. Estava en ambients del punk. M’agradava anar als concerts amb els amics i escoltar aquest tipus de música. No tenia interès per res en especial, només música i pel·lícules… No pensava en altres coses.

-Quan va canviar vostè?
-Vaig fer un esforç per passar la selectivitat, no sé com, i vaig entrar a la universitat. Primer, en Periodisme. No em va agradar, vaig estar tres mesos i vaig deixar d’estudiar, fins a l’any següent, que vaig entrar en Filologia Anglesa. Mentrestant, vaig estar treballant de cambrer en un bar del Barri Gòtic.

-I la seva família, s’ho prenia amb calma?
-Bé, és que jo volia treballar i amb aquests diners, anar-me de viatge. Ens anàvem d’interrail a veure altres països. Però és que el bar on treballava era molt interessant, amb un ambient bohemi. Allà hi havia un pianista que va ser qui em va ensenyar a tocar.

-Vostè ha tingut un parell de grups de música (Hotel Guru, Nikosia). Alguna influència familiar en aquesta afició?
-No, encara que el meu pare sempre estava escoltant música i tenia milers de llibres a casa. A mi em va portar a la música l’eclosió de les bandes juvenils i l’aparició de Ràdio Pica a Gràcia, una emissora que oferia música alternativa. Érem com una tribu. Tocàvem música, traduíem lletres, gravàvem cassets, fèiem fanzins…

-Em parlava de Filologia anglesa, però vostè es va llicenciar en alemanya.
-Sí. Vaig començar anglesa a l’Autònoma (UAB), amb alemany com a assignatura. Allà em va influir molt una professora d’alemany, Anna Rossell, que em va donar confiança i em va fer ser més responsable. Per això em vaig passar a germàniques en el segon cicle, a la Central (UB), on hi havia poca gent, un ambient més íntim i relació més propera amb els professors.

-El alemany tenia futur…
-Sí. Quan vaig acabar la carrera, ja tenia diversos treballs: com a traductor, com a professor … Hi havia molta demanda i no hi havia problema per trobar feina.

-Després va fer un Màster d’Edició.
-Quan acabes Filologia pots ser traductor, professor d’idiomes o editor. Jo vaig fer aquest postgrau per ficar-me una mica més en el món editorial. Encara no ho havia acabat i ja tenia diversos treballs de traduir llibres. De alemany havia pocs traductors, però també traduïa molt de l’anglès.

-Com va connectar amb les editorials?
-A l’inici, per anuncis. A l’Institut Goethe algú va posar un avís en què algú necessitava un traductor d’alemany i m’en vaig presentar. A la fi, vaig acabar a l’Editorial Oceà, on vaig traduir molt i hi vaig ser editor.

-En què consistia la seva feina?
-Portàvem llibres de psicologia, espiritualitat i creixement personal. Vaig arribar a dirigir diverses col·leccions, com una de divulgació, ‘El lector de…’, per a joves, que servia per a introduir-los en la vida i obra d’autors com Kafka, Herman Hesse, Proust… També llibres d’autoajuda, recopilacions d’aforismes… Allà vaig estar uns quants anys i va ser el meu primer contacte amb aquests temes. Traductor, corrector, triant llibres i, després, escrivint sota pseudònim.

-Com?
-Els meus primers contractes van ser per escriure llibres amb pseudònim sobre aquests temes. Treball editorial pur i dur. Escollies un nom, prenies com a referència diversos llibres sobre un tema i escrivies un de nou. Ho vaig fer molt sovint. No es diferencia molt de la feina periodística. La qüestió és que el refregit estigui ben fet.

-Per aquesta època, se’n va anar a l’Índia.
-A mi m’agradava el que feia, però no el treball en aquella oficina. Si hi hagués hagut un ambient amable, hagués seguit. Però n’hi havia guerres i intrigues que em deprimien. Un dia vaig presentar la dimissió, i amb els diners que tenia, vaig comprar un bitllet a l’Índia per estar un mes i mig amb la meva xicota de llavors. Viatjàvem en trens, dormíem en pensions i allà vaig escriure la meva primera novel·la, infantil, ‘Perdut a Bombai’.

-Escribía en castellà o en català?
-En català, tot i que no ho escrivia massa bé. Vaig comprar una llibreta a unes criatures i un bolígraf i vaig començar a apuntar les coses que anava veient en forma de l’aventura d’un nen que es perd a l’Índia. El relat el vaig presentar al premi Vaixell de Vapor. ‘Perdut a Bombai’ no va guanyar el premi, però al jurat li va fer gràcia. Van dir a l’editorial que els havia agradat i que, si corregia el català i quatre coses més, ho veien publicable. Vaig fer el que em demanaven, la vaig reescriure i vaig pagar a una amiga de Filologia catalana perquè em fes una correcció. La vaig portar a l’editorial i es va publicar. Va ser la primera novel·la signada amb el meu nom.

