El blog del periodista Txerra Cirbian

Mes: agosto 2011 (Página 1 de 2)

Cinefilius

He volgut jugar amb aquest mot per unir la meva passió pel setè art, el cinema, i l’afecte cap a la meva fill (filius, en llatí). Hi ha d’haver un parentiu evident amb la cinefilia.
Tot ve del excel·lent reportatge que Gregorio Belinchón avui a Puzzled love, la pel·lícula que han rodat 13 alumnes de l’ESCAC, l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, de la qual estan sorgint alguns dels millors cineastes joves d’aquest país.
Més que un treball de final de carrera, o un grapat de curts enganxats amb agulles, és un llarg irregular, però ple de mèrit i de potència creadora, molt millor que algunes pel·lícules comercials que s’estrenen a les nostres pantalles.
L’article d’El PaísEn las aulas de un nuevo cine, comença així:

L’escola de Barcelona es confirma com la gran pedrera de la indústria espanyola amb el projecte de fi de curs de 13 dels seus alumnes. El film participarà a Sant Sebastià.

A la foto apareixen una part dels joves directors i també dos dels responsables que s’hagi pogut dur a terme aquest projecte: Lluís Segura, professor de direcció i ànima mater de la idea, i el meu fill, Aritz Cirbián, el director de producció que l’ha fet possible.
Era el seu primer llarg i, com en tot el que fa, s’hi ha deixat la pell perquè aquests nois arribin a ser la realitat que prometen les seves imatges.

Cinefilius

He querido jugar con este palabro para unir mi pasión por el séptimo arte, el cine, y el cariño hacia mi hijo (filius, en latín). Debe haber un parentesco evidente con cinefilia.
Todo viene del excelente reportaje que Gregorio Belinchón dedica hoy a Puzzled love, la película que han rodado 13 alumnos de la ESCAC, la Escuela Superior de Cine y Audiovisuales de Catalunya, de la que están surgiendo algunos de los mejores cineastas jóvenes de este país.
Más que un trabajo de fin de carrera, o un puñado de cortos enganchados con alfileres, es un largo irregular, pero lleno de mérito y de potencia creadora, muchísimo mejor que algunas películas comerciales que se estrenan en nuestras pantallas.

El artículo de El PaísEn las aulas de un nuevo cine, empieza así:

La escuela de Barcelona se confirma como la gran cantera de la industria española con el proyecto de fin de curso de 13 de sus alumnos. El filme participará en San Sebastián.

En la foto aparecen una parte de los jóvenes directores y también dos de los responsables de que se haya podido llevar a cabo este proyecto: Lluís Segura, profesor de dirección y alma mater de la idea, y mi hijo Aritz Cirbián, el director de producción que lo ha hecho posible.
Era su primer largo y, como en todo lo que hace, se ha dejado la piel para que estos chicos lleguen a ser la realidad que prometen sus imágenes.

Algunes ‘piulades’ fins el 27 d’agost

Powered by Twitter Tools

Algunos tuiteos hasta el 27 de agosto

Powered by Twitter Tools

En resum

Aquest matí he vist que el comptador d’articles publicats fins ara arriba ja a 1.500 entrades des que vaig decidir obrir el bloc l’abril del 2005.
Fiu! Sis anys i mig. ¡Hauria de canviar-les d’entrada, com a mínim!
Sí crec que toca fer un petit rentat de cara a aquest lloc de trobada amb amics, coneguts i desconeguts que es passen de tant en tant per aquí i als qui agraeixo la seva fidelitat.
En realitat, un escriu per a si mateix, per intentar explicar el món que ens envolta, i ho intenta transmetre a qui amablement perd uns minuts per llegir-te.
Si algú ens llegeix, escriure ja no és tan solitari.
Les fotos de dalt són un parell d’instantànies que he pujat aquests dies a Instagram.

