Com sempre passa en un circuit organitzat, cal aixecar-se aviat, molt aviat. Visitar llocs llunyans i quedar-se al llit fins a les tantes és una equació difícilment solucionable. Això ens passava dilluns, 14 de juliol del 2008, d’això fa deu anys. I érem a Tortuguero, a Costa Rica.

El dia havia clarejat esplèndid. Excel·lent, perquè seria una de les jornades més llargues del circuit. El sol començava a despuntar entre els arbres i la primera excursió consistia a anar a veure animalets pels canals del parc nacional.

Ja als canals

El pilot, un xavalet amb certa retirada al tennista Rafa Nadal, amb la gorra calada cap enrere, condueix la nostra barca amb suavitat. L’aigua, negra per la molta matèria orgànica en descomposició, és com un mirall.

Aviat veiem diverses classes de micos –udoladors, de cara blanca, mandrosos–, un tipus d’au que asseca el plomatge damunt d’un tronc sec i unes tortugues de mida mitjana que se’ns acosten atretes per unes molles de pa que Ethel, la nostra guia , llança a l’aigua.

Una altra au, semblant a un blauet (martín pescador, en castellà), es posa en una branca propera i observa l’escena. No li interessen les molles, sinó la remenada de peixets que s’acosten per empassar aquells trossets que deixen les tortugues. I ja se sap que a riu de regirat, guany de pescadors: l’ocell de marres llança el bec cap a l’aigua i atrapa un peixet darrere l’altre.

Un dels moments més xocants del recorregut és quan ens apropem a l’embarcador de l’entitat canadenca Organització per a l’Educació sobre el Tròpic i la Conservació de la Selva (COTERC): Ethel fa que la barca se situï sota la teulada de fusta de l’entrada i ens mostra un grupet de ratpenats enganxats a les taules, semidormits en aparença. El tremolor dels seus cossos indica que no estan gaire tranquils amb la nostra presència..

Botes d’aigua

Al cap d’un parell d’hores, el sol comença a estrènyer amb força i tornem a la base. Són només les 11 del matí i dins d’una horeta està previst un passeig per l’interior de la selva que envolta el nostre hotel.

Just al migdia, el nostre petit subgrup està a punt i es disposa a posar-se les botes de goma necessàries per caminar pel bosc. Sorpresa! No n’hi ha prou. Ethel comenta que “estalvia mateix” arriben els integrants d’un altre grup i que hi haurà botes per a tothom.

En efecte, de seguida apareixen aquests, amb fang per sobre de les botes. La guia els suggereix que passin per on és ella, proveïda amb una mànega, per netejar-les una mica i que ens les puguem calçar.

Tothom ho fa, menys un paio que sembla Chanquete (sí, el personatge de la sèrie ‘Verano azul’), però en pla soquet malhumorat. Quan se li retreu la conducta, respon que la seva guia també les ha deixat enfangades. Un gilipolles, vaja.

Canal d’entrada a l’hotel.

Passeig pel fang

Bé, al que anàvem. Teníem una excursió pendent pel bosc, però part del nostre grup, que havia fet una excursió optativa (tirar-se en tirolina des dels arbres), encara no ha tornat. Al cap de mitja hora, el cel s’ha cobert i cauen algunes gotes. Ethel comença a impacientar-se ia enfadar-se.

Per fer temps, ens parla d’algunes espècies i arbres allà mateix al jardí de l’hotel. La guia no deixa de mirar el rellotge i, al cap d’una hora de retard, decideix iniciar la caminada amb què som, una dotzena escassa. El corriol està fet un fàstic i la pluja comença a caure amb més força però, curiosament, sota els arbres se senten caure les gotes d’aigua, però gairebé no es noten.

Al cap d’uns minuts, encara als primers metres del recorregut, veiem arribar la barca amb la resta del grup. Ethel corre cap a ells, els indica el camí a seguir i torna a encapçalar-nos. Avancem amb dificultat entre enormes arbres per un camí que voreja el canal en alguns trams, amb alguna caiguda de cul a l’aigua marronosa.

La guia va explicant en què consisteix la flora i fauna del lloc i, en un moment donat, s’ajup i pren molt suaument entre les mans una preciosa granoteta de color vermell. Prèviament s’ha rentat les mans amb fang, perquè el repel·lent contra insectes que porta –i que tots fem servir demà i tarda– podria matar l’animalet.

Quan acabem l’itinerari, Ethel pregunta si algun de nosaltres s’apunta, després de dinar, a una altra excursió facultativa, a un turó des del qual es dominen els canals de Tortuguero i al que cal arribar primer amb barca i després d’una hora de ascensió.

Alguns ens mirem, fixem la vista al camí ia les nostres botes. «¿El camí és com aquest?», preguntem. Com que la resposta és afirmativa, optem per fer una migdiada ben merescuda, en espera de l’excursió estrella: veure les tortugues fregant a la platja durant la nit.