Fa calor… Uf!
Ei que no cal més comentari?

Acabava de prendre un cafè quan, al sortir del bar, he vist un llampant peto groc caminant davant meu. Era un peto d’aquests de l’Ajuntament de Barcelona, amb el lema “BCN subsòl”, l’àrea del subsòl de la ciutat, les clavegueres.
Però l’home que ho duia no era un treballador municipal: duia la roba esgrogueïda, plena de taques i empenyia un carretó amb una caixa de cartró en la qual anava posant coses que trobava dins les papereres, dins els contenidors d’escombraries.
Quina metàfora! El nostre clavegueram social fet carn.

Ja se sap que la publicitat enganyosa existeix, però no s’acostuma a atribuïr a empreses conegudes, que ofereixen la confiança de la seva marca al consumidor.
El cas que relataré és molt proper i fa referència a Sinertec, una firma col·laboradora de Telefónica, que utilitza el nom de l’empresa de referència per a enganyar al possible client.
Al seu web, Telefónica Promocions, s’indica encara ara que al contractar l’Adsl de Telefónica, més tarifa plana de trucades, regalaven deu nits d’hotel: “Quan rebi la primera factura, ens envia un fax amb les seves dades, i l’hi enviarem immediatament”.
Res a dir sobre l’adsl, però dos mesos després de la contractació del producte, va arribar una carta amb un carnet que incloïa deu bons d’hotel d’una empresa que es diu Hobby Promo Club. La sorpresa va ser que, “per a utilitzar la seva targeta, els usuaris han de realitzar en l’hotel les consumicions indicades en la guia d’hotels”.
Una despesa mínima similar a la que pagaria qualsevol client sense els bonos.
Li havien pres el pèl.
(la versió llarga d’aquest article la podeu trovar a aquest enllaç de “En profunditat”)

Una de les satisfaccions de qualsevol escriptor és el contacte amb els seus lectors. Quin digui que escriu per a què “no” li llegeixin, menteix. Tots escrivim per a algú.
Per a l’autor d’un bloc, d’una bitàcola, el comentari que et deixa qui et llegix acostuma a ser agradable, perquè deixar escrites quatre frases, encara que no sempre siguin elogiosas, sinó crítiques, també costa.
N’hi ha bloggers als quals coneixes i els comentaris dels quals són molt agraïts. Per exemple, Lo Vilot, veterà company de la llista de l’Internauta, de verb fluid i entusiasta; el seu weblog és un pou de curiositats i de reflexions. O en Benjamí Villoslada, professional de la informàtica i apassionat defensor del programari lliure.
La ficció d’Un basc a Catalunya m’ha permès conèixer a desconeguts autors que han deixat algun comentari. En el meu paper de Joseba, el primer en donar-me la benvinguda va ser en Marc Palaus, un jove de Granollers, autor de Calia un altre blog? El segon va ser l’Esteve M. Costa, autor d’un diari d’atractiu títol: Dies estranys. Un altre noi, que signa Flop, i la icona del qual il·lustra aquest escrit, em va animar a rebel·lar-me contra la dictadura de les teleseries.
Algú que signava com Sugus no va deixar adreça (encara que podria ser aquesta), i un noi de Berga, autor de La ferradura verda, va citar poèticament “tots els colors del verd”. Finalment, Greips, un jove del barri barceloní de Gràcia, autor de Despensaments, va deixar un comentari de comiat i esperança.
Jo us proposo llegir els seus blocs i també els enllaços d’altres diaris que ells recomanen.
És apassionant.

Kylie Minogue ha estat nomenada Dona de l’Any per la revista anglesa Glamour per la seva elegància en la lluita contra el càncer.
Suposo que han volgut quedar bé: Dones de l’Any són totes aquelles que lluiten dia a dia contra la malaltia… encara que sigui amb menys glamour.

Fa més d’un any vaig començar a escriure aquest diari. No em movia el fet d’apuntar-me a una moda, sinó la necessitat d’escriure. Molts periodistes de premsa satisfan aquesta necessitat a través dels articles i reportatges que escriuen diàriament en els seus diaris i revistes… Hi ha unes quantes plomes i molt brillants.
Uns altres, uns pocs, es converteixen en escriptors de ficció a través de relats, contes curts i novel·les. Tot això suposa un esforç descomunal en temps i dedicació. Han d’esgarrapar temps al temps… i restar-lo a la família, als amics, al propi oci.
Deia a l’inici que aquest diari no deixa de ser una forma de apaivagar la sed d’escriptura… encara que fins ara no m’havia introduït en el terreny de la ficció… Fins ara.
Fa unes setmanes, a primers de maig, vaig decidir participar en un concurs de blocs, organitzat per Blocat, dintre de la festa d’internet Fesinternet.
Em feia gràcia complir amb les bases: escriure un weblog totalment inèdit i realitzar deu entrades entre el 2 i el 17 de maig.
Vaig llegir les bases cap al dia 8 o 9, però no m’hi vaig posar fins al divendres, dia 12.
Vaig pensar que un personatge de ficció, un alter ego més jove, un nouvingut a Catalunya, em permetia complir amb aquests criteris de participació. El resultat va ser Un basc a Catalunya (que també es pot veure en aquest altre enllaç). Un petit relat en català que, finalment, ha resultat el guanyador.
La veritat és que no hi ha hagut una gran participació: érem només mitja dotzena de bloggers i no tots tenien clares les bases del concurs. És una llàstima, perquè la idea era bona. M’alegra haver estat l’escollit. Reconec amb humilitat que el jurat no tenia moltes opcions a l’hora d’escollir.