En resumen

Esta mañana he visto que el contador de artículos publicados hasta ahora llega ya a 1.500 entradas desde que decidí abrir el blog en abril del 2005.
Fiu! Seis años y medio. ¡Debería cambiar la foto de entrada, como mínimo!
Sí. Creo que toca hacer un pequeño lavado de cara a este lugar de encuentro con amigos, conocidos y desconocidos que se pasan de vez en cuando por aquí y a los que agradezco su fidelidad.
En realidad, uno escribe para sí mismo, para intentar explicarse el mundo que nos rodea, y lo intenta transmitir a quien amablemente pierde unos minutos para leerte.
Si alguien nos lee, escribir ya no es tan solitario.
Las fotos de arriba son un par de instantáneas que he subido estos días a Instagram.

Otros cristianos

El Salvador. 28 anys després from TransformaFilms on Vimeo.

Con el fragor de la batalla futbolística, se me había pasado comentaros un excelente reportaje de la tele autonómica catalana, tapado precisamente por el partido de la Supercopa entre el Barça y el Madrid.
Como pasa casi siempre, ver estas pequeñas joyas es cosa de suerte. Lo pillé en un zapeo y me quedé atrapado. Tanto, que me perdí el directo del primer gol de Leo Messi, que luego repesqué en la repetición.
El documental en cuestión se titulaba El Salvador, 28 años después, y lo emitió el Canal 33 dentro del programa Una altra mirada a las 11 de la noche del miércoles, 17, y a las 5 de la tarde del día siguiente, jueves, 18.
Como véis, unas horas muy adecuadas.
A lo que iba. Este trabajo, firmado por Jordi Oriola i Folch (echad una ojeada a su blog, Les cartes d’en Jordi) y producido por Transformafilms.

El resumen que ellos mismos incluyen es este:

«Francisco Mena Sandoval vuelve a El Salvador y visita, 28 años después de lo ocurrido, la zona norte de Morazán donde él comandó un operativo del Ejército salvadoreño contra Villa El Rosario, un municipio en medio del territorio de influencia de la incipiente guerrilla. Allí se reencuentra con sus pobladores, un cura, guerrilleros y también con otro exmilitar. Reflexionan sobre lo que pasó entonces y sobre el sentido que ha tenido lo que sucedió.

Todo esto y muchas cosas más destacan en este filme, pero también la religiosidad de varios dre sus protagonistas. Pero una forma de encarar la religión que entronca con la teología de la liberación, ese compromiso social y político de muchos cristianos de base, que aún pervive en muchas zonas del mundo, y que les acerca más a los indignados que a la jerarquía católica que estamos viendo estos días en televisión.

Altres cristians

El Salvador. 28 anys després from TransformaFilms on Vimeo.

Amb el fragor de la batalla futbolística, se m’havia passat comentar un excel·lent reportatge de TVC, tapat precisament pel partit de la Supercopa entre el Barça i el Madrid.
Com passa gairebé sempre, veure aquestes petites joies és cosa de sort. El vaig agafar en un zàpping i em vaig quedar atrapat. Tant, que em vaig perdre el directe del primer gol de Leo Messi, que després vaig repescar a la repetició.
El documental en qüestió es titulava El Salvador, 28 anys després, i el va emetre el Canal 33 dins del programa Una altra mirada a les 11 de la nit de dimecres, 17, i a les 5 de la tarda del dia següent, dijous, 18.
Com veieu, unes hores molt adequades.
El que us deia. Aquest treball va signat per Jordi Oriola i Folch (feu una ullada al seu bloc, Les cartes d’en Jordi) i produït per Transformafilms.

El resum que ells mateixos hi inclouen és aquest:

28 anys després del que va passar Francisco Mena Sandoval torna a El Salvador i visita la zona nord de Morazán on ell va comandar un operatiu de l’exèrcit contra Villa El Rosario, un municipi en mig del territori d’influència de la incipient guerrilla.
Allí es retroba amb els pobladors i pobladores, un capellà, guerrillers i guerilleres, i també amb un altre company de l’exèrcit. Reflexionen sobre el que va passar llavors i sobre el sentit que ha tingut el que va succeir.

