El blog del periodista Txerra Cirbian

Mes: septiembre 2006

Glenn Ford

El passat 30 d’agost va morir Glenn Ford. El Festival de Cinema de Sant Sebastià, que es celebra aquests dies, va rendir un homenatge a l’actor ara fa 19 anys, el setembre de 1987.
Aquells dies jo estava a la mostra donostiarra i vaig fer-li una entrevista, que es va publicar el mes d’octubre d’aquell any.
Com en tota entrevista, es fan moltes preguntes i es parla amb l’entrevistat extensament (si et deixa el seu representant), abans de sintetitzar sobre el paper la conversa mantinguda.
Recordo l’actor com un home alt i afable de 71 anys, vestit amb camisa, corbata i un cardigan de punt gris clar. Estàvem a la seva suite de l’Hotel María Cristina, i sobre el moble-bar hi havia unes quantes ampolletes d’aigua i moltes més de cervesa… buides.
Si es dóna un cop d’ull a la IMDB, la base de dades de cinema més consultada de la xarxa, feia força temps que Glenn Ford quasi no treballava; de fet només va fer unes quantes aparicions a la televisió fins als primers anys de la dècada dels 90.
Havia anat a Donostia a recollir un premi a tota la seva filmografía, en la qual havia despuntat des que va ser protagonista de Gilda, al 1946, i que havia consolidat als anys 50 i 60 amb pel·lícules com ara La dama de Trinitat, Els subornats, Jubal, Cimarrón, Un gángster per a un miracle i Els quatre genets de l’apocalipsi, entre d’altres.
Una carrera que s’inclinava cap a l’ocàs i que es va concretar quan va fer del venerable pare adoptiu de Superman, el 1978.
Unes de les frases que em va dir i que després vaig destacar en titulars va ser aquesta: “Jo sempre he estat un gentleman, un cavaller; no em faig el mascle, com molts homes. Les dones prefereixen que les tractin de forma suau i tendra. Pots demostrar més força sent amable que sent brusc”.
Entrevistar-lo va ser tot un honor i una forma de recordar el mite que era, que va ser.

Glenn Ford

El pasado 30 de agosto falleció Glenn Ford. El Festival de Cine de San Sebastián, que se celebra estos días, rindió un homenaje al actor hace ahora 19 años, en septiembre de 1987.
Aquellos días yo me encontraba en el certamen donostiarra y le hice una entrevista que saldría publicada el mes de octubre de aquel año en el dominical del diario El Periódico.
Como en toda entrevista, se hacen muchas preguntas y se habla con el entrevistado de forma extensa (si te deja su representante), antes de sintetizar sobre el papel la conversación mantenida.
Recuerdo al actor como un hombre alto y afable de 71 años, vestido con camisa, corbata y un cardigan de punto gris claro. Estábamos en su suite del Hotel María Cristina, y en el mueble bar había unas cuantas botellitas de agua y muchas más de cerveza… vacías.
Si se echa una ojeada a la IMDB, la base de datos de cine más consultada de la red, Glenn Ford casi no había vuelto a trabajar; de hecho sólo hizo unas cuantas apariciones en televisión hasta los primeros años de la década de los 90.
Había ido a Donostia para recoger un premio a toda su filmografía, en la que había despuntado desde que fue protagonista de Gilda, en 1946, y que había consolidado en los años 50 y 60 con películas como La dama de Trinidad, Los sobornados, Jubal, Cimarrón, Un gángster para un milagro y Los cuatro jinetes del apocalipsis, entre otras muchas.
Era una carrera que se inclinaba ya hacia el ocaso y que se había concretado de forma explícita cuando hizo de venerable padre adoptivo de Superman, en 1978.
Unas de las frases que me dijo entonces y que luego destaqué en titulares fue ésta: “Yo siempre he sido un gentleman, un caballero; no me hago el macho, como muchos hombres. Las mujeres prefieren que las traten de forma suave y tierna. Puedes demostrar más fuerza siendo amable que brusco”.
Entrevistarle fue todo un honor y una forma de recordar el mito que era, que fue.

