El blog del periodista Txerra Cirbian
Ya se sabe que la entrevista es una herramienta periodística que nos permite conocer a otra persona. Por eso siempre me ha apasionado como género.
Ja se sap que l’entrevista és una eina periodística que ens permet conèixer a una altra persona. Per això sempre m’ha apassionat com gènere.
Laia Fàbregas és una economista i diplomada en empresarials una mica atípica. Té un postgrau en inserció laboral i va crear una oficina d’ocupació. Però, a més, és la directora de l’Acadèmia del Cinema Català i ha dirigit els documentals 501 (2009), Oficis tradicionals (2005) i Masies catalanes dels segles XVI, XVII i XVIII (2004). També ha escrit I ara, què faig?, un llibre amb el qual pretén ajudar a qui estan en atur. Com diu el pròleg, escrit per l’economista Joaquim Rabaseda:
«L’interès d’aquest llibre va més enllà dels moments actuals, per ajudar a trobar sortida per a totes aquelles persones que, pel motiu que sigui, es veuen afectades per un estat d’inquietud per la incertesa que comporten situacions d’aquest tipus. Més de donar solucions, constitueix una guia per encarar millor els problemes.»
Aquesta tarda, Fàbregas acudeix al Can Fabra de Barcelona, per a presentar el llibre i projectar el documental 501, que li servirà com a fil conductor. El proper dilluns repetirà presentació, però a la llibreria Catalonia.
Aquest film documenta la situació de les gairebé 300 persones, la majoria dones de mitjana edat, que es van quedar a l’atur i van d’haver de reorientar la seva vida després del tancament de la planta tèxtil que una coneguda multinacional tenia a Bonmatí (Girona).
Com és possible que vostè, amable lector, no pugui anar-hi, almenys li deixo l’enllaç de la pel·lícula, que va emetre fa una setmana el canal 33 de Televisió de Catalunya.
Laia Fàbregas es una economista y diplomada en empresariales un tanto atípica. Tiene un postgrado en inserción laboral y creó una oficina de empleo. Pero, además, es la directora de la Acadèmia del Cinema Català y ha dirigido los documentales 501 (2009), Oficios tradicionales (2005) y Masias catalanas de los siglos XVI, XVII y XVIII (2004). También ha escrito I ara, què faig?, un libro con el que pretende ayudar a quienes están en paro. Como dice el prólogo, escrito por el economista Joaquim Rabaseda:
«El interés de este libro va más allá de los momentos actuales, para ayudar a encontrar salida para todas aquellas personas que, por el motivo que sea, se ven afectadas por un estado de inquietud por la incertidumbre que conllevan situaciones de este tipo. Más que dar soluciones, constituye una guía para encarar mejor los problemas.»
Esta tarde, Fàbregas acude al centro cultural Can Fabra de Barcelona, para presentar el libro y proyectar el documental 501, que le servirá como hilo conductor. El próximo lunes repetirá presentación, pero en la librería Catalonia. Este filme documenta la situación de las casi 300 personas, la mayoría mujeres de mediana edad, se quedaron en paro y tuvieron que reorientar su vida tras el cierre de la planta que una conocida multinacional textil tenía en Bonmatí (Girona).
Como es posible que usted, amable lector, no pueda ir, al menos le dejo el enlace de la película, que emitió hace una semana el canal 33 de Televisió de Catalunya.
Cóm es veuen entre sí els periodistes de paper i els d'internet
Fa uns dies vaig iniciar una discussió en un fòrum professional de LinkedIn sobre el futur del periodisme per als qui estem acostumats al paper, que encara continua oberta i de la que ja parlaré més endavant.
I aquest cap de setmana vaig poder constatar, el Congrés del SPC, que els periodistes més joves tenen molt clar que els mitjans tradicionals no els serveixen, que hi ha un altre univers anomenat internet que pot canalitzar diferents formes d’expressió.
Per això, res millor que aquesta vinyeta, un toc d’humor que vaig descobrir fa uns dies via al Menéame (gràcies Benjamí), i que segons indica el blocaire canari Manz al seu bloc Emezeta, ha dibuixat JMV (Jesús Martínez de Vas).
Cómo se ven entre sí los periodistas de papel y los de internet
Hace unos días inicié una discusión en un foro profesional de linkedin sobre el futuro del periodismo para quienes estamos acostumbrados al papel, que aún sigue abierta y de la que ya hablaré más adelante.
Y este fin de semana pude constatar, en el Congreso del SPC, que los periodistas más jóvenes tienen muy claro que los medios tradicionales no les sirven, que hay otro universo llamado internet que puede canalizar diferentes formas de expresión.