Tot això i moltes coses més destaquen en aquest film, però també la religiositat de diversos protagonistes. Però és una forma d’encarar la religió que entronca amb la teologia de l’alliberament, aquest compromís social i polític de molts cristians de base, que encara perviu en moltes zones del món, i que els acosta més als indignats que a la jerarquia catòlica que estem veient aquests dies a la televisió.

Algunos tuiteos hasta el 20 de agosto

  • El relato del fotógrafo apaleado por los antidisturbios en Madrid y fotos de la agresión a la chica http://t.co/wNScVri ¿Responsabilidades? #
  • Hay policías antidisturbios en Madrid que deshonran al resto: este vídeo muestra agresiones a una joven y un fotógrafo: http://t.co/KS9XQ96 #
  • Cuando las bolsas bajan, los gobiernos se echan a temblar y aumentan los recortes sociales. ¿Silogismo? ¡Si Aristóteles levantara la cabeza! #
  • Este es el lago de Glendalough. La anterior foto y esta las tomé el año pasado en este lugar, a unos 30 km de Dub http://t.co/Sh5tZrj #
  • Está dando un Españoles en el mundo dedicado a Irlanda y acaba de salir Glendalough… Allí se rodaron Braveheart http://t.co/CyqNJS8 #
  • Gran artículo de un amigo madridista al que no le gusta este Real Madrid: "El circo de 'Mou' repite función" Periódico http://t.co/sIcAwY0 #
  • Nuevo artículo en mi blog "Sobrevivir sin ‘Supervivientes’" http://t.co/vEH11ad que podéis leer íntegramente en http://t.co/ZsidfYW #
  • #fotoscel #bcn #barcelona #joanmiro dona i ocell, amb Las Arenas http://t.co/9XIRteH #
  • Preparativos para las fiestas de Gràcia, en la calle de Verdi de Dalt @ Cinemes Verdi http://t.co/wIz6pAb #
  • Un barco en medio del barrio de Gràcia @ Vila De Gracia http://t.co/uxGKx3i #

Powered by Twitter Tools

Algunes ‘piulades’ fins el 2011-08-20

  • El relato del fotógrafo apaleado por los antidisturbios en Madrid y fotos de la agresión a la chica http://t.co/wNScVri ¿Responsabilidades? #
  • Hay policías antidisturbios en Madrid que deshonran al resto: este vídeo muestra agresiones a una joven y un fotógrafo: http://t.co/KS9XQ96 #
  • Cuando las bolsas bajan, los gobiernos se echan a temblar y aumentan los recortes sociales. ¿Silogismo? ¡Si Aristóteles levantara la cabeza! #
  • Este es el lago de Glendalough. La anterior foto y esta las tomé el año pasado en este lugar, a unos 30 km de Dub http://t.co/Sh5tZrj #
  • Está dando un Españoles en el mundo dedicado a Irlanda y acaba de salir Glendalough… Allí se rodaron Braveheart http://t.co/CyqNJS8 #
  • Gran artículo de un amigo madridista al que no le gusta este Real Madrid: "El circo de 'Mou' repite función" Periódico http://t.co/sIcAwY0 #
  • Nuevo artículo en mi blog "Sobrevivir sin ‘Supervivientes’" http://t.co/vEH11ad que podéis leer íntegramente en http://t.co/ZsidfYW #
  • #fotoscel #bcn #barcelona #joanmiro dona i ocell, amb Las Arenas http://t.co/9XIRteH #
  • Preparativos para las fiestas de Gràcia, en la calle de Verdi de Dalt @ Cinemes Verdi http://t.co/wIz6pAb #
  • Un barco en medio del barrio de Gràcia @ Vila De Gracia http://t.co/uxGKx3i #

Powered by Twitter Tools

El dit… el de Messi

La astracanada de Mourinho, aquest posar-li un dit a l’ull al contrari, perquè és incapaç de guanyar-li, aquesta impotència de l’entrenador del Reial Madrid, contrasta amb la cara de felicitat, amb el gest humil d’un jugador de futbol increïble, anomenat Leo Messi , i d’un equip que juga com un equip, i no com un grapat d’estrelles.
I el seu dit victoriós no apunta cap a un ull, sinó cap algú, potser allà dalt, que li dóna un cop de mà de tant en tant.

