Entre els llibres que tenia previstos llegir aquestes vacances estava De què parlo quan parlo de córrer, de l’escriptor japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949), l’autor de Tòquio Blues, una de les novel.les més citades en els últims 20 anys.
Li escrivia fa una estona a un col·lega, al periodista andalús Santiago Pérez, autor de l’interessant bloc Diario de hoy, que ara, de tornada de les vacances, penses en quin article has d’escriure al bloc… I fins i tot, si has, pots o vols escriure de nou.
Es fa costerut, com quan tornes a la feina…
I de sobte, et sorgeix la idea, l’espurna de l’article, i tornes al teclat.
En alguna altra ocasió us he parlat de la llibreria La Tralla, de Vic, una de les millors de Catalunya.
En aquests dies en què els iPad i altres lectors de llibres electrònics comencen a apoderar-se del nostre afany consumista, veure una llibreria clàssica com aquesta fa que et entrin ganes d’entrar, fullejar i comprar.
Read more…
Tenia aquests enllaços a la recambra des de fa temps; corresponen a quatre blocs que em van semblar interessants en el seu dia.
Com que sóc una mica desastre amb això d’incorporar enllaços a la barra lateral, prefereixo fer-vos alguna recomanació de tant en tant.
Avui m’ha semblat un dia perfecte per suggerir-vos que els hi doneu un cop d’ull.
Aquesta iniciativa de títol atraient, Llegir està de moda, m’ha arribat per diverses vies.
I, la veritat, he rigut una bona estona amb el vídeo i he pensat en quina raó té aquest paio: el Book no es penja ni necessita bateries o cables.
De tota manera, com gairebé sempre, l’important és el contingut i no ho és tant el continent, encara que poques coses hi ha tan perfectes com un llibre.
Gaudiu de la diada de Sant Jordi i regaleu molts llibres i roses.
Read more…
Interessant iniciativa de la Fundació per al Desenvolupament Infotecnològic d’Empreses i Societat (Fundetec):
“”Fins a la mitjanit del 12 de maig, Fundetec convida a imaginar un món sense Internet en un relat encadenat escrit pels internautes. A través de la pàgina web dedicada al tema, els usuaris podran anar afegint la seva aportació a aquesta història amb tints futuristes el inici se situa l’any 2030. El resultat, és a dir, el relat complet, es donarà a conèixer el 17 de maig, data en què es commemora el Dia Mundial de les Telecomunicacions i Societat de la Informació”.
A aquestes hores ja hi ha diverses participacions, que prossegueixen un relat que comença així:
“Després de 18 llargs anys en el mercat laboral seguia sense acostumar-se a matinar, però aquell dia havia tingut un somni inquiet i el so del despertador li va caure a sobre com un cop. 6:00 hores. Dilluns. 8 abril 2030. Avui l’esperava un dia dur (tots els dilluns ho eren, i més en la Borsa de Madrid). Va aconseguir espantar el somni i, després de besar a Julia, es va encaminar a la dutxa…”
Caldrà animar-se i participar-hi…
Avui, fa cent anys, moria l’escriptor nord-americà Mark Twain, autor de les línies que us deixo aquí mateix.
¡Diablo de chico! ¡Cuándo acabaré de aprender sus mañas! ¡Cuántas jugarretas como ésta no me habrá hecho, y aún le hago caso! Pero las viejas bobas somos más bobas que nadie. Perro viejo no aprende gracias nuevas, como suele decirse. Pero, ¡Señor!, si no me la juega del mismo modo dos días seguidos, ¿cómo va una a saber por dónde irá a salir? Parece que adivina hasta dónde puede atormentarme antes de que llegue a montar en cólera, y sabe, el muy pillo, que si logra desconcertarme o hacerme reír ya todo se ha acabado y no soy capaz de pegarle. No; la verdad es que no cumplo mi deber para con este chico: ésa es la pura verdad. Tiene el diablo en el cuerpo; pero, ¡qué le voy a hacer! Es el hijo de mi pobre hermana difunta, y no tengo entrañas para zurrarle. Cada vez que le dejo sin castigo me remuerde la conciencia, y cada vez que le pego se me parte el corazón. ¡Todo sea por Dios! Pocos son los días del hombre nacido de mujer y llenos de tribulación, como dice la Escritura, y así lo creo. Esta tarde se escapará del colegio y no tendré más remedio que hacerle trabajar mañana como castigo. Cosa dura es obligarle a trabajar los sábados, cuando todos los chicos tienen asueto; pero aborrece el trabajo más que ninguna otra cosa, y, o soy un poco rígida con él, o me convertiré en la perdición de ese niño.
És una descripció de Tom Sawyer per part de la seva tia, a l’inici de les aventures d’aquest meravellós personatge de la literatura infantil i adulta.
Si no ho heu llegit, qualsevol llibreria o biblioteca segur que tenen un exemplar.
El fragment del capítol 1 del llibre és al web Bibliotecas virtuales.com.
Gràcies a Esto solo lo arreglamos entre todos.org descobreixo un canari que es diu, molt apropiadament,Anonimán.
