Diuen que cada vegada es veu menys televisió, però cada dia m’envien enllaços per a accedir al videoblogger de èxit més ràpid de la història: YouTube.
Només cal posar qualsevol paraula que t’interessi al seu cercador i ja tens el video que busques, ja sigui El Koala amb el seu Yo Via Jase Un Corra, o l’inefable quartet Los Happiness i el seu irònic Amo a Laura (pero esperaré hasta el matrimonio).
Només són dos exemples del boca a orella, dels correus electrònics que corren per internet.
Per a què necessito la tele: puc veure el que vull en el moment que vull.

Joan Rangel, delegat del Govern central a Catalunya, parlava aquest matí a TV-3 de la necessitat de auto protegir-se i de possar les mesures necessàries perquè els lladres no entrin a les nostres cases.
En un determinat moment, Rangel ha dit que “només cal mirar les pàgines web dels cossos i forces de seguretat de l’Estat” per a consultar quines mesures de seguretat es poden aplicar a les nostres cases.
Però… la nostra gent major sap usar internet? Quanta gent d’entre els robats té internet a casa seva? Quina proporció de la població rural té accés a internet? Existeix una internet ràpida als nostres pobles o encara s’ha d’utilitzar mòdem en molts d’ells?
Jo segueixo connectant-me a velocitat de caragol fora de Barcelona.
És la ignorància i prepotència del centralisme barceloní.

Em vaig assabentar tard del triomf dels finlandesos Lordi a Eurovisió.
No vaig veure el festival: no m’interessa en absolut. Fa molts anys que no interessa a ningú, crec.
Recordo amb certa nostàlgia del passat allò de “ruayome uni, tu points”. Ara, ni això.
Però l’èxit d’uns rockers a mig camí de La noche de los muertos vivientes i els klingon, els dolents de Star Trek, m’ha retornat l’esperança.
Diu el meu fill –19 anys i cantant en un grup de rock dur– que Lordi tenen unes lletres adequades, música contundent i un muntatge excel·lent. Una producció comercial i bé feta.
Què més se li pot demanar per a guanyar un festival rovellat?

Els dibuixants de Google, una vegada més, rendeixen el seu personal homenatge a un dels grans autors de la novel·la policíaca: Sir Arthur Conan Doyle, l’auror de l’infalible detectiu Sherlock Holmes.
Nascut fa 147 anys, internet oferix nombroses pàgines sobre l’autor escocès, com aquesta entrada de la wikipedia en espanyol, aquesta en català i la pàgina oficial del detectiu.

Recordo que, quan vaig començar aquest diari, fa més d’un any, una de les raons que em va impulsar a escriure’l va ser el plaer de les paraules.
Per això, mirant cap amunt, estirat sota un arbre, com es veu a la foto, he escollit la paraula que encapçala aquesta entrada i que els autors de la Gran Enciclopèdia Catalana defineixen així:
migdiada [de migdia]
1 Temps al volt de migdia (Les xafogoses migdiades d’estiu).
2 Dormida que hom fa després de dinar (Fer la migdiada).
Quina millor paraula per a la tarda d’un diumenge!

Felicitats, Barça, de part d’un afeccionat de l’Athlétic de Bilbao (esperem que ambdós equips facin un partit bonic aquest cap de setmana).
El Barça és el campió de campions, el campió d’Europa. No fa cap falta que els polítics facin de les seves i vulguin escombrar cap a casa, cap al possible resultat del referèndum del 18 de juny.
Ni tan sols un estimable analista com en Josep Maria Terricabras ha estat capaç de deixar el tema de banda.
Ara és moment que els seus afeccionats, aquests milers, milions de culers, ho gaudeixin.

Jo també vaig rebre dimarts, 9, la carta del president Pasqual Maragall…
Sí, la que porta per data divendres, 12, o sigui, demà.
Tot plegat, un embolic, perquè ahir, a primera hora, encara no s’havia aprobat al Senat, i avui, a aquestes hores, encara no s’ha convocat oficialment el referèndum.
Dit això, el President ens avisa que rebrem el text complet a casa d’aquí a pocs dies: ho estic desitjant. Vull saber què he de votar, si finalment decideixo anar-hi.
Sense sorolls aliens.

Luis era Luis Polanco, crític de música clàsica d’El Periódico.
Li coneixia des de fa gairebé 20 anys i va sorgir entre nosaltres un peculiar nexe: havia nascut a Las Arenas, barri elegant de Getxo, en la marge dreta de la ria del Nervión, on vivia bona part de la burgesia basca, mentre que jo havia viscut gairebé tota la meva infància just en el poble de davant, a Portugalete, vila de llarga tradició socialista.
Passava sempre ràpid per la Redacció: se situava darrera qualsevol ordinador i redactava en minuts la crònica d’un concert o la crítica d’un nou disc.
Parava poc entre nosaltres, perquè des de feia més de 10 anys era l’ànima del Festival de Música Castell de Peralada, on exercia de sotsdirector artístic.
Anit encara corria pel diari, escrivint un article, l’últim. Aquest matí ha mort. Tenia 68 anys.
(es pot llegir el pdf del text publicat per El Periódico, el día 10, en aquest enllaç)

En tot aquest assumpte d’ERC, el referèndum i l’Estatut, havia optat pel silenci, però avui m’ha semblat una bona ocasió per a trencar-lo.
La reflexió m’ha sorgit després de veure en Josep-Lluís Carod-Rovira entre decebut i fart, aquest matí, en una entrevista amb en Josep Cuní, a TV-3.
Crec que ERC s’ha despertat del somni i s’ha topat amb la dura realitat: després de molts anys, l’esquerra més catalanista havia arribat a un Govern al costat d’altres dos partits d’esquerres, i el seu somni era assolir que la resta d’Espanya acceptés les seves peticions, plasmades en el nou Estatut.
No ha estat així: la resta dels espanyols no entenen la posició catalana i no han permés anar molt més enllà. Els errors propis i l’inmens aparell de propaganda aliè han ajudat a aquesta cerimònia de la confusió.
El filòsof Josep Maria Terricabras deia fa uns dies que, “sincerament, penso que ERC ha fet bé: no solament perquè ha adoptat la posició més clara, més forta, menys ambigua, sinó perquè la seva direcció ha estat capaç de rectificar i de seguir les directrius de les bases”.
Aquestes bases que, a partir d’un “no ens entenen” i “no ens volen”, han optat per la posició més radical: diguem “no” a tot, fins i tot a allò que de positiu té el nou text.
Ahir ho expressava perfectament un article d’en Jordi Juan, escrit a La Vanguardia. Un text que formula l’opinió del sorprès ciutadà, d’aquest que no entén per quina raó “el partit [ERC] que més ha fet perquè hagi una reforma de l’Estatut hagi acabat demanant el vot en contra perquè el text resultant no li sembla prou bo. I prefereix acontentar-se amb un text del 1979 que és encara pitjor que el que se sotmet a votació”.
ERC i els seus militants s’han topat amb la dura realitat de la bruta política quotidiana. Estan farts i volen posar-ho de manifest.
Però en política, una posició així no duu a ninguna part.
Per això, i cito textualment en Jordi Juan, encara que “a un servidor, el que realment li ve en gana el pròxim 18 de juny és anar-se a la platja i fer una botifarra simbòlica (…) em trobo ara demanant que la gent vagi a votar i que ho faci de forma afirmativa, perquè el país necessita superar aquest sot anímic i encarar el futur amb tranquil·litat. A part del cabreig que puguem sentir tots, la pregunta que ens hem de fer és: què guanyaria Catalunya amb un triomf del no?”