L’operació d’un familiar m’ha suposat una immersió total en un petit hospital comarcal. Feia temps que no hi passava una nit però, encara sent nou, aquest centre m’ha recordat la solitud i fredor de molts d’altres.
Però el que més m’ha esgarrifat han estat uns gemecs continus, emesos cada cinc segons, per una gola desesperada. Només deia “vine”, però en diferents tons i volums. Des d’un “viiine” curt, sec i imperatiu, fins a un “viiiiiiiiiiiiiiiine” implorant i plorós.
Al matí següent, una infermera m’ha explicat que es tractava d’una dona gran amb demència senil o amb el mal d’alzheimer, procedent d’una residència de la tercera edat i que tenia una cama fracturada.
Des de la porta vaig poder entreveure una auxiliar que la tranquil·litzava. “Estigui tranquil·la, que nosaltres estem a prop, però no em puc quedar tot el temps amb vostè, Antoñita”.
I quan s’allunyava tres passos, tornava a escoltar-se: “Vine, viiine, viiiiiiiiiine”.
Monthly Archives: February 2007
Gent gran
Ja fa temps que em barallo amb el meu pare per enganxar-lo a les noves tecnologies, que aprengui a encendre l’ordinador, a iniciar el navegador, a moure’s per internet i a escriure un correu electrònic. L’he animat a apuntar-se a cursets, al costat d’altres joves jubilats com ell. Però les dificultats són evidents.
Una amiga i col·lega, també major, lluita cada dia des de la seva cadira de rodes amb un portàtil i el wi-fi per engegar les activitats d’una associació on col·labora al costat d’altres amics, un d’ells cec, però internauta convençut.
Per això m’ha sorprès que una senyora gallega de 95 anys, la María Amelia, hagi aparegut a les notícies com la blogger (escriptora d’aquestes bitàcores personals) més gran del món: A mis 95.
Encara que literalment no sigui veritat, ja que és el seu nét qui la transcriu (“jo parlo i ell tecleja”, diu en una entrevista), la veritat és que es reconeix “enganxada” al nou invent: “Em crida l’atenció que m’escriguin molts joves; la gent em té carinyo”. I això que al començar deia que el seu nét, “com és molt cutre, m’ha regalat aquest blog”. Res de cutre: generositat: el xaval escriu cada dia un grapat de records i opinions de la seva àvia.
Sense ànim de fer comparacions, el meu fill li va regalar al meu pare una pàgina web ja fa un parell d’anys i ja us podeu imaginar com va estar de content el seu avi.
A la nostra societat, amb molta gent gran que pateix d’incomunicació, solitut i abandonament per part nostra, benvingudes siguin iniciatives com la del nét de la senyora María Amelia, la de qualsevol nét que s’estimi els seus avis.
Masclisme
Mentre esmorzava, he donat un cop d’ull al diari gratuït 20 minutos, un periòdic molt digne en el seu terreny: glops d’informació ràpida i publicitat, que és la que paga les seves edicions.
Però avui s’han equivocat. De la mateixa manera que critiquen cert tipus de publicitat de moda agressiva cap a la dona, com la recent de Dolce & Gabbana, no entenc com en la seva edició d’avui publiquen una fotografia requadrada amb el títol de “Los mejores traseros, en la web“. A més a més, remeten a la seva edició digital. I en aquesta hi trobem un altre titular digne de l’època del destape: “Els culets més gloriosos“.
El masclisme no té cabuda en la nostra societat y la galeria fotogràfica que publica avui aquest diari és la típica mostra de l’insconscient masclista.
Si no es tracta d’una ficada de peus del responsable de l’àrea, si té el suport dels seus caps, l’única resposta que em ve al cap és econòmica: potser s’estiguin acostant al model dels diaris populars anglesos, amb les seves noies de contraportada.
De fet, en Mediabriefing s’assenyalava fa ja temps que “els tabloides britànics acaparen la publicitat que fuig dels diaris seriosos”.
Pilar Rahola
A la Pilar Rahola polemista i televisiva a vegades se l’estima i d’altres se l’odia…
És el seu destí, tal i com a vegades li diu el seu cap, en Josep Cuní, als Matins de TV-3.
La Rahola articulista de premsa a vegades sorprèn i d’altres, com ahir, en el diari El País, emociona.
El seu article Con el alma danzando en la percha és, potser, el text més intens i personal que li he llegit fins ara.
És una carta d’amor i amistat cap a una amiga que ha perdut el seu pare. És un text que intenta explicar què és la tristesa, el dolor, l’afecte, la comprensió…
Una carta que, com escriu l’autora, “només és el relat de la meva impotència (…) Per això sóc aquí, enfilant l’agulla dels sentiments en el fred ordinador que em contempla, amb l’esperança d’aconseguir que una paraula de consol t’arribi.”
Sentiments que, quan ens toquen, ens desborden i sorgeixen a borbolls….
Bruno Oro
He vist sovint en Bruno Oro a Polònia, el programa d’en Toni Soler, a TV-3, i disfruto amb la seva feina. És un bon actor, que sap imitar molt bé tots els seus personatges i especialment el de l’Acebes.