Por eso, nada mejor que esta viñeta, un toque de humor que descubrí hace unos días vía el Menéame (gracias Benjamí), que según indica el bloguero canario Manz en su blog Emezeta, ha dibujado JMV (Jesús Martínez de Vas).
Aunque yo prefiero ir a las fuentes directas, hay lectores de prensa que optan por dar un vistazo a las portadas de todas las cabeceras.
Un buen escaparate de las mismas lo ofrece El Kiosko, una web creada por alguien que firma como Héctor y que también muestra su afición mediante las microentradas del twitter.
Encara que jo m’estimo mes anar a les fonts directes, hi ha lectors de premsa que volen donar un cop d’ull a les portades de totes les capçeleres.
Un bon recull d’aquestes l’ofereix El Kiosko, una web creada per algú que signa com Hèctor i que també mostra la seva afició mitjançant les microentradas del twitter.
José Luis Rodríguez pregunta a la ja exalcaldesa de Còrdova, a El Periódico de Catalunya:
–Al final s’ha complert aquest rum- rum que Rosa Aguilar se n’aniria al PSOE. ¿Què hi pot dir?
–Que jo no me n’he anat al PSOE. Jo m’he quedat, com una persona d’esquerres que sóc, amb els meus mateixos valors, principis i compromisos socials, amb la gent i amb els que més ho necessiten. Formo part del Govern andalús com a independent. No me n’he anat a un altre partit. Ningú m’ha demanat que ho faci. Griñán únicament em va demanar que formés part del seu Govern, ni tan sols em va dir que deixés d’estar a IU.
Si és així, esperem que l’entrada d’Aguilar serveixi perquè el PSOE doni un gir a l’esquerra, encara que sigui lleu.
José Luis Rodríguez pregunta a la ya exalcaldesa de Córdoba, en El Periódico de Catalunya:
–Al final se ha cumplido ese runrún de que Rosa Aguilar se iría al PSOE. ¿Qué puede decir?
–Que yo no me he ido al PSOE. Yo me he quedado, como una persona de izquierdas que soy, con mis mismos valores, principios y compromisos sociales, con la gente y con los que más lo necesitan. Estoy en el Gobierno andaluz como independiente. No me he ido a otro partido. Nadie me ha pedido que lo haga. Griñán solo me pidió que formara parte de su Gobierno, ni siquiera me dijo que dejara de estar en IU.
Si es así, esperemos que la entrada de Aguilar sirva para que el PSOE de un giro a la izquierda, aunque sea leve.
Els periodistes catalans han celebrat avui el seu sisè congrés.
«El VI Congrés del Sindicat de Periodistes de Catalunya celebrat avui ha mostrat la seva preocupació per la creixent precarietat que hi ha en el sector i ha denunciat que moltes empreses de comunicació utilitzen l’excusa de la crisi per impulsar retallades de plantilla que no estan justificades per la seva situació econòmica ja que en els darrers anys han registrat notables beneficis. Els congressistes han fet especial esment a com aquesta situació està castigant els col·laboradors i insta els poders públics a regular la tasca d’aquests periodistes a la peça.»
Atenció als joves, que demanen pas, i a les noves formes d’expressió, properes al periodisme. És millor que ajuntem forces i no que les menyspreem.
Los periodistas catalanes han celebrado hoy su sexto congreso.
El VI Congreso del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) celebrado hoy ha mostrado su preocupación por la creciente precariedad que hay en el sector y ha denunciado que muchas empresas de comunicación utilizan la excusa de la crisis para impulsar recortes de plantilla que no están justificados por su situación económica dado que en los últimos años han registrado notables beneficios. Los congresistas han hecho especial mención de como esta situación está castigando a los colaboradores e insta a los poderes públicos a regular la tarea de estos periodistas a la pieza»
Atención a los jóvenes, que piden paso, y a las nuevas formas de expresión, cercanas al periodismo. Es mejor que unamos fuerzas y no que las menospreciemos.
David Byrne ha passat pel Palau de la Música Catalana de Barcelona, amb la seva gira de cançons d’el Brian Eno. Diumenge estarà a Oviedo i dilluns, a Madrid.
David Byrne ha pasado por el Palau de la Música Catalana de Barcelona, con su gira de canciones de Brian Eno. El domingo estará en Oviedo y el lunes, en Madrid.
La Rambla, plena de gent, aquest matí de Sant Jordi
Per a la resta del planeta, el 23 d’abril és el Dia del Llibre, però des de fa molt més temps, a Catalunya és la diada de Sant Jordi i uneix en una vella tradició llibres i roses, amor i literatura.