Cotxes

El tren no funcionava ahir i vaig tenir que utilitzar el cotxe per anar cap el Baix Penedès.
És un trajecte que normalment faria en una horeta i escaig, però vaig trigar quasi dues hores i altres dues de tornada!
La primera hora, tan sols per a sortir de Barcelona, i la quarta, per tornar-hi.
Suposo que hi ha molta gent que ha d’entrar a Barcelona en cotxe, però… Quina bogeria! Quina perdua de temps i de diners!
A la ciutat utilitzo alguns dies la moto i, cada vegada més, la bicicleta…
Per què no fem més força per a que el transport públic (autobusos, trens, avions) millori i deixem de banda els cotxes?

Coches

El tren no funcionaba ayer y tuve que utilizar el coche para ir hacia el Baix Penedès.
Es un trayecto que normalmente haría en una hora y pico, pero en el que tardé casi dos horas y otras dos de vuelta!
La primera hora, sólo para salir de Barcelona, y la cuarta, para volver.
Supongo que hay mucha gente que ha de entrar en Barcelona en coche, pero… ¡Qué locura! ¡Qué pérdida de tiempo y de dinero!
En ciudad utilizo algunos días la moto y, cada vez más, la bicicleta…
¿Por qué no hacemos más fuerza para que el transporte público (autobuses, trenes, aviones) mejore y dejamos de lado los coches?

Llibertat i por

El Papa Benet XVI potser ha ficat la pota o ha estat inoportú en les seves paraules sobre l’islam.
Probablement les seves frases afegeixen més distància entre el món cristià i el musulmà, el gran desconegut.
Però l’important potser no siguin les paraules textuals d’en Joseph Ratzinger, sinó com són transmeses al món islàmic i reflectides en una societat en la qual religió i política van molt unides, on la llibertat d’expressió està moltes vegades supeditada al poder religiós.
Estem davant d’un cas que no difereix tant del dels famosos dibuixos ofensius cap a Mahoma i que ja vaig comentar al febrer.
Com deia llavors, Déu és amor i tolerància, però no violència. La llibertat d’expressió, que no d’insult, és un dret irrenunciable i no hem de tenir por a la reacció dels fonamentalistes, encantats d’acostar la brasa a la seva foguera.

Libertad y miedo

El Papa Benedicto XVI quizás ha metido la pata o ha sido inoportuno en sus palabras sobre el islam. Probablemente sus palabras añaden más distancia entre el mundo cristiano y el musulmán, el gran desconocido.
Pero lo importante quizá no sean las palabras textuales de Joseph Ratzinger, sino cómo son transmitidas al mundo islámico y reflejadas en una sociedad en la que religión y política van muy unidas, donde la libertad de expresión está muchas veces supeditada al poder religioso.
Estamos delante de un caso que no difiere tanto del de los famosos dibujos ofensivos hacia Mahoma y que ya comenté en febrero.
Como decía entonces, Dios es amor y tolerancia, pero no violencia. La libertad de expresión, que no de insulto, es un derecho irrenunciable y no hemos de tener miedo a la reacción de los fundamentalistas, encantados de arrimar el ascua a su hoguera.

Llach

Anit es va presentar a Barcelona la pel·lícula Salvador, la història d’en Salvador El Puig Antich, dirigida pel Manuel Huerga.
Una de les persones que hi han col·laborat ha estat en Lluís Llach, amb una emotiva versió d’I si cant trist.
«I si canto trist / és perquè no puc / oblidar la mort / d’ignorats companys. (…) I si canto trist / és per recordar / que no és així / des de fa tants anys. «
Anit, el cantant es va desdoblegar sota la pluja i va poder acudir, primer, a la presentació del film a Barcelona, i després, a la Sala Albéniz, de Tiana, el Casinet, on va oferir un recital de més de dues hora i cinc bisos.
Feia anys que no escoltava en Llach. Uns amics em van convèncer per a anar a veure-li.
Era de nit, plovia a bots i barrals i tenia els meus dubtes. Va haver un temps que tararejava (malament) les seves cançons sense saber molt bé què deia, perquè la meva llengua era una altra.
Més tard, quan li vaig poder entendre millor, vaig fugir de la ampulositat grandilocuent d’alguns dels seus discos… Sempre m’he preguntat per quina raó algú que m’emociona amb un piano –o una guitarra, com el Serrat– pot fer-me sortir corrent en la seva versió orquestal.
Ahir em vaig tornar a retrobar amb l’autor de Verges, amb el seu humor i fina ironia: «Amb la dreta, m’havia de ficar sota el piano per les garrotadas; ara, de vegades, amb l’esquerra també m’he d’amagar sota el piano, però de vergonya», va venir a dir ell, un nacionalista i d’esquerres dels de debò, de cor, de la terra, sense exclusions («hi ha qui surt a navegar amb barca o iot i qui arriba en pastera»).
Vaig tornar a congeniar amb les seves paraules: «què estem fent amb la nostra joventut, a la qual eduquem en la competència i l’èxit en lloc parlar-li de bondat i de tendresa; jo prefereixo a les bones persones».
Vaig tornar a emocionar-me amb la seva poesia i amb la seva música: Maremar, Un núvol blanc, Verges 50, Que tinguem sort…. I en els bisos, reclamats per tots nosaltres, el seu esplèndid Viatge a Ítaca.
Afora plovia i havia refrescat, però l’interior de la sala estava ple de escalfor. El públic no volia marxar i en Llach, en una de les seves nits més esplèndides, tampoc.