El dedo… el de Messi

La astracanada de Mourinho, ese meterle un dedo en el ojo al contrario, porque es incapaz de ganarle, esa impotencia del entrenador del Real Madrid, contrasta con la cara de felicidad, con el gesto humilde de un jugador de fútbol increíble, llamado Leo Messi, i de un equipo que juega como un equipo, y no como un puñado de estrellas.
Y su dedo victorioso no apunta hacia ningún ojo, sino hacia alguien, quizá allá arriba, que le echa una mano de vez en cuando.

Sobreviure sense ‘Supervivientes’

Durant algunes setmanes he anat seguint de forma irregular, entre zàping i zàping, aquest concurs, aquest paperot que han muntat els de Tele 5 amb un grup de famosets de pa sucat amb oli, en una illa tropical. Unes vacances pagades, en què s’aprimen a base de menjar poc i treballar menys.
Però cal reconèixer que el reality en qüestió enganxa a la gent, segons indiquen els índexs d’audiència. Per això, vaig escriure ahir una entrada al bloc Capturas, que publico en el diario El Periódico, on el podeu llegir íntegrament. Aquí us deixo algunes conclusions de l’article.

No els vull parlar malament de Supervivents ni de la cadena que l’emet. Com a producte, està molt ben fet i és molt efectiu: aconsegueix el que pretén i és molt rendible per a la seva cadena (…)
Em agrada? Nooo. Ho veig? Poc, molt poc (…) Destaco, això sí, la tasca incansable de Raquel Sánchez Silva, capaç d’imprimir entusiasme a qualsevol dels programes en què ha participat (…)
Naturalment, ia això anava, es pot sobreviure veient la tele sense Supervivents, sense Sálvame, sense La noria i, fins i tot, sense el futbol, si vostès m’ho permeten.
Hi ha un grapat d’unes sèries de ficció-moltes d’elles, espanyoles-campant per totes les cadenes; s’està programant bon cinema a qualsevol hora, per exemple a La Sexta 3, quina gran descobriment!; La 2 de TVE i el canal 33 de Televisió de Catalunya són una magnífica alternativa, amb els seus documentals, programes culturals i espais informatius diferents (…)
Es pot sobreviure sense Supervivientes, sí, senyors …
I fins i tot sense tele … Amb un bon llibre entre les mans, per exemple.

Sobrevivir sin ‘Supervivientes’

Durantes varias semanas he ido siguiendo de forma irregular, entre zapeo y zapeo, ese concurso, ese paripé que han montado los de Tele 5 con un grupo de famosillos de tres al cuarto, en una isla tropical. Unas vacaciones pagadas, en las que se adelgazan a base de comer poco y trabajar menos.
Pero hay que reconocer que el reality en cuestión engancha a la gente, según indican los índices de audiencia. Por eso, escribí ayer una entrada en el blog Capturas, que publico en el diario El Periódico, donde lo podéis leer íntegramente. Aquí os dejo algunas conclusiones del artículo.

«No les voy a hablar mal de Supervivientes ni de la cadena que lo emite. Como producto, está muy bien hecho y resulta muy efectivo: logra lo que pretende y es muy rentable para su cadena (…)
¿Me gusta? Nooo. ¿Lo veo? Poco, muy poco (…) Destaco, eso sí, la labor incansable de Raquel Sánchez Silva, capaz de imprimir entusiasmo a cualquiera de los programas en que ha participado (…)
Naturalmente, y a eso iba, se puede sobrevivir viendo la tele sin Supervivientes, sin Sálvame, sin La noria e, incluso, sin el fútbol, si ustedes me lo permiten.
Existe un puñado de excelentes series de ficción -muchas de ellas, españolas- campando por todas las cadenas; se está programando buen cine a cualquier hora, por ejemplo en La Sexta 3, ¡qué gran descubrimiento!; La 2 de TVE y el canal 33 de Televisió de Catalunya son una magnífica alternativa, con sus documentales, programas culturales y espacios informativos diferentes (…)
Se puede sobrevivir sin Supervivientes, sí, señores…
E incluso sin tele… Con un buen libro entre las manos, por ejemplo.