-Però després sí que li van premiar.
-Sí, un any després, el 2001. Vaig presentar la meva segona novel·la, ‘Un haiku per a l’Alícia’, a el Premi Gran Angular de literatura juvenil de l’editorial Cruïlla, i el vaig guanyar.

-Com és el seu procés d’escriptura?
-Llavors escrivia a mà, en una llibreta, i amb una estilogràfica. I després ho passava a l’ordinador. Escrivia al menjador, unes tres hores a el dia, i necessitava dos o tres mesos per al primer manuscrit. Després, un mes més per passar-lo a l’ordinador i fer les primeres correccions. Això ho vaig fer amb aquelles dues primeres novel·les i ‘El llibre de l’hivern’. Era una mica romàntic voler fer-ho d’aquesta manera. Després vaig començar a escriure directament a l’ordinador.

-Per què va començar escrivint per a joves?
-Per diversos motius. Primer, perquè és més fàcil que et publiquin, quan comences. Les editorials d’infantil i juvenil són més obertes i si arribes a captar el registre, com funciona aquest tipus de literatura, i aconsegueixes que et publiquin, ja que tens moltes escoles i nens que et llegeixen. I després vas a visitar-los, amb la qual cosa la cosa té una altra alegria. En canvi, les editorials per a adults tenen un elenc d’autors molt assentats. La literatura catalana d’aleshores tendia a ser molt culta, amb autors molt literaris, amb arguments molt avorrits, que no tenien res a veure amb el meu món. I eren cercles molt tancats, un món difícil d’entrar. Tot i així, vaig arribar a publicar un parell de llibres, ‘El somni d’occident’ i ‘Cafè Balcànic’.

-Però, ¿és més fàcil escriure per a nens?
-És un gènere que has de dominar. Per a mi era molt fàcil escriure en infantil i juvenil, perquè jo tenia una mentalitat molt adolescent encara. Anava i segueixo anant a concerts de rock, he anat de viatge a llocs de motxillers, que són molt joves i amb els que estic acostumat a parlar. Per a mi no era difícil ficar-me al cap d’un personatge de 17 anys. Igual és difícil per a un profe que ha canviat i ja no se’n recorda de com era de jove, però jo he seguit fent aquesta vida.

-En moltes de les seves novel·les s’inclouen temes filosòfics.
-Potser es degui a la meva anterior feina com a editor de temes d’espiritualitat oriental, autors japonesos, filosofia índia, religions de l’món. Tot això està present en la meva obra, si.

Francesc Miralles, amb l’Héctor García i dos avis japonesos del seu llibre ‘Ikigai’.

-Des de ‘Pulsacions’, amb Javier Ruescas, té vostè un munt de col·laboracions amb altres escriptors.
-Sí, moltes: amb Care Santos, Joan Bruna i Sonia Fernández-Vidal, una amb cada un. Amb Àlex Rovira, vuit, i amb Héctor García, portem ja 4, des de ‘Ikigai’ (2016) [un super-èxit internacional, publicat en 42 idiomes].

-Com treballen vostès?
-Cada coautoria és diferent. En algunes, un escriu i l’altre aporta les idees, com amb Àlex Rovira. Amb Care Santos, un va escriure la primera part de la novel·la i l’altre la segona. Amb Héctor, anem fent un capítol cada un. Com viu al Japó, fem cites a través de Skype a les 8 del matí. Però després de les correccions i els anys, ja no recordes qui ha escrit què.

-Ha fet de ‘negre’ per a altres autors?
-Sí. I amb molt de gust, eh. M’encanta. Normalment fas de negre de persones que saben molt sobre un tema. I és més: a alguns autors els agradaria posar-te en coberta, i és l’editor o tu mateix qui et negues i dius ‘aquest és el teu llibre’. He fet de negre de gent molt interessant, com la mèdium Marilyn Rossner. Va ser molt interessant. Veia a una persona amb un ofici d’alguna cosa que no hauries pensat veure de prop i que convius dia a dia amb ella. Ets com un periodista: escrius d’alguna cosa del que en principi no sabies res; transmets el que aquesta persona explica.

-Algun autor més?
-Molta gent. Jesús Calleja, per exemple. Vaig anar a casa seva per gravar la seva vida durant tres dies i explicar-la en un llibre que va publicar Planeta.

-Va estar bé?
-Normalment, quan fas aquest tipus de treball, et tracten molt bé. Sempre hi ha excepcions, però en general, la gent és molt amable. Calleja ho va ser. El que passa és que després, en els agraïments, va posar una llista de 150 persones i jo ni sortia. Però, vaja, a mi tant me fa.

-És una feina que es paga bé?
-Depèn de la importància de l’autor, de la dificultat i el temps. Si t’ho encarrega una editorial professional, gran, si. Et surt a compte en funció de les setmanes o mesos que hagis de destinar a fer això. Si perds molt de temps, no.

