El blog del periodista Txerra Cirbian

Mes: agosto 2005 (Página 1 de 2)

Un amigo

Con amigos y compañeros de partido como Juan Carlos Rodríguez Ibarra, Pasqual Maragall no necesita enemigos.
Sus declaraciones, diciendo que el presidente de la Generalitat pertenece a un grupo de políticos caprichosos que «quieren modificar su estatuto para tener más poder, sin que la ciudadanía lo demande», no ayudan demasiado.

Un amic

Amb amics i companys de partit com en Juan Carlos Rodríguez Ibarra, Pasqual Maragall no necessita pas enemics.
Les seves declaracions, dient que el president de la Generalitat pertany a un grup de polítics capritxosos que «volen modificar el seu estatut per tenir més poder, sense que la ciutadania ho demani» no ajuden gaire.

Matthew Tree

L’escriptor Matthew Tree (Londres, 1958 ) és un cas atípic: anglès de naixença, va arribar a Catalunya fa 20 anys, escriu en català i és capaç d’oferir una visió ajustada i irònica de les misèries i grandeses del seu país d’adopció, sense que els seus escrits i opinions resultin cruels o embafadors.
Un parell d’exemples recents són el programa Passatgers, els dijous en TV-3, i la seva col·laboració en El Periódico de Catalunya, titulada Catalonia. Precisament en aquest diari, el dimecres 24 parlava de la nostra forma de cridar l’atenció a un cambrer perquè ens atengui, i la qual usen els anglesos en un pub (fragments del text En Profunditat).
És un retrat dels nostres costums esplèndida i divertida.

Matthew Tree

El escritor Matthew Tree (Londres, 1958) es un caso atípico: inglés de nacimiento, llegó a Catalunya hacen 20 años, escribe en catalán y es capaz de ofrecer una visión ajustada e irónica de las miserias y grandezas de su país de adopción, sin que sus escritos y opiniones resulten crueles o empalagosos.
Un par de ejemplos recientes son el programa Passatgers, los jueves en TV-3, y su colaboración en El Periódico de Catalunya, titulada Catalonia.
Precisamente en este diario, el miércoles 24 hablaba de nuestra forma de llamar la atención a un camarero para que nos atienda, y la que usan los ingleses en un pub (se pueden leer unos fragmentos del texto En Profundidad o acudir al propio diario).
Es un retrato de nuestras costumbres espléndida y divertida.

Vicki Sherpa i Vicente Ferrer


Fotos de la FVF i de Vicens Giménez per a El País.

Quan tens un personatge interessant davant, molt mal periodista has de ser perquè no et surti una bona entrevista.
Ahir, a El País, Miguel Mora i Jesús Ruiz Mantilla retrataven Vicki Sherpa a casa de la seva amiga Benedetta Tagliabue, l’arquitecta a qui havien entrevistat dies endarrere. Els dos reporters havien fet cas del consell de la vídua d’Enric Miralles: quan sortien del seu estudi, els havia parlat de la Vicki. «Duu 18 anys a Nepal com mestra. Les seves escoles eduquen a 500 nens de la casta més baixa: els intocables, els parias. Mereix un monument i, a més a més, un donatiu».
Em va recordar molt un altre missioner català (en el fons no deixen de ser una versió humanista dels missioners més compromesos i generosos d’antany), Vicente Ferrer. Fa 10 anys, a l’octubre de 1995, li vaig fer una entrevista –que es pot llegir de forma íntegra En Profunditat, on també reprodueixo alguns paràgrafs de la de Vicki Sherpa–, quan començava a ser més conegut, encara que no tant com ara. Estava malalt i acabava de ser atès en un hospital de la part alta de Barcelona.
Recordo una pregunta en la qual li plantejava que la seva postura semblava «pròxima al socialisme o al comunisme», i la frase de la seva resposta: «No. Ells s’aproximen a nosaltres. Els seus principis contenen tots aquests valors de germanor. Encara que si el cristianisme com el budisme, per amor, no han aconseguit germanar a la humanitat, el comunisme, per la força, tampoc. Per això, hem de tornar al primer.»
Ambdós personatges mouen a la reflexió.

Vicki Sherpa y Vicente Ferrer


Fotos de la FVF y de Vicens Giménez para El País.

