Des de mitjans de maig, els aficionats al cinema poden trobar a les llibreries, i en castellà, ‘A propòsit de res’, l’autobiografia de Woody Allen.

Segurament, hi ha pocs cinèfils que no l’hagin llegit i gaudit ja, i pocs col·legues que no hagin fet la seva crítica, amb la paraula “polèmiques” incrustada en gairebé tots els titulars que he vist.

Doncs bé: aquí NO vaig a referir-me al TEMA de què tothom ha parlat o escrit, les seves relacions amb Mia Farrow. No em dóna la gana.

Aquestes memòries són tan àmplies (i disperses), abasten altres aspectes de la vida i carrera de l’petit còmic jueu, que resulta difícil fer un comentari poc extens. Segur que els meus amics de Nosolocine (on he publicat aquest article originalment) escriuran sobre el llibre en algun moment, perquè sé que els ha agradat tant com a mi. Hi ha tal la infinitat de dades, personatges i anècdotes (no deixin de llegir el que explica sobre Diane Keaton, ‘Annie Hall’ i els premis Oscar), que resulta gairebé inabastable.

Per aquesta raó, em vull centrar en una cosa molt cinèfil, cosa que moltes vegades ens intriga i que els periodistes solem preguntar als cineastes quan els vam entrevistar: què directors i pel·lícules els han influït a ells a l’hora de posar-se darrere de la càmera. Així, en els primers capítols de el llibre hi ha una pàgina en la qual Woody Allen cita els films que ha vist i els que no, els que li agraden i els que no. I el que escriu no em deixa de sorprendre…

“No he vist ‘Armes a l’espatlla!’ ni ‘El circ’, de Chaplin; tampoc ‘El navegant’, de Buster Keaton. Mai he vist cap de les versions de ‘Ha nascut una estrella’ (…), ni ‘Que verda era la meva vall!’, ‘Cims borrascosos’, ‘Margarita Gautier’, ‘La dama de les camèlies’, ‘Ben- Hur’, ‘El secret de viure’, ‘Cavaller sense espasa’, ni moltes altres “, assegura el realitzador. I hi afegeix: “No és la meva intenció menysprear cap d’aquestes obres, sinó posar de manifest la meva ignorància i el fet de portar ulleres no converteix a ningú en una persona especialment culta, ni molt menys en un intel·lectual”.

I de la mateixa manera, també diu haver vist “una bona quantitat de pel·lícules” i bastants films estrangers, tot i que segueix creient que el seu gust “us sorprendria”. Per exemple: “Prefereixo Chaplin a Keaton. Això no encaixa amb les preferències de la majoria dels crítics i estudiants de cinema, però a mi Chaplin em sembla més graciós, encara que Keaton era millor director”. I per a ell, Chaplin és més graciós que Harold Lloyd: “Aquest executava grans gags visuals de manera brillant, però mai va aconseguir entusiasmar-me”.

No es considera un fan del famós Lenny Bruce ni tampoc li agradava en excés Katharine Hepburn: “Estava estupenda a ‘Llarga jornada cap a la nit’ ia ‘De sobte, l’últim estiu’, però moltes vegades em resultava massa artificial. Quan es veia en dificultats sempre recorria a el plor. En canvi, adorava Irene Dunne i a Jean Arthur. Spencer Tracy sempre em semblava molt creïble, excepte a ‘La impetuosa’ “, amb Hepburn, precisament.

I Allen afegeix poc després: “Em limito a assenyalar uns pocs productes culturals icònics que sorprenentment no van representar tant per a mi com per al públic en general. Com ‘Ningú i a la babalà’ o ‘La fera de la meva nena’, que no em van fer gràcia. Tampoc m’agrada ‘Que bonic és viure!’ Francament, m’encantaria escanyar a aquest cursi àngel de la guarda. Mai vaig poder creure ‘Tu i jo’. Adorava a Hitchcock, però no hi ha manera que pugui veure ‘Vertigen’. Estic boig per Lubitsch, però ‘Ser o no ser’ no em sembla gens divertida. No obstant això, ‘Un lladre a l’alcova’ em sembla una meravella, un ou de Fabergé “.

El cineasta confessa que li encanten els musicals, però no li agrada ‘Un americà a París’. “Mai vaig riure amb Eddie Bracken, Llorer & Hardy ni amb, Déu no ho permeti, Xarxa Skelton. Per descomptat que els germans Marx i W. C. Fields són el millor del millor (…). ‘El gran dictador’ i ‘Monsieur Verdoux “no em semblen ni remotament gracioses. Per descomptat a veure a Chaplin patejant aquest globus terraqüi per l’aire no em sembla de cap manera un exemple de genialitat còmica. Però a qui li importa el que jo pensi: tot és qüestió de gustos “.

Hi ha qui es durà les mans al cap, però jo entenc a Woody Allen: a tots no ens agrada el mateix. Moltes vegades, els crítics ens esforcem per animar la gent a veure certes pel·lícules que ens entusiasmen, però a les el públic tot just va a veure. En canvi, tendim a destrossar aquelles que sumen èxits de taquilla, com passa amb les de Santiago Segura. Recordeu el lector, que la crítica (cinematogràfica, teatral, literària) és un gènere d’opinió amb elements informatius.

No vull acabar aquest article sense referir-me a una reflexió que fa Woody Allen sobre el fet de rodar, de dirigir, elogiant sempre als seus col·laboradors, que -assegura– van salvar més d’una vegada alguna de les seves pel·lícules: “Quan miro a través d’ la càmera, sé si estic veient el que havia previsto. Si no, corregeixo alguna cosa (…) Si el personatge que estic filmant camina en direcció a algun lloc, ho seguim amb la càmera, ja que té rodes. Poso a un substitut en el meu lloc i, quan l’il·luminador acaba de preparar els focus, ja estem preparats per rodar. Li dic a l’substitut que es vagi a prendre una cervesa i em poso al seu lloc. Interpreto l’escena que he escrit i la dic com vull sentir-la. La càmera roda i jo crit: «Bé, ho tenim?». Si no estic content amb alguna cosa, ho repeteixo “, escriu.

El que diu sembla de sentit comú. Sembla senzill de fer, però aquest senyor baixet i amb ulleres ha rodat mig centenar de pel·lícules. Alguna és fluixa, però cap es pot considerar un fracàs en taquilla i entre elles hi ha un grapat d’obres mestres. Què més se li pot demanar?