Txerrad@s: arxius

Articles del bloc, en català, des d'abril del 2005 fins l'agost del 2011

Txerrad@s: arxius - Articles del bloc, en català, des d'abril del 2005 fins l'agost del 2011

Catosfera

Avui i demà se celebren a Granollers les jornades de la Catosfera, en les que es pretén reflexionar sobre l’univers dels blocs i els webs en català.
S’ha apuntat molta gent, les inscripcions s’han tancat amb gairebé 300 participants i altres tants s’han quedat fora per raons d’aforament, però alguns llocs permetran seguir les diferents ponències i taules rodones en diferit, com el de l’organitzador de l’esdeveniment, Marc Vidal.
Com és lògic, a les jornades hi faltaran molts blocaires que porten anys enredant –com jo mateix, que vaig ser un dels primers autors en fer un bloc en castellà i català alhora– de mateixa forma que sempre hi ha absències a qualsevol llista que s’elabora sobre el tema. Només és qüestió de publicitar-se bé.
L’amic Benjamí Villoslada, que hi participa demà amb un col·loqui, ho expressava amb humor al seu bloc, a l’entrada “Mira mamà, surto a un altre rànquing!“: “Si hi cregués, això seria l’hòstia!”

Jaume Sorribas

La notícia, com tota necrològica que et toca de prop, m’ha deixat glaçat: “L’actor Jaume Sorribas, membre del grup fundador d’Els Joglars, va morir ahir a la nit a Barcelona a l’edat de 59 anys, segons ha informat avui l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya. Un dels seus papers més recordats és el de l’Encarregat del programa de televisió Filiprim, de TV-3“.
Vaig conèixer en Jaume fa 20 anys, quan el vaig convèncer –a ell, a la Mercè Managuerra i a un grapat de joves actors, entre els quals hi havia els debutants Jordi Mollà i Àgata Roca, perquè participessin en la meva primera i única pel·lícula, el curtmetratge Potser no sigui massa tard, un títol premonitori per a molta gent per a la que no era massa tard embarcar-se en una aventura de la qual parlaré algun dia més extensament.
La imatge de dalt correspon al rodatge d’aquest curt. En ella hi veiem l’actor, la Mercè de perfil, la secretària de rodatge, Fina Sensada, i qui firma aquestes línies, en tasques de direcció.
Però avui és moment de retre homenatge a en Jaume, un home tot generositat envers nosaltres en un moment dolç per a ell: l’any que vam rodar junts, el 1988, ell obtindria el premi TP al personatge més popular de TV-3.
Per què va acceptar ser el protagonista del meu curt? Com molts altres actors que treballen amb principiants, Sorribas es va sentir valorat de nou com a actor de cinema, un terreny en el qual gairebé havia debutat en l’esplèndida Mater amatísima, de José Antonio Salgot, vuit anys abans, al costat d’una també principiant Victoria Abril.
En Jaume, irònic, explicava en una entrevista al diari Avui que “m’han escollit per fer aquesta pel·lícula perquè tinc una pinta normal, perquè no sóc un galant… jo, de guaperes no en tinc res”. Una difícil normalitat que només alguns actors saben traslladar a la pantalla.
Descansi en pau.

Escriptors a la xarxa

Óscar López és un periodista especialitzat en cultura que s’ha afegit a un reduït club format per Emili Manzano i Joan Barril, entre d’altres companys televisius, que intenta oferir un programa sobre llibres no avorrit des de l’espai Página 2, a La 2 de TVE.
Ja havia presentat la secció de llibres del A vivir que son dos días, de la Cadena Ser, i des de fa anys col·labora amb la revista Qué leer i amb el suplement de llibres d’El Periódico de Catalunya.
Precisament a l’últim suplement d’aquest diari, el periodista explica la creixent importància d’internet en la difusió de la literatura i de la feina dels escriptors, encara que –curiosament– cita els noms, però no les direccions web que el lector podria consultar.
Afortunadament, el gran germà Google ens pot donar un cop de mà a l’hora de buscar-ne alguns, com ara Javier Sierra, Laura Guerrero, Carlos Ruiz Zafón, Matilde Asensi o Arturo Pérez-Reverte, sense oblidar la sempre interessant secció literària del Club Cultura de la Fnac.

Jugant amb la i

La i utilitzada pels nois d’Apple en una pila de productes, com ara els iMac, iPod, iPhones, iTunes i algun aparell o programa més que segur que me n’oblido, dóna per molt i serveix d’inspiració a infinitat de dissenyadors.
El mallorquí Benjamí Villoslada acaba de penjar en el seu bloc, Bitassa a lloure, una divertida versió de la cançó Imagine de John Lennon, titulada iMagine, de la qual en reprodueixo un fragment.