Però no és una imitació simple, sinò una bona interpretació.
I últimament m’ha sorprés fent la promoció del iCat fm: sense les màscares de rostres aliens, resulta ser un xavalet ben maco, que atrau l’atenció cap al producte que está publicitant i també cap a la seva feina.
Té un gran futur per davant.
Windows Vista
El nou sistema operatiu de Microsoft, el Windows Vista, ha entrat amb tota la força de la publicitat i el màrqueting al nostre país.
Dóna la sensació que és absolutament necessari instal·lar-lo en els nostres ordinadors perquè funcionin més bé i millor.
No s’enganyin… Diario TI explica que molts dels programes actuals que tenen instal·lats en els seus ordinadors no funcionaran amb el nou Windows. I Bruce Schneier, un famós expert en seguretat informàtica i escriptor, ha assenyalat en Kriptópolis que “Windows Vista inclou un lot de funcionalitats que vostè no desitja, que fan el seu ordinador menys fiable, menys segur i menys estable i el faran funcionar més a poc a poc. Donaran problemes de suport tècnic (…) No faran res útil. De fet, funcionen en contra seva. Són les funcionalitats de gestió de drets digitals incorporades per ordre de la indústria de l’entreteniment… I vostè no pot rebutjar-les.”
I si mirem l’aspecte econòmic, ara que els ordinadors són molt més barats, no cal gastar un euro de més en software, ni piratejar cap programa. El diari digital La Malla, en un breu però interessant article de l’Àlex Domínguez, Puc viure sense Windows?, reflexiona sobre el tema i ens orienta cap al món del Linux i el programari lliure; i molts d’aquests programes són gratuïts.
En Canvieu a GNU/Linux! es pot trobar informació clara i raonable sobre els passos a donar per passar-se a Linux.
No tingueu por!
Pau Roca
Pau Roca és un jove actor català que interpreta el Rafa a Ventdelplà, popular telesèrie de TV-3 que acaba d’iniciar la seva tercera temporada. El seu personatge està ara a l’UVI, perquè l’acaban de fer un trasplantament de fetge, després de ser atropellat pel dolent.
Però, al mateix temps, Pau Roca encarna en Mateo, un jove metge resident en el serial MIR, de Telecinco, recentment estrenat.
Curiosa paradoxa: quant temps esperaran els guionistes del primer culebrot a matar al personatge?
Ètica
Cada persona aprén amb l’experiència i va configurant i construint la seva personalitat, el seu caràcter, idees i moralitat.
Com a periodistes catalans, a més a més, tenim a l’abast un Codi Deontològic, una declaració de principis de la professió periodística a Catalunya.
Per tot això, aplaudeixo la carta de renúncia que l’Andreu Buenafuente ha enviat a l’associació de professionals de ràdio i televisió d’Espanya i amb el to elegant (i irònic, és clar) de la seva frase clau: “He visto que también recibe un galardón don Federico Jiménez Losantos y eso me demuestra que yo no estoy a la altura. No puedo compararme, ni por asomo, al mencionado periodista”.
De la mateixa forma, i ara parlo d’ètica professional, no m’agrada gens la informació que s’ha donat en alguns mitjans sobre la mort de Érika Ortiz Rocasolano. Són coses que em posen trist, com ara els programes televisius que esquarteren vells cadàvers amb testimonis ressucitats.
Realment, val la pena?
No truqui
Corre per internet la notícia d’un boicot popular a les operadores de mòbils per a l’1 de març.
En Boicot.es s’explica que, “per a compensar la tarifació per segons, a la qual s’han vist obligades per llei, les operadores pugen l’establiment de trucada de 12 a 15 cèntims, fet que suposa un 25% [l'establiment no existeix en altres països europeus] i pugen el preu per minut entre un 15 i un 20%.”
Per això, “com a acte de protesta, es suggereix que el dia 1 de març, quan entren en vigor les noves tarifes, no s’utilitzi el mòbil absolutament per a res, a menys que sigui d’extrema urgència.”
Bé, doncs a aquesta convocatòria se n’hi ha sumat una altra, per avui, dimarts, 6 de febrer, com dia sense mòbils.
Hauríem d’utilitzar-los encara menys.
Spaulding
Els grans mitjans de comunicació són llegits, escoltats i vistos per milers i milers de persones.
A una escala molt més reduïda, les bitàcoles, weblogs o blogs, són consultades també per centenars i, de vegades, milers de lectors.
A internet han aparegut en els últims anys nombrosos webs dedicats al cinema, però són incomptables els blogs dedicats a parlar sobre aquest tema, gestionats per afeccionats i bojos del setè art.
Un d’ells és l’Antoni Messa, periodista radiofònic i cinèfil impenitent, que des de fa un parell d’anys manté amb constància el Spaulding’s Blog, en el qual ha escrit centenars de crítiques. Aquesta tenacitat li ha valgut un públic fidel, amb el qual manté afilades dicussions mitjançant el feedback dels comentaris.
Avui explica en el seu diari l’origen del seu nom i aficció. Encara que no comparteixin la seva opinió o el seu criteri, no deixin de llegir-lo.