El blog del periodista Txerra Cirbián, desde 2005

Mes: julio 2005

Venecia y Donna Leon

Venecia siempre me ha fascinado. Me he pateado la ciudad unas cuantas veces y, aún así, sigue siendo casi una desconocida. Las dos últimas, en invierno, cuando menos turistas hay y más auténtica es: hace tres años y el pasado mes de diciembre.
Un buen día descubrí las entretenidas novelas del inspector veneciano Guido Brunetti, el personaje creado por Donna Leon. La escritora norteamericana muestra la ciudad de los canales, donde vive desde hace años, como un personaje más de la trama, con una visión entre amorosa y crítica, lo cual me hizo añorarla de nuevo.
Con la mayor parte de las novelas de la autora leídas, me planteé trazar una posible «ruta Brunetti» por los escenarios habituales del personaje, fondamenta a fondamenta, campo a campo…
Contacté con la escritora. A lo largo de dos entrevistas –una, a través del correo electrónico; y otra, en persona, durante el reciente congreso de escritores de novela negra en el CCCB–, Donna Leon fue muy amable al revelarme algunos detalles de su vida cotidiana en Venecia y de los escenarios de sus novelas.
Así, varios meses y 500 fotos más tarde, todo ello desembocó en un reportaje que apareció publicado el pasado 14 de julio en el suplemento de Libros de El Periódico de Catalunya. En el apartado En Profundidad de este mismo weblog se puede leer íntegramente el texto del reportaje. Si algún lector desea consultarlo en su formato original, puede pinchar sobre los enlaces a los pdfs de la primera y de la segunda página del citado reportaje.

Venècia i Donna Leon

Venècia sempre m’ha fascinat. He trepitjat la ciutat unes quantes cops i, encara així, segueix sent gairebé una desconeguda. Les dues últimes vegades van ser a l’hivern, quan menys turistes hi ha i més autèntica és: una, fa tres anys, i l’altra, el passat mes de desembre.
Un bon dia també vaig descobrir les entretingudes novel·les de l’inspector venecià Guido Brunetti, el personatge creat per Donna Leon. L’escriptora nord-americana mostra la ciutat dels canals, on viu des de fa anys, com un personatge més de la trama, amb una visió entre amorosa i crítica, quelcom que em va fer enyorar-la de nou.
Amb els deures fets, o sigui, amb la major part de les novel·les de l’autora ja llegides, em vaig plantejar traçar una possible «ruta Brunetti» pels escenaris habituals del personatge, fondamenta a fondamenta, campo a campo…
També vaig contactar amb l’escriptora. Desprès de dues entrevistes –una, a través del correu electrònic; i l’altra, en persona, durant el recent congrés d’escriptors de novel·la negra al CCCB–, Donna Leon va ser molt amable al revelar-me alguns detalls de la seva vida quotidiana a Venècia i dels escenaris de les seves novel·les… Potser la nostra conversa va donar lloc a su actual propuesta de «walking tour» guiat per la seva amiga Toni Sepeda.
Bé, uns quants mesos i 500 fotos més tard, tot això va desembocar en un reportatge que va aparèixer publicat el passat 14 de juliol al suplement de Llibres d’El Periódico de Catalunya.
En l’apartat En Profunditat d’aquesta mateixa bitàcola es pot llegir íntegrament el text del reportatge (de moment, en castellà). I si algú desitja llegir-lo en el seu format original (aquí sí, en català), pot picar sobre els enllaços als pdfs de la primera i de la segona pàgina del citat reportatge.

