Txerrad@s: arxius

Articles del bloc, en català, des d'abril del 2005 fins l'agost del 2011

Txerrad@s: arxius - Articles del bloc, en català, des d'abril del 2005 fins l'agost del 2011

Monthly Archives: April 2011

Algunes ‘piulades’ fins el 30 de abril

  • Porqué me gusta (y me repele) Jose #mourinho o la ética en el deporte y en la vida: "#mou, puro teatro", en el blog http://www.txerra.info #
  • @iturri tienes razón Mikel, pero una cosa es la cantera y otra el talonario. Ah… y aunque me encanta el Barça, sigo siendo del Athletic ;) #
  • @melchormiralles menos mal que hay un madridista con sentido común… y que conste que soy del Athletic, pero me encanta el juego del #bar

Mou, pur teatre

He de confessar que m’entusiama i em repel·leix alhora Jose Mourinho.
Com a actor, com a gran intèrpret del seu paper, em sento fascinat per ell. Sempre em sorprèn la seva provocadora capacitat de treure’s del barret el conillet blanc més oportú als seus interessos.
Però el seu personatge, el dolent de la pel·lícula, em repel·leix. Em repelen les seves excuses de mal perdedor, la seva nul·la elegància i cavallerositat, les seves mentides disfressades de mitges veritats, la seva capacitat d’entabanar a una afició -la madridista- que no es mereix a un individu així.
Hi ha qui apel a aquella gastada frase que “això no és un joc de senyoretes”. Perdonin, senyors masclistes, però jo opto per l’ètica en l’esport. A no ser que el que practica Mou i els seus jugadors no sigui ni futbol ni esport.
Com podem educar els més joves en valors com la solidaritat, la noblesa i el joc net, quan el que es predica és la individualitat, l’empenta i la duresa? I com podem eliminar la violència als camps i a les grades quan se li treu importància al trepitjada, a la planxa, a l’entrada bruta, a lesionar al contrari?
És clar que, potser, estem parlant de rugbi i no de futbol americà…

Buenafuente ha tornat

El nostre col·lega Andreu Buenafuente ha tornat: al seu programa, amb un canyer vídeo que recrea el Imagine de John Lennon, i al Twitter, que semblava haver deixat …
I ho ha fet amb un parell de piulades que deixen clara la seva postura:

“Bones. ja sóc aquí. Això és el que penso. http://bit.ly/g2CG8Q” y “El meu manifest: www.andreubuenafuente.com”

Un manifiest d’aquells que faran soroll i amb el qual es pot o no estar d’acord.
Per exemple, em semblen molt ajustades algunes frases:

“Les xarxes socials són importants però no són el centre de l’univers. Són una eina més de la revolució tecnològica.
Tenim molta tecnologia al nostre abast però se’ns ha acabat la paciència, les ganes d’escoltar, debatre i enriquir. Ens val amb el soroll, el nou opi per a aquests temps encabritat.
El soroll no canvia les coses. L’acció, sí. “”

En canvi no estic d’acord –si més no, jo no me’n sento identificat– en absolut amb la frase que diu:

“Els periodistes (o el que queda d’ells) estan embadalits amb les xarxes. Utilitzen les “entrades” com notícies (la majoria de vegades és mera quotidianitat) i no es molesten a confirmar o documentar-se. Una prova més de la decadència erràtica de la professió.”

Buenafuente generalitza aquí de forma injusta.
Però bé, cadascú és l’amo de les seves paraules. La vida segueix.

Viquillibre solidari

Encara que les obres de ficció col·lectives no solen -excepte comptades excepcions-donar uns resultats brillants, no per això deixa de ser interessant aquesta idea d’escriure un viquillibre solidari.
L’impulsa la gent de la web Ikeaspensado, que expliquen el següent:

“Totes les persones que col·laboren en aquest projecte literari, autoritzen i cedeixen els seus drets d’autor a Honeylife, SL, perquè editi i divulgui l’obra final, amb l’objectiu previst en www.ikeaspensado.com de destinar els beneficis íntegres de les vendes a les tres ONG’s més votades pels participants en el projecte.”

En aquest aspecte, la iniciativa és lloable.

