El blog del periodista Txerra Cirbián, desde 2005

Mes: juny de 2014

L’alegre balena riojana

Es diuen Funky Whale Games i es presenten com “un grup de desenvolupadors de jocs indie” que fan jocs per a telèfons, tauletes i ulleres (les Google Glass, és clar), amb “un munt d’idees creatives i un veritable amor pels jocs” . I també fan jocs a mida.

No són d’EUA ni del Regne Unit, sinó de la Rioja, aquí al costat, i presentaran aquests dies al Gamelab de Barcelona (dies 25, 26 i 27 de juny) Bee Invasion, un nou joc per a les famoses ulleretes. Sembla molt ingenu i senzill, però aplaudeixo la iniciativa d’aquests joves … i us asseguro que hi ha molts més com ells.

En aquest enllaç de Emprenderioja.es podeu trobar una entrevista amb l’Antonio Rabanera, , un dels tres socis de l’empresa, juntament amb Carlos Cabezón i David Moyano.

Maruja Torres

Portada del llibre.

En Diez veces siete (editorial Planeta), el seu últim llibre, Maruja Torres diu (a la pàgina 22, si busqueu la cita) algunes coses que qualsevol periodista (i molts altres treballadors) subscriuríam…, almenys els més veterans:

“Un, en primer lloc, treballa on pot, i no on vol. De vegades, si es té sort, estima el lloc on treballa, posem que en un 60 o 70 per cent. De vegades es baralla amb la circumstància en la qual li toca exercir la seva feina; en altres ocasions no aconsegueix agafar el son. Es fa el que es pot. En el millor dels casos es lluita per fer el que s’ha de fer.”

De Joaquín Cortés al Mag Lari

En les últimes setmanes he anat a veure dos espectacles molt diferents, dels quals he sortit amb sentiments molt contradictoris.

Si hagués de dir-ho amb una primera frase, segurament seria injust: molt embolcall per a tan poca chicha.
Però la chicha, la carn, el contingut hi és. En cas contrari, aquests artistes no tindrien tants seguidors fidels que van a veure’ls una i altra vegada.

Sóc doncs excessivament crític? Potser. Potser espero més del que realment donen … o poden donar.
En el cas de l’espectacle de Joaquín Cortés, ‘Gitano’, dividit en dues parts, i que a la meva veïna de seient la entusiasmar, hi havia molt embolcall, gresca, la rotllana de cantaores, tocaores, balladores i mitja dotzena de ballarines que creuaven alades l’escenari. Però del protagonista, el gran Joaquín Cortés, molt poc. La cosa va canviar en la segona part, on el ballarí i bailaor va posar tota la carn i els seus zapateados a l’escenari.

En el xou del Mag Lari em va passar una cosa similar. A veure: els seus números són bons, indubtablement, i compta amb un ajudant que és bàsic en els trucs d’escapisme: el primer, d’entrada, per deixar-te amb la boca oberta, els dos de baguls del medi i la traca final.

Però no sé: abusa Lari del contacte amb el públic en un estil de certa presa de pèl que no m’acaba d’entusiasmar. És una fórmula que allarga i allarga el temps de l’espectacle fins arribar al final de l’escassa hora i mitja d’espectacle. En cert moment, ell mateix ho va dir en to autoparòdic.

Potser és que li he vist moltes vegades a la tele, a ‘El gran gran dictat’ de TV-3, i això el fa semblar repetitiu als meus ulls, però tal com està el pati de la competència, el xou del Mag Lari em va saber una mica vell. Necessita piles noves.

© 2022 Txerrad@s

Tema de Anders NorenAmunt ↑

WordPress Cookie Plugin by Real Cookie Banner