El blog del periodista Txerra Cirbián, desde 2005

Mes: abril 2008 (Página 1 de 4)

Guies de viatges

¿Los autores de viajes van al infierno?Fa uns dies es va saber que Thomas Kohnstamm, un col·laborador de les famoses guies de viatges Lonely Planet va admetre haver-se inventat seccions senceres d’una guia sobre el Brasil. Ho ha fet en un llibre que ha escrit i que encara no ha sortit a la venda, però que amb aquesta adequada publicitat li donarà uns quants euros, segurament.
L’editorial ha decidit examinar el contingut d’unes guies en les quals va col·laborar Kohnstamm, per si hi hagués alguna dada falsa, ja que el seu col·laborador admet haver-se inventat, copiat o plagiat dades d’altres guies. La raó: compensar el poc que paga la citada editorial.
I aquí volia jo arribar: és fiable la informació que ofereixen les guies de viatges?
I per extensió: és fiable la informació que publiquen els periodistes?
Cada vegada estic més convençut que per ser veraç i independent, a més a més d’ètica, que es presuposa, a l’hora d’informar no es pot passar gana…
Sempre pot aparèixer algú que t’inviti a menjar o a dormir tan sols per a que parlis bé del seu restaurant o hotel.

Guías de viajes

¿Los autores de viajes van al infierno? Hace unos días se supo que Thomas Kohnstamm , un colaborador de las famosas guías de viajes Lonely Planet ha admitido haberse inventado secciones enteras de una guía sobre Brasil. Lo ha hecho en un libro que ha escrito y que aún no ha salido a la venta, pero que con esta adecuada publicidad le dará unos cuantos euros, seguramente.
La editorial ha decidido examinar el contenido de unas guías en las que colaboró Kohnstamm, por si hubiera algún dato falso, ya que su colaborador admite haberse inventado, copiado o plagiado datos de otras guías. La razón: para compensar lo poco que paga la citada editorial.
Y aquí quería yo llegar: ¿es fiable la información que ofrecen las guías de viajes?
Y por extensión: ¿es fiable la información que publican los periodistas?
Cada vez estoy más convencido de que para ser veraz e independiente, admás de ètica, algo que ya se se presupone, a la hora de informar no se puede pasar hambre…
Siempre puede aparecer alguien que te invite a comer o a dormir sólo para que hables bien de su restaurante u hotel.

L’error

El que li ha passat a Manel Sanromà, professor de Matemàtiques de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona –detingut per error i empresonat durant dia i mitjà per pura desídia judicial–, és una d’aquestes coses que més temor em causen.
És una situació kafkiana de la qual no pots salvar-te fins que algú, en alguna part, acaba per admetre que sí, que en efecte, no has fet res dolent, que pots anar-te’n a casa teva… després d’hores de terror psicològic, això sí.
És l’habitació fosca, el papus i tots els fantasmes de la infantesa.
I ara… qui jutja a la jutgessa i als responsables de l’error?

El error

Lo que le ha pasado a Manel Sanromà, profesor de Matemáticas de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona –detenido por error y encarcelado durante día y medio por pura desidia judicial–,  es una de esas cosas que más temor me causan.
Es una situación kafkiana de la que no puedes librarte hasta que alguien, en alguna parte, termina por admitir que sí, que en efecto, no has hecho nada malo, que puedes irte a tu casa… después de horas de terror psicológico, eso sí. Es el cuarto oscuro, el coco y todos los fantasmas de la niñez.
Y ahora… ¿quién juzga a la jueza y a los responsables del error?

‘Pelones’

Llegeixo a les notícies d’Abcguionistas que l’Albert Espinosa està a punt de dirigir Planta 5ª, una continuació d’aquèlla Planta 4ª dirigida per l’Antonio Mercero amb guió del propi Espinosa.
Temps haurà de parlar d’ella.
Ara volia incidir en el tema del qual tracten les dues pel·lícules: els nens amb càncer, els pelones, dit amb tot carinyo.
L’altre dia, passejant per l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona, vaig descobrir uns quants que semblaven trets de la pel·lícula.
Però eren reals: amb els seus caparrons rapades, amb un braç embenat perquè porten el porta catèter incrustrado i jugant a futbol pels passadissos. I els seus familiars? Hi ha pares, mares, avis que passen setmanes o mesos en les habitacions dels noiets o en les sales d’espera. I quines llargues són les esperes al costat d’un malalt, sobretot si és un nen!
Bé… Donéu un cop d’ull a l’adreça web de l’Associació de Nens amb Càncer (Afanoc) i, si podeu, col·laboreu amb ells d’alguna forma.

