Divendres, 16, vaig estar entrevistant per al meu diari a Xapo Ortega, un dels directors de ‘Ciutat morta‘, el documental que denuncia irregularitats en un cas ocorregut l’any 2006 i que té diverses víctimes: un agent de la policia municipal de Barcelona, amb gravíssimes seqüeles d’un acte bàrbar, l’autor directe del qual no ha estat localitzat fins avui; i una jove, Patricia Heras, que es va suïcidar el 2011, després d’haver estat involucrada en aquest cas per un o diversos policies mentre estava a l’Hospital del Mar, però sense haver-hi participat ni directament ni indirectament, segons diversos testimonis; i tres joves que van ser detinguts i acusats d’haver intervingut, d’alguna manera, en el llançament de la pedra que va ferir greument a l’urbà i que han passat de tres a cinc anys a la presó.

De tot el que em va explicar Ortega només en destacaré una cosa que em preocupa des de fa molt de temps, des que era un xaval i corria davant dels grisos del franquisme, els antiavalots de l’època. És una cosa que em segueix turmentant quan veig, sento o llegeixo que un guàrdia li clava un mastegot a un xaval que està davant per mirar-li a la cara. Confio que són casos aïllats: la societat necessita d’una policia democràtica que ens defensi …

Com pot ser que un cas com el de Patri es sustenti únicament en el testimoni d’un o dos policies? ¿Com és possible que els nois detinguts ho fossin a peu de carrer, mentre els possibles culpables estaven al terrat de l’edifici (segons els forenses del cas)? Caldria demanar als companys d’aquells agents que no van fer bé la seva feina (i que ara estan precisament complint condemna), als que coneixen qui van colpejar als xavals després de la seva detenció (les seves fotos de comissaria són terribles) que es deixin de corporativisme, perquè d’aquesta manera el ciutadà sabrà que no tots els urbans, policies i mossos són iguals.

La reflexió de Xapo Ortega i del seu company, Xavier Artigas, em sembla bàsica en tot aquest assumpte: “Qui vigila als vigilants? On són els mecanismes i les garanties processals perquè una persona que presumptament ha comès un delicte pugui defensar davant l’únic testimoni d’uns policies? La paraula d’un policia sempre té més valor que la de qualsevol ciutadà”.

Lamento la prostració del guàrdia, tan dolorosa per a la seva família; i l’irreparable suïcidi de Patri. No entenc que la justícia se segueixi mostrant cega i sorda davant de casos així: em fa por, molta por, la possibilitat que torni a repetir-se una situació similar a la d’aquests nois.