El blog del periodista Txerra Cirbián, desde 2005

Mes: octubre 2012

La precampaña

Sirvan estas dos imágenes como recordatorio de que aún estamos en precampaña para las elecciones autonómicas catalanas.
¡Ay, cuando empiece la campaña!
La primera la he visto en el blog La lamentable, donde escriben algunos magníficos periodistas (más o menos) prejubilados. La segunda, en el sitio web de Iniciativa.

Serveixin aquestes dues imatges per a recordar que encara estem en precampanya per les eleccions autonòmiques catalanes.
Ai, quan comenci la campanya!
La primera l’he vist al bloc La lamentable, on escriuen alguns magnífics periodistes (més o menys) prejubilats. La segona al lloc web de Iniciativa .

Fotos desde el aire

Un par de fotos tomadas desde un avión, ayer mismo.
Las subí a la red mediante Instagram.
En la primera dije:

«Los malos rollos, siempre por debajo de las nubes»

Y en la de la flecha indiqué lo siguiente:

«¿Hacia dónde?»

Un parell de fotos preses des de l’avió, ahir mateix.

Les vaig pujar a la xarxa mitjançant Instagram.
A la primera vaig dir:

«Els mals rotllos, sempre per sota dels núvols»

I a la de la fletxa vaig indicar el següent:

«Cap a on?»

Dragon Ball

Me ha hecho gracia: los amigos del Salón del Manga preparan una superfiesta con uno de los personajes más entrañables del cómic japonés y de su extensión anime: la televisiva serie Dragon Ball, Bola de Dragón, en castellano, o Bola de Drac, en Catalunya, donde lo emitió durante años el canal autonómico TV-3.
Sin ánimo de atizar más Wertfuegos, y que me perdonen los maestros, quizá haya más niños que hablan catalán gracias a esta serie que a otras clases.
A lo que iba. Que la gente de Ficomic propone batir el récord de aficionados disfrazados de personajes del popular manga del dibujante japonés Akira Toriyama.

«La idea es batir el Récord Guinness del mayor número de personas disfrazadas de personajes de las diferentes series de Dragon Ball. La cita será el jueves 1 de noviembre, a las 13.00 horas en la zona escenario del Salón del Manga. Todos los que vengan disfrazados de un personaje de Dragon Ball (caracterización íntegra de pies a cabeza) el jueves 1 de noviembre entrarán gratis en el Salón del Manga entre las 10.00 y las 13.00 horas. Para contabilizar el récord, los participantes deberán permanecer durante el recuento para el Guinness en la zona del escenario del Salón del Manga.»

Y hay más:

«Habrá una exposición que repasará sus dos décadas de vida en nuestro país, comisariada por Antonio Martín, quien fuera director editorial de Planeta DeAgostini Cómics y responsable de la publicación de este manga entre nosotros. El visitante descubrirá las diferentes ediciones producidas a lo largo de estos años en España, así como productos de merchandising de la saga que harán las delicias de los seguidores de todas las edades. También habrá videoconsolas Xbox 360 con las que zambullirse en el universo Dragon Ball, además de una gran pantalla donde ver una selección de animes

M’ha fet gràcia: els amics del Saló del Manga preparen una superfesta amb un dels personatges més entranyables del còmic japonès i de la seva extensió animi: la televisiva sèrie Bola de Drac, que va emetre durant anys TV-3 i on encara hi és.
Sense ànim d’atiar més Wertfocs, i que em perdonin els mestres, potser hagi més nens que parlen català gràcies a aquesta sèrie que a altres classes.
Al que anava. Que la gent de Ficomic proposa batre el rècord d’aficionats disfressats proposa  de personatges del popular manga del dibuixant japonès Akira Toriyama.

«La idea és batre el Rècord Guinness del major nombre de persones disfressades de personatges de les diferents sèries de Bola de Drac. La cita serà el dijous 1 de novembre, a les 13.00 hores a la zona escenari del Saló del Manga. Tots els que vinguin disfressats d’un personatge de Bola de Drac (caracterització íntegra de cap a cap) el dijous 1 de novembre entraran gratis al Saló del Manga entre les 10.00 i les 13.00 hores. per comptabilitzar el rècord, els participants hauran de romandre durant el recompte per al Guinness a la zona de l’escenari del Saló del Manga.»

