Txerrad@s: arxius

Articles del bloc, en català, des d'abril del 2005 fins l'agost del 2011

Txerrad@s: arxius - Articles del bloc, en català, des d'abril del 2005 fins l'agost del 2011

Monthly Archives: October 2010

Alguns dels meus twitter fins el 30 d’octubre

Powered by Twitter Tools

Contra els blocs electorals als informatius dels mitjans públics

Ara que s’acosten les eleccions, com és habitual, els partits polítics ens imposen als periodistes que treballen als mitjans de comunicació públics unes quotes de presència informativa que denigren la nostra professió, la nostra feina quotidiana a l’hora d’informar.
Com exemple, us deixo això:

CIU 6’25. PSC 5’30. ERC 3’00. PP 2’30. ICV 2’10. Ciutadans 1’00.
Aquests són els temps i l’ordre que s’han assignat els partits en els mitjans públics. La majoria de polítics ens dicten la seva propaganda com si fos informació. Ens obliguen a donar les imatges dels mítings que ells mateixos trien. Sense llibertat d’informació no hi ha democràcia!

Per això, una vegada més, m’adhereixo al manifest del Col·legi de Periodistes de Catalunya en contra els blocs electorals als informatius dels mitjans públics.
El podeu llegir de forma íntregra al web del Col·legi de Periodistes.

La pell de l’aigua

Si ahir us parlava d’una amiga poeta, avui us vull parlar d’una altra amiga, filòloga, professora de Literatura i magnífica fotògrafa, les imatges de la qual destil·len poesia.
De fet, a Carme Muñoz la vaig conèixer com a mestra del meu fill a l’institut i la vaig descobrir fa escassament quatre anys com una gran aficionada a la fotografia, que ha aconseguit crear un llenguatge propi, el qual ha traslladat ja a tres interessants mostres.

  • L’altre laberint (2007), que aborda la inhabitabilitat dels espais del suburbà com una altra forma d’anonimat en les ciutats actuals.
  • Entreactes (2008), que mostra com els escolars ocupen el temps entre classe i classe.
  • El perruquer de sempre (2009), reportatge sobre la pervivència d’estris tradicionals en la pràctica de l’ofici d’un longeu barber de poble.

Carme és autora d’una prosa propera a la poesia o d’una poesia propera a la prosa, amb la qual ha acompanyat algunes de les seves fotos, almenys en el primer dels seus blocs fotogràfics, ubicat a Photoblog, tot i que també podeu veure el seu treball a Flickr, Carbonmade i a la seva pròpia web, Carme Muñoz.com.
Aquest cap de setmana inaugura a Sòria una exposició temàtica que té molt d’obra pictòrica, perquè són fotos que podrien confondre amb quadres, en què les imatges tenen un pòsit abstracte. Són retrats d’una cosa tan difícil de captar com els rostres de l’aigua, de la pell de l’aigua.
Carme ho ha aconseguit.

Dones d’heura

A qui li agrada escriure difícilment no li agrada la poesia. Bé, sempre hi ha gent rara que dirà que prefereix la narrativa i patatí i patatà.
És igual: si per a tu escriure és un plaer, llegir alguna cosa ben escrita és magnífic, i si té forma poètica, ho valores encara més.
Tot això ho dic perquè una bona amiga, la poetessa Marta Pérez Sierra acaba de guanyar un premi de poesia. Es tracta del Jordi Pàmias de Guissona, que li van concedir dissabte.
Marta ha concursat amb l’obra Dones d’heura, inspirada en els quadres d’una pintora i amiga comú.
Ho explica així:

Dones d’heura neix del diàleg entre els quadres de la meva amiga pintora i fotografa Maria Rosa Vila i els meus poemes. Neix de l’empenta i la valentia, de les ganes de sentir-se dona i viva.

Marta escriu en català i al seu bloc podeu trobar el poema Dona, que ara hi reprodueixo.

Tu i jo som dones d’heura.
Embellim murs i tanques
en establir diàleg.
Som catifa de somnis,
graons de sol,
un vals d’arrels menudes.
Dia a dia inventem la no-rutina.
Amb els peus ferms
ens vestim d’aire
per ballar amb estels.
Som dones d’heura,
podem ser alades,
arrel, estiu, bressol,
deix…i mans!
Sobretot mans obertes,
fulles que acaronen pedres.
Suspeses en el vertigen blau
que ens teixeix.
Llaços que nuen mans.

Irlanda: Belfast (2)

Una de les coses que més m’interessava de Belfast eren els murals pintats pels republicans en els barris fronterers amb els unionistes. Aquests també tenen alguns de notable qualitat, però ideològicament em resulten menys interessants que els primers.
La idea era recórrer la capital de l’Ulster i anar-nos acostant a peu a aquesta zona.
De fet, hi ha un mercadeig constant de taxis que fan aquesta ruta de forma turística: t’agafen al centre, et dipositen davant de les pintades més famoses perquè facis les fotos de rigor i et tornen a la civilització, si em permeteu la ironia .
Nosaltres vam optar per recórrer el centre, inclosa la gran plaça de Donegall Square, en la qual destaca l’enorme edifici de l’Ajuntament, i anar a peu fins a aquesta zona de cases petites, típicament angleses, amb els seus jardinets inclosos.
També passem per davant de la Cort de Justícia, cuirassada des que va ser objecte d’un atemptat de l’IRA, i entrem en el mercat de Saint George i en la catedral de Santa Ana.
Va ser un passeig que va començar amb pluja i que ens va obligar a fer una parada intermèdia en el cafè d’un hotel del centre, però que va tenir la seva compensació quan arribem a la zona oest de Belfast.
Allí hi eren: un grapat de parets plenes de murals. A la pròxima entrega, us mostraré algunes de les fotografies que vaig fer.

