El blog del periodista Txerra Cirbián, desde 2005

Mes: gener de 2017

José Luis Martín i el seu ‘Quico jubilata’

Entrevista con el dibujante Jose Luis Martin que vuelve a la viñeta con ‘Quico jubilata’.
La fotografía es de JOAN CORTADELLAS para EL PERIÓDICO

Fa uns dies, gràcies a Facebook i al col·lega Àngel Sánchez vaig descobrir que José Luis Martín, admirat dibuixant d’El Periódico i editor durant molts anys de la revista El Jueves, havia rescatat el seu ‘Quico el progre‘ en un divertit iaio, ‘Quico jubilata‘. Vam estar petant la xerrada un parell d’hores i, de la seva amabilitat, va sortir aquesta entrevista, que vaig publicar precisament a El Periódico.

Els lectors més veterans d’aquest diari segur que recorden Quico el progre. Va ser el protagonista de la tira diària que José Luis Martín va dibuixar per a EL PERIÓDICO durant anys i que fins i tot es va convertir en sèrie de televisió. Quico era un reflex en clau d’humor de la generació que tenia entre 20 i 30 anys durant la Transició i que ara ja se situa ja entre els 60 i 70. Com Quico, ara ‘jubilata’.

«Però jo no estic jubilat», replica Martín. «Durant 30 anys he sigut editor d”El Jueves’: això vol dir que he sigut dibuixant, però també empresari. O sigui, que m’he encarregat de números, d’impremtes i de personal. El 2011, quan vaig deixar de ser-ho, tenia la sensació que havia dibuixat poc. I a mi m’agrada molt dibuixar, m’ho he passat estupendament dibuixant. Així que, fa cinc anys, em vaig proposar que només faria coses creatives: dibuixar, pintar, escriure… I he seguit com a col·laborador de la revista fins al juny de l’any passat, en què me’n vaig desvincular totalment».

També «estava molt cansat de l’humor d’actualitat, que t’obliga a seguir-la», reconeix el pare de Quico i també del Dios. «L’he seguit durant molts anys per vocació professional i personal, però tenia moltes ganes de fer humor costumista, amable, divertit…».

La desvinculació professional, per una banda, i la llibertat que li dona tenir els seus dos fills ja crescuts i l’economia domèstica sanejada, el va portar a pensar de fer la tira d’un avi, un iaio. És que els meus amics i jo estem en aquella etapa dels 60 i pocs anys, en què ja tens algun net, amb uns fills ja de trenta-i-tants que van tot el dia atabalats, que s’estan fent un lloc en aquesta societat i que treballen totes les hores del món… Segurament com fèiem nosaltres en aquesta mateixa edat».

Doncs això. Persones d’entre 60 i 70 anys, lectors d’EL PERIÓDICO des del primer dia, el 1978, amb petits o grans problemes de salut, la seva relació amb l’esposa… «Tot aquest món em semblava susceptible de convertir-lo en una tira. I un dia se’m va encendre la bombeta. ¿Per què no amb el Quico, que havia deixat un bon record, i havia tingut molt bona difusió? Aquesta va ser la idea».

LA VIDA D’EN QUICO

Però ¿què li ha passat al Quico en tots aquests anys? «Després de deixar EL PERIÓDICO va tenir la seva pròpia empresa de publicitat. Li va anar bastant bé i va arribar a tenir 40 o 50 empleats, en aquell moment en què la publicitat funcionava molt bé. Els fills es van anar fent grans. La Diana, la noia, li va sortir una mica més progre i antisistema. Mentre que el seu germà, l’Albert, s’ha fet més de l”establishment’, és un alt funcionari, separat i amb inquietuds polítiques a qui, com ja anirem veient, li agrada el poder i aquest tipus de coses. El Quico es va divorciar i es va tornar a casar, fa 11 anys, amb la María, que és una dona que també provenia d’una petita empresa familiar, un laboratori. Ja està jubilada i és d’aquest tipus de dones dedicada a temes de creixement personal, dietes sanes, la salut, el ioga i tot plegat…»

I nets, naturalment: «La Diana té dues bessones, la Lluna i l’Ona. I l’Albert, el Gebey, un nen adoptat. La María té un filla del seu primer marit, l’Alicia, una executiva agressiva i mare del Pol, un adolescent, un ni-ni d’aquells que els costa aixecar-se del sofà, i que veurem sovint amb el seu monopatí. Amb aquesta família i aquests quatre nets puc fer un retrat divertit de la societat que m’envolta, que és el que vaig intentar al seu dia amb el Quico. Observar i treure punta a la vida quotidiana», explica Martín.

I des del 9 de gener no para: «Publicaré una tira al dia, els dies laborables, durant un any, per provar. A veure si jo acabo de trobar el personatge i si la gent l’acaba acceptant. De moment, només a internet (http://quicojubilata.com), però amb la il·lusió posada a tornar al paper». Les tires també es venen per finançar Humoristán.org, el museu digital de l’humor gràfic.

Y per finalitzar…

“Aquí ens agrada l’humor ‘heavy’, dur”

¿Humor i correcció política? El que abans era tabú, ara no ho és (monarquia, militars, religió), però hi ha altres temes que sí que ho són: marques comercials, col·lectius, minories. És una contradicció, perquè en aquest país ens agrada l’humor heavy, el de trinxera. El d’aquest costat vol que machaques al de davant. I es tendeix a fer un humor corrosiu.

Abans ja ho eren en Perich, l’Ivà… Sí. Eren àcids, corrosius i no es caracteritzaven per les bones formes. Eren brutals. Era humor extrem. Com el del Charlie Hebdo, per exemple. L’humor es basa en la complicitat. Tu dibuixes coses que els teus lectors interpreten i comprenen. El problema és que el que tu fas ara, ràpidament corre per les xarxes i ho interpreta tot el món.

No té por del pirateig a internet? Això és una epidèmia nacional que ni tan sols està observada com a problema. És un desastre. Però sembla que això només ho pensem els autors. És una mostra més del poc estima que es té cap al treball dels creadors, que per a ells no té cap valor. I els polítics no s’atreveixen a legislar, perquè els resta vots.

La grip i quatre veritats

Algunes veritats que he après aquests últims dies:

1. La grip dura una setmana; no t’entestis a pensar que et curaràs abans, o la cagarás.

2. Pots viure sense tele, ràdio, premsa i internet durant toooda aquesta setmana. No passa res. Si passa alguna cosa greu ja et li explicarà qui t’està cuidant (i aguantant).

3. Pots sobreviure sense les xarxes: ningú s’ha preocupat per la teva absència en elles, així que no cal teclejar les teves tos i mocs a Facebook, Instagram, Twitter …

4. Per a aquells moments en què la febre i el mal de cap et deixen en pau, un còmic o una novel·la, llegits en silenci, són mà de sant que et llisquen cap al somni reparador.

© 2022 Txerrad@s

Tema de Anders NorenAmunt ↑

WordPress Cookie Plugin by Real Cookie Banner