Sobrevivir sin 'Supervivientes'

Durantes varias semanas he ido siguiendo de forma irregular, entre zapeo y zapeo, ese concurso, ese paripé que han montado los de Tele 5 con un grupo de famosillos de tres al cuarto, en una isla tropical. Unas vacaciones pagadas, en las que se adelgazan a base de comer poco y trabajar menos.
Pero hay que reconocer que el reality en cuestión engancha a la gente, según indican los índices de audiencia. Por eso, escribí ayer una entrada en el blog Capturas, que publico en el diario El Periódico, donde lo podéis leer íntegramente. Aquí os dejo algunas conclusiones del artículo.

«No les voy a hablar mal de Supervivientes ni de la cadena que lo emite. Como producto, está muy bien hecho y resulta muy efectivo: logra lo que pretende y es muy rentable para su cadena (…)
¿Me gusta? Nooo. ¿Lo veo? Poco, muy poco (…) Destaco, eso sí, la labor incansable de Raquel Sánchez Silva, capaz de imprimir entusiasmo a cualquiera de los programas en que ha participado (…)
Naturalmente, y a eso iba, se puede sobrevivir viendo la tele sin Supervivientes, sin Sálvame, sin La noria e, incluso, sin el fútbol, si ustedes me lo permiten.
Existe un puñado de excelentes series de ficción -muchas de ellas, españolas- campando por todas las cadenas; se está programando buen cine a cualquier hora, por ejemplo en La Sexta 3, ¡qué gran descubrimiento!; La 2 de TVE y el canal 33 de Televisió de Catalunya son una magnífica alternativa, con sus documentales, programas culturales y espacios informativos diferentes (…)
Se puede sobrevivir sin Supervivientes, sí, señores…
E incluso sin tele… Con un buen libro entre las manos, por ejemplo.

Algunes ‘piulades’ fins el 13 d’agost

  • @AlexGutierrezM Es q 1 dia q m'escrivia amb el whatsapp amb el meu fill i ja portàvem una estoneta em va dir: "Si parlem, anirem més ràpids" #
  • @AlexGutierrezM De vegades és més baratet i ràpid trucant i parlant de la forma tradicional ;))) #
  • Trece horas a su servicio / Tretze hores al seu servei #curiosidades #curiositats http://instagr.am/p/J7Pl9/ #
  • Tenia raó el mosso d'esquadra. A les 20.00 (quan hem arribat) ha dit: la millor hora per fer denúncia són les 23.00 (quasi quan hem sortit). #
  • Víctima:"Me han robado la cartera, el dni, el carnet de conducir…" Mosso d'Esquadra:"¿Tiene algún documento o foto que acredite quién es?" #
  • Comisaría de la plaza de España de Barcelona. Número de víctimas de robos a las 20.00 horas, una veintena de personas, la mayoría turistas. #
  • Denunciar el #robo de la cartera (tarjetas+dinero), 10 minutos. La espera para q el agente te atienda, 150 minutos. Y mañana, ¡más trámites! #
  • Al parecer tramitar una denuncia no es complicado… Lo difícil es dar con la hora más adecuada para hacerlo sin tener que esperar demasiado #
  • No hay nada tan placentero como ir a denunciar un robo a la #policia y tener q esperar unas horitas a q te atiendan. País, q diría Forges! #
  • Verde que te quiero verde. Verde hiedra, verdes ramas… http://instagr.am/p/Jmqd0/ #
  • Destinos lejanos… Escaparate de la librería La Tralla, en Vic. http://instagr.am/p/JeWLo/ #