Llach

Anoche se presentó en Barcelona la película Salvador, la historia de Salvador Puig Antich, narrada en imágenes por Manuel Huerga.
Una de las personas que han colaborado en ella ha sido Lluís Llach, con una emotiva versión de I si canto trist.
«Y si canto triste / es para recordar / que no es así/ desde hace tantos años.»
Anoche, el cantante se desdobló bajo la lluvia y pudo acudir, primero, a la presentación del filme, y después, a la Sala Albéniz, de Tiana, el casinet, donde ofreció un recital de más de dos hora y cinco bises.
Hacía años que no oía a Llach. Unos amigos me convencieron para ir a verle. Era de noche, llovía a cántaros y tenía mis dudas.
Hubo un tiempo en que tarareaba (mal) sus canciones sin saber muy bien qué decía, porque mi lengua era otra.
Más tarde, cuando le pude entender mejor, huí de la ampulosidad gradilocuente de algunos de sus discos… Siempre me he preguntado por qué alguien que me emociona con un piano –o una guitarra, como Serrat– puede hacerme salir corriendo en su versión orquestal.
Ayer me volví a reencontrar con el autor de Verges, con su humor y fina ironía: «con la derecha, me tenía que meter bajo el piano por las garrotadas; ahora, a veces, con la izquierda también me tengo que esconder bajo el piano, pero de vergüenza», vino a decir él, nacionalista y de izquierdas de los de verdad, de corazón, de la tierra, sin exclusiones («hay quien sale a navegar en barca o yate y quien llega en patera»).
Volví a congeniar con sus palabras «qué estamos haciendo con nuestra juventud, a la que educamos en la competencia y el éxito en lugar hablarle de bondad y de ternura; yo prefiero a las buenas personas».
Volví a emocionarme con su poesía y con su música: Maremar, Un núvol blanc, Verges 50, Que tinguem sort…. Y en los bises, reclamados por todos nosotros, su espléndida Viatge a Itaca.
Afuera llovía y había refrescado, pero el interior de la sala estaba lleno de calor. El público no quería marchar y Llach, en una de esas noches en que está espléndido, tampoco.

Programari lliure

Des de fa ja algun temps vaig provant alguns dels sistemes operatius basats en programari lliure (free software), que no és el mateix que gratuït (freeware), encara que «sol estar disponible gratuïtament en Internet».
El tema pot resultar complicat per a qualsevol novell en aqueste terreny, sobretot el perquè una família ha d’utilitzar programes piratejats per a estalviar-se diners quan, en realitat, pot utilitzar programes totalment legals, lliures i gratuïts.
En Benjamí Villoslada, un mallorquí expert en aquest tema, ho explica d’una forma didàctica, senzilla i amena en un relat protagonitzat per la seva pròpia família, en el qual explica lo difícil que resulta enfrontar-se a un ordinador carregat… amb Windows!!!
Perquè, quan un adquireix una màquina d’aquestes, en general ve sense res més que el sistema operatiu… Windows, per descomptat, i de vegades, ni això. Després cal afegir tots els programes necessaris per a fer-lo funcionar i, a més a més, pagar-los.
Per això, des d’aquí animo a provar qualsevol de les distribucions de Linux, que es poden trobar per uns pocs euros en qualsevol revista o gratuïtament a la xarxa, i a jugar amb elles perquè, de debò, fer-lo també té una part lúdica i de rebel·lia molt necessària en aquests dies.

