Volien vostès un titular cridaner. Doncs aquí ho tenen: jo, un veterà periodista cultural, antic crític de cinema i fins a director d’un curtmetratge (pecats de joventut), ja no vaig (gairebé) a les sales. Va, admeto aquest ‘gairebé’ davant de la ‘boutade’.

I suposo que aquesta provocació serà ‘castigada’ per bona part dels meus amics i col·legues, que començaran a tirar-me de tot (de manera figurada, espero). I per afegir més llenya a el foc els confessaré que el que faig jo ara ja no és ‘Cinema Paradiso’, sinó ‘streaming’: veure pel·lícules i sèries a través d’una pantalla connectada a internet.

Permeteu-me recordar unes paraules d’Álex de l’Església quan era president de l’Acadèmia de Cinema, a la gala dels Premis Goya de 2011: “Fa 25 anys, els que es dedicaven al nostre ofici mai haguessin imaginat que una cosa anomenada internet revolucionaria el mercat de cinema d’aquesta forma i que el que es veiessin o no les nostres pel·lícules no anava a ser només qüestió de portar a el públic a les sales. Internet no és el futur, com alguns creuen. Internet és el present “.

I seguia així: “Internet és la manera de comunicar-se, de compartir informació, entreteniment i cultura que utilitzen centenars de milions de persones. És part de les nostres vides i la nova finestra que ens obre la ment a el món… [Els usuaris d’Internet] són el nostre públic. Aquest públic que hem perdut i que no va a el cinema, perquè està davant d’una pantalla d’ordinador (…) No tenim por a internet, perquè internet és, precisament, la salvació del nostre cinema”.

El director basc, que acaba d’estrenar la seva primera sèrie per a una gran plataforma, ’30 monedes ‘, en HBO, va ser clarivident. Fa gairebé 10 anys d’aquestes paraules i el que va dir ja és una realitat. Recordem que el vídeo sota demanda (VOD) de Netflix per a ordinadors va començar l’any 2007 i que el servei de ‘streaming’ d’HBO data de 2010 (com a cadena de cable va néixer el 1966). I aquest mateix 2010 va ressorgir la catalana Filmin en la forma que ara la coneixem, amb una tarifa plana, aplicacions per a tauletes i la difusió en ‘streaming’ en alta definició.

Torno al titular inicial. Sento confessar que ara vaig molt poc a una sala de cinema, i no és per ganes, perquè segueix sent el millor lloc per veure una pel·lícula, sense cap dubte. I no només superproduccions d’estrena, sinó els clàssics en blanc i negre que exhibeix la Filmoteca.

Una sala de cinema segueix tenint quelcom de comunitari i misteriós, i més quan la gran pantalla blanca, abans, es descobria darrere d’unes cortines gegantines, generalment vermelles, com solien ser-ho també les butaques i les catifes que poblaven passadissos i vestíbuls.

Hi va haver una època en què coneixia i saludava a gairebé tots els porters de cinema de Barcelona. I ells a tots els periodistes culturals que anàvem a les sessions de premsa matinals i, després, a les projeccions de tarda i nit. Eren altres temps.

En part estic d’acord amb el que deia el col·lega Toni Vall, fa uns dies, pel que fa a la iniciativa d’algunes de les grans ‘majors’ d’estrenar les seves pel·lícules en les seves plataformes digitals: “No tinc cap mena d’interès a veure pel·lícules NOMÉS a casa meva. La dinàmica de les distribuïdores i les productores va cap aquí. Continguts on line per ser vistos a casa, inexorablement. Així el cinema s’està convertint per mi en una cosa molt menys interessant, seductora i suggestiva, molt més formulària. No tinc cap interès a veure pel·lícules interrompudament, a haver d’encabir-les entre el sopar, el fill i tal i qual sèrie. Cap interès, ni el més mínim interès. M’estic sentint expulsat del cinema. I és una sensació terrible, molt dolorosa”.