I n’hi ha més:

«Hi haurà una exposició que repassarà els seus dos dècades de vida al nostre país, comissariada per Antonio Martín, que va ser director editorial de Planeta DeAgostini Còmics i responsable de la publicació d’aquest manga entre nosaltres. El visitant descobrirà les diferents edicions produïdes al llarg de aquests anys a Espanya, així com productes de marxandatge de la saga que faran les delícies dels seguidors de totes les edats. També hi haurà videoconsoles Xbox 360 amb les que capbussar-se en l’univers Bola de Drac, a més d’una gran pantalla on veure una selecció d’animes».

El análisis

Esta mañana me ido a hacer el típico análisis de sangre.
Esperaba colas y retrasos, como suele ser habitual en los ámbitos sanitarios, públicos y privados. Cada vez más.
Me cabrea sobremanera tener cita a las 9 y que me atiendan a las 10. No sé por qué he de perder una hora de mi tiempo esperando. ¿Por qué no te citan directamente a las 10?
Falta información, explicar al paciente (y lo digo en todos los sentidos de la palabra) los motivos del retraso, porque quien lo provoca no suele darse cuenta del desasosiego que causa.
Ya, ya sé que las administraciones presionan, recortan personal y sobrecargan a los profesionales de la sanidad. Pero no admito que ante una cola de usuarios larguísima uno de estos profesionales deje sola a su compañera y se vaya a desayunar. No puede ser. Yo lo hago en mi casa antes de ir a trabajar.
Me enrollo, perdonad.
Os decía que esta mañana he ido a que me sacaran sangre.
He ido pronto, antes de las 8 de la mañana y ya había gente esperando… pero la cosa ha ido fluida.
En menos de un cuarto de hora ya estaba con la gomita apretada alrededor de mi brazo y la enfermera con la aguja a punto. Una profesional en torno a los 40 años.
He mirado para otro lado, porque soy un poco aprensivo, qué se le va a hacer. «¿Cierro la mano?», he preguntado. «No. No hace falta. Ya se lo diría si fuera necesario», me ha contestado ella.
He seguido sin mirar. No he notado la aguja, que ha entrado con una suavidad inusitada, y casi no he notado la extracción. Sublime.
No he podido dejar de decírselo. «Señora, un aplauso. Hacía mucho tiempo que no me pinchaban así».
Ella, humilde, ha respondido: «Es que no hace falta hacer daño. No es necesario». Y ha sonreído.Aquest matí he anat a fer-me el típic anàlisi de sang.
Esperava cues i retards, com sol ser habitual en els àmbits sanitaris, públics i privats. Cada vegada més.
M’emprenya molt i molt tenir cita a les 9 i que m’atenguin a les 10. No sé per què he de perdre una hora del meu temps esperant-hi. Per què no et citen directament a les 10?
Manca informació, explicar al pacient (i ho dic en tots els sentits de la paraula) els motius del retard, perquè qui ho provoca no s’en adona del desassossec que causa.
Ja, ja sé que les administracions pressionen, retallen personal i sobrecarreguen als professionals de la sanitat. Però no admeto que davant una cua d’usuaris llarguíssima un d’aquests professionals deixi sola la seva companya i es vagi a esmorzar. No pot ser. Jo ho faig a casa meva abans d’anar a treballar.
M’enrotllo, perdoneu.
Us deia que aquest matí he anat a que em traguessin sang.
Era d’hora, abans de les 8 del matí i ja hi havia gent esperant-hi… però la cosa ha anat fluïda.
En menys d’un quart d’hora ja estava amb la gometa ajustada al voltant del meu braç i la infermera amb l’agulla a punt. Una professional al voltant dels 40 anys.
He mirat a una altra banda, perquè sóc una mica aprensiu, què hi farem. «Tanco la mà?», he preguntat. «No, no cal. Ja l’hi diria si fos necessari», m’ha contestat ella.
He seguit sense mirar. No he notat l’agulla, que ha entrat amb una suavitat inusitada, i gairebé no he notat l’extracció. Sublim.
No he pogut deixar de dir-ho. «Senyora, un aplaudiment. Feia molt temps que no em punxaven així».
Ella, humil, ha respost: «És que no cal fer mal. No cal». I ha somrigut.

