Aquest passat cap de setmana viatjàvem en cotxe cap al Pirineu de Lleida.
Era un trajecte llarg i, després de buscar a la guantera, vam trobar un disc de Ismael Serrano, un cantant d’aquells que va heretar el bo dels millors cantautors espanyols i cubans.
Quan va sonar aquesta cançó, vaig pensar primer en els meus pares, però després vaig corregir el meu pensament cap a la meva generació, aquesta a la qual ara ja ens diuen “pares” i “avis”, què comptem, una i altra vegada, batalletes de lluites i somnis als nostres fills i néts.
Jo sóc dels que segueixo creient que hi ha sorra de platja sota les llambordes …