Programas libres

Desde hace ya algún tiempo voy probando algunos de los sistemas operativos basados en software libre (free software), que no es lo mismo que gratuito (freeware), aunque «suele estar disponible gratuitamente en Internet».
El tema puede resultar complicado para cualquier novato en estas lides, sobre todo el porqué una familia puede evitar utilizar programas pirateados cuando, en realidad, puede utilizar programas totalmente legales, libres y gratuitos.
Benjamí Villoslada, un mallorquín experto en este tema, lo explica de una forma didáctica, sencilla y amena en un relato protagonizado por su propia familia, en el que cuenta lo difícil que resulta enfrentarse a un ordenador cargado… ¡¡¡con Windows!!!
Porque, cuando uno adquiere una máquina de éstas, en general viene sin nada más que el sistema operativo… Windows, por supuesto, y a veces, ni eso. Después hay que añadir todos los programas necesarios para hacerlo funcionar y, además, pagarlos.
Por eso, desde aquí animo a probar cualquiera de las distribuciones de Linux, que se pueden encontrar por unos pocos euros en cualquier revista o gratuitamente en internet, y a jugar con ellas porque, de verdad, hacerlo tiene también una parte lúdica y de rebeldía muy necesaria en estos días.

Rubianes

Un pot estar o no d’acord amb el Pepe Rubianes, agradar-li més o menys el seu teatre i la seva forma de fer i «dir» en el teatre i fora d’ell…
Però, en tot cas, sí que un pot fer referència a la famosa frase, atribuïda a Voltaire, que diu: «Je ne suis pas d’acord avec vos idées, mes je me batrais pour que vous puissiez les exprimer».
Encara que pugui estar o no d’acord amb les seves idees (ni molt menys amb els seus excessos verbals), lluitaré perquè pugui expressar-les.

Rubianes

Uno puede estar o no de acuerdo con Pepe Rubianes, gustarle más o menos su teatro y su forma de hacer y «decir» en el teatro y fuera de él…
Pero, en todo caso, sí que uno puede echar mano de aquella famosa frase, atribuida a Voltaire, que dice: «Je ne suis pas d’acord avec vos idées, mes je me batrais pour que vous puissiez les exprimer».
Aunque puedar o no estar de acuerdo con sus ideas (ni mucho menos con sus excesos verbales), lucharé para que pueda expresarlas.

Contadores

Una entrada del blog de Benjamí Villoslada me ha hecho reflexionar sobre los contadores que usamos para saber, más o menos, cuánta gente nos lee.
Hay quien lo hace por dinero, por atraer gente a su web o a su blog, y que cada click sea algo de calderilla que entra en casa.
Este tipo de espacio no me interesa en absoluto. Benjamí citaba indirectamente al chico de la foto. De hecho, de una parte de su blog …hmmm… en el cual hay un test de conocimiento del mundo de los blogs: un blog-o-test.
Pero cuando ves las fotos tipo-dni de su prueba de conocimiento tengo la tentación de contestar «ni puñetera idea».
Hace tiempo que decidí que puedes escribir para darte a conocer, tu, el trabajo que haces, tus aficiones, todo aquello que aporta más prestigio y, quizás, más dinero…
La otra opción es escribir para ti, porque quieres hacerlo… aunque no te lea nadie.

Comptadors

Una entrada del bloc d’en Benjamí Villoslada m’ha fet reflexionar sobre els comptadors que fem servir per saber més o menys la gent que et llegeix.
Hi ha que ho fa per diners, per atraure gent al seu web o al seu blog, i que cada click sigui un caleró que cau.
Aquest tipus d’espais no m’interessa gens.
En Benjamí parlava d’aquest noi de la foto. De fet, d’una part del seu blog …hmmm… en el qual hi ha un test de coneixement del món dels blogs: un blog-o-test. Quan veus les fotos tipus dni de la seva prova de coneixement tinc la temptació de contestar «no tinc punyetera idea».
Fa temps que vaig decidir que pots escriure per a donar-te a coneixer, a tu, la feina que fas, les teves afeccions, tot allò que porta a guanyar més prestigi i, potser, diners… O bé escrius per a tu mateix, perquè vols fer-ho, encara que no et llegeixi ningú.

© 2024 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