Como en las estatuas clásicas griegas y romanas, manos y pies son espectaculares.
Los de las obras de Mitoraj son impresionantes.
Monthly Archives: June 2007
Carme Jané
Carme Jané, una companya d’El Periódico de Catalunya, ha obtingut el vuitè premi de periodisme que patrocina Accenture (“una companyia de consultoria de gestió, serveis tecnològics i subcontractació”, segons les seves pròpies paraules), a l’apartat d’Economia, Innovació i Tecnologia.
En la imatge apareix entre les dues altres periodistes finalistes, Beatriz García, de La Nueva España, i Arantxa Herranz, de PC World.
Jané és una experta en temes tecnològics des de fa anys que, a vegades, ha hagut de superar amb tenacitat les reticències d’altres col·legues menys entusiastes.
El reportatge premiat, “La meva vida amb un telèfon mòbil“, que va ser publicat el 18 de febrer i es pot llegir dins l’apartat En Profundidad d’aquest bloc, tenia la dificultat afegida d’utilitzar un personatge de ficció per recrear tot el que es pot fer amb un mòbil d’última generació.
I no us podeu ni imaginar la de coses que es poden fer amb ells.
Alta definició
En la sempre activa llista d’oients i amics de l’Internauta de Catalunya Ràdio, en Pere Castell, un bon aficionat a la fotografia, va descobrir fa un parell de dies “un peaso foto de 9.85 gigapixels”, feta amb 1.188 fotos, a l’adreça de Haltadefinizione, de la empresa DeAgostini a Italia.
En concret, la imatge del sostre pintat de l’església de San Ignacio de Loyola, a Roma, és simplement impressionant.
Doncs bé, una de les companyes de la llista, Dolors, va ser capaç d’identificar el globus desinflat d’un nen al costat de les pintures. El relat es pot llegir a El Diari de l’Absurd del periodista de Girona, Toni Dalmau, autor del molt divertit i instructiu Absurd Diari.
Mitoraj (6)
¿Son simples copias de obras del pasado? Quizá tienen alma propia…
Màrqueting
Em fan gràcia, per no dir que sona ridícul, els estudis encarregats per les pròpies empreses per a donar-se importància.
Dos exemples en poques hores.
Ahir, a la contra-portada de Qué! afirmaven que “és el diari gratuït més valorat”.
Per qui? Pels lectors en general? Suposo que pels seus, és clar. Què van a dir! El mateix que els dels restants mitjans.
Encara que em resulten divertides algunes de les parides que publica (com això de que “Pagan 1.500 euros por un kit de caza de hombres lobo“, ahir, a la mateixa pàgina), això del “més valorat” em recorda l’estúpida mania d’altres mitjans, aquests ja de pagament, d’apropiar-se de les dades de lectura de la OJD o del EGM, segons els afavoreixi o no.
I no cito a ningú, perquè qualsevol dia aquest autor ha de demanar feina i et donen amb aquest blog en els nassos.
L’altre exemple, avui: les empreses farmacèutiques. Tenen molt, moltíssims diners. Tant com per a poder pagar les publicitat en la qual reivindiquen les seves “marques”. És la vella idea dels cervells del màrqueting, “la importància de la marca”.
Tenen tot el dret a fer-ho.
Com els ciutadans de poder comprar el mateix medicament, sense adorns, per la meitat de preu.
Mitoraj (5)
Nos mira desde arriba, la vista al frente, casi como un buda…
Pero algo, alguien sale de su torso agrietado.
¿Humanidad tal vez?
José Luis Gallego
Entre els que es diuen ecologistes, els hi ha de mig pèl i els que tenen molta llengua i després són capaços d’anar a jugar al golf…
El periodista mediambiental José Luis Gallego és tot el contrari. Li conec des de fa molts anys, des d’inicis dels anys 90, quan feia classes de “Ecologia domèstica” a les pàgines d’El Periódico, en companyia del César Barba.
Actualment segueix treballant-hi, a Els matins de TV-3, sota les ordres d’en Josep Cuní.
En aquest programa, com a la vida qüotidiana, Gallego fa un periodisme didàctic, pròxim, que permet a l’espectador saber què ha de fer per a reciclar correctament les escombraries que genera o com pot estalviar aigua a l’hora de tibar la cadena del váter.
Autor de diversos llibres, ara acaba de publicar Encara hi som a temps, que ha subtitulat “Com serà Catalunya si no aturem el canvi climàtic“, a l’editorial Columna (16 euros).
A mig camí entre la ficció i un futur a punt de caure’ns damunt com una llosa, Gallego dibuixa una Catalunya en la qual una família passa la castanyada a la platja, però amb filtres d’una protecció solar molt alta, per a lluitar contra un sol terrible.
Els aconsello que el llegeixin: els farà pensar.
Mitoraj (4)
Ella se lo mira…
El torso tumbado de esta estatua no es la obra más impresionante de Mitoraj, pero la adolescente que se lo mira forma ese contrapunto ideal para cualquier fotógrafo.
Mitoraj (3)
No estamos atados de pies y manos, pero… algo o alguien nos retiene.
Lucía Etxebarria
Normalment no llegeixo gaire la Lucía Etxebarria, però en unes hores ho he fet per partida doble. Glub.
1. Ahir a la nit, després de la feina –els periodistes treballem sovint en diumenge i sense importar que sigui Sant Joan–, vaig donar un cop d’ull al Magazine dominical de La Vanguardia. De sobte vaig veure un titular que em va fer llegir l’últim article de l’escriptora: “La gran estafa del carnet de conducir“.
Com acabo de patir tal desgràcia en carn del meu fill, no vaig poder deixar d’aplaudir-la. Entre d’altres coses, diu: “El fet que (…) el resultat de l’examen pràctic depengui d’uns funcionaris examinadors la decisió dels quals no es pot impugnar i el criteri dels quals sembla tan arbitrari com inapel·lable; el fet que quan un alumne suspèn hagi de tornar a pagar un mínim de vuit classes, a 25 euros cadascuna (… fa) que molts ens preguntem quin és el control cap a aquests funcionaris i les seves decisions, i per què ningú vigila que les seves bones relacions amb les autoescoles no passin d’això i no hagi interessos ocults que engrandeixin les arques dels uns i dels altres. Jo de moment, estic pensant seriosament a muntar una Associació de Víctimes de les Autoescoles”.
2. Avui, mentre prenia un cafè al bar, l’he tornat a veure a la contraportada del diari gratuït ADN. Amb el títol de “Se busca famoso“, diu: “Després de enterarme que Maite Zaldívar ha cobrat 200.000 euros per la seva intervenció en dos programes del cor i que Raquel Mosquera s’ha embutxacat uns 70.000 de l’ala, que és bastant més, en els dos casos, del que jo guanyo a l’any per asseure’m devant l’ordinador a escriure articles com aquest i novel·les de 500 pàgines, he decidit inserir en aquest espai el següent anunci: “Dona viscuda i mal parlada, de verb àgil i físic no espectacular però sí fotogènic, que donaria bé en un plató, amb àmplia experiència en temes de maltractament, infidelitats, sexe i drogues, busca famós de pelatge dubtós però d’alt caché, a poder ser corrupte, per organitzar muntatge. Repartiment de guanys al cinquanta per cent.”
Jo m’apunto a les dues coses.