Josep-Maria Ureta és un periodista brillant, d’aquells que et fan entendre el més complicat de la forma més senzilla.
Un bon exemple es el llibre Economia de butxaca, una selecció dels seus millors articles publicats a El Periódico de Catalunya des del 1990 fins al 2005.
Val la pena comprar-lo perquè, “és un libre pensat per a tots aquells que se salten la secció d’economia dels diaris”, com diu el propi autor, i perquè els drets generats per la seva venda aniran a parar a l’Associació Osona Contra el Càncer.
Però tot això, ho volia explicar perquè l’Ureta, ahir, em va dir una frase contundent: “Necessitem 10 anys per acabar el procés de pau i 25 anys per oblidar… Es necessita tota una generació per oblidar”.
Es referia a ETA, és clar.

Aquest matí s’ha produït la notícia que tots desitjàvem escoltar: ETA ha anunciat una treva que defineix com “alto el foc permanent”.
El seu comunicat acaba amb aquesta frase: “La superació del conflicte, aquí i ara, és possible”.
Així ho esperem.

Em preocupa que el més urgent que tenen alguns joves –crec que només és una minoria– entre mans sigui la pràctica del botellón. L’acudit d’en Romeu en El País, ahir dissabte, era clarificador: destrossar-se el fetge –o el nas, com fan d’altres– per a ser rebel no és molt intel·ligent.
D’això s’en aprofita precisament el sistema a qui creuen combatre.
Per això, mentre els poders miren amb preocupació cap a França, cap a la revolta estudiantil, cap als contractes menys que d’escombraries, aquests mateixos poders riuen d’aquesta altra joventut que protesta perquè no la deixen beure en el carrer.
No estic en absolut d’acord amb qui diuen que és “una manifestació pacífica d’oci”. Beure una copa en companyia, pot ser-ho. Prendre una ampolla sencera, o sigui, emborratxar-se en menor o major grau, no ho és.

A la meva empresa estem començant a negociar el conveni col·lectiu. De tant en tant, toca. Bé, toca barallar-se amb l’empresari per a intentar que no et retalli els teus drets i que t’augmenti, com a mínim, el cost de la vida i un poc més.
Allò que he escrit més amunt no deixa de ser una excusa per a això altre: en pocs convenis es presta atenció a la urgent necessitat de compaginar vida laboral i personal.
És aquesta necessitat vital de tenir temps per a un mateix, per a poder estar amb la família, per a poder descansar, anar al cinema o al teatre, o simplement llegir…
Quants llibres tenim apilats a la nostra tauleta de nit?

En aquesta ocasió, amb aquest títol, no em refereixo als polítics a l’ombra a qui denominem lampistes, sinó als de debò, als professionals que es guanyen la vida posant tubs a les cases i arreglant els desaigües.
Aquest relat serveix per constatar, una vegada més, que el millor per als nostres fills, és que estudiïn fontaneria… o electricitat.
Moment de l’escena: divendres passat, uns 30 minuts després de l’hora prevista per a que el lampista arribés a casa per sol·lucionar un problema sota l’aigüera.
L’amo, un tal HP, de la botiga X, situada a la cantonada dels carrers de Calàbria i Consell de Cent de Barcelona, m’havia avisat.
HP: “Ui… segur que caldrà canviar tota la canonada, perquè les antigues ja se sap”.
Jo: “Perdoni, però només tenen uns deu anys”, em vaig excusar amb timidesa.
HP: “És igual… Segur que té alguna fisura i per això perd. Quan li va bé que vingui el noi? A les 9 del matí? Perfecte!”
El dia dels fets, a les 9.30 del matí. Truco per telèfon.
Jo: “Escolti, que el noi no ha vingut encara.”
HP: “Miri jo estic ara amb dos clients a la botiga i no el puc atendre. El noi no hi és, encara no ha arribat. Com que ve de fora, doncs deu haver tingut algun problema i s’ha retardat.”
Jo: “Home… I com és que no m’avisa vostè?”
HP: “Però, a veure… Quina hora és? Però si només són les 9.30… Miri, ara estic atenent a dos clients. Com vol que l’avisi, si estic ocupat. I no he parat de treballar. Jo he obert la botiga a les 8,15, després me n’he anat a esmorzar, després he tornat a la botiga i ara tampoc estic parat… Com vol que l’avisi!?”
Jo: “Escolti… no cal que em cridi. Crec que simplement pot disculpar-se i ja està…”
HP: “Disculpar-me joooo? Disculpar-me joooo? I per què, anem a veure?”
Clic. Li vaig penjar el telèfon. Així, suaument, sense més.
De cop i volta vaig tornar a pensar en l’aigüera, i que potser m’havia d’haver empassat l’orgull i esperar mitja horeta més.
Em vaig acostar al problema. Vaig posar una galleda sota i vaig començar a desembussar la canonada.

