El blog del periodista Txerra Cirbian

Mes: octubre 2005 (Página 1 de 2)

Maitena


Foto d’Urko Suaya.

Maitena Burundarena (Buenos Aires, 1962) és potser la dibuixant de còmic que millor sap retratar a la dona actual, les seves filies i fòbies, les seves alegries i neures, amb ironia, tendresa i bon humor.
No recordo quan la vaig descobrir… Crec que va ser el meu fill qui em va passar algun acudit seu enmig de grans riallades.
Els seus dibuixos per al diari El País l’han fet molt popular a Espanya, i els seus llibres Mujeres alterades i Superadas, són llegits per milers de dones –i també per moltíssims homes–, i s’han convertit en notables i merescuts èxits de vendes.
Ara, un llibre sobre la seva vida, en la sèrie Entrevistos d’Esther Tusquets per a la seva Editorial RqueR, ens descobreixen una personalitat amb un fascinant bagatge vital.
En aquest enllaç es pot llegir una interessant entrevista que li va fer la Julia López per a Euskonews amb unes belles fotos del també argentí Urko Suaya.
I dintre d’uns dies, la FNAC obrirà una exposició dels seus originals per al seu últim llibre, Curvas peligrosas 2, que ella mateixa presentarà a Barcelona el 15 de novembre i el 17 a Madrid.
No s’ho perdin… Segur que somriuran.

Maitena


Foto de Urko Suaya.

Maitena Burundarena (Buenos Aires, 1962) es quizá la dibujante de cómics que mejor sabe retratar a la mujer actual, sus filias y fobias, sus alegrías y neuras, con ironía, ternura y buen humor.
No recuerdo cuándo la descubrí, por primera vez… Creo que fue mi hijo quien me pasó algún chiste suyo en medio de grandes carcajadas.
Sus dibujos para el diario El País la han hecho muy popular en España, y sus libros Mujeres alteradas y Superadas, son leídos por miles de mujeres –y también por muchísimos hombres–, y se han convertido en notables y merecidos éxitos de ventas.
Ahora, un libro sobre su vida, en la serie Entrevistos de Esther Tusquets para su Editorial RqueR, nos descubren una personalidad con un fascinante bagaje vital.
En este enlace se puede leer una interesante entrevista que le hizo Julia López para Euskonews con unas bellas fotos del también argentino Urko Suaya.
Y dentro de unos días, la FNAC abrirá una exposición de sus originales para su último libro, Curvas peligrosas 2, que ella misma presentará en Barcelona el 15 de noviembre y el 17 en Madrid.
No se la pierdan… Seguro que sonreirán.

Iván Zulueta

arravatadament
[de arravatar-se]
adv Amb fúria
arravatament
[de arravatar-se]
m 1 Acció d’arravatar-se, alienament causat per la ira.
2 DR PEN Estat psicològic que produeix una ofuscació momentània de la intel·ligència i un aclaparament de la voluntat.
arravatar-se
[s. XIII; de ravata]
v pron Enfurir-se, irritar-se.

Totes aquestes definicions del Gran Diccionari de la Llengua Catalana no tenen, al meu parer, el mateix valor des de que un dia del 1979 o potser del 1980 vaig veure una pel·lícula titulada Arrabato. La signava un tal Iván Zulueta. És una de les pel·lícules que més m’ha impressionat en la meva vida.
Anys més tard, al 1989, vaig poder veure tota la seva filmografía al Festival de Cinema d’Alcalá d’Henares, els seus cartells, les seves fotos polaroid.
En una de les poques entrevistes que li han fet, fa tres anys, a El Correu, Ricardo Aldarondo deia d’ell:
«Són gairebé 20 anys, encara que a ell li semblin dos o tres, sense sortir a la llum pública. Sense fotos ni entrevistes, només deixant caure molt esporàdicament algun treball per a televisió, algun cartell o il·lustració. Gairebé 20 anys en els quals Arravatament (1979) s’ha convertit en pel·lícula mítica, i els seus treballs gràfics han marcat un estil vitalistavitalista i inimitable».
Ara, aquesta mateixa tarda, el CCCB (Montalegre, 5. De 11.00 a 14.00 i de 16.00 a 20.00 hores. Gratuït) obre una exposició que titula Mentrestant… Iván Zulueta, en la qual poden veure’s una llarga sèrie de les seves polaroids, treballs en súper 8 i dos documentals.
Una bona oportunitat per a estudiar a aquest cineasta de culte.