Crònica de Sant Jordi

pallaresa01Feia molts, però que molts anys, que no tenia festa en el dia de Sant Jordi.
Curiosament, el dia més emblemàtic per als catalans, no és festiu, sinó laborable. En aquesta ocasió la guàrdia en el diari els va correspondre als meus companys de l’àrea de Cultura, el treball podeu llegir en aquest enllaç.
Però, com us deia, avui no em tocava treballar, així que vaig poder anar a passejar amb la meva noia des de primera hora.
I per iniciar bé la jornada, vam decidir acostar-nos a La Pallaresa, tota una institució: és una de les xocolateries més famoses de Barcelona, ​​juntament amb Dulcinea, Xicra i Viader

pallaresa03 pallaresa02

Així que ens vam dirigir cap al carrer de Petritxol poc després de les 9.00 del matí, quan encara no havia començat la invasió de clients que ompliria poc després la granja de gom a gom.
Un bon suís (xocolata calenta amb nata) i uns deliciosos xurros, res greixosos-el defecte de molts llocs-, van ser el pròleg del passeig.
En aquesta ocasió, per fer temps fins a les 11.00, l’hora en què els escriptors comencen a signar exemplars, vam decidir acostar-nos a la plaça de Sant Jaume.
A la Generalitat anava entrant personal vestit-suposo que convidats a la tradicional recepció del president-, mentre que l’Ajuntament lluïa un cartell de portes obertes.
Vam aprofitar l’ocasió i vamentrar a la Casa Gran pel carrer de la Ciutat i vam passetjar per una quinzena d’estades emblemàtiques de l’edifici, des de la sala de la Reina Regent, on se celebren els plens municipals, fins al Saló de Cent, on se celebren actes ciutadans d’importància, passant pel despatx de l’alcalde i … oh, sorpresa! una sala presidida pel quadre Complement, un Tàpies de 1999 que havia estat exposat a l’Edifici del Fòrum, el lema del qual hi reprodueixo.

ajuntament01

ajuntament02 ajuntament03

L’altra foto és la del Sant Jordi que hi ha al Saló de Cent. Baixem per l’Escala d’Honor fins al pati, per finalitzar la visita.
Quan acabem el recorregut-recomanable per a qualsevol visitant de la ciutat i imprescindible per a tots els barcelonins-sortim de l’Ajuntament i ens dirigim pel carrer de Ferran cap a les Rambles.
El carrer era ja un formigueig constant, on començava a ser difícil fer un pas … Però bé, això és Sant Jordi.
Gairebé davant de la font de Canaletes, a l’altura del Teatre Capitol, vam veure Rafael Amargo, el famós ballarí i coreògraf que, enfundat en una samarreta, venia roses solidàries amb la Fundació Sanfilippo.

amargo01 amargo02

Ho explicava així a la seva web:

“Sanfilippo no és un poble bonic. Ni una bella església. És una terrible malaltia degenerativa que destrossa la vida dels nens que la pateixen, fins a la mort. Per finançar el seu estudi es va crear l’associació Sanfilippo i per recaptar fons avui Rafael Amargo i la presidenta de l’associació Betlem Zafra vendran roses i el llibre La infancia truncada.”

Pero Rafael, que està a punt d’estrenar el seu últim espectacle, Sol Amargo, va tenir un moment idem: un funcionari municipal va instar a retirar la paradeta i situar-se en el lloc per al qual sí que tenia permís, que no era allà, sinó en el carrer Mallorca.

punset Matthew Tree i d'altres autors

Vam deixar al ballarí donant explicacions mentre seguíem el nostre recorregut cap a la Rambla de Catalunya, on es concentraven més escriptors per metre quadrat que en cap altre lloc. És clar que davant la FNAC de la plaça de Catalunya estava Albert Espinosa, l’escriptor de groc, l’autor que més venut aquest any. L’han ajudat, això sí, l’excel lent recepció que està tenint “Polseres vermelles”, la seva sèrie sobre nens amb càncer.
Una mica més amunt, Eduard Punset també signava llibres a tort ia dret. A l’altura de Diputació, hi havia gent que repartia gratuïtament llibres. Eren exemplars de El tiempo de las palabras azules, de Pedro Brotoni Vila, guanyador del quart premi Volkswagen Qué Leer. Segur que va ser el més llegit.
Però a aquestes altures, ja estàvem esgotats. Tocava anar a dinar.

Algunes ‘piulades’ fins el 23 de abril

Powered by Twitter Tools

Buenafuente ja no piula

Buenafuente Twiiter

He deixat passar una setmaneta des que es va produir l’atac? al Twitter d’Andreu Buenafuente (BFN).
I poso aquests interrogants, perquè no crec que fos tal.
Twitter et permet enviar les teves idees, missatges, titulars, enllaços als teus seguidors … que també poden llegir (segons el grau de privacitat del teu compte) que no són seguidors teus.
Què li ha passat a BFN? Que s’ha enfadat com una criatura per les crítiques que ha rebut arran de la seva entrevista amb la ministra de Cultura, Àngels González Sinde. I des de fa una setmana, el passat 12 d’abril, ha deixat als seus 390.000 seguidors compostos i sense missatges.
Us reprodueixo les cinc últimes piulades d’en BFN.