Jo tinc altres raons per quedar-me a casa. Us explico quines.

La primera, evidentment, la pandèmia. Els cinemes i teatres han fet un gran esforç per adequar-se a la situació sanitària però tota precaució és poca i, si un és població de risc, prefereix abstenir-se. Tinc molts amics que van cada dia a les sales i cap d’ells ha enxampat la malaltia. Quan he anat a veure una pel·lícula em sento en silenci més segur en una de les butaques que al súper de la cantonada o el centre comercial més proper.

Una altra raó: m’he tornat gandul. Sempre havia somiat amb tenir una petita sala de cinema, com feien els directors i actors de Hollywood en les pel·lícules. Una cosa només possible per a potentats amb molta pasta fins fa poc. Això ha canviat amb les noves i enormes pantalles dels televisors intel·ligents, que converteixen cada saló en una somiada sala de cinema.

Uns mesos abans de la pandèmia vaig decidir aprofitar una oferta i vaig comprar una tele de 55 polzades, que la meva dona va veure molt per sobre de les possibilitats de la mida de la meva sala d’estar. Però aquí està i ja no sembla tan gran. Amb la meva col·lecció de pel·lícules en DVD i Blu-ray, i amb un trio de plataformes el contingut no m’ho acabaré mai sóc una mica més feliç.

I una tercera raó: l’econòmica. Una entrada de cinema d’estrena costa entre 4,9€ del dia de l’espectador i els 9€ d’un festiu, 6€ una matinal i 8€ un dia laborable. Multipliquin vostès per dos, si són una parella, i afegeixin si van amb nens. També hi ha un magnífic abonament anual de la Filmoteca de Catalunya per 90€ (un talonari de 10 entrades surt per 20€).

Qualsevol família amb nens que s’apunti a Disney+ pagarà 6,99€ a l’mes o 69,99€ a l’any. Jo mateix estic subscrit a diverses plataformes i comparteixo altres amb familiars. La subscripció anual a Filmin, l’única íntegrament espanyola, és de 84€ a l’any (la mensual bàsica costa 7,99€), i després es poden ‘comprar’ estrenes per uns 4€, com fan la resta d’empreses de ‘streaming’ llevat de Netflix, que ho fa sense cost addicional (el seu pla bàsic costa 7,99€). Evidentment, amb aquesta competència, no hi ha color. La balança familiar es decantarà sempre cap a aquest costat.

Vol dir això que ens encaminem inexorablement cap a la desaparició de les sales de cinema? Espero que no. Fa uns anys, quan el món de la premsa escrita va començar a decaure enfront de la naixent digital, molts periodistes no volíem creure que el paper pogués desaparèixer. I anem camí d’això, amb algunes excepcions (diaris de cap de setmana amb els seus suplements; algunes revistes especialitzades) per les quals el lector encara està disposat a pagar una mica més.

Una cosa similar pot passar amb els cinemes, convertits en refugi de cinèfils militants. Sobreviuran un grapat de grans sales per exhibir espectaculars ‘blockbusters’ i, també, si saben jugar les seves cartes, petits locals on s’exhibiran produccions independents (¿potser baixant els preus de les entrades?). Un tipus de cinema que està trobant el seu refugi i major visibilitat a les plataformes digitals.

Vull citar precisament a Filmin, que no només dóna suport i potencia el nostre cinema, sinó que ofereix pel·lícules i sèries europees independents de gran qualitat, ha rescatat una meravellosa biblioteca de clàssics i, en aquests temps difícils de pandèmia, ha exhibit ‘on-line’ els continguts de nombrosos festivals la programació presencial era impossible desenvolupar. Aquesta solució provisional no vol dir que els molts certàmens que hi vagin a desaparèixer, però són fórmules que en un futur potser hauran de coexistir.

Nota: originalment vaig publicar aquest article a Nosolocine. També vam parlar del tema amb Jose López en el seu programa de ràdio Nosolocine en las ondas, cap al minut 15.