Ja saben vostès, estimats lectors, que no tinc punyeteres ganes de parlar (encara) de Nadal.
Estic fins a la gorra de la febre consumista que ens agafa en aquestes dates i la meva idea era obviar el tema per gastat.
Però, mirin, acabo de rebre la típica felicitació nadalenca d’un conegut restaurant (que no citaré explícitament, perquè ho fan tots, absolutament tots) amb estrelles Michelin i m’ho he repensat.
Continue reading
Vam anar a veure Els nois d’Història al Teatre Goya de Barcelona, amb el gegantí Josep Maria Pou al capdavant del grup.
És una esplèndida peça teatral del dramaturg anglès Alan Bennet, que també ha estat adaptada al cinema fa un parell d’anys.
Cada dia, la platea està plena de goma a gom, i al final els aplaudiments es prolonguen durant minuts i minuts …
El meu admirat amic Pou, que borda el seu paper de mestre, amb somriures, mirades i gestos que s’allunyen d’altres papers seus més durs, com aquell voltor de l’advocacia que representa a la sèrie Lex, a Antena 3 TV, em reconeixia al final de la representació que un actor siempre vol més aplaudiments, més calor del públic.
Per això, no se la perdin: vagin i no deixin d’aplaudir amb força.
El periodisme i els periodistes apareixen avui de dues formes diferents, però no divergents, en una entrevista amb Sebastián Álvaro, a El Periódico de Catalunya, i un article sobre un grapat de reporters freelance al Ciberpaís.
La primera, escrita per un altre periodista de llarg recorregut, Antonio Gómez, recull les amargues paraules del veterà aventurer i director de Al filo de lo imposible. L’ERO de RTVE l’obliga a deixar el programa en el qual estava des de 1981. Té 58 anys i moltes coses encara que explicar, això sí, d’una altra manera que fins ara.
El suplement tecnològic del diari El País, en canvi, mostra el present de molts periodistes freelance o independents (autònoms, en el sentit laboral del terme). El seu autor, Fernando García, titula: “El seu lloc de treball està on hagi connexió a Internet. Amb un portàtil, una càmara i un telèfon són auto-suficients”.
Mentre a alguns dels millors se’ls prejubila a la força a altres se’ls contracta, sempre que no trepitgin una redacció.
Curiosa, dolorosa contradicció, sobre la qual potser s’edifica el futur del periodisme.
No ho dic ara per la crisi, sinó que ja ho deia i escric des de fa temps (per exemple, a La trampa del Nadal): per què els nostres ajuntaments malgasten els diners públics malbaratant en decoració nadalenca i en energia lumínica quan encara no és Nadal?
Però si encara falta un mes pel 25 de desembre!
En tot cas, si les associacions de comerciants creuen que amb més llums de colors van a atreure a més clients, doncs endavant: que paguin ells.
Els puc assegurar, estimats lectors, que jo compraré tan sols el que necessiti.
En el cas de l’alimentació, abans d’aquestes dates i en forma de congelats, que surt més barat, amb borses de tela o cistell, que és una forma de consumir menys plàstics.
I en el de la roba d’hivern, després del dia 6 de gener, que ja haurà rebaixes.
Des de fa uns dies remeno dins del que s’anomenen xarxes socials (terme que explica molt bé el Marcelo Zamora a Maestros del Web), com ara Facebook, Twitter i Linkedin.
He estat jugant, explicant, redactant i detallant el meu propi perfil, perquè altres ho puguin veure a la xarxa.
He arribat a la conclusió que, sobretot, el que vull és retrobar els amics, els companys i coneguts dels quals havia perdut el contacte.
En definitiva, el que volem tots és comunicació… una vegada més.
La maison en petit cubes
El meu amic Jordi Artigas és un home que ha lluitat per la dignitat del cinema d’animació català i que va estar alguns anys al capdavant de Asifa Catalunya, l’Associació Internacional del Film d’Animació, que agrupa professionals i entusiastes del cinema d’animació.