Iván Zulueta

arrebato.
1. m. arrebatamiento (ǁ furor).
2. m. arrebatamiento (ǁ éxtasis).

arrebatamiento.
1. m. Acción de arrebatar o arrebatarse.
2. m. Furor, enajenamiento causado por la vehemencia de alguna pasión, y especialmente por la ira.
3. m. éxtasis.

éxtasis.
(Del lat. tardío ex[s]tăsis, y este del gr. ἔκστασις).
1. m. Estado del alma enteramente embargada por un sentimiento de admiración, alegría, etc.
2. m. Rel. Estado del alma caracterizado por cierta unión mística con Dios mediante la contemplación y el amor, y por la suspensión del ejercicio de los sentidos.

Todas estas definiciones de la Real Academia Española no tienen para mi el mismo valor desde que un buen día de 1979 o quizá de 1980 vi una película titulada Arrebato. La firmaba un tal Iván Zulueta. Y es una de las películas que más me ha impresionado en mi vida.
Tiempo más tarde, en 1989, pude ver toda su filmografía en el Festival de Cine de Alcalá de Henares, sus carteles, sus fotos polaroid.
En una de las pocas entrevistas que le han hecho, hace tres años, en El Correo, Ricardo Aldarondo decía de él:
«Son casi 20 años, aunque a él le parezcan dos o tres, sin salir a la luz pública. Sin fotos ni entrevistas, sólo dejando caer muy esporádicamente algún trabajo para televisión, algún cartel o ilustración. Casi 20 años en los que Arrebato (1979) se ha convertido en película mítica, y sus trabajos gráficos han marcado un estilo vitalista e inimitable»
Ahora, esta misma tarde, el CCCB (Montalegre, 5. De 11.00 a 14.00 y de 16.00 a 20.00 horas. Gratuito) abre una exposición que titula Mientras tanto… Iván Zulueta, en la que pueden verse una larga serie de sus polaroids, trabajos en súper 8 y dos documentales.
Una buena oportunidad para estudiar a este cineasta de culto.

Steve McCurry

En los últimos años se ha producido una verdadera revolución en el mundo de la fotografía. La imagen digital nos ha devuelto el placer de hacer fotos. El alto precio anterior del negativo, revelado y positivado ha quedado reducido al precio de un CD.
Pero eso no nos hace mejores fotógrafos.
Me siguen admirando hombres como Steve McCurry, de quien se publicaba un reportaje este fin de semana, en El Dominical de El Periódico, firmado por Daniel Entrialgo.
Si no les suena el nombre de McCurry, sólo les comento que se hizo famoso hace 20 años gracias a la foto de esta niña afgana, que fue portada de la prestigiosa revista National Geographic (aquí, en español).
De ello se ha hablado ya mucho, pero sólo quiero poner el acento aquí en su capacidad de captar la esencia de aquéllos a quien retrata. Una cualidad que no tenemos los aficionados que hacemos miles de fotos digitales con la esperanza de lograr una o dos que parezcan profesionales.
Es la calidad de una mirada, la del fotógrafo que sabe mirar.

Steve McCurry

En els últims anys s’ha produït una veritable revolució en el món de la fotografia. La imatge digital ens ha retornat el plaer de fer fotos. L’alt preu anterior del negatiu, revelat i positivat ha quedat reduït al preu d’un CD.
Però això no ens fa millors fotògrafs.
Em segueixen admirant homes com Steve McCurry, de qui es publicava un reportatge aquest cap de setmana, a El Dominical d’El Periódico, signat pel Daniel Entrialgo.
Si no els sona el nom de McCurry, només els comento que es va fer famós fa 20 anys gràcies a la foto d’aquesta nena afganesa, que va ser portada de la prestigiosa revista National Geographic (aquí, en espanyol).
D’això s’en ha parlat ja molt, però només vull posar l’accent aquí en la seva capacitat de captar l’essència d’aquells a qui retrata.
Una qualitat que no tenim els afeccionats que fem milers de fotos digitals amb l’esperança d’assolir una o dues que semblin professionals.
És la qualitat d’una mirada, la del fotògraf que sap mirar.