Cuando tienes un personaje interesante delante, muy mal periodista has de ser para que no te salga una buena entrevista. Ayer, en El País, Miguel Mora y Jesús Ruiz Mantilla retrataban a Vicki Sherpa en la casa de su amiga Benedetta Tagliabue, la arquitecta a quien habían entrevistado días atrás. Los dos reporteros habían hecho caso del consejo de la viuda de Enric Miralles: cuando salían de su estudio, les había hablado de Vicki. «Lleva 18 años en Nepal como maestra. Sus escuelas educan a 500 niños de la casta más baja: los intocables, los parias. Merece un monumento y además un donativo».
Me recordó mucho a otro misionero catalán (en el fondo no dejan de ser una versión humanista de los misioneros más comprometidos y generosos de antaño), Vicente Ferrer.
Hace 10 años, en octubre de 1995, le hice una entrevista –que se puede leer de forma íntegra En Profundidad, donde también reproduzco algunos párrafos de la de Vicki Sherpa–, cuando empezaba a ser más conocido, aunque no tanto como ahora. Estaba enfermo y acababa de ser atendido en un hospital de la parte alta de Barcelona.
Recuerdo una pregunta en la que le planteaba que su postura parecía «próxima al socialismo o al comunismo», y la frase de su respuesta: «No. Ellos se aproximan a nosotros. Sus principios contienen todos estos valores de hermandad. Aunque si el cristianismo como el budismo, por amor, no han conseguido hermanar a la humanidad, el comunismo, por la fuerza, tampoco. Por eso, hemos de volver a lo primero.»
Ambos personajes mueven a la reflexión.

Àngels caiguts

De vegades, fas zapping i apareix una ombra del passat amb el rostre d’Ángel Cristo. El domador caigut li donava canya a la seva ex, Bárbara Rey, i aquesta, a la mateixa cadena (o era la següent en el dial? era el mateix dia o la setmana posterior?) treia totes les seves ungles i algunes alienes per a defensar-se del seu exdomador.
I de cop i volta, veus que l’espai Revival 25 del Canal 25, una televisió local de L’Hospitalet de Llobregat que ha tingut alguns problemes amb el Consell Audiovisual de Catalunya, passava anit un espot del que hi ha una part a internet (per exemple, a El Mundo): Bárbara Rey es dirigeix als espectadors per a parlar en nom d’Hisenda. A l’inici diu: “Ángel Cristo, el nostre fill i jo som una família feliç, i hem fet la nostra declaració de l’impost sobre la Renda”. I finalitza amb un “sempre diem la veritat”.
Ai! Què joves i ingenus érem!

Ángeles caídos

A veces, haces zapping y aparece una sombra del pasado con el rostro zurzido de Ángel Cristo. El domador caído ponía a caldo a su ex, Bárbara Rey, y ésta en la misma cadena (¿o era la siguiente en el dial? ¿era el mismo día o la semana posterior?) sacaba todas sus uñas y algunas ajenas para defenderse de su exdomador.
Y de repente, en el espacio Revival 25 del Canal 25, una televisión local de L’Hospitalet de Llobregat que ha tenido algún que otro encontronazo con el Consell Audiovisual de Catalunya, pasaba anoche un espot del que existe algún fragmento por internet (por ejemplo, en El Mundo): Bárbara Rey se dirige a los espectadores para hablar en nombre de Hacienda. Al inicio dice: “Ángel Cristo, nuestro hijo y yo somos una familia feliz, y hemos hecho nuestra declaración del impuesto sobre la Renta”. Y finaliza con un “siempre decimos la verdad”.
¡Ay! ¡Qué jóvenes e ingenuos éramos!

