Txerrad@s: arxius

Articles del bloc, en català, des d'abril del 2005 fins l'agost del 2011

Txerrad@s: arxius - Articles del bloc, en català, des d'abril del 2005 fins l'agost del 2011

Felicitació (2)

No havia pensat tornar a parlar d’aquest tema, però quan en Benjamí Villoslada m’ha contestat a una felicitació prèvia amb una referència a l’associació Finestra al Sud, m’he posat a reflexionar.
Es tracta d’una associació que va néixer l’octubre de 1999 de la mà de S’Altra Senalla, agrupació de botigues solidàries de comerç just de les Illes Balears. Des de llavors, en duu a terme una tasca de difusió a Inca i voltants.
Aquest any han volgut donar “un to més crític” a la seva Nadala: “S’ofereix cooperativa de pagesos i artesans d’un país del sud per fer feina sota les condicions següents: salari digne, no acceptar mà d’obra infantil, igualtat entre homes i dones, respecte al medi ambient, funcionament democràtic i projectes de desenvolupament en benefici de la comunitat local”.
Un missatge que, com ells mateixos diuen, “lluny de voler ser pessimista, vol recordar que la solució està en les mans de cada persona”.
(si voleu sentir una entrevista, en Benjamí va parlar amb ells el divendres, 22, a Ona Mallorca)

Felicitació (1)

He vist en el bloc d’en Narcís Vives, alma mater d’Espais Telemàtics i un dels pioners de l’educació a través d’internet, una referència a Geogreeting, una forma de felicitar el Nadal amb el relleu d’edificis en forma de lletres. Una nova i divertida aplicació de la empresa Google, una eina més que s’afegeix al cercador, els mapes i el gestor de correu Gmail, entre moltes altres.
Aprofiteu i envieu les nadales d’una forma diferent a l’habitual.

La trampa del Nadal

M’he creuat amb un veí carregat de regals i he fet el típic comentari sobre aquestes dates i la necessitat de comprar o no regals.
Fa dies que en una de les llistes de discussió en la qual participo amb assiduïtat també hem tocat el tema amb un èxit de participació inusual: unes 160 intervencions!
Cert que el tema de les creences religioses, a favor i en contra, han alimentat bona part de la polèmica.
La discussió la va iniciar l’Alfons Dolsa, alma mater del Museu de les Papallones de Catalunya, amb una pregunta clau: “Per què hem de gastar mes per aquestes èpoques, hem de comprar ara coses que potser mai serviran, hem d’encendre més llums i llençar mes deixalles?”
La conclusió a la qual he arribat és que gairebé tots seguim un ritual que no ens acaba de satisfer, el de comprar regals perque toca, però que acomplim potser empesos per un impuls contradictori: el consumisme que ens envolta i el fet d’intentar fer feliços a qui ens envolten mitjançant un detall més o menys útil.
En Toni Dalmau, també periodista i autor del Diari de l’Absurd, ho expressava d’allò més bé en la seva intervenció: “La relació directa entre la creença i la celebració d’aquestes festes ha quedat del tot diluïda i en bon nombre de casos és inexistent. Es tracta d’un còctel trampós integrat per una part de tradició, una altra de relacions socials (bàsicament familiars) i una tercera part de febre consumista. El més fotut de tot és que costa refusar aquest beuratge i enviar al barman a prendre pel sac. Si ho fas, hi ha el risc de fer sentir malament a pares, a avis, a la gent que, en definitiva, ho ha celebrat tota la vida. Canviar de beguda és un procés lent…”
I en Toni afegia: “En realitat, aquestes festes són una trampa fins i tot els dies que no tenen una lligam directe amb la religió. Per què cony ens hem de sentir obligats a celebrar en família o amb la colla d’amics la nit de cap d’any? Per què ens sentim malament nosaltres mateixos –tan racionals que volem ser– només de pensar en la possibilitat de quedar-nos sols a casa aquelles hores? Tenim terror a escoltar com ho celebren els veïns de casa? Tenim pànic a intuir com cauen de lluny les dotze campanades sense posant-se cap gra de raïm a la boca? Ens fa por sentir-nos solitàriament excèntrics enmig de l’univers? Són collonades sentimentals?”

Pispes

Els pispes estan a la que salta i no desaprofiten res…
Són llestos i ràpids…
Aquest matí, mentre esperava que unes noies m’emboliquessim uns regals que havia comprat a la Fnac de la plaça de Catalunya de Barcelona, un jove s’ha emportat la guardiola amb els donatius que la gent deixa per a una ONG. Ha distret la voluntària que atenia la parada i ha aprofitat un moment en que ella s’ha girat d’esquena per fugir amb els quatre euros que hi havia dins la caixeta.
Tan impresentable com quan els lladres s’emportaven l’acaptador de l’esglèsia.

