Cinefilius

He volgut jugar amb aquest mot per unir la meva passió pel setè art, el cinema, i l’afecte cap a la meva fill (filius, en llatí). Hi ha d’haver un parentiu evident amb la cinefilia.
Tot ve del excel·lent reportatge que Gregorio Belinchón avui a Puzzled love, la pel·lícula que han rodat 13 alumnes de l’ESCAC, l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, de la qual estan sorgint alguns dels millors cineastes joves d’aquest país.
Més que un treball de final de carrera, o un grapat de curts enganxats amb agulles, és un llarg irregular, però ple de mèrit i de potència creadora, molt millor que algunes pel·lícules comercials que s’estrenen a les nostres pantalles.
L’article d’El PaísEn las aulas de un nuevo cine, comença així:

L’escola de Barcelona es confirma com la gran pedrera de la indústria espanyola amb el projecte de fi de curs de 13 dels seus alumnes. El film participarà a Sant Sebastià.

A la foto apareixen una part dels joves directors i també dos dels responsables que s’hagi pogut dur a terme aquest projecte: Lluís Segura, professor de direcció i ànima mater de la idea, i el meu fill, Aritz Cirbián, el director de producció que l’ha fet possible.
Era el seu primer llarg i, com en tot el que fa, s’hi ha deixat la pell perquè aquests nois arribin a ser la realitat que prometen les seves imatges.

Algunes ‘piulades’ fins el 27 d’agost

Powered by Twitter Tools

En resum

Aquest matí he vist que el comptador d’articles publicats fins ara arriba ja a 1.500 entrades des que vaig decidir obrir el bloc l’abril del 2005.
Fiu! Sis anys i mig. ¡Hauria de canviar-les d’entrada, com a mínim!
Sí crec que toca fer un petit rentat de cara a aquest lloc de trobada amb amics, coneguts i desconeguts que es passen de tant en tant per aquí i als qui agraeixo la seva fidelitat.
En realitat, un escriu per a si mateix, per intentar explicar el món que ens envolta, i ho intenta transmetre a qui amablement perd uns minuts per llegir-te.
Si algú ens llegeix, escriure ja no és tan solitari.
Les fotos de dalt són un parell d’instantànies que he pujat aquests dies a Instagram.

Altres cristians

El Salvador. 28 anys després from TransformaFilms on Vimeo.

Amb el fragor de la batalla futbolística, se m’havia passat comentar un excel·lent reportatge de TVC, tapat precisament pel partit de la Supercopa entre el Barça i el Madrid.
Com passa gairebé sempre, veure aquestes petites joies és cosa de sort. El vaig agafar en un zàpping i em vaig quedar atrapat. Tant, que em vaig perdre el directe del primer gol de Leo Messi, que després vaig repescar a la repetició.
El documental en qüestió es titulava El Salvador, 28 anys després, i el va emetre el Canal 33 dins del programa Una altra mirada a les 11 de la nit de dimecres, 17, i a les 5 de la tarda del dia següent, dijous, 18.
Com veieu, unes hores molt adequades.
El que us deia. Aquest treball va signat per Jordi Oriola i Folch (feu una ullada al seu bloc, Les cartes d’en Jordi) i produït per Transformafilms.

El resum que ells mateixos hi inclouen és aquest:

28 anys després del que va passar Francisco Mena Sandoval torna a El Salvador i visita la zona nord de Morazán on ell va comandar un operatiu de l’exèrcit contra Villa El Rosario, un municipi en mig del territori d’influència de la incipient guerrilla.
Allí es retroba amb els pobladors i pobladores, un capellà, guerrillers i guerilleres, i també amb un altre company de l’exèrcit. Reflexionen sobre el que va passar llavors i sobre el sentit que ha tingut el que va succeir.

Tot això i moltes coses més destaquen en aquest film, però també la religiositat de diversos protagonistes. Però és una forma d’encarar la religió que entronca amb la teologia de l’alliberament, aquest compromís social i polític de molts cristians de base, que encara perviu en moltes zones del món, i que els acosta més als indignats que a la jerarquia catòlica que estem veient aquests dies a la televisió.