Haro

El periodista i escriptor Eduardo Haro Tecglen va morir ahir a Madrid. Tenia 81 anys.
Escrivia una columna diària en El País. Com periodista va treballar a molts llocs, però jo li recordo sobretot de Triunfo, en uns moments polítics en els quals aquesta revista era gairebé l’únic referent de llibertat dins una Espanya ofegada pel franquisme.
D’Haro, es poden dir moltes coses: roig, republicà, home íntegre, periodista de raça…
Avui hi ha molts retrats a la premsa, un fòrum en el propi El País, i articles com els que li dediquen els seus companys. Un d’ells, el de Juan Cruz, pot llegir-se també En Profunditat.
Físicament, li recordo amb certa semblança amb l’actor Al Lewis, l’entranyable avi de la televisiva Família Munster. Però Haro era gran en tots els sentits.
Al seu últim i pòstum article, parla de la nostra professió: «Un periodista no deu tenir més ni menys obligacions que una persona qualsevol: les laborals deuen estar regides pels acords del seu sindicat i els seus patrons, en aquest règim, i les de la possibilitat d’escriure no deuen tenir més límits que els del Codi: és a dir, el que pesa sobre qualsevol ciutadà. Com la llibertat de premsa no és un dret del periodista, sinó del ciutadà». Del ciutadà!
El dibuixant Máximo resumeix els nostres sentiments a la seva vinyeta: com lectors, ens ha deixat sols, desolats.

(Dies més tard de penjar aquestes línies, molts articles segueixen recordant la figura d’Haro. Un d’ells, potser el més entranyable, és el que Miret Magdalena publica avui, divendres 28 d’octubre, al mateix diari El País, i que també reproduïm a En Profunditat).

Haro

El periodista y escritor Eduardo Haro Tecglen murió ayer en Madrid. Tenía 81 años. Escribía una columna diaria en El País. Como periodista trabajó en muchos sitios, pero yo le recuerdo sobre todo de Triunfo en unos momentos políticos en que esa revista era casi el único soplo de libertad en una España ahogada por el franquismo.
De Haro, se pueden decir muchas cosas: rojo, republicano, hombre íntegro, periodista de raza…
Hoy hay muchos retratos en la prensa, un foro en el propio El País, y artículos como los que le dedican sus compañeros. Uno de ellos, el de Juan Cruz, puede leerse también En Profundidad.
Físicamente, le recuerdo con cierto parecido con el actor Al Lewis, el entrañable abuelo de la televisiva Familia Munster. Pero Haro era grande en todos los sentidos.
En su último y póstumo artículo, habla de nuestra profesión: «Un periodista no debe tener más ni menos obligaciones que una persona cualquiera: las laborales deben estar regidas por los acuerdos de su sindicato y sus patronos, en este régimen, y las de la posibilidad de escribir no deben tener más límites que los del Código: es decir, lo que pesa sobre cualquier ciudadano. Como la libertad de prensa no es un derecho del periodista, sino del ciudadano». ¡Del ciudadano!
Máximo viene a resumir nuestros sentimientos en su viñeta: como lectores, nos ha dejado solos, desolados.

(Días más tarde de colgar este apunte, numerosos artículos siguen recordando la figura de Haro. Uno de ellos, quizá el más entrañable, es el que Miret Magdalena publica hoy, viernes 28 de octubre, en el mismo diario El País, que también reflejo En Profundidad).

Couso i Protsyuk

El jutge de l’Audiència Nacional Santiago Pedraz va dictar ahir una ordre internacional de cerca i captura contra els militars nord-americans responsables de l’atac a l’hotel Palestina de Bagdad el 8 d’abril de 2003, en el qual van morir José Couso, càmera de Telecinco, i Tares Protsyuk, periodista ucranià de l’agència Reuters. Els acusats són el sergent Thomas Gibson, artiller que va disparar el projectil que va impactar contra l’edifici, i dos dels seus superiors, el capità Philip Wolford, i el tinent coronel Philip de Camp.
Naturalment, és un brindis al sol, perquè EEUU no extradita mai els seus ciutadans, però també ho va ser l’ordre del jutge Baltasar Garzón contra l’Augusto Pinochet i Londres ho va tenir tancat a casa seva unes quantes setmanes. Amb aquests soldats pot passar també que un dia estiguin de vacances en la Costa del Sol i acabin entre reixes.
Bé, ja veurem. És un petit pas més cap a aquesta desitjable justícia universal que evitaria que dictadors com en Pinochet i assassins com aquests puguin quedar impunes.