Imagine there’s no Apple / No products that begin with “i,” / No monthly iPod models / No Apple stores to get you high / Imagine all the people / Finding other things to do! / Imagine there’s no bloggers… / It isn’t hard to do! / No viruses or spyware, / No weekly Windows patches, too / Imagine all the people / Learning to get a life…

(Nota: si algú no entén el text de la cançó en anglès, pot realitzar una traducció senzilla amb un copiar-i-enganxar al web de l’Institut Cervantes o en el traductor de Google).
En Benjamí explica que li ho envia la Joana, una amiga, i que, “cercant un poc veig que és cosa del David Pogue. En té la mà trencada per a posar banda sonora a les bogeries androminaires, <a href="http://www.youtube.com/watch?v=vniMR6Ez9cE" title="v

Internet lliure i oberta

Es deia avui a la llista de l’Internauta: els usuaris de Guifi.net, una xarxa ciutadana, lliure i oberta d’accés a internet, té ja 3.800 nodes operatius i arriba des de Berga fins a Barcelona.
Nascuda a Osona, ara arriba a la capital catalana de la mà dels integrants de Badalona Wireless. En una nota de finals de desembre explicaven el següent: “Aquests dies s’han muntat dos supernodos, que uniran a la malla la zona de Sant Antoni a Barcelona amb l’actual xarxa lliure de Badalona. El primer aquesta situat a la ronda de Sant Pau, a escassos metres del Mercat de Sant Antoni, que s’utilitzarà per enllaçar la malla Xarxa@ntoni i els nodes situats en aquella part de Barcelona. El segon ha estat muntat a Sant Martí, en un edifici de 15 plantes”.
Benvinguts siguin. Unir-se a la iniciativa és senzill. Aviat es podrà navegar per internet sense haver de ser esclaus de les companyies telefòniques.

Precampanya, una altra vegada… uf!

M’aixeco aquest matí, encenc la ràdio i m’ataca Rajoy… Poso la tele i m’assalta Zapatero i el seu balanç de quatre anys de Govern…
Una altra vegada, no, si us plau! Comença la pre-precampanya electoral!
Alguna cosa està passant, perquè fins i tot a aquells que, com jo mateix, ens apassiona de cosa pública, estiguem farts de la política… d’aquests polítics.

Juan Carlos Ortega

Per aquelles coses del destí, l’altre dia em vaig trobar amb Juan Carlos Ortega davant casa meva.
Bé, en realitat, estava saludant a una veïna al carrer, quan aquesta em va deixar gairebé amb la paraula a la boca, es va dirigir cap a un cotxe que, just en aquell moment, va aparcar al costat, i va començar a repartir petons a uns nens que van baixar del vehicle, i als ocupants adults.
Un d’ells, un noi prop dels 40 amb aspecte de no haver dormit massa, era l’humorista.
No entenc molt de l’humor d’Ortega. Però això és normal: hi ha gent a la que no li agrada gens i una altra, en canvi, a la qual apassiona.
Aparenta una serietat que la seva ironia desmenteix. I explica historietes que, al meu entendre, són com el desenvolupament d’un acudit d’en Forges.
Ell afirmava, respecte al seu programa La noche americana, a la cadena Cuatro: “La filosofia de l’espai és molt difícil de definir”. El propi Ortega confessa: “No faré humor surrealista, ni humor transgressor, ni moltíssim menys humor intel·ligent”.
Un exemple del seu estil, agafat del diari El País, l’agost passat. Era sobre Germán, un home molt enamorat de la seva dona, que portava més de 30 anys casat amb Encarna, a la qual cada matí li escrivia un poema. A ella, malgrat la repetició, li emocionava molt trobar-los i així es mantenia enamorada. A Germán li semblava fantàstic, però se sentia molt culpable, perquè… els poemes no eren seus, sinó copiats.
Ortega finalitzava el relat així: “Un dia Germán no va poder més. Va decidir que anava a dir-li la veritat a la seva estimada Encarna perquè, en realitat, la seva dona no podia estar enamorada d’ell, sinó dels poetes que ell havia plagiat els últims anys. Així que l’endemà, Germán es va aixecar mitja hora abans que la seva dona. La va esperar a la cuina, fumant nerviós, i quan ella va entrar per preparar-se un cafè, ell la va mirar avergonyit i li va dir: Encarna de la meva vida, he de confessar-te alguna cosa. Amb la cara encara inflada pel somni, ella va voler saber què passava. I en Germán li va dir: Jo no sé escriure. Sóc un frau, una estafa. Perdona’m. L’Encarna va estar en silenci 30 segons, va respirar profundament, va mirar al seu marit i li va dir una cosa que cap dels dos oblidarà mai: Germán de la meva vida, també he de confessar-te una cosa. Jo no sé llegir.