Algunes ‘piulades’ fins el 2011-08-20

  • El relato del fotógrafo apaleado por los antidisturbios en Madrid y fotos de la agresión a la chica http://t.co/wNScVri ¿Responsabilidades? #
  • Hay policías antidisturbios en Madrid que deshonran al resto: este vídeo muestra agresiones a una joven y un fotógrafo: http://t.co/KS9XQ96 #
  • Cuando las bolsas bajan, los gobiernos se echan a temblar y aumentan los recortes sociales. ¿Silogismo? ¡Si Aristóteles levantara la cabeza! #
  • Este es el lago de Glendalough. La anterior foto y esta las tomé el año pasado en este lugar, a unos 30 km de Dub http://t.co/Sh5tZrj #
  • Está dando un Españoles en el mundo dedicado a Irlanda y acaba de salir Glendalough… Allí se rodaron Braveheart http://t.co/CyqNJS8 #
  • Gran artículo de un amigo madridista al que no le gusta este Real Madrid: "El circo de 'Mou' repite función" Periódico http://t.co/sIcAwY0 #
  • Nuevo artículo en mi blog "Sobrevivir sin ‘Supervivientes’" http://t.co/vEH11ad que podéis leer íntegramente en http://t.co/ZsidfYW #
  • #fotoscel #bcn #barcelona #joanmiro dona i ocell, amb Las Arenas http://t.co/9XIRteH #
  • Preparativos para las fiestas de Gràcia, en la calle de Verdi de Dalt @ Cinemes Verdi http://t.co/wIz6pAb #
  • Un barco en medio del barrio de Gràcia @ Vila De Gracia http://t.co/uxGKx3i #

Powered by Twitter Tools

El dit… el de Messi

La astracanada de Mourinho, aquest posar-li un dit a l’ull al contrari, perquè és incapaç de guanyar-li, aquesta impotència de l’entrenador del Reial Madrid, contrasta amb la cara de felicitat, amb el gest humil d’un jugador de futbol increïble, anomenat Leo Messi , i d’un equip que juga com un equip, i no com un grapat d’estrelles.
I el seu dit victoriós no apunta cap a un ull, sinó cap algú, potser allà dalt, que li dóna un cop de mà de tant en tant.

Sobreviure sense ‘Supervivientes’

Durant algunes setmanes he anat seguint de forma irregular, entre zàping i zàping, aquest concurs, aquest paperot que han muntat els de Tele 5 amb un grup de famosets de pa sucat amb oli, en una illa tropical. Unes vacances pagades, en què s’aprimen a base de menjar poc i treballar menys.
Però cal reconèixer que el reality en qüestió enganxa a la gent, segons indiquen els índexs d’audiència. Per això, vaig escriure ahir una entrada al bloc Capturas, que publico en el diario El Periódico, on el podeu llegir íntegrament. Aquí us deixo algunes conclusions de l’article.

No els vull parlar malament de Supervivents ni de la cadena que l’emet. Com a producte, està molt ben fet i és molt efectiu: aconsegueix el que pretén i és molt rendible per a la seva cadena (…)
Em agrada? Nooo. Ho veig? Poc, molt poc (…) Destaco, això sí, la tasca incansable de Raquel Sánchez Silva, capaç d’imprimir entusiasme a qualsevol dels programes en què ha participat (…)
Naturalment, ia això anava, es pot sobreviure veient la tele sense Supervivents, sense Sálvame, sense La noria i, fins i tot, sense el futbol, si vostès m’ho permeten.
Hi ha un grapat d’unes sèries de ficció-moltes d’elles, espanyoles-campant per totes les cadenes; s’està programant bon cinema a qualsevol hora, per exemple a La Sexta 3, quina gran descobriment!; La 2 de TVE i el canal 33 de Televisió de Catalunya són una magnífica alternativa, amb els seus documentals, programes culturals i espais informatius diferents (…)
Es pot sobreviure sense Supervivientes, sí, senyors …
I fins i tot sense tele … Amb un bon llibre entre les mans, per exemple.

Algunes ‘piulades’ fins el 13 d’agost

  • @AlexGutierrezM Es q 1 dia q m'escrivia amb el whatsapp amb el meu fill i ja portàvem una estoneta em va dir: "Si parlem, anirem més ràpids" #
  • @AlexGutierrezM De vegades és més baratet i ràpid trucant i parlant de la forma tradicional ;))) #
  • Trece horas a su servicio / Tretze hores al seu servei #curiosidades #curiositats http://instagr.am/p/J7Pl9/ #
  • Tenia raó el mosso d'esquadra. A les 20.00 (quan hem arribat) ha dit: la millor hora per fer denúncia són les 23.00 (quasi quan hem sortit). #
  • Víctima:"Me han robado la cartera, el dni, el carnet de conducir…" Mosso d'Esquadra:"¿Tiene algún documento o foto que acredite quién es?" #
  • Comisaría de la plaza de España de Barcelona. Número de víctimas de robos a las 20.00 horas, una veintena de personas, la mayoría turistas. #
  • Denunciar el #robo de la cartera (tarjetas+dinero), 10 minutos. La espera para q el agente te atienda, 150 minutos. Y mañana, ¡más trámites! #
  • Al parecer tramitar una denuncia no es complicado… Lo difícil es dar con la hora más adecuada para hacerlo sin tener que esperar demasiado #
  • No hay nada tan placentero como ir a denunciar un robo a la #policia y tener q esperar unas horitas a q te atiendan. País, q diría Forges! #
  • Verde que te quiero verde. Verde hiedra, verdes ramas… http://instagr.am/p/Jmqd0/ #
  • Destinos lejanos… Escaparate de la librería La Tralla, en Vic. http://instagr.am/p/JeWLo/ #