El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, ha fet entrega del Premi Internacional Catalunya a Pere Casaldàliga.
Aquest guardó potser el doni a conèixer a qui encara no el coneix. A vegades, els premis poden servir per alguna cosa.
A La Vanguardia, el 13 de gener del 2005, Domingo Oriol li feia una entrevista i perfilava aquest breu retrat a la entradeta:
“El relleu del català Pere Casaldàliga, bisbe de Sao Félix de Araguaia (a l’Estat de Mato Grosso), enfronta el Vaticà amb aquesta diòcesi brasilera i pobra, que és d’una extensió com Catalunya, te només 120.000 habitants i segueix una pastoral basada en la teologia llatinoamericana de l’alliberament. Casaldàliga va arribar com a missioner a Brasil el 1968. Dos anys després es va crear la prelatura o diòcesi de Sao Félix. I ell va ser anomenat bisbe el 1971, sent el primer prelat d’aquesta diòcesi. Casaldàliga, seguint les normes canòniques, va presentar la seva renúncia el 2003 al complir els 75 anys. L’ancià bisbe té problemes de salut: parkinson, pressió alta… Viu en una humil casa com la dels seus conciutadans, molt oberta a tots i sense privacitat.”
Un home bo, un bon home.

Hollywood té coses curioses, com un actor convertit en governador i altre actor que va ser president.
Aquesta matinada ha donat una altra sorpresa: ha premiat amb l’Oscar a la millor pel·lícula Crash, una història col·lectiva de tensions racials.
Ha deixat en segon terme a Brokeback Mountain, que aspirava a guanyar-ho tot. El poderós col·lectiu homosexual de la indústria cinematogràfica no ha tingut la força decisòria que s’havia previst.
Però el més interessant d’aquesta decisió de l’Acadèmia del Cinema d’EEUU és que premia un bon escriptor d’històries: Paul Haggis, director i guionista de la pel·lícula ara oscaritzada i també autor de Million Dollar Baby, la història guanyadora l’any passat.
Dels altres premis ja se’n parlarà i molt avui, però estava cantat el de Philip Seymour Hoffman com Capote, de qui ja vaig parler a aquest post, el passat dia 20.

Què malament han d’estar els feixistes per a col·locar una bomba en el Teatre Alfil, de Madrid, on actua Leo Bassi. I després parlen de l’integrisme islàmic!
Era un artefacte casolà que ha estat desactivat, però que hauria d’haver esclatat durant la representació de la seva obra La Revelació i haver provocat un incendi de molt greus conseqüències.
L’actor ja havia rebut amenaces de mort de grups ultres catòlics a causa del caràcter polèmic de la peça i havia contractat un servei de seguretat.
Bassi explica el tema en el seu blog: “L’espectacle en sí no té escenes escatològiques, no insulta els símbols cristians i de tots els meus espectacles és el més profund i sincer. El que molesta tant a certes persones és la força amb la qual defenso els valors del laïcisme. La Revelació és bàsicament una crítica racional al monoteismo de l’antic testament posant en evidència les contradiccions perilloses les seves omissions i inconsistències.”

Avui surt al carrer un nou diari. Es diu ADN i és gratuït. Enhorabona!
Haurà de fer-se un espai dins un mercat difícil, i s’enfrontarà amb les capçaleres Metro, Qué i 20 Minutos.
Els supera en tirada: ha imprès més d’un milió d’exemplars, que repartirà en 14 ciutats.
També supera en tirada la majoria dels diaris de pagament. No crec que els afecti massa: després d’uns anys de convivència complexa, sembla haver lectors per a tots.
Espero que serveixi per a què es llegeixi més i també per a què hagi més llocs de treball per a tants i tants periodistes joves que surten de les facultats i que no ho tenen fàcil.
Alguns dels que treballen a la redacció de Barcelona tenen un gran futur. Segur.