El blog del periodista Txerra Cirbián, desde 2005

Mes: maig de 2016

El documental de creació

Dimarts 24 vaig acudir a una taula rodona sobre ‘Les fronteres del documental‘, a la seu de la Filmoteca de Catalunya. Els ponents eren molt interessants: Mercedes Álvarez, Neus Ballús, Carles Bosch i Albert Solé, amb Jordi Balló com a moderador.Aquest últim és l’impulsor del Máster en Documental de Creación de la Universitat Pompeu Fabra.
El col·loqui s’emmarcava en unes jornades que la Filmoteca catalana dedica a Joaquim Jordà, mort fa 10 anys.

En el debat es va veure aviat l’existència de dos corrents bàsiques: una, procedent d’una base periodística, a la qual pertanyen tant Bosch com Solé, i una altra, més experimental, més propera a la realitat ficcionada o ficció amb base documental, defensada per Álvarez i Ballús.

Els seus propis treballs evidencien aquestes diferències: mentre el primer procedeix del reporterisme televisiu i és l’autor de l’excel·lent ‘Balseros‘,candidata al Goya i l’Oscar, i el segon va recuperar la figura del gran Jordi Solé Tura, el seu pare, a ‘Bucarest, la memòria perduda‘, que va guanyar el Goya i el Gaudí, el 2009; Ballús va guanyar el Gaudí amb ‘La plaga‘, y Álvarez, diversos premis amb ‘El cielo gira‘.

Els quatre convidats eren totalment diferents entre si. Així, Solé incidia, i molt en que escriu, produeix i roda amb la idea del públic al cap.
Al seu torn, Ballús apostava per l’atreviment formal i explicar com el seu film, ‘La plaga’, va ser millor acceptat com a ficció en nombrosos festivals normals que en certàmens específicament dedicats al documental.

Bosch es va mostrar lleugerament ofès pel fet que els seus documentals no entrin en la categoria de “creació” per Balló i la UPF: “Nosaltres ens hem partit el coco a ser creatius. Puc seguir sent periodista i creatiu”, va afirmar. I va incidir en la falta de llibertat actual: “Érem més lliures el 1984, quan fèiem el 30 minuts a TV-3, que ara”.
Balló es va defensar lloant la ruptura creativa que va suposar, per exemple, el reportatge en primera persona que Carles Bosch va realitzar a Txecoslovàquia, just durant la caiguda del Mur de Berlín.
Mercedes Álvarez va voler allunyar el documental-reportatge del de creació: “Una cosa és la informació i una altra el cinema; aquest aporta una altra concepció, transmet emocions; hi ha una seqüenciació. Els canvis, al cinema, provenen des del costat artesanal, de la experimentació “, va afirmar. “És la necessitat de llibertat de discurs, d’estar a la frontera, de trencar amb la forma”.

Evidentment, pel·lícules que han marcat fites del documental de creació, com ‘El sol del membrillo’, de Víctor Erice; ‘Innisfree’, de José Luis Guerín, i ‘Monas como la Becky’, de l’enyorat Joaquim Jordà van ser ampliament citats.
Un respectuós debat que, lògicament, no es va acabar en finalitzar el col·loqui.

Halldor Mar, al parc

Les casualitats existeixen i de vegades fan que descobrim alguna cosa que coneixíem, que ens sonava, però que en realitat ignoràvem.
L’atzar ha combinat les seves infinites possibilitats en variades formes: les meves companyes de treball parlant de música i del minut a minut de Eurovisió, en particular; un amic que va acudir ahir a la nit a veure a Bruce Springsteen en directe per celebrar el 35è aniversari de l’aparició de ‘The River’ i homenatjar el seu germà Jean Pierre, un amic ja desaparegut; uns familiars que et anuncien una actuació musical gratuïta en un parc proper i la pròpia curiositat, aquesta innata tendència que tenim els periodistes per conèixer el que passa al nostre voltant i el desig de comunicar-ho.
Aquestes quatre coses, musicals totes elles, combinades, han fet que m’acostés amb la meva dona i la meva sogra a veure qui era el cantant. “Sí, aquest que fa versions”, m’han dit els meus familiars.

¿Versions? En efecte, un noi alt, ros, cabells llargs i barba, de clar aspecte nòrdic, estava ja cantant. Cançons superconocidas, la major part catalanes i de la Nova Cançó, però interpretades en anglès. Així, ‘Small country’ era el ‘País petit’, de Lluís Llach, i ‘With no voice’ era ‘Amb la boca tancada’, de Ramon Muntaner …
Hi havia cadires buides, sobretot les que estaven al sol, perquè la caloreta estrenyia al migdia. I el noi, després identificat com Halldor Mar, feia broma amb la seva pell i el fet de tenir un para-sol a sobre per aconseguir no semblar-se a una gamba.

