Feia uns dies que no escrivia i alguns amics em deien: «¿Què, ja t’has cansat del bloc?»
Somrius i penses que, amb la feina que dóna escriure, potser t’ho passaries millor prenent un cafè o, mira per on, anar al gimnàs a perdre els quilets de més d’aquest estiu.
I és llavors quan descobreixes que hi ha molts temes de què parlar. De Francisco Umbral, per exemple.
Ja sé que queda molt malament dir el que vaig a dir: no he llegit cap llibre d’aquest senyor.
El seu aspecte, la seva forma de parlar engolada i les seves aparicions públiques no m’invitaven a llegir les seves obres. I els seus textos periodístics no m’han interessat gens, la veritat.
Un article, ahir, d’una companya, la periodista i escriptora Olga Merino, m’ha fet canviar d’idea.
Entre d’altres coses, Merino deia: «Paco Umbral ja es va morir abans de morir-se. La mort de Pincho, el seu únic fill, víctima d’una leucèmia als 6 anys, el va convertir en un cadàver que escrivia, en un tros de fusta arrossegat per l’onatge de la rutina, inert i sense rumb, en un ratpenat cec estavellant-se contra els murs. El nen amortallat és l’eix al voltant del qual s’articula la seva millor obra: Mortal y rosa (…) Endinsarse en les seves pàgines mestres (…) és una medicina que fa reconciliar amb l’autor. Turmentat de dolor, Umbral renega del malentès de la fama i es desposseei xde totes les màscares que es va inventar per ocultar-se al món (…) Aquest país en què vivim és reconsagrat: decidim que el tal és així, i ja pot anar ballant la jota a sobre del tòpic, que ni tan sols l’arribarà a esquerdar.»
Però ha estat l’Olga, amb el seu escrit apassionat, i no pas l’Umbral, qui m’ha animat a llegir-li.