Powered by Twitter Tools

Algunos tuiteos hasta el 13 agosto

  • @AlexGutierrezM Es q 1 dia q m'escrivia amb el whatsapp amb el meu fill i ja portàvem una estoneta em va dir: "Si parlem, anirem més ràpids" #
  • @AlexGutierrezM De vegades és més baratet i ràpid trucant i parlant de la forma tradicional ;))) #
  • Trece horas a su servicio / Tretze hores al seu servei #curiosidades #curiositats http://instagr.am/p/J7Pl9/ #
  • Tenia raó el mosso d'esquadra. A les 20.00 (quan hem arribat) ha dit: la millor hora per fer denúncia són les 23.00 (quasi quan hem sortit). #
  • Víctima:"Me han robado la cartera, el dni, el carnet de conducir…" Mosso d'Esquadra:"¿Tiene algún documento o foto que acredite quién es?" #
  • Comisaría de la plaza de España de Barcelona. Número de víctimas de robos a las 20.00 horas, una veintena de personas, la mayoría turistas. #
  • Denunciar el #robo de la cartera (tarjetas+dinero), 10 minutos. La espera para q el agente te atienda, 150 minutos. Y mañana, ¡más trámites! #
  • Al parecer tramitar una denuncia no es complicado… Lo difícil es dar con la hora más adecuada para hacerlo sin tener que esperar demasiado #
  • No hay nada tan placentero como ir a denunciar un robo a la #policia y tener q esperar unas horitas a q te atiendan. País, q diría Forges! #
  • Verde que te quiero verde. Verde hiedra, verdes ramas… http://instagr.am/p/Jmqd0/ #
  • Destinos lejanos… Escaparate de la librería La Tralla, en Vic. http://instagr.am/p/JeWLo/ #

Powered by Twitter Tools

Carteristes

Visc a Barcelona des de fa més de 30 anys. En tot aquest temps he patit alguns contratemps amb els lladres. El major, el robatori de la meva moto, davant de casa meva, fa any i mig. Però no havia tingut ocasió de patir, en la carn d’un familiar molt proper, l’acció dels carteristes.
Ja no parlo del metro, on en una ocasió, al costat de la meva dona, vam evitar que plomessin a una parella d’argentins.
Ni de l’autobús o centres comercials, com el nou de Las Arenas, on també vam allunyar un xoriço de la bossa d’uns japonesos amb nens.
Tampoc parlo de la plaça de Catalunya, les Rambles o de zones de grans aglomeracions urbanes.
No, no. En aquesta ocasió va ser en una zona tranquil·la de l’Eixample, al costat de casa meva, a les 6 de la tarda, un dia sense gaire gent al carrer.
Fa uns anys li va passar a un veí, quan sortia de La Caixa. El truc típic de tirar-li unes gotetes d’aigua amb un esprai i la frase «té vostè una taca de cagada de colom al cap … ja li netejo jo, no es preocupi». I en efecte, l’element li va netejar els estalvis que portava a la butxaca. Netament. El meu veí fins i tot li va donar les gràcies per la seva ajuda. No es va adonar fins que va anar a pagar el pa, una estoneta després.
Amb el meu familiar no van usar ni aquest truc. Anava amb diverses bosses per reciclar i una motxilleta a l’esquena. Mig centenar de metres després de sortir de casa, una veïna li va dir: «Li acaben de robar, senyora. Eren tres. Un d’ells, una nena amb uns pantalons de color rosa».
El meu familiar va arrencar a córrer instintivament, però… cap a on? I cap a qui? Només havia notat una ombra, com una presència. Instintivament s’havia escorat cap a la paret i després cap als cotxes aparcats al costat de la vorera. Però no es va adonar de res. Fins que va rebuscar en la seva motxilla: la cremallera central estava oberta i hi faltava el moneder.
La cartera de pell no hi era. Ni els diners per pagar el dentista (anava cap la seva consulta), ni el carnet d’identitat, el de conduir, les targetes del banc, les fotos de les filles…
Va renegar, va trucar a la infermera de l’odontòleg per dir que arribaria uns minuts tard i em va trucar per telèfon.
Més tard vam anar a comissaria a denunciar el robatori. Tres hores d’espera després i davant uns quants turistes plomats vaig començar a comprendre l’existència de tantes webs que adverteixen de la presència de carteristes a Barcelona i per què una ciutat tan bonica com aquesta té tan mala fama entre els ciutadans que ens visiten.
Llàstima. No són delictes violents. Fins i tot pots asombrarte de l’habilitat d’aquesta gent per furgar en els teus calçotets sense que t’assabentis.
Però causen una gran intranquil·litat.