Powered by Twitter Tools

Carteristes

Visc a Barcelona des de fa més de 30 anys. En tot aquest temps he patit alguns contratemps amb els lladres. El major, el robatori de la meva moto, davant de casa meva, fa any i mig. Però no havia tingut ocasió de patir, en la carn d’un familiar molt proper, l’acció dels carteristes.
Ja no parlo del metro, on en una ocasió, al costat de la meva dona, vam evitar que plomessin a una parella d’argentins.
Ni de l’autobús o centres comercials, com el nou de Las Arenas, on també vam allunyar un xoriço de la bossa d’uns japonesos amb nens.
Tampoc parlo de la plaça de Catalunya, les Rambles o de zones de grans aglomeracions urbanes.
No, no. En aquesta ocasió va ser en una zona tranquil·la de l’Eixample, al costat de casa meva, a les 6 de la tarda, un dia sense gaire gent al carrer.
Fa uns anys li va passar a un veí, quan sortia de La Caixa. El truc típic de tirar-li unes gotetes d’aigua amb un esprai i la frase “té vostè una taca de cagada de colom al cap … ja li netejo jo, no es preocupi”. I en efecte, l’element li va netejar els estalvis que portava a la butxaca. Netament. El meu veí fins i tot li va donar les gràcies per la seva ajuda. No es va adonar fins que va anar a pagar el pa, una estoneta després.
Amb el meu familiar no van usar ni aquest truc. Anava amb diverses bosses per reciclar i una motxilleta a l’esquena. Mig centenar de metres després de sortir de casa, una veïna li va dir: “Li acaben de robar, senyora. Eren tres. Un d’ells, una nena amb uns pantalons de color rosa”.
El meu familiar va arrencar a córrer instintivament, però… cap a on? I cap a qui? Només havia notat una ombra, com una presència. Instintivament s’havia escorat cap a la paret i després cap als cotxes aparcats al costat de la vorera. Però no es va adonar de res. Fins que va rebuscar en la seva motxilla: la cremallera central estava oberta i hi faltava el moneder.
La cartera de pell no hi era. Ni els diners per pagar el dentista (anava cap la seva consulta), ni el carnet d’identitat, el de conduir, les targetes del banc, les fotos de les filles…
Va renegar, va trucar a la infermera de l’odontòleg per dir que arribaria uns minuts tard i em va trucar per telèfon.
Més tard vam anar a comissaria a denunciar el robatori. Tres hores d’espera després i davant uns quants turistes plomats vaig començar a comprendre l’existència de tantes webs que adverteixen de la presència de carteristes a Barcelona i per què una ciutat tan bonica com aquesta té tan mala fama entre els ciutadans que ens visiten.
Llàstima. No són delictes violents. Fins i tot pots asombrarte de l’habilitat d’aquesta gent per furgar en els teus calçotets sense que t’assabentis.
Però causen una gran intranquil·litat.

Borses

M’he trobat amb un amic del meu fill al gimnàs. És un jove broker, un agent de Borsa que treballa per a si mateix. Tinc algun amic més que es dedica a això i es guanya un sou correcte, no per tirar coets, però sí per viure decentment. En aquests temps, això és molt.
M’explica una cosa que sempre he sospitat: darrere de tota la crisi, les seves solucions imposades i retallades, n’hi ha el poder dels diners.

I una explicació més: “Darrere de totes aquestes mesures hi ha els poderosos de sempre, els rics. I o t’adaptes al seu joc o et fan fora fora. Per això els petits inversors, els que confien en els bancs, es mouen com les onades, segons van les marees. i quan un Govern ha de fer ajustos impopulars, van les agències i els mercats i acollonir el personal perquè aquestes mesures siguin acceptades de millor grau “.

És una opinió a tenir en compte.