Té un bloc en el qual reprodueix fotogràficament les frases que va posant, setmanalment, al vessant d’una muntanya situada al costat d’una autopista del nord de Tenerife, mitjançant unes grans lletres metàl.liques.
Són frases com “Fes-te granet de sorra”, “Recordes què volies ser de gran …”, “Si la cuides… et cuides”, “Som la natura”, “Propaga l’optimisme “…
I aquest optimisme verbal porta aquest home a completar la seva frase amb un comentari que acompanya a un altre comentari:
“Tropieza con otros granitos, unos más grandes y toscos, gástate con ellos, disfruta del roce y sácale partido, fúndete con tus iguales y revolotea con ellos al movimiento de las olas, vete y ven, vete y ven, escucha el sonido del roce y aprende, siente el movimiento y déjate llevar, viaja solo o con ellos, decide!, aventúrate y con un impulso aléjate del mar y caliéntate junto a otros, oye el murmullo de tus afines allá, aún en el agua, siente el sonido y asegúrate de no querer regresar, decídete ahora, ya! Ahora o nunca dentro o fuera o fuera es dentro?… Granitos de arena, por pocos que sean siempre son muuuuchoooos”
Què voleu que us digui: m’ha agradat.
Fa un any, més o menys, escrivia sobre José Luis Muñoz a aquest diari (el vaig titular “Com són els escriptors“).
José Luis té l’amabilitat de seguir enviant-me les seves peculiars butlletins, que visualment té el contundent aspecte de la captura de pantalla que encapçala aquestes línies. Inclou articles sobre el seu treball, però també sobre les seves aficions i preocupacions literàries i cinèfiles. Per exemple, parla del recentment mort José María Nunes i publica una foto de fa uns anys, en què Muñoz costat del realitzador i altres personatges coneguts, com Gonzalo Suárez, Javier Angulo, Jordi Socias i Javier Rioyo.
M’acabo d’assabentar que Francisco González Ledesma, periodista, escriptor i pare d’un altre antic company, Enric González, també periodista i escriptor, acaba de publicar una nova novel: La dama y el recuerdo.
No ho fa amb el seu nom sinó com Silver Kane, aquell pseudònim amb el qual va signar centenars de novel·letes de l’Oest i que jo llegia quan era una criatura.
L’amic Albert Espinosa acaba de debutar com a novel·lista. Segurament ja coneixeu la seva feina com a guionista, dramaturg i director de cinema, però m’ha fet gràcia la seva forma d’anunciar-aquest llibre, de títol tan simpàtic i llarg com acostuma: Todo lo que podríamos haber sido tú y yo si no fuéramos tú y yo.
He de reconèixer que la meva companya Blanca Espacio m’ha alegrat el matí amb l’entrevista que li ha fet a El Periódico a l’escriptor Rafael Vallbona.
Vallbona, que va ser company de fatigues fa més de 20 anys, quan va prendre la decisió de dedicar-se per complet a l’escriptura, encara que sense abandonar les col·laboracions periodístiques, acaba de publicar el llibre L’encant de fer 50 anys.
I jo, que estic ja en aquesta franja, he gaudit amb algunes de les seves respostes. Per exemple, que no has de fer a aquestes edats…
Aquest matí he fet bugada. Feia sol i calia aprofitar-ho.
Mentre estenia la roba al terrat del meu edifici, se m’ha acostat un gatet.
Ha ensumat la roba humida i ha rebut una trepitjada accidental per part meva, perquè ha estat aquesta sensació d’alguna cosa tova sota els meus peus el que m’ha alertat de la seva presència.
Era un gat desconegut, de tigrat color canyella, amb ratlles lleugerament més fosques.
Jove i curiós, quan li he cridat per disculpar-me, m’ha mirat i ha acceptat les carícies.
Li deia ahir a la meva amiga Mònica que no m’agraden els gats, que prefereixo els gossos… però aquest moix m’ha despertat sentiments contradictoris.
Explica avui el periodista Ignacio Vidal Folch que ha trobat uns “Libros en la acera” i que se’ls ha emportat cap a casa.
Em reconec en el text i en el gest d’aquest escriptor i antic company, perquè no és la primera vegada que veig a algú deixar algun exemplar al costat d’un contenidor i anar-hi, gairebé immediatament, per veure de què es tracta. Ho faig amb certa vergonya, potser per por de ser confós amb un d’aquests rodamons que rebusquen a les escombraries. Recullo l’exemplar i me l’enduc cap a casa, amb els altres centenars de llibres que malviuen en dues o tres fileres a les meves prestatgeries .
Jo no arribo a citar títols de tant llinatge com l’Ignacio, però la col·lecció de El Capitán Trueno que vaig recollir fa mesos al carrer crec que potser està a l’alçada.
Ara que tant es parla de Vic, us vull mostrar l’imaginatiu treball que ha fet al seu aparador la llibreria La Tralla, una de les millors de Catalunya.
Què millor que centenars de ocellets de paper de colors per acompanyar la promoció d’un llibre de papiroflèxia?
pots votar aquest bloc als Premis Blocs Catalunya
Comentaris recents