-Últimamentté molt èxit amb una literatura propera a la d’autoajuda.
-Com et deia, ja havia escrit d’aquests temes amb pseudònim. I el primer amb el meu nom va ser ‘El zen de l’empresa: solucions senzilles per a un món complicat’, que molt poca gent coneix. Li vaig afegir el nom d’un coautor japonès que no existeix, Yuki Ojiro, no sé ben bé per què. I ara els que he fet amb Àlex Rovira.

-Però, per què aquest tipus de literatura i no un altre?
-Potser perquè és el que el meu entorn professional em demanava més. I és del que entenia més, després de 10 anys de traductor, corrector i editor d’aquest tipus de temes. És més fàcil que pugui escriure sobre autoajuda que sobre García Lorca, no? Per això escric un cop a el mes a la secció de Psicologia del diari ‘El País’ i el mateix a la revista ‘Ment sana’. També tinc un programa de mitja hora a la setmana a Ràdio 4. Com veus, tot del que escrivia i el meu món professional era aquest. I en aquest mercat, hi ha molt pocs especialistes. Hi ha molta gent que escriu de ‘coaching’, però gent que sàpiga realment de creixement personal, hi ha molt poca gent.

-Vaja, que vostè viu més de l’autoajuda.
-Home, és que de la ficció és molt difícil viure, això segur. D’una novel·la, el normal és vendre mil exemplars, i no vius d’això. I l’autoajuda és un tipus de llibre que és més fàcil que t’ho tradueixin i vendre més. Si tu fas un llibre de no ficció d’un tema nou i té interès, potser t’ho tradueixin a altres idiomes. I actualment es ven més no-ficció que ficció ..

-És el cas de l’superèxit de ‘Ikigai’?
-Sí. És el meu fort. Que no vol dir que sigui el que m’agrada més, perquè igual m’agrada més escriure una novel·la. ‘Ikigai’ té una part de treball periodístic. Vam anar a Ogimi, a nord d’Okinawa, on es concentren les persones més longeves de la planeta. Havien estat dos grups de recerca abans de nosaltres, uns metges, per estudiar alimentació i forma de vida, i uns sociòlegs, per elaborar estadístiques. Però cap amb la idea del que nosaltres volíem fer: entrevistar tots aquells ancians i preguntar-los pel seu propòsit vital, érem els primers. Així vam tenir informació molt fresca per fer aquest llibre, que mai pensem seria un supervendes.

-No m’ho puc creure…
-El vam fer per als fans de Japó, pensant que es quedaria en aquest àmbit, sol. Però després va tenir molt èxit perquè es dóna una visió positiva de la vellesa, que es pot arribar a ser ancià amb plena activitat i motivació. També hi ha molt interès pel concepte de l’ ‘ikigai’ [la raó de ser, el propòsit vital] a les empreses i al món de l’educació. L’èxit no va arribar de cop, sinó que es va anar posant de moda en un país, i després en un altre, i en un altre: ara, a Índia, a on aniré al gener a alguns festivals literaris ia signar llibres, i abans a Turquia, Holanda i altres llocs.

-Curiosament, el seu últim llibre és la novel·la ‘La biblioteca de la Lluna’.
-Bé, aquí vaig fer el que em va donar la gana. El vaig escriure perquè volia. Tenia moltes ganes de fer una novel·la d’aquest tipus, però ningú em va encarregar res ni tenia cap contracte. Sempre m’havia agradat molt el tema de la Lluna i em divertia molt escriure aquesta aventura. No tenia intenció comercial.

-A mi, el que em sembla, com en altres novel·les, és que és terriblement romàntica.
-Pot ser. La novel·la potser si. La qual cosa no vol dir que jo ho sigui en la meva vida quotidiana. Però sí m’agrada introduir tocs romàntics, pel tipus de diàleg i les situacions que es produeixen.

-Però, a el mateix temps, els seus personatges són bastant solitaris.
-Això és molt propi de les novel·les, en general. Si et fixes per exemple en autors com Paul Auster o Haruki Murakami, els seus protagonistes són homes sols. La soledat dóna molt de joc. El lector es posa en el lloc d’aquesta persona i li és més fàcil acompanyar-la. Gairebé et diria que la solitud és una premissa per fer una novel·la.

-Per cert… ha escrit tres ‘best-sellers’ d’intriga, amb aroma d”El codi Da Vinci’ (2006), protagonitzades per un periodista.
-Fins a aquella època, les lletres catalanes eren d’alta literatura. No s’havia fet un llibre com aquest, tipus Dan Brown. Martí Gironell i altres autors similars encara no havien escrit els èxits pels quals se’ls coneix. Hi havia algunes novel·les policíaques, però ningú s’havia atrevit a fer un ‘thriller’ tipus James Bond, en català. I, de fet, el llibre va estar sis o set mesos en les llistes de més venuts. Va agradar a molta gent, i per mi va ser un divertimento.

-Deu reconèixer que els periodistes no som com el seu personatge.
-Ni com Tintín, tampoc. Per això estan les novel·les, perquè passin coses que no ocorren en la realitat.