Carteristas

Vivo en Barcelona desde hace más de 30 años. En todo este tiempo he sufrido algunos percances con los ladrones. El mayor, el robo de mi moto, delante de mi casa, hace año y medio. Pero no había tenido ocasión de sufrir, en la carne de un familiar muy próximo, la acción de los carteristas.
Ya no hablo del metro, donde en una ocasión, junto a mi esposa, evitamos que desplumaran a una pareja de argentinos.
Ni del autobús o centros comerciales, como el nuevo de Las Arenas, donde también alejamos a un chorizo del bolso de unos japoneses con niños.
Tampoco hablo de la plaza de Catalunya, las Rambles o de zonas con grandes aglomeraciones urbanas.
No, no. En esta ocasión fue en una zona tranquila del Eixample, al lado de mi casa, a las 6 de la tarde, un día tranquilo, sin gente por la calle.
Hace unos años le ocurrió a un vecino, cuando salía de La Caixa. El truco típico de echarle unas gotitas de agua con un espray y la frase «tiene usted una mancha de cagada de paloma en la cabeza… ya le limpio yo, no se preocupe». Y en efecto, el elemento le limpió los ahorros que llevaba en el bolsillo. Limpiamente. Mi vecino incluso le dio las gracias por su ayuda. No se dio cuenta hasta que fue a pagar el pan, un ratito después.
Con mi familiar no usaron ni truco. Iba con varias bolsas para reciclar y un bolso tipo mochila a la espalda. Medio centenar de metros después de salir de casa, una vecina le dijo: «Le acaban de robar, señora. Eran tres. Uno de ellos, una niña con unos pantalones de color rosa».
Mi familiar echó a correr instintivamente hacia… ¿Hacia dónde? ¿Y quiénes? Sólo había notado una sombra, como una presencia. Instintivamente se había escorado hacia la pared y luego hacia los coches aparcados junto a la acera. Pero no se dio cuenta de nada. Hasta que rebuscó en su mochila: la cremallera central estaba abierta y faltaba el monedero.
La cartera de piel no estaba. Ni el dinero para pagar el dentista, hacia cuya consulta se dirigía, ni el carnet de identidad, el de conducir, las tarjetas del banco, las fotos de los hijos…
Renegó, llamó a la enfermera del odontólogo para decir que llegaría unos minutos tarde y me llamó por teléfono.
Más tarde fuimos a comisaría a denunciar el robo. Tres horas de espera después y ante unos cuantos turistas desplumados empecé a comprender la existencia de tantas webs que advierten de la presencia de carteristas en Barcelona y por qué una ciudad tan bonita como esta tiene tan mala fama entre los ciudadanos que nos visitan.
Lástima. No son delitos violentos. Incluso puedes asombrarte de la habilidad de esta gente para hurgar en tus calzoncillos sin que te enteres.
Pero causan una gran intranquilidad.

Borses

M’he trobat amb un amic del meu fill al gimnàs. És un jove broker, un agent de Borsa que treballa per a si mateix. Tinc algun amic més que es dedica a això i es guanya un sou correcte, no per tirar coets, però sí per viure decentment. En aquests temps, això és molt.
M’explica una cosa que sempre he sospitat: darrere de tota la crisi, les seves solucions imposades i retallades, n’hi ha el poder dels diners.

I una explicació més: «Darrere de totes aquestes mesures hi ha els poderosos de sempre, els rics. I o t’adaptes al seu joc o et fan fora fora. Per això els petits inversors, els que confien en els bancs, es mouen com les onades, segons van les marees. i quan un Govern ha de fer ajustos impopulars, van les agències i els mercats i acollonir el personal perquè aquestes mesures siguin acceptades de millor grau «.

És una opinió a tenir en compte.

« Entradas anteriores

© 2024 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