Couso y Protsyuk

El juez de la Audiencia Nacional Santiago Pedraz dictó ayer una orden internacional de busca y captura contra los militares estadounidenses responsables del ataque al hotel Palestina de Bagdad el 8 de abril de 2003, en el que murieron José Couso, cámara de Telecinco, y Taras Protsyuk, periodista ucraniano de la agencia Reuters. Los acusados son el sargento Thomas Gibson, artillero que disparó el proyectil que impactó contra el edificio, y dos de sus superiores, el capitán Philip Wolford, y el teniente coronel Philip de Camp.
Naturalmente, es un brindis al sol, porque EEUU no extradita a sus ciudadanos… pero también lo fue la orden del juez Baltasar Garzón contra Augusto Pinochet y Londres lo tuvo encerrado unas cuantas semanas en su casa. Con esos soldados puede pasar también que un día estén de vacaciones en la Costa del Sol y acaben entre rejas.
Bueno, ya veremos. Es un pasito más hacia esa deseable justicia universal que evitaría que dictadores como Pinochet y asesinos como éstos puedan quedar impunes.

Àrbitres

Es queixen els àrbitres de futbol que els afeccionats els maltracten, que jugadors i directius dels clubs critiquen les seves decisions…
És possible que tinguin raó.
Però, si hi ha càmeres de televisió a tots els camps, hi ha quarts àrbitres, hi ha petits receptors que permetrien revisar les jugades dubtoses… per quina raó s’obstinen en negar-se a utilitzar la tecnologia i evitar així caure en els errors que donen lloc a aquestes crítiques?

Árbitros

Se quejan los árbitros de fútbol de que los aficionados les maltratan, de que jugadores y directivos de los clubs critican sus decisiones…
Es posible que tengan razón.
Pero… si hay cámaras de televisión en todos los campos, hay cuartos árbitros, hay pequeños receptores que permitirían revisar las jugadas dudosas, ¿por qué se empeñan en negarse a utilizar la tecnología para evitar caer en los errores que dan lugar a esas críticas?

BoiCATejam

Com a mínim, BoiCATejam és original.
El seu creador es diu Emili Junsalba, «un català com qualsevol altre que contempla ple de curiositat el clima cada vegada més amistós cap a Catalunya, després de l’aprovació de l’estatut pel nostre parlament. Les tertúlies radiofòniques, elements com ara el senyor Rajoy i webs com stopnacionalismo.org no fan altre que llançar-nos floretes».
A algú que se li hagi passat pel cap fer una pàgina web per a convertir-se en objecte del boicot de qualsevol anticatalaniste com cal , mereix més d’un article, com el que en Joan Escofet li va dedicar dijous a La Malla.
I al cap d’uns dies de funcionament, duen ja unes 3.000 persones que s’han apuntat a la seva llista per a ser boiCATejats.
Crec que m’apuntaré ara mateix… potser en la categoria de tenir amics bascos.

BoiCATéame

Como mínimo, BoiCATejam es original.
Su creador dice llamarse Emili Junsalba, «un catalán como cualquier otro que contempla, lleno de curiosidad, el clima cada vez más amistoso que hay en Catalunya, tras la aprobación del estatuto por nuestro Parlament. Las tertulias radiofónicas, elementos como, por ejemplo, el señor Rajoy y webs como stopnacionalismo.org no hacen más que lanzarnos piropos».
A alguien que se le haya ocurrido montar una página web para convertirse en objeto del boicot de cualquier anticatalanista que se precie, merece más de un artículo, como el que Joan Escofet le dedicaba el jueves en La Malla.
Y al cabo de unos días de funcionamiento, llevan ya unas 3.000 personas que se han apuntado a la lista para ser boiCATeados. Creo que me apuntaré ahora mismo… quizás en la categoría de tener amigos vascos.

Un vell problema

Fa un parell de dies, en Xavier Trias, portaveu de Convergència i Unió a l’Ajuntament de Barcelona, apuntava –entre d’altres coses– la possibilitat d’arribar a sancionar d’alguna forma els clients de les prostitutes per a reduïr la seva presència als carrers i a algunes zones de la capital catalana.
És cert que cada vegada es veuen més prostitutes arreu… També són a alguns punts kilomètrics de les nostres carreteres… i això que sempre m’he preguntat com pot agradar a algú fer-ho a correcuita en mig d’una carretera o un camí, dins o fora del cotxe o el camió.
Però per a erradicar la prostitució, no seria millor donar feina a la gent?
Jo encara sóc dels que pensen que cap dona entra en aquest ofici per plaer…
Digueu-me ingenu.