Alguns dels meus twitter fins el 23 d’octubre

Compartir, no competir

Concursar a la xarxa no és gens fàcil (i fora, tampoc).
Fa un parell de dies vaig rebre una nota de Sílvia Bel (la poeta, no l’actriu) en la qual es queixava del poc control que es té sobre el nombre de vots que s’emeten i computen en aquest tipus de concursos. Es referia a un vídeo sobre les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació) i la dona, que han presentat a Femitic, un concurs de vídeos de Dones en Xarxa i que consideren manipulat. En aquest enllaç ella us ho explica detalladament.
Avui mateix es tancava el procés de votació dels premis Bitácoras 2010 d’aquest any, al qual no m’he presentat (total, per a què?) I la llista és immensa. Només en l’apartat de blocs personals hi ha centenars. La primera classificació parcial, recollida per La Información, és aquesta:

Los Sin-logismos de Bugman, PisitoenMadrid, Diario de un Pixel, Ikublog, Frikis, Crónicas de una cámara, El último blog, La brújula verde, Nihon mon amour, Save The Geek, Balovega, ThinkWasabi, En modo esponja, lqsmc, Blog de un MiniBicho, Un Cafelito a las Once, Un Mundo Perplejo…

I n’hi ha més, com els 20Blogs que premia cada any el diari 20 minutos i que aquest any ha guanyat Gemablog. Tot un univers … i com a tal, inabastable.
Si m’aplico el conte, a mi ja m’ha passat algunes vegades. Puc citar els Premis Blocs Catalunya de l’STIC: crec que vaig ser votat per una dotzena de persones. Uf. És dur, la veritat.
Després comproves, a més, que els jurats es decanten cada vegada més per bitàcoles millor treballades i compten amb més mitjans. La dedicada a l’Espai Internet de TV-3 em sembla un exemple de tot això, lloable, perquè ho fan molt bé, però es tracta d’una web en la qual treballen uns quantes persones.
En aquest sentit, tinc la sensació que anem cap a una professionalització dels blocs. En el cas del STIC crec que aquest any l’han controlat una mica millor, però no deixa de ser una cosa frustrant que la qualitat d’un treball i la seva supervivència depengui al final dels vots amics.
Exposar la teva idea, el teu projecte, el teu bloc en un fòrum de desconeguts pot donar lloc a resultats desastrosos.
La veritat és que m’ho prenc amb filosofia. Però és que la meva idea de participar s’allunya de la competir i s’acosta a la de compartir, perquè sempre acabo trobant millor el que fan els altres … i no es tracta d’un problema d’autoestima. Com ho veieu vosaltres?

Roberto Guareschi

Roberto Guareschi és un periodista argentí que va participar en la creació de la web del diari Clarín i d’altres publicacions digitals i de paper. De fet, va dirigir la redacció d’aquest diari entre 1990 i el 2003, i anteriorment la del Cronista Comercial, entre 1975 i 1976.
El seu blog, que suggereixo visitar, es titula Postperiodismo i el subtitula amb la frase: “Estem creant un altre periodisme: serà molt millor”.
El seu últim article indica per on van els trets: “Que nos cuenten las costillas“.
Des del primer paràgraf dóna canya:

“Per fi ens expliquen les costelles als periodistes, als mitjans i tots els que influïm en el discurs públic.”

I cita una nova eina web.

“Chequeado.com és la primera publicació argentina (n’hi ha als Estats Units ia la Gran Bretanya) que es proposa verificar si les paraules i les dades que es fan públics tenen agafador. No té ànim de lucre, va sortir fa tot just 18 dies, i enfoca temes centrals com la retallada en el pressupost del poder judicial, la inseguretat, l’avortament, etc, els contrasta amb la informació disponible i qualifica el seu tractament: enganyós, insostenible, vertader, fals. “

En aquests temps, temes així m’omplen d’esperança sobre el futur del periodisme.

La volta al mon en 80 segons

No recordo ara qui em va recomanar aquest video, una petita meravella de montatge, que ens porta a gairabé tot el món en un minut i mig.
Un homenatge a Jules Verne a càmera ràpida.
Els seus autors ho expliquen així:

La volta al món en 80 segons està dirigida per Romain Pergeaux i Alex Profit. És un projecte realitzat en tan sols tres setmanes. Aquesta ruta és un homenatge al llibre del famós Jules Verne “Le tour du monde en 80 jours”. La realització del vídeo, fotos del viatge i una entrevista de Alex Profit es pot veure en la web http://www.tourdumonde80.fr
El recorregut inclou parades a Londres, El Caire, Bombai, Hong Kong, Tòquio, San Francisco, Nova York i Londres.
La música és de Lucas Goret (http://www.myspace.com/lukstete).