Pirineos

En el superpoblado mercado editorial existe un puñado de revistas de calidad dedicadas a los viajes. Por citar sólo algunas, ahí están Altaïr, Descobrir Catalunya –ambas editadas por Ediciones 62, y la primera apadrinada por la librería homónima–, Geo y Rutas del Mundo. Hay muchas más, más o menos comerciales, más o menos publicitarias.
Pero las dos fotos de arriba se refieren a otra publicación de viajes donde el viaje no es lo más importante. La cabecera se llama El Mundo de los Pirineos y está publicada por Sua Edizioak.
Esta editorial, con sede en Bilbao, edita unas excelentes guías de montaña, como el último «cuaderno pirenáico», dedicado al Canigó y firmado por Miguel Angulo y Núria García Quera.
Decía que el viaje no es lo más importante en sus páginas, aunque si el lector quiere encontrarlos los hallará y excelentes, siempre con un aire montañero entre sus páginas. Con la excusa de la cordillera, la publicación ofrece espléndidos retratos de paisajes, gentes y costumbres, con toques gastronómicos o culturales, entrevistas a personajes entrañables.
Como se ve por su nombre y editorial, podría predominar lo euskaldún, pero no: existe un adecuado equilibrio entre lo vasconavarro y lo catalán, sin perder nunca de vista la vertiente aragonesa.
Buena parte de su éxito se debe a un periodista catalán afincado desde hace años en el País Vasco: Sergi Ramis. Viajero incansable, Ramis ha colaborado con las principales revistas del sector, y durante un tiempo escribió las rutas en bicicleta que semanalmente publica el diario El Periódico de Catalunya y que ahora prosigue su amigo Joan Portell Rifà.
Ramis ha sabido asumir un papel difícil: escribir y firmar poco para editar y coordinar más. Una tarea difícil para un periodista a quien le agrada escribir. Y ha sabido elegir a colaboradores en los que sabe que puede confiar, como Gorka López, Lucila Rey, Albert Torrent y Eduardo Viñuales, que firman el reportaje central del número de julio y agosto. Y como sus colegas catalanes César Barba y Raimon Portell, autores de una ruta por los bosques pirenaicos y de una entrevista a una veterana pionera de la escalada, Maria Antònia Simó.

Pirineus


Dins el superpoblat mercat editorial, existeix un grapat de revistes de qualitat dedicades als viatges.
Per citar només algunes, aquí estan Altaïr, Descobrir Catalunya –ambdues publicades per Edicions 62, i la primera apadrinada per la llibreria homònima–, Geo i Rutes del Món.
Hi ha moltes més, més o menys comercials, més o menys publicitàries.
Però les dues fotos de dalt es refereixen a altra publicació de viatges on el viatge no és el més important. La capçalera es diu El Mundo de los Pirineos i està publicada per Sua Edizioak.
Aquesta editorial, amb seu a Bilbao, edita unes excel·lents guies de muntanya, com l’últim «quadern pirinenc«, dedicat al Canigó i signat per Miguel Angulo i Núria García i Quera. Deia que el viatge no és el més important en les seves pàgines, encara que si el lector vol trobar-los els trobarà, i excel·lents, sempre amb un aire muntanyenc dins les seves pàgines.
Amb l’excusa de la serralada, la publicació ofereix esplèndids retrats de paisatges, gents i costums, amb tocs gastronòmics i culturals i entrevistes a personatges entranyables. Com es veu pel seu nom i editorial, podria predominar el toc euskaldún, però no: existeix un adequat equilibri entre lo basc-navarrès i lo català, sense perdre mai de vista el vessant aragonès.
Bona part del seu èxit es deu a un periodista català establert des de fa anys al País Basc: Sergi Ramis.
Viatger incansable, Ramis ha col·laborat amb les principals revistes del sector, i durant un temps va escriure les rutes amb bicicleta que setmanalment publica el diari El Periódico de Catalunya i que ara prossegueix el seu amic Joan Portell Rifà.
Ramis ha sabut assumir un paper difícil: escriure i signar poc per a editar i coordinar més. Una tasca difícil per a un periodista a qui li agrada escriure.
I ha sabut triar a col·laboradors en els quals sap que pot confiar, com ara Gorka López, Lucila Rei, Albert Torrent i Eduardo Viñuales, que signen el reportatge central del nombre de juliol i agost. I com els seus col·legues catalans César Barba i Raimon Portell, autors d’una ruta pels boscos pirinencs i d’una entrevista a una veterana pionera de l’escalada, Maria Antònia Simó.

Vacaciones

Después de tantos días de desgracias en todo el mundo, hoy quiero compartir con todos la imagen que acompaña estas líneas.
Va dedicada a los que se van de vacaciones y a los que, como yo mismo, volvemos al trabajo.
Seguro que hay más de uno que adivina dónde está esta playa.

Vacances


Peus i platja, de Txerra Cirbián
Desprès de tants dies de desgràcies al món, avui vull compartir amb tothom aquesta imatge, dedicada als que marxen de vacances i als que, com jo mateix, tornem avui a la feina.
Segur que algú endevina on és aquesta platjeta…

Londres

Hoy podría haber sido un día como otro cualquiera, con detalles esperanzadores, como el hecho de que millones de personas les pidan a los poderosos del G-8 que se dejen de leches y solucionen el problema del hambre en el mundo y no nos envenenen más la atmósfera.
Pero no. No ha sido un día cualquiera.
Ha sido otro 11 de septiembre, otro 11 de marzo, aunque sea un 7 de julio.
Es un día de dolor y hasta San Fermín está de luto por las víctimas de Londres.