Un viejo problema

Hace un par de días, Xavier Trias, el portavoz de Convergència i Unió en el Ayuntamiento de Barcelona, apuntaba –entre otras cosas– la posibilidad de llegar a sancionar de alguna forma a los clientes de las prostitutas para reducir su presencia en las calles y en algunas zonas de la capital catalana.
Es cierto que cada vez hay más en todas partes… También se las ve en algunos puntos kilométricos de nuestras carreteras… y eso que siempre me he preguntado cómo le puede agradar a alguien hacerlo deprisa y corriendo en medio de una carretera o de un camino, dentro o fuera de un coche o de un camión.
¿Pero para erradicar la prostitución no sería mejor dar trabajo a estas personas? Yo aún soy de los que piensan que ninguna mujer se mete en ese oficio por placer…
Llámenme ingenuo.

Àngel Llàcer

Àngel Llàcer, el popular y simpático profesor de la academia de Operación Triunfo, acaba de montar y estrenar el lunes la obra de teatro Tenemos un problema en la sala Villarroel de Barcelona.
Se trata de una adaptación de Erogenous zones, una típica comedia de enredo, pero agridulce y un punto vitriólica de Frank Vickery, que se presentó por primera vez en 1992, por la inglesa Sherman Theatre Company.
La obra explica las peripecias sentimentales de cinco personajes: Albert (Oriol Guinart), un gay que se enamora de su compañero de piso, Marc (Joan Negrié); éste, que no tiene claras sus tendencias sexuales, mantiene una aventura con Àlex (Mònica Rocafort), una casada infeliz; el marido de ésta, Quim (Aleix Albareda), mantiene a su vez una relación con una antigua compañera de universidad, Emma (Susanna Garachana).
Llàcer ha logrado imprimir un ritmo endiablado a la pieza de Vickery, ayudado por esos cinco entusiastas actores, entre los que brillan con luz propia Guinart y Garachana y, en cierta forma, Negrié. Los dos últimos ya habían trabajado con Llàcer ena la obra Ya tengo treinta, que dirigió el año pasado en el Teatro Condal.
Quizá me equivoque, pero me da la sensación que Llàcer hace aquí lo que algunos grandes actores de Hollywood: aprovecharse de la popularidad (y el sueldo) de un buen trabajo alimenticio, como lo de OT, para afianzarse en el más duro y difícil mundo del teatro.

Àngel Llàcer

Àngel Llàcer, el popular i simpàtic professor de l’acadèmia d’Operación Triunfo, acaba de muntar una obra de teatre, que va estrenar dimarts a la sala Villarroel de Barcelona: Tenim un problema, adaptació de Erogenous zones, d’en Frank Vickery, una típica comèdia d’embolics, però agredolça i àcida, estrenada per primera vegada al 1992 per l’anglesa Sherman Theatre Company .
La obra explica l’història de cinc personatges: l’Albert (Oriol Guinart), un gai que s’enamora del seu company de pis, en Marc (Joan Negrié); aquest, que encara que no té clares les seves tendències sexuals, manté una aventura amb l’Àlex (Mònica Rocafort), una dona casada infeliç; mentre el marit d’aquesta, en Quim (Aleix Albareda), té una relació amb una antiga companya d’universitat, l’Emma (Susanna Garachana).
Llàcer ha aconseguit donar ritme a la peça, ajudat per aquests cinc entusiastes actors, entre els quals brillen amb llum pròpia Guinart i Garachana i, en certa forma, Negrié. Els dos últims ja havien treballat amb Llàcer a l’obra Ja en tinc trenta, que va dirigir l’any passat al Teatre Condal.
Potser m’equivoqui, però dóna la sensació que Llàcer fa el mateix que alguns grans actors d’Hollywood: aprofitar-se de la popularitat (i el sou) d’un bon treball alimentós, com el d’OT, per a afermar-se en el més dur i difícil món del teatre.

Videoart a la Biennale


Instalació de Muntadas. Foto d’en Txerra Cirbián.