A aquestes hores (11 del matí), jo ja he regalat una rosa i un llibre a la meva xicota: El consol, d’Anna Gavalda.
I ella m’ha regalat Mentides a Venècia, d’Andrew Wilson, un títol a descobrir, apetitós per un fanàtic d’aquesta ciutat italiana com sóc jo.
Las Ramblas de Barcelona, esta mañana de Sant Jordi
Para el resto del planeta, el 23 de abril es el Día del Libro, pero desde hace mucho más tiempo, en Catalunya es Sant Jordi y aúna en una vieja tradición libros y rosas, amor y literatura.
A estas horas (11 de la mañana), yo ya he regalado una rosa y un libro a mi chica: El consuelo, de Anna Gavalda.
Y ella me ha regalado Mentiras en Venecia, de Andrew Wilson, un título a descubrir, apetitoso para un fanático de esa ciudad italiana como soy yo.
Com que demà és Sant Jordi, he pensat suggerir un llibre. Ja sé que n’hi ha molts, i bons, però jo els proposo Quieto / Quiet.
L’amic Màrius Serra, un escriptor de llarga trajectòria en català, a més de compulsiu autor de mots encreuats i altres passatemps culturals (enigmàrius), va publicar fa alguns mesos la seva novel·la autobiogràfica Quiet, en la qual el protagonista és el seu segon fill.
«Quiet cobreix set anys a la vida del nostre fill Lluís Serra Pablo, àlies Llullu, que va néixer amb una greu encefalopatia que la ciència neurològica encara no ha estat capaç de definir.
Como mañana es Sant Jordi, he pensado sugerirles un libro. Ya sé que hay muchos, y buenos, pero yo les propongo Quieto / Quiet.
El amigo Màrius Serra, un escritor de larga trayectoria en catalán, además de compulsivo autor de crucigramas y otros pasatiempos culturales (enigmàrius), publicó hace algunos meses su novela autobiográfica Quieto (traducida al castellano por Anagrama), en la que el protagonista es su segundo hijo.
«Quieto cubre siete años en la vida de nuestro hijo Lluís Serra Pablo, alias Llullu, que nació con una grave encefalopatía que la ciencia neurológica aún no ha sido capaz de definir.
La foto de Damon Winter, guanyadora del Pulitzer aquest any.
Aquesta és la foto guanyadora del premi Pulitzer d’aquest any. El seu autor és Damon Winter, de The New York Times. En aquest enllaç del famós diari podeu veure aquesta i altres esplèndides fotografies seves.
Els Pulitzer, segons la Vikipedia, son
«21 guardons [creats per Joseph Pulitzer] que abasten periodisme, literatura i composició musical, considerats com la més alta distinció per a les obres publicades als Estats Units, normalment reservat només per a la llengua anglesa».
Un dels més interessants, el de periodisme de servei públic d’aquest any ha anat a parar a una jove reportera del diari Las Vegas Sun, Alexandra Berzon que, partint d’un cas concret, va analitzar l’alta taxa de mortalitat entre els operaris de la construcció a Las Vegas a causa de l’escassa aplicació de les normes de seguretat, donant lloc a canvis en la política i la millora de les condicions d’aquests treballadors.
Potser sense el seu article, cosa que forma part del nostre treball quotidià de periodistes, aquests canvis de legislació no s’haguessin produït en la seva ciutat.
La foto de Damon Winter, ganadora del Pulitzer de este año.
Esta es la foto ganadora del premio Pulitzer de este año. Su autor es Damon Winter, de The New York Times. En este enlace del famoso periodico podéis ver ésta y otras espléndidas fotos suyas.
Los Pulitzer, según la Wikipedia, son
«21 galardones [creados por Joseph Pulitzer] que abarcan periodismo, literatura y composición musical, considerados como la más alta distinción para las obras publicadas en los Estados Unidos, usualmente reservado sólo para la lengua inglesa».
Uno de los más interesantes, el de periodismo de servicio público de este año ha ido a parar a una joven reportera del diario Las Vegas Sun, Alexandra Berzon que, partiendo de un caso concreto, analizó la alta tasa de mortalidad entre los operarios de la construcción en Las Vegas a causa de la escasa aplicación de las normas de seguridad, dando lugar a cambios en la política y la mejora de las condiciones de esos trabajadores.
Quizá sin su artículo, algo que forma parte de nuestro trabajo cotidiano de periodistas, esos cambios de legislación no se hubieran producido en su ciudad.
© 2026 Txerrad@s
Tema por Anders Noren — Arriba ↑