Pelones

Leo en las noticias de Abcguionistas que Albert Espinosa está a punto de dirigir Planta 5ª , una continuación de aquella Planta 4ª dirigida por Antonio Mercero con guión del propio Espinosa.
Tiempo habrá de hablar de ella.
Ahora quería incidir en el tema del que tratan ambas películas: los niños con cáncer, los pelones, dicho con todo cariño.
El otro día, paseando por el Hospital del Vall d’Hebron de Barcelona , descubrí unos cuantos que parecían sacados de la película.
Pero eran reales: con sus cabecitas rapadas, con un brazo vendado porque llevan el porta catéter incrustrado y jugando al fútbol por los pasillos. ¿Y sus familiares? Hay padres, madres, abuelos que pasan semanas o meses en las habitaciones de los chiquillos o en las salas de espera. ¡Y qué largas son las esperas junto a un enfermo, sobre todo si es un niño!
Bueno… Echad una ojeada a la dirección web de la Associació de Nens amb Càncer (Afanoc) y, si podéis, colaborar con ellos de alguna forma.

Adéu, ‘Zoo’

Per fi s’ha acabat Zoo. TV-3 ha avançat, ha accelerat el final de la sèrie, que hauria d’haver arribat fins a l’estiu, degut als seus baixos índexs d’audiència.
En aquesta ocasió, la productora Diagonal TV, responsable de la telenovel·la, no ha aconseguit l’èxit de Ventdelplà, de La Señora, d’Amar en tiempos revueltos.
Ja m’agradaria conèixer la raó del fracàs –potser em contractarien com a assessor–, però el cert és que el públic intueix que aquesta ficció no funciona: la trama no acaba de quallar, les històries no semblen reals i els actors no aconsegueixen fer creïbles uns personatges dèbilment construïts. A vegades em recordaven els d’altres sèries, com la Iris (Patricia Bargalló), que era la mossa d’esquadra de Mar de fons.
De tots ells jo salvaria dos o tres intèrprets: Pep Munné, Lluïsa Mallol y, sobre todo Llum Barrera. Cada  vegada que apareix en escena, alguna cosa s’il·lumina.

Adiós, ‘Zoo’

Por fin ha acabado Zoo. TV-3 ha adelantado, ha acelerado el final de la serie, que tendría que haber llegado hasta el verano, dados sus bajos índices de audiencia. En esta ocasión, la productora Diagonal TV, responsable de la telenovela, no ha logrado el éxito de Ventdelplà, de La Señora, de Amar en tiempos revueltos. Ójala supiera la razón real del fracaso –quizá me contratarían como asesor–, pero lo cierto es que el público intuye que esa ficción no funciona: la trama no termina de cuajar, las historias no parecen reales y los actores no logran hacen creíbles unos personajes débilmente construidos. A veces me recordaban los de otras series, como Iris (Patricia Bargalló), que era tal cual la mossa d’esquadra de Mar de fons. De todos ellos yo salvaría dos o tres intérpretes: Pep Munné, Lluïsa Mallol y, sobre todo Llum Barrera. Cada vez que aparece en escena, algo se ilumina.

MID

Els MID, els dispositius d’internet mòbils, estan de moda.
Fa uns dies ho publicava El Mundo al seu suplemento Ariadna (Intel lanza un procesador potente y diminuto para conectarse a internet, deia la notícia) i també el Ciberpaís de El País (Llega el portátil ligero y barato).
Però el fet cert és que setmanes enrera, el meu bon amic Àngel Parra, informàtic del meu diari i fan de Linux, s’havia comprat a través d’eBay un petit EeePC de Asus per menys de 300 euros. Ara està jugant amb les seves possibilitats.
No té disc dur intern: només utiltza memòria com els llapis usb, de diverses gigues; en cas de necessitat hi ha discos durs externs per quatre xavos.
Per a què en volem més? Pots navegar per internet i consultar el teu correu (Gmail o Yahoo et permeten tenir emmagatzemat milers de missatges) amb un aparatet de la mida d’una llibreta i menys d’un quilo de pes.
I el millor: sense Windows de cap tipus. Porta Linux, un sistema operatiu lliure i gratuït, tan fàcil d’utilitzar com el XP o el Vista.

MID

Los MID, los dispositivos de internet móviles, están de moda.
Hace unos días lo publicaba El Mundo en su suplemento Ariadna (Intel lanza un procesador potente y diminuto para conectarse a internet, se titulaba la noticia) y también el Ciberpaís de El País (Llega el portátil ligero y barato).
Pero lo cierto es que semanas atrás, mi buen amigo Ángel Parra, informático de mi diario y fan de Linux, se había comprado a través de ebay un pequeño EeePC de Asus por menos de 300 euros. Ahora está jugando con sus posibilidades.
No tiene disco duro interno: sólo usa memoria como los lápices usb, de varios gigas, y en caso de necesidad (fotos, vídeos) hay discos duros externos por cuatro chavos.
¿Para qué se necesita más? Puedes navegar por internet y consultar tu correo (Gmail o Yahoo te permite tener almacenados varios gigas de mensajes) con un aparatito del tamaño de una libreta y menos de un kilo de peso.
Y lo mejor: sin Windows de ningún tipo. Lleva Linux, un sistema operativo libre y gratuito, tan fácil de utilizar como el XP o el Vista.

« Entradas anteriores

© 2022 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑

WordPress Cookie Plugin by Real Cookie Banner