Fa un parell de dies citava en aquest diari la Bienal d’Art de Venècia, que aquesta vegada ha tingut com a comisàries a dues dones espanyoles, María de Corral i Rosa Martínez.
Sempre m’ha interessat l’art i, quan puc, m’apropo a veure les noves exposicions, sobretot les dels grans museus i no tant les de les sales comercials.
Per això, malgrat que Venècia té molts altres atractius, abans de viatjar ja em sentia en la obligació de visitar la Bienal.
No sé pas què esperava trobar-hi. Potser una selecció de tot lo bo i millor dins el camp de l’art actual, el més nou dels artistes del moment… Com passa amb moltes altres exposicions, hi ha coses que et sorprenen, d’altres que et deixen fred i algunes que et fan pensar que t’estan prenent el pèl.
Reconec que sóc un ignorant en moltes coses… No em costa admetre-ho, encara que en aquest món tan competitiu, el més ximple fa virgueries i el més llest es vesteix de posmodern i explica meravelles de coses que ni coneix ni entén.
Un dels camps en els que em sento més perdut és el de l’art actual. Ja no parlo de les diferents corrents i ismes pictòrics i escultòrics, la ja clàssica abstracció o l’hiperrealisme pròxim al còmic. Ara, el que més es duu és el vídeo i les gairebé omnipresents instal•lacions que omplen les sales dels museus d’art contemporani de tot el món.
Recordo, així de memòria, una sèrie de caixes de cartró sobre el fons de les quals es projectaven les imatges; unes pantalles amb mitja dotzena d’actors famosos que, sobre fons negre, repetien diverses frases, i un duel de peus d’un bailaor i una bailaora, que potser era la peça més divertida per a mi, encara que fos per proximitat cultural.
En realitat, el que més em sorprèn del fenòmen del videoart és la utilització del soport vídeo per a filmar unes pel·liculetes que, projectades a qualsevol festival de cinema i vídeo normal, moltes d’elles no passarien de la primera sel·lecció. El tema, la durada, la projecció contínua en bucle no poden ser els seus elements definitoris. Un altre problema és aconseguir que el visitant es quedi a veure tot el metratge: un quadre, una escultura, es pot veure en segons, si es volgués; una peça de vídeoart precisa de molts minuts… massa temps si no s’assoleix atrapar a l’espectador des del segon inicial.

Videoarte en la Bienal


Instalación de Muntadas. Foto de Txerra Cirbián.

Hace unos días citaba en este mismo diario la Bienal de Arte de Venecia, que este año ha contado con dos comisarias españolas, María Corral y Rosa Martínez.
Siempre me ha interesado el arte y, cuando puedo, me acerco a ver las nuevas exposiciones, sobre todo las que albergan los grandes museos y, en menor medida, las salas comerciales.
Por eso, pese a que Venecia tiene otros muchos atractivos, ya antes de viajar hacia allí, me sentía en la obligación de visitar la Bienal.
No sé exactamente qué esperaba encontrar en ella. Quizá una selección de lo mejor de lo mejor en el campo del arte actual, lo más nuevo entre los artistas del momento…
Como ocurre con muchas otras exposiciones, hay cosas que te asombran, otras que te dejan frío y algunas de las que piensas que te están tomando el pelo.
Reconozco que soy un ignorante en muchas cosas… No me cuesta admitirlo, aunque en este mundo tan competitivo, el más tonto hace una O con un canuto y el más listo se viste de posmoderno y explica maravillas de cosas que ni conoce ni entiende.
Uno de los campos en los que me siento más perdido es el arte actual. Ya no hablo de las diferentes corrientes e ismos pictóricos y escultóricos, la ya clásica abstracción o el pujante hiperrealismo próximo al cómic. Ahora, lo que se lleva es el vídeo y las casi omnipresentes instalaciones que llenan las salas de los museos de arte contemporáneo de todo el mundo.
Recuerdo, así de memoria, una serie de cajas de carton sobre cuyo fondo se proyectaban las imágenes; unas pantallas con media docena de actores famosos que, sobre fondo negro, repetían diversas frases, y un duelo de pies de un bailaor y una bailaora, quizá la pieza más divertida, aunque sólo sea por proximidad cultural.
Del fenómeno del videoarte me sorprende la utilización del formato vídeo para llevar a cabo unas peliculitas que, proyectadas en cualquier festival de cine o vídeo normal, muchas de ellas no pasarían de la primera criba. El tema, la duración, la proyección continua en bucle no pueden ser sus elementos definitorios. Otro problema es conseguir que el visitante se quede a visionar todo el metraje: un cuadro, una escultura, se puede ver en segundos, si se quiere. Una pieza de vídeoarte precisa de minutos… demasiado tiempo si no se logra atrapar al espectador desde el segundo inicial.

« Entradas anteriores

© 2024 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