1. Avui entrevista amb la ministra Sinde. Cal escoltar les seves explicacions.
2. Veig moltíssima agressivitat amb mi avui. Volíeu un linxament? Jo no sóc així. Ni el programa. Ho sento, però m’ofèn el vostre tracte.
3. Amb l’agressivitat no es va enlloc. No es va pactar res. Jo vaig preguntar el que vaig voler i la ministra va explicar el que va voler.
4. No penso aguantar judicis insolent després de 21 anys fent programes en llibertat. Els exaltats podeu fotre el camp si voleu.
5. Jo ho faig ara mateix.

Hores més tard, Buenafuente escrivia al seu bloc un article titulat El odio, que finalitzava amb aquesta frase:

“Només vull un país civilitzat, ben comunicat i amb sentit de l’humor. Quan em insulten em faig petit.”

Com és lògic, els seus fans li demanen que torni, i els que l’han criticat, el segueixen donant clatellots virtuals, com la frase amb la que volia titolar inicialment aquest post: “¿Mosqueado con el mundo?” (escrita per Javier Culebras @jculebrasv).
Jo crec que BFN s’equivoca. El presentador dóna a sensació que no aguanta bé les crítiques i això, en el món de l’espectacle, de la tele, d’internet, no és de rebut en un professional.
Un col·lega, Raúl Bocanegra, li escrivia una carta oberta en el seu blog El mariscal Bocanegra, en el qual li diu el següent:

“…igual que molts en aquest país et riem les gràcies, perquè ets un tipus molt graciós, tu hauràs de aguantar quan la gent et critica, perquè no li agrada alguna cosa del que has fet. Així que tu no ets el que ha de permetre o no que se’t jutgi per molts anys de professió que tinguis. Tots som susceptibles de ser jutjats per molt importants que ens creguem… “

Si BFN no està d’acord amb els qui li llancen pulles, ha de ser prou hàbil com per ignorar-les, torejar-les o contestar-les com correspon… perquè, en el fons, pot acabar defraudant a tothom.

Hi ha alternatives

Aquests dies estic veient a internet, sobretot a Twitter, el hashtag (signe # seguit d’una paraula que es refereix a un determinat tema) “no els votis”.
He volgut veure què hi ha darrere i he visitat la web No els votis.com, on expliquen en què consisteix aquesta iniciativa i també remeten a un web col·laboratiu: Wiki no els votis.org.
Com és lògic, no tot és bo ni dolent en aquesta web, i hi ha coses amb les quals no estic d’acord, però sí que em sembla interessant la proposta.
Reprodueixo un parell de coses i us animo a visitar-los.

“Noelsvotis.com és un moviment ciutadà que va sorgir com una idea senzilla: atès que els polítics dels tres principals partits de l’arc parlamentari, PP, PSOE i CiU, havien decidit ignorar els desitjos i interessos dels ciutadans, ignorémoslos nosaltres a ells en on més els fa mal: en el vot …
No et demanem el vot per a cap partit concret, ni que votis en blanc, ni que et s’abstingui, sinó que t’informis per comprovar que n’hi ha alternatives. “

I també us repeteixo la invitació cap a una altra web sobre el tema: Democràcia real ja, el manifest de la qual també m’ha cridat l’atenció, en el que criden a indignar-se (com diria Stéphane Hessel):

“Estic indignat. Crec que puc canviar-ho. Crec que puc ajudar. Sé que units podem. Sal amb nosaltres. És el teu dret.”

I la cita per manifestar-se és el 15 de maig. Hi serem.

Grooveshark

Un col·lega molt pesat, d’aquells que no paren d’enviar-invitacions virtuals de tot lo nou que apareix a internet, acaba d’enviar-me una més per apuntar-me a Grooveshark.
Com a norma, mai m’inscric a res sense esbrinar algunes coses sobre el lloc per evitar virus i troians que puguin infectar el teu ordinador.
Miro si s’ha publicat alguna cosa sobre el tema i, finalment, opto per entrar en el joc o no.
He vist que Grooveshark sembla ser un embrió de Spotify barrejat amb Last.fm i m’hi he apuntat, a veure com funciona.
Gairebé d’entrada he vist el seu anunci de portada, un vídeo de Greyson Chance, un adolescent de 13 anys que va camí d’esdevenir un nou ídol de les nenes, un altre Justin Bieber, encara que quatre anys més jove. Ha estat un vídeo vist per més de 4,5 milions de persones (és l’oficial; n’hi ha algun milió més als vídeos no oficials).
Quant a la web en si, caldrà anar experimentant, perquè com passa amb Spotify (que està reduint temps d’escolta i es prepara per ser una aplicació de pagament), consumeix una bona part de l’ample de banda. No necessito baixar la música al meu ordinador ni copiar ni fer res il legal.
D’entrada he buscat un antic àlbum dels Camel… i hi apareix! Així que vaig a escoltar-lo.