Bricolaje emocional

Recupero este título de un programa de televisión que en su día dirigió y presentó Gaspar Hernández.
Para quienes no le conozcan, sobre todo fuera de Catalunya, Gaspar es el responsable del espacio radiofónico L’ofici de viure, un programa de psicología práctica que se emite los fines de semana en Catalunya Ràdio.
Este espacio goza de una popularidad tal que el número de archivos sonoros descargados desde su página web es enorme, superior al de muchos otros programas de radio catalanes y españoles.
Pero, además, Gaspar cuenta con colaboradores que ofrecen opiniones de gran calidad en unos temas siempre delicados, ese bricolaje emocional que os citaba al inicio. Uno de ellos es Àlex Rovira, a quien oía este fin de semana en el programa de Gaspar.
La frase que encabeza su blog es esta:

«Hay dos tipos de suerte: la que el azar provee y otra, bien distinta, la que nos trabajamos.»

Merece la pena que la tengamos muy en cuenta.

Recupero aquest títol d’un programa de televisió que en el seu dia va dirigir i presentar  Gaspar Hernández.
Per als qui no el coneguin, sobretot fora de Catalunya, Gaspar és el responsable de l’espai radiofònic L’ofici de viure, un programa de psicologia pràctica que s’emet els caps de setmana a Catalunya Ràdio.
Aquest espai gaudeix d’una popularitat tal que el nombre d’arxius sonors descarregats des de la seva pàgina web és enorme, superior al de molts altres programes de ràdio catalans i espanyols.
Però, a més, Gaspar té col · laboradors que ofereixen opinions de gran qualitat en uns temes sempre delicats, aquest bricolatge emocional que us citava a l’inici. Un d’ells és l’Àlex Rovira, a qui sentia aquest cap de setmana al programa d’en Gaspar.
La frase que encapçala el seu bloc és aquesta:

«Hi ha dos tipus de sort: la que l’atzar proveeix i una altra, ben diferent, la que ens treballem.»

Val la pena que la tinguem molt en compte.

El fotoarte de Faustí Llucià

Faustí Llucià es un fotógrafo que pasó unos cuantos años por El Periódico.
Su concepción de la fotografía, como les ocurre a otros compañeros que aún siguen en el diario en el que trabajo, era más cercana a la de un artista que al de un reportero.
Hay periodistas que también se sienten más cercanos a la narrativa que al periodismo puro y duro.
Quienes logran aunar ambos aspectos son unos privilegiados. Y si encima logran ser reconocidos y tener éxito, miel sobre hojuelas. Pero esto último no suele abundar.
Os cuelo todo esto antes de explicaros que Faustí me hizo llegar el otro día un pequeño catálogo pequeño, cuadrado, titulado Paté de foie, un trabajo con fotos suyas y cuadros de Laura Iniesta.
Exponen en la Fundación Vila Casas, que explica la muestra así:

«Paté de Foie es una libre interpretación de Laura Iniesta, pintura, y Faustí Llucià, fotografía, del tablero del juego de la oca, en el que se ha conservado la disposición de las casillas tradicionales y las normas del juego.»

En la atractiva página web de Faustí hay otras obras suyas, como los Senderos del vídeo que precede a estas líneas.

«Senderos reúne un conjunto de imágenes sobre paisajes deshabitados enlazadas entre sí a través de caminos que se convierten en ejes fotográficos. Los rastros de huellas de los senderos invitan al autor a transitar por ellos y a reflexionar sobre la ubicación del hombre en el espacio-tiempo.»

