Hi ha gols i golassos. L’últim, l’excel·lent cop de cap d’en Samuel Etoo, que va deixar gelat dimecres passat el Chelsea d’en José Mourinho.
Però hi ha un golàs mític: el de Zarra a Anglaterra en el Mundial del 1950.
Telmo Zarraonandia va ser un dels jugadors més famosos de la història del futbol espanyol i va formar part d’una llegendària davantera de l’Athlétic de Bilbao: una llista que ens recitaven de memòria els nostres pares: Iriondo, Venancio, Zarra, Panizo i Gainza.
Zarra va morir ahir als 85 anys; als lleons se’ls va escapar una llàgrima blanca i vermella.

Bon treball periodístic el d’en Carles Cols a El Periódico i en Josep Garriga a El País. Han tret a la llum un munt de sondejos encarregats per CIU en benefici propi, però pagats amb diners públics, que recorden en alguns aspectes una caça de bruixes ideològica i lingüística. Un escàndol de jutjat de guàrdia.
Com escandalós va ser veure –anit, a La nit al dia, davant la Mònica Terribas– al portaveu del partit convergent, David Madí, dir que són paperassa, quatre relligats. No va ser capaç de desmentir que els informes existeixen, que estaven dins el Palau de la Generalitat, que els pagàvem tots nosaltres.
Mentre la periodista preguntava sobre els documents que fiscalitzaven les tendències polítiques dels seus companys de TV-3, Madí tornava a escapolir-se, insistia a tirar les pilotes fora: que només es tracta de brossa que el tripartitt llençava contra CIU, que en l’Ajuntament de Barcelona també hi havia molts sondeigs amagats…
I en Joan Boada, a l’altre costat de la Mònica Terribas, amb els seus papers a les mans, se’l mirava sense sortir de la seva sorpresa.
Quina barra, Madí!

La complexa situació autonòmica actual la resumia així el dibuixant Máximo, ahir, dilluns, en el diari El País: “Els bascos volen decidir, els catalans volen decidir i els espanyols volem decidir que ells no decideixin”.
Aquest és el problema: que deixin al poble decidir… i aquest és l’origen i l’èxit de la manifestació del dissabte a Barcelona.

Truman Capote torna a estar d’actualitat gràcies a la pel·lícula Capote, protagonitzada per un destacable Philip Seymour Hoffman.
Pels afeccionats a la lectura però, sobretot, per a qui estimen l’escriptura, qualsevol moment és bo per a rellegir-lo.
He trobat en la meva biblioteca una vella edició d’Anagrama –publicada fa uns 30 anys– de Música per a camaleons.
En el seu conegut prefaci, gairebé a l’inici, Capote diu: “Un dia vaig començar a escriure, sense saber que m’havia encadenat per a tota la vida [...] Al principi [escriure] va ser molt divertit. Va deixar de ser-lo quan vaig esbrinar la diferència entre escriure bé i mal; i després vaig fer un altre descobriment més alarmant encara: la diferència entre escriure bé i l’art veritable; [aquesta diferència] és subtil, però brutal”.

Segueix el degoteig d’articles sobre els dibuixos satírics de Mahoma, com En la vinyeta del Senyor, de l’Empar Moliner, aquest dissabte en l’edició catalana del diari El País, on l’escriptora acabava per donar la volta a l’assumpte i li demanava al portaveu de la Societat de la Fe Islàmica que s’apliqués a si mateix una fàtwa.
El crític de cinema Diego Galán en el mateix diari, el divendres (veure també En Profunditat) ha aportat un toc original i ha trobat el paral·lelisme adequat.
Només li ha calgut recordar-nos les actuacions de certs integrismes catòlics: les manifestacions que va provocar Je vous salue Marie, d’en Jean-Luc Godard; el cartell d’Amén, la pel·lícula d’en Costa Gavras; el procés judicial (sobresegut) a L’última temptació de Crist, d’en Martin Scorsese, les recents queixes de l’Opus Dei per la pel·lícula El codi Da Vinci, d’en Ron Howard; i del bisbe de Tarazona pel film Teresa, mort i vida, d’en Ray Loriga, són només alguns exemples… però n’hi ha molts més.
Galán ens fa veure que la biga està en el nostre propi ull, tot i que només volem veure la palla en l’ull aliè.

La mani ha estat tot un èxit: “Som una nació i tenim el dret de decidir”. Felicitats!
I ara, un apunt col·lateral: mentre a Catalunya el tema de la reivindicació en si mateixa no molesta a ningú, ni tampoc a Madrid (o almenys ho sembla), quan una manifestació així es realitza al País Basc sempre aixeca butllofes.
És clar que els bascos en diuen dret a l’autodeterminació.

Poc li ha durat la protesta al portaveu del PP de Lloret de Mar, Joaquim Teixidor. L’han fet fora sense embuts. Les crítiques cap amunt sempre ens cauen a sobre!
La llibertat d’expressió entre els populars és com la que exerceix Josep Piqué: fa el gest, li toquen el crostó i després acata el que li diuen els seus caps.
Bé, en això se sembla a gairebé tots nosaltres, no sigui que ens acomiaden amb l’hipoteca a mig pagar.

Aquest dissabte vaig anar a veure l’exposició de gravats d’en Rembrandt a La Pedrera. No deixin de veure-la.
Al sortir al carrer, just al davant, havia una petita concentració sindical. Hi havia pancartes de CCOO i UGT contra la Directiva Bolkestein i per allí hi era en Raül Romeva.
Com no tenia ni idea de què anava allò (disculpi el lector aquesta clara mostra d’ignorància), vaig preguntar. Una sindicalista m’ho va intentar explicar.
Fa un parell d’anys, un anterior comissari europeu, Frits Bolkestein, curiosament també holandès, com el famós pintor, va redactar una Directiva del Parlament Europeu i del Consell relativa als serveis dins el mercat interior. El seu text íntegre està en aquesta adreça, per si algú s’anima a llegir-lo.
El que em va dir aquella militant ugetista ho resumiria dient que dos treballadors de diferents països, contractats per l’empresari d’un tercer país en els seus llocs d’origen, podrien tenir drets i remuneracions diferents (i, per descomptat, inferiors) als del país d’acollida.
És molt probable que no sàpiga explicar-lo correctament, perquè l’economia mai ha estat el meu punt fort, però tant el nom com el contingut de la protesta em va deixar intrigat.
La qüestió és que avui, Sant Valentí –dia dels enamorats pels grans magatzems–, és la data triada per les organitzacions sindicals de tota Europa per fer sentir la seva veu a Estrasburg i manifestar-se sobre aquest tema…
A veure si els mitjans de comunicació saben fer-nos entendre aquest tema amb senzillesa.

Passejant aquest matí per Barcelona, de cop i volta he vist el pi en un terrat. No era excessivament gran, però ho era prou com per veure’l des del carrer.
Hores després, el seu propietari m’explicava la seva petita història.
Fa uns deu anys, un amic i ell havien anat a collir bolets als boscos del Maresme. En un bosc de pins en el qual van collir uns quants rovellons, el nostre home va agafar també unes pinyes pinyoneres.
A l’arribar a casa seva, va fer un petit experiment. Va sembrar uns quants pinyons dins uns quants testos i els va anar regant dia sí i dia no. Al cap d’una setmana va comprovar que alguns pinyons s’havien obert i va seguir cuidant-los. Al cap d’un temps va sorgir un tronquet amb quatre fulles en forma de