Gaza

Desde hace días, los medios de comunicación occidentales, entre ellos los españoles, no paran de informar sobre el desmantelamiento de las colonias judías de Gaza. El tema tiene su importancia, eso no lo duda nadie, y sobre todo para el pueblo palestino.
Lo que asombra es la forma en que nos llega la información: esa abundancia de imágenes dramáticas de los colonos obligados a abandonar sus casas. Una abundancia que acaba por empachar.
Además, no parece existir un análisis crítico de las mismas. He buceado en internet para encontrar alguna opinión diferente y original. Una de ellas es la de Pascual Serrano, periodista valenciano y uno de los creadores del web informativo Rebelión.
Serrano y otros colegas suyos hablan de la desinformación a la que estamos sometidos en este y otros muchos temas. Y pone un ejemplo que ilustra con la foto superior.
Cito directamente su texto: “De todas las fotografías ahora difundidas me ha resultado peculiar una procedente de la agencia Efe en la que se aprecia a un militar israelí sujetando por las axilas a una mujer que se ha desmayado y no se sostiene. Con sus piernas dobladas, sus ojos cerrados y su boca semiabierta en aparente estado de semiinconsciencia por su “tragedia”, aparece su brazo izquierdo extendido mientras sujeta asombrosa y perfectamente el paquete de tabaco y el teléfono móvil.”
El texto íntegro, al igual que otro en que hace referencia al doble rasero mediático de Gaza con respecto a la India, por ejemplo, son realmente interesantes. Como lo es el del blog de Umkahlil (cuya traducción se puede leer en Rebelión).
Y como siempre, una imagen vale más que mil palabras: la del dibujo de Ferreras en la contraportada de hoy en El Periódico. Toda una declaración de principios.

Gaza

Des de fa uns dies, els mitjans de comunicació occidentals, entre ells els espanyols, no paren d’informar sobre el desmantellament de les colònies jueves de Gaza.
El tema té la seva importància, això no ho dubta ningú, i sobretot pels palestins.
El que sorprèn és la forma que ens arriba la informació: aquesta abundància d’imatges dramàtiques dels colons obligats a abandonar les seves cases. Una abundància que acaba per empatxar.
A més a més, no sembla existir una anàlisi crítica d’aquestes imatges.
M’he capbussat en internet per a trobar alguna opinió diferent i original.
Una d’elles és la de Pascual Serrano, periodista valencià i un dels creadors del web informatiu Rebel·lió. Serrano i altres col·legues seus parlen de la desinformació a la qual estem sotmesos en aquest i molts altres temes. I posa un exemple que il·lustra amb la foto superior.
Cito directament el seu text: “De totes les fotografies ara difoses m’ha resultat peculiar una procedent de l’agència Efe, en la qual s’aprecia a un militar israelià subjectant per les aixelles a una dona que s’ha desmaiat i no se sosté. Amb les seves cames doblegades, els seus ulls tancats i la seva boca semiabierta en aparent estat de semiinconsciencia per “la seva tragèdia”, apareix el seu braç esquerre estès mentre subjecta sorprenent i perfectament el paquet de tabac i el telèfon mòbil.”
El text íntegre, igual que un altre que fa referència al doble «rasero» mediàtic tant de Gaza com de l’Índia, per exemple, són realment interessants. Com ho és el del blog de Umkahlil (la traducció del qual es pot llegir en Rebel·lió). I com sempre, una imatge val més que mil paraules: la del dibuix de Ferreras a la contraportada d’avui en El Periódico. Tota una declaració de principis.

La foto d’en Joan Guerrero


Text i foto, En Profundidad

El diari El País dedica una secció estiuenca a comentar fotos d’en Joan Guerrero, amb el nom de La finestra de Guerrero.
Encara que no entenc massa la secció, perquè les imatges d’aquest fotògraf tenen suficient força per si mateixes, de vegades el comentari té gràcia, algú més que d’altres.
Un dels articulistes que han signat una reflexió sobre alguna foto és l’aguda i irònica Empar Moliner.
Havia esperat que ella digués alguna cosa sobre la seva relliscada… però veig que no…
A partir de la imatge que es veu sobre aquestes línies, Moliner parlava de nens… però d’on ha tret que els protagonistes de la foto siguin nens? Potser adolescent, però nens!!
Quin és el problema? Que la seva argumentació gira entorn d’aquests nens… i que li importa molt poc la foto de Guerrero en si mateixa.

La foto de Joan Guerrero


Texto y foto, En Profundidad

El diario El País dedica una sección veraniega a comentar fotos de Joan Guerrero, con el nombre de La ventana de Guerrero. Aunque no entiendo demasiado la sección, porque las imágenes de este fotógrafo tienen suficiente fuerza por sí mismas, a veces el comentario tiene gracia, alguno más que otros.
Una de las articulistas que han firmado una reflexión sobre alguna foto es la aguda e irónica Empar Moliner. Estaba esperando que ella dijera algo sobre su resbalón… pero veo que no… A partir de la imagen que se ve sobre estas líneas, Moliner hablaba de niños… pero de dónde ha sacado que los protagonistas de la foto sean niños? Quizás adolescente, pero niños!! Cuál es el problema? Que toda su argumentación gira en torno a esos niños… y que le importa muy poco la foto de Guerrero en sí misma.