Ja asseguts, ‘Qualsevol nit pot sortir el sol’, de Jaume Sisa, sonava ‘The sun could rise tonight’.
I de sobte, una referència a una peça pròpia: ‘Stranger in my own town‘ (‘Estranger en la meva pròpia ciutat’), la cançó que -deia des de l’escenari- ha compost per a la sintonia del programa ‘El foraster ‘, de TV-3.
Com? No pot ser que allà davant, al parc de Joan Miró, estigui l’autor de la preciosa sintonia del programa d’ Quim Masferrer.

I sí que ho és. Comencen a sonar les notes i la primera estrofa, i agafo el telèfon i començo a gravar un trosset perquè em pugueu creure.
I segueix el recital i els que estem allà vam aplaudir d’allò més, perquè hi afegeixi alguna cançó més abans d’acomiadar-se.
No és el millor lloc, i el mateix ho sap, que cita la nit en diverses ocasions, però cal aplaudir els programadors, Camí Amic , un regal com aquest, enmig d’un pont festiu, amb Barcelona mig deserta, excepte els milers de culers que esperaven a la rua que a la tarda omplirà el Paral·lel per veure el Barça, ja campió de Lliga.

Al final de l’actuació, ens hem acostat a comprar-li un disc. Faltaria més!
Podeu descobrir més coses de Halldor Mar al seu Facebook, al seu Twitter i en aquesta notícia que la Marta Cervera va publicar sobre ell a El Periódico, i que hi inclou també un acústic.

Aritz, al ‘Variety’

M’arriba un missatget des de Cannes: “Fes un cop d’ull a aquest ‘link‘.”
L’enllaç en qüestió em porta cap a la imatge que esteu veient: “10 Talents To Watch In Spanish Cinema”.
Sí, sí, aquí hi ha els deu joves talents del cinema espanyol a vigilar, a tenir en compte.
I en segon lloc, estrictament en ordre alfabètic, Aritz Cirbián és un d’aquests 10, segons l’Emilio Mayorga, el corresponsal de la famosa revista Variety.
La llista sencera és aquesta:Eduardo Casanova, Aritz Cirbián, Mayi Gutiérrez Cobo, Laia Costa, Leticia Dolera, Irene Escolar, Belén Funes, Juanjo Giménez, Jose Luis Montesinos i Clara Roquet.
Pel que veig, només una altra noia i ell són del ram de la producció. ¡Uau!
Dono un salt d’alegria i començo a enviar l’enllaç als amics.
I obro una segona caixa de pitets…

Els 100 de ‘Caimán’

Fa només uns dies, al Festival de Màlaga, el professor i crític Carlos F. Hereu, director de la revista ‘Caiman’, presentava el número 100 de la publicació. Un número especial en què han publicat una enquesta sobre les cent millors pel·lícules de tots els temps del cinema espanyol.
Els participants en la mateixa han estat 350 periodistes de cinema, crítics, historiadors, professors universitaris, directors de festivals o hispanistes, entre d’altres especialistes. De la llista resultant han sorgit els títols, amb ‘Viridiana’, ‘L’esperit del rusc,’ El verdugo ‘,’ Plácido ‘i’ Arrebato, com les cinc primeres, les úniques que han rebut més de cent vots.
Entre aquestes cent millors, també hi ha 13 documentals i un telefilm mític, ‘La cabina’, d’Antonio Mercero, i només sis treballs dirigits per dones. Llàstima.
Els cinc directors més votats han estat Luis García Berlanga, Víctor Erice, Luis Buñuel, Pedro Almodóvar i Fernando Fernán-Gómez.
Fa un parell de mesos, Carles va tenir la gentilesa de convidar-me a participar en aquesta enquesta. I no puc per menys que felicitar-los per la iniciativa, per les seves cent números i per la seva valentia en seguir amb el projecte.

La meva proposta va ser aquesta:
Muerte de un ciclista (1955), de Juan Antonio Bardem.
El verdugo (1963), de Luis García Berlanga.
El espíritu de la colmena (1973), de Víctor Erice.
El sur (1983), de Víctor Erice.
El viaje a ninguna parte (1986), de Fernando Fernán Gómez.
¡Ay, Carmela! (1990), de Carlos Saura.
Belle Époque (1992), de Fernando Trueba.
Todo sobre mi madre (1999), de Pedro Almodóvar.
Los lunes al sol (2002), de Fernando León de Aranoa.
Pa negre (2010), de Agustí Villaronga.

© 2022 Txerrad@s

Tema de Anders NorenAmunt ↑

WordPress Cookie Plugin by Real Cookie Banner