Continue reading
L'escriptor i periodista Hernan Casciari
Hernán Casciari ha triomfat a la premsa i a la literatura gràcies a un truc: escriu les seves històries en aquest nou mitjà que s’anomena internet, i dins de la xarxa, amb aquesta nova eina que es diu bloc.
No deixin de llegir ”Una charla sobre la muerte de los blogs“, pronunciada a la clausura de l’Evento Blog 2008, que va tenir lloc dies enrera a Sevilla. Jo només reprodueixo aquest paràgraf.
“De aquí a uno o dos años, quedarán en pie únicamente los blogs de las personas que tengan algo para decir (…) Un blog es una herramienta de trabajo, nada más. Y no es revolucionaria ni es fenomenal. Es útil para el que tenga algo que decir. Para lo demás, habrá siempre nuevas modas.”
Casciari és el meu heroi.
Lady Maradona: Carlos Tevez’s mum visits him in Manchester
¡Che! Maradona ha debutat amb èxit com entrenador! Bé, amb els jugadores que té la selecció d’Argentina potser lo difícil era perdre.
Però els anglesos mai l’han perdonat el famoso gol que els va fer amb la ma, fa 22 anys. Continue reading
Perdonin vostès el barbarisme. Podia haver dit el “cas Espasa” però, per allò del Watergate li direm Espasagate.
Resumint el que ha passat, sembla que la coneguda editorial del diccionari homònim hauria copiat un text de la Vikipèdia sobre Baltasar Gracián.
El cas, destapat per col·laboradors d’aquesta última i denunciat per Gaeddal i altres blocaires, va xocar amb un mur d’incomprensió per part de l’empresa en un primer moment, i la retirada posterior del polèmic article (mireu la imatge que acompanya aquesta entrada).
Això de “copiar i enganxar” ha estat molt utilitzat per famosos de tota mena i, en aquests temps d’internet, ho practiquen sovint molts estudiants.
Ara bé, en el cas dels joves, si el que copien i enganxen ho entenen, doncs benvingut sigui!
Ja passa amb les famoses “xuletes” dels exàmens: de tant resumir el llibre en un espai tan minúscul, acabes per estudiar més i sintetitzar millor.
Però el problema de l’Espasa no és la còpia directa d’un o potser diversos articles de l’enciclopèdia lliure, que potser s’hagués solucionat citant les fonts, com faig en aquest article i com fa qualsevol periodista a l’hora d’escriure un article. I es que mentre la primera diu que té uns drets d’autor, la Vikipèdia no:
“És una obra col·lectiva que es basa en una llicència de documentació lliure (GFDL), una llicència copyleft per a contingut lliure, dissenyada per la Fundació del Software Lliure per al projecte GNU.”
El problema va més enllà: no és el copy-paste, sinò el copyrigth.
El diari gratuït 20 minutos ha donat a conèixer els seus candidats a millors blocs d’aquest any, així com les bitàcoles preferides pels seus lectors.
Els cinc primers són Bolibic Bloc, Chica Geek, La logica del titiritero, Mangas Verdes i Mi Mesa Cojea.
L’escollit pels blocaires ha estat Lápices para la paz.
Una excel·lent elecció per a una història solidària, nascuda fa dos anys de la mà de l’Alicia M. i la Teresa, dues dones que simplement volien ajudar als nens de Palestina. Llavors elles explicaven la seva història així:
“El projecte Llàpissos per a la pau consisteix a portar a col·legis i guarderies material educatiu tan necessari per als nenes i nens palestins que viuen en situacions més que conegudes, de pobresa, setge continuat i opressió per l’ocupació israeliana.”
Al complir dos anys, Alicia recordava el següent:
“No pertanyem a cap associació, organisme oficial ni a cap ONG. És un projecte freelance solidari i som un petit grup d’amics que creiem en l’acció directa, compromeses i defensors de la justícia social i que ens vam movilitzar un dia perquè pensàvem que un altre món pot ser possible.”
En efecte, un altre món és possible i nosaltres podem ajudar a construir-ho.