Alfons Carles Comín

Fa uns dies, el 23 de juliol, es van complir 25 anys de la mort d’Alfons Carles Comín. Tenia llavors 46 anys.
Cristià i comunista, Comín va ser un home que va fer compatibles la creença religiosa i la militància política d’esquerres, quelcom que als anys del franquisme i la transició espanyola eren irreconciliables, almenys aparentment.
Qui escriu aquestes línies va conèixer Comín en un primitiu congrés de Cristians pel Socialisme. Allà va fer la foto aquest mateix reporter, aleshores jove i inexpert. Ara mateix sóc incapaç de fixar la data, encara que va ser pels volts del 1976; el lloc, un poble a prop de Madrid, no importa massa, perquè l’eix de la imatge, el centre de la reunió era ell.
Ara mateix, 25 anys després, el seu record i la seva obra segueixen presents gràcies a la Fundació que porta el seu nom. També segueixen presents entre nosaltres idees seves, com la teologia de l’alliberament, que practiquen homes bons, com ho va ser Comín.

Alfonso Carlos Comín

Hace unos días, el 23 de julio, se cumplieron 25 años de la muerte de Alfonso Carlos Comín. Tenía entonces 46 años. Cristiano y comunista, Comín fue un hombre que hizo compatibles la creencia religiosa y la militancia política de izquierdas, algo que en los años del franquismo y la transición española eran irreconciliables, al menos en apariencia.
Quien escribe estas líneas conoció a Comín en un primitivo congreso de Cristianos por el Socialismo. Allí fue tomada esta foto por este mismo reportero, entonces joven e inexperto. Ahora mismo soy incapaz de fijar la fecha, aunque fue hacia 1976; el lugar, un pueblo en las cercanías de Madrid; y quienes le rodeaban. No importa mucho. El eje de la imagen, el centro de la reunión era él.
Y ahora, 25 años después, su recuerdo y su obra siguen presentes mediante la Fundación que lleva su nombre. Como sigue presente la teología de la liberación que practican hombres buenos, como lo fue Comín.

Discovery

Los chicos del Discovery ya han aterrizado. Hay que alegrarse… aunque, sospechosamente, gracias a la chapuza de las losetas, los índices de audiencia casi hayan alcanzado los del primer alunizaje.
Después de tener a medio planeta en vilo y de ver cómo arreglan su Lego espacial, los astronautas-fontaneros ya están en casa. Bueno, no hay que ser malpensados, pero el marketing les funciona la mar de bien.
En efecto, han tenido en suspense a la mitad del planeta… pero la otra mitad, la que sobrevive como puede, el tema le importa un pito.

Discovery

Els nois i les noies del Discovery ja han aterrat.
Me n’alegro, encara que, sospitosament, gràcies al nyap de les llosetes, els índexs d’audiència gairebé han arribat als del primer vol a la Lluna.
Després de tenir a mig planeta en suspens i de veure com arreglen la Lego espacial, els astronautes lampistes ja són a casa.
Bé, no cal ser malpensats, però el màrqueting els funciona prou bé.
Com deia abans: han tingut en suspens a la meitat del planeta… a l’altra meitat, la que sobreviu com pot, el tema li importa un rave.

La caverna


Foto de Reuters publicada por los principales diarios.

El abuelete de la imagen podría hacernos sonreir, si no fuera porque esgrime un arma. No importa que luego se descubriera que era de fogueo. Recuerda a otros casos similares, épocas pasadas que algunos se empeñan en situarlas en presente. No han cambiado. Siguen siendo la caverna.

La caverna


Foto de Reuters, publicada als principals diaris.

L’avi de la imatge ens podria fer somriure, si no fos perquè porta una arma. No importa el fet que més tard se sabés que era de foguejament. Ens recorda altres casos similars, d’èpoques passades, que alguns volen fer-les encara presents. No han canviat. Segueixen sent la «caverna».

« Entradas anteriores

© 2024 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