Noies i nois

He vist a una companya entrar amb una borsa d’una firma de moda. Amb un somriure ens l’ha ensenyat: portava escrita una de les millors campanyes publicitàries dels últims temps, de l’empresa Kookai: Que serait le monde sans els filles?
Són una sèrie de frases que, com es pot veure, són òbvies… Les tradueixo del francès: què seria d’Adán sense Eva, d’en Leonardo sense la Mona Lisa, d’un espermatozoide sense l’òvul, de Calcuta sense la Mare Teresa, de les crêpes sense la Suzette, d’en César sense la Cleopatra, de l’Èdip sense la seva mare, dels acudits sense les rosses, d’en Clyde sense la Bonnie, de la República sense la Marianne, del meu xicot sense mi…

Les Cols d’Olot

M’agrada menjar bé.
És una afirmació que procuro traslladar a l’hora de conèixer noves cuines. Com no ho puc fer sovint, aprofito alguna data especial per anar a algun restaurant conegut, d’aquests que tenen alguna ressenya, alguna bona crítica o alguna estrella de la famosa Guia Michelin.
Fa uns dies, al principi de desembre, vam anar a dinar a Les Cols, el restaurant que la cuinera Fina Puigdevall té a Olot, amb una estrella Michelin.
El que segueix és el relat de l’àpat, amb les seves sensacions, virtuts i defectes.
Una noia vestida de negre, amb davantal ocre, ens va rebre i ens va conduir cap al jardí.
La noia ens va oferir un aperitiu. Vam pensar que potser seria un pèl car, però com la ocasió s’ho mereixia, vam acceptar. Ens va portar una copa de cava Raventós i Blanc i una tapeta, un quadrat de coca de tres per tres centímetres, amb uns trossets d’embotits artesans a sobre.
Vam veure passar la Fina i vam aprofitar per parlar uns minuts sobre els 16 anys que porta des de que va obrir el seu restaurant, i com ha vist recompensada la seva feina amb bones crítiques, com la de la guia vermella francesa, i els molts clients…
Uns moments més tard va aparèixer l’home de la Fina, un afable advocat reconvertit a maître.
Ens va acompanyar cap a la taula, al temps que ens ensenyava les diferents sales privades que tenen per a grups: ens va sobtar la decoració, el contrast entre les parets centenàries de la masia i el daurat de les cadires i les taules, el verd càlid de l’herba i el tacte fred del metall, ferro i llautó…
Un cop asseguts va començar el recital culinari.
El somelier ens va suggerir un vi Joncaria barrica DO Empordà – Costa Brava, i ens va deixar triar entre tres o quatre tipus de pa de llenya dels Hostalets d’en Bas i entre mitja dotzena d’olis que, amb una miqueta de sal, van quedar sobre la taula per fer gana mentre esperàvem el menú degustació:
1.Tapeta freda de vellut de bolets i ou.
2.Una altra tapeta freda de rovellons de Surroca, amb dent de lleó, herbes, pinyons, tortell d’Olot i un matís suau d’all i julivert.
3.Patates amb suc: un petit cub de patata, de dos per dos centímetres, amb una textura quasi gelatinosa i feta amb oli d’eucaliptus.
4.Moniato al caliu, escalivat amb carbó, oli de cendra, taronja i vainilla.
5.Fesols de Santa Pau, varietat tavella brisa, amb botifarra de perol esparracada.
6.Bacallà, pil-pil, panses, raïm i avellanes (encara que el menú deia nous).
7.Arrós de pagès amb calamars de llauna (!), escarlots, crestes de gall, bitxos i escarola.
8.Costelló de porc, col, cotnes, codonyat de pera i sagí.
9.Formatges catalans: vam tastar-ne tres o quatre amb el contrast de dos tipus de melmelades, una de albergínia i poma i una altra, de taronja i pastanaga.
10. Suc, sorbet, borratxo i tocinet de mandarina.
11. Flam, caramel, castanyes, caqui i cítrics.
12. Ratafia, piruleta dolça, rodones de xocolata i altres.
En aquest menú hi havia algunes coses sorprenents, poques, com ara el moniato o el cub de patata, tot i que ens hi sobrava el gust d’eucaliptus, però n’hi havia d’altres que eren més clàssiques com l’arròs o els fesols de Santa Pau, el bacallà o el costelló.
Amb tot, és un restaurant a tenir en compte, la reconversió de l’espai s’ho val. A més a més, els pavellons que han creat per dormir han rebut un premi FAD!
Vam prendre un cafetó, sense licors, i va arribar el compte… No cal dir la xifra: era alta… més o menys la prevista.
Ens va sobtar que s’indiqués a part el pa i l’oli: 5 euros per cap (més de 800 de les antigues pessetesquan una garrafa d’oli de cinc litres surt per menys de 30 euros!
I relativament car també el preu del vi, l’aigua i els cafès, tot i que en aquests temes cada restaurant fa el que vol: 23, 4 i 3 euros, respectivament.
Estic segur que si tot això s’hagués incorporat al preu global del menú degustació no ens hagués sobtat tant.

Pinochet

Ha estat el símbol del mal de moltes generacions que vam veure com, des del 1973, l’11 de setembre es convertia en una data fatídica… molt abans que els nord-americans patissin la seva i se l’apropiessin.
Augusto Pinochet serà recordat sempre com el cruel assassí de milers de xilens, el tirà que va usurpar una esperança que es deia Salvador Allende.
Si existeix el Cel, amb majúscules, espero que no li deixin entrar.