Estem a punt d’entrar en la jornada de reflexió prèvia a les eleccions al Parlament de Catalunya de l’1 de novembre.
Últimament sento a parents i amics que no saben a qui votar.
He revisat les promeses de fa tres anys dels diferents candidats i partits i també el que diuen que han fet durant la passada legislatura.
A més a més, he donat un cop d’ull als programes actuals…
O sigui, una feinada, sobretot per la xerrameca d’alguns.
Al final del camí he pres una decisió: votaré a qui em sembla més honest, perquè l’honestedat, la capacitat de ser honrat i decent és una virtut tan necesària com en desús…

No coneixia a l’Anna Politkovskaia més enllà del que podria conèixer-la qualsevol altre lector. La llista de periodistes assassinats o empresonats suma una víctima més en la història de la lluita per la llibertat d’expressió.
Entre els diferents homenatges a l’assassinada reportera russa, em quedo amb un molt especial de dos bojos que practiquen la poesia visual en Canal 33 de Televisió de Catalunya, Joan Barril i Joan Ollé, a la seva L’Illa del Tresor, ahir a la nit: una màquina d’escriure, una foto de Vladimir Putin i la sintonia de la sèrie de televisió S’ha escrit un crim.

Ja fa temps que la publicitat ha guanyat i molt en el terreny de la imaginació. El famós espot de la cadira de ZP en el Congrés n’és un.
L’altre anunci és el de les samarretes de la selecció catalana amb nens, prohibit per una jutgessa.
Potser no s’haurien d’haver utilitzat nens, és cert, però també ho és la situació que reflexa. Actualment, el centre d’Espanya no enté la perifèria nacionalista ni els sentiments que genera.
Avui, cap a les 19.30 hores, al Camp Nou, moltíssima gent jove, però també pares de família i gent gran s’ha tret la samarreta, el jersei o la jaqueta per a reinvidicar una realitat que va més enllà d’un partit de futbol. Uns sentiments que parlan d’exclusió, però que no volen exclusió.
Podem jugar amb la selecció estatal d’Espanya… Cap problema… Però quin problema hi ha amb les nostres seleccions nacionals? Deixin de fer la trabanqueta, que nosaltres no els hem fet res.
Per cert, el partit ha estat ben maco, amb un empat que ha satisfet a bascos i catalans.

Fa ja uns dies que vaig veure al cinema l’esplèndida, emotiva pel·lícula El vent que agita l’ordi (The wind that shakes the barley), una joia més de les quals elabora des de fa anys el director britànic Ken Loach.
El seu protagonista és Cillian Murphy, el mateix actor de Desdejuni en Plutó (Breakfast on Pluto), d’en Neil Jordan. En aquesta última, Murphy interpreta un personatge en les antípodes del jove doctor i guerriller republicà irlandès de la primera, encara que –per a mi– ambdós films comparteixen molt més del que sembla a primera vista.
Em referia a El vent… perquè és una història que em va fer plorar. No acostumo a fer-lo. Potser a causa del meu antic ofici de crític de cinema i ocasional realitzador, la qual cosa m’ha facilitat una cuirassa necessària per a assolir distanciar-me una mica.
En dos moments de la pel·lícula, sense saber molt bé per què, se’m van saltar les llàgrimes: un, el primer, quan Murphy es converteix en executor; un altre, quan és executat. Qui l’hagi vist, situarà les escenes, i qui no ho hagi fet, espero no espatllar-los la trama, perquè el desenllaç és previsible.
Però, la veritat és que els sentiments que la pel·lícula ha provocat en mi vénen no només de la història, política però sense discursos polítics, centrada en una petita comunitat d’irlandesos rebels, sinó també d’alguns paral·lelismes que Loach em va fer sentir en relació al País Basc.
Tant de bo el nostre procés de pau arribi a bon terme sense més guerres, sense més cainisme.

Els dilluns disfruto com un nen amb el programa Caçadors de bolets, de TV-3. I no tant perquè jo sigui boletaire, sinò perquè tinc uns amics tocats del bolet.
Són capaços de caminar i caminar hores i hores per trobar mitja dotzena de llengües de bou, un parell de rossinyols i un rovelló!
Però, això sí… La seva generositat és gran i desprès comparteixen amb nosaltres el seu botí en torn a una taula.