Londres

Avui podria haver estat un dia com altre qualsevol, amb detalls esperançadors, com el fet que milions de persones els demanin als poderosos del G-8 que es deixin de llets i solucionin el problema de la fam al món i no ens enverinin més l’atmosfera.
Però no. No ha estat un dia qualsevol.
Ha estat un altre 11 de setembre, un altre 11 de març, encara que sigui un 7 de juliol.
És un dia de dolor i fins a Sant Fermí està de dol per les víctimes de Londres.

El hambre, aquí al lado

El sábado pasado se celebraron diez grandes conciertos contra el hambre en el mundo, llenos de música y de buena voluntad.
No estoy muy seguro de su eficacia real, aunque todo parece indicar que el impacto audiovisual es mayor que el de todas las campañas lanzadas por las ONG del mundo.
Es el poder de la televisión: una audiencia potencial de 5.500 millones de personas.
Pero no quería quedarme en lo general y gigantesco, sino ir a lo más pequeño.
Por casualidad, entre los diarios que hojeé ayer, la primera de las páginas dedicadas al tema en La Vanguardia era la 45. Pues bien, en la 44, justo a su izquierda, supongo que por casualidad, estaba la página de Religión. Y en su columna de la izquierda, la de Cáritas Diocesana de Barcelona (plaza Nova, 1. Teléfono 93.301.35.50).
Se trataba de una columna que, bajo el antetítulo de «Solidaridad», se indicaba «Servicio de ayuda económica» (con el teléfono arriba indicado, y el horario de atención de 8 a 14 horas, por si alguien está interesado en llamar).
Empecé a leer la columna y me dejó de piedra. Sólo quiero citar un par de casos. «Padre de família con empleo a tiempo parcial. Ingresos insuficientes. Para ayuda de alimentos: 300 euros». «Mujer separada por maols tratos, con una hija pequeña. Ingressos precarios. Para ayuda de alimentos: 300 euros». Había 14 casos más. Peticiones para pagar medicinas; recibos de la luz, gas y agua; el alquiler o realquiler del piso o habitación…
El hambre y las situaciones de pobreza no sólo están en el tercer mundo. Sólo hace falta echar una ojeada a nuestro alrededor.

La fam, molt a prop

Dissabte passat es van fer els deu grans concerts contra la fam al món, plens de música i de bona voluntat. No estic massa segur de la seva eficàcia real, encara que tot sembla indicar que l’impacte audiovisual es major que el de totes les campanyes llançades per les ONG del món.
És el poder de la televisió: una audiència potencial de 5.500 milions de persones.
Però no volia pas quedar-me amb el més general i gegantí… volia anar a les coses més petites.
Per casualitat, entre els diaris que vaig fullejar ahir, la primera de les pàgines que La Vanguardia va dedicar a aquest tema va ser la 45.
Doncs bé, a la 44, just a la seva esquerra, suposo que per atzar, hi havia la plana de Religió. I dins d’aquesta, a la columna de l’esquerra, la de Càritas Diocesana de Barcelona (plaça Nova, 1. Telèfon 93.301.35.50).
Es tractava d’una columna que, amb l’avantitol de «Solidaritat», hi posava «Servei d’ajut econòmic» (amb el telèfon d’abans, i l’horari d’atenció de 8 a 14 hores, per si algú el vol utilitzar).
Vaig començar a llegir la columna i em vaig quedar impressionat. Tan sols vull citar un parell de casos. «Pare de família amb feina a temps parcial. Ingressos insuficients. Per ajut d’aliments: 300 euros». «Dona separada per maltractaments, amb una filla petita. Ingressos precaris. Per ajut d’aliments: 300 euros».
Hi havia 14 casos més. Peticions per a pagar medicaments; rebuts de la llum, gas i aigua; el lloguer o re-lloguer del pis…
La fam i les situacions de pobresa no estan només al tercer món. N’hi ha prou amb donar un cop d’ull al nostre voltant.

© 2022 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑

WordPress Cookie Plugin by Real Cookie Banner