Faustí Llucià és un fotògraf que va passar uns quants anys per El Periódico.
La seva concepció de la fotografia, com els passa a altres companys que encara segueixen al diari on treballo, era més propera a la d’un artista que al d’un reporter.
Hi ha molts periodistes que també se senten més propers a la narrativa que al periodisme pur i dur.
Els que aconsegueixen unir ambdós aspectes són uns privilegiats. Si a sobre aconsegueixen ser reconeguts i tenir èxit, encara millor. Però això últim no és habitual.
Us explico tot això abans de dir-vos que Faustí em va fer arribar l’altre dia un petit catàleg, quadrat, titulat Paté de foie, un treball amb fotos seves i quadres de Laura Iniesta.
Exposen a la Fundació Vila Casas, on expliquen així la mostra:

«Paté de Foie és una lliure interpretació de Laura Iniesta, pintura, i Faustí Llucià, fotografia, del tauler del joc de l’oca, en el qual s’ha conservat la disposició de les caselles tradicionals i les normes del joc.»

A l’atractiva pàgina web de Faustí hi ha altres obres seves, com els Senders del vídeo que precedeix aquestes línies.

«Senders reuneix un conjunt d’imatges sobre paisatges deshabitats enllaçades entre si a través de camins que es converteixen en eixos fotogràfics. Els rastres de petjades dels senders conviden a l’autor a transitar per ells ia reflexionar sobre la ubicació de l’home en l’espai-temps.»

Gascones

Hace unas semanas estuve de vacaciones en las tierras del famoso D’Artagnan y escribí un reportaje para el suplemento Ideas de El Periódico, con fotos propias. Os dejo aquí la portada y los enlaces a las páginas en formato PDF, que podéis leer directamente en el navegador o bajarlas a vuestro ordenador o tableta.
Página 1.
Página 2.
Página 3.
Página 4.
Página 5.

Fa unes setmanes vaig estar de vacances a les terres del famós D’Artagnan i vaig escriure un reportatge per al suplement Idees d’El Periódico, amb fotos pròpies. Us deixo aquí la portada i els enllaços a les pàgines en format PDF, que podeu llegir directament al navegador o baixar al vostre ordinador o tablet.

Pàgina 1.
Pàgina 2.
Pàgina 3.
Pàgina 4.
Pàgina 5.

Un libro de Xavier Vinader

Este miércoles, día, 3, se presenta un libro de un periodista de raza y que aún da guerra a los 65 años: Xavier Vinader.
El boletín del Colegio de Periodistas de Catalunya lo presenta así:

«Xavier Vinader presenta el próximo 3 de octubre su último libro «Cuando los obreros eran los dueños, una semana de huelga general política en Sabadell en febrero de 1976». Vinader, entonces un joven periodista, recogió en un libro todos los hechos que sucedieron aquellos días, las manifestaciones, las asambleas y las negociaciones ante las autoridades municipales, la policía y el gobernador civil. Aquel original, sin embargo, nunca se editó y quedó custodiado en el Archivo Histórico de Sabadell. Ahora, ha sido publicado íntegramente con nuevas fechas y datos: fotografías, recortes de prensa legal y clandestina, los mapas del conflicto, los «partes» de la Policía Municipal, las biografías de los miembros del consistorio franquista, las biografías de los dirigentes de la huelga , y una cronología de los principales acontecimientos.»

No os lo perdáis.

Aquest dimecres, dia, 3, es presenta un llibre d’un periodista de raça i que encara dóna guerra als 65 anys: Xavier Vinader.
El butlletí del Col·legi de Periodistes de Catalunya el presenta així:

«Xavier Vinader presenta el pròxim 3 d’octubre el seu darrer llibre «Quan els obrers eren els amos, una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1976″. Vinader, aleshores un jove periodista, va recollir en un llibre tots els fets que van succeir aquells dies, les manifestacions, les assemblees i les negociacions davant de les autoritats municipals, la policia i el governador civil. Aquell original, però, mai no es va editar i va quedar custodiat a l’Arxiu Històric de Sabadell. Ara, ha estat publicat íntegrament amb noves dates i dades: fotografies, reculls de premsa legal i clandestina, els mapes del conflicte, els “partes” de la Policia Municipal, les biografies dels membres del consistori franquista, les biografies dels dirigents de la vaga, i una cronologia dels principals esdeveniments.»

No us ho perdeu.

Tuiteos hasta el 1 de octubre

© 2022 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑

WordPress Cookie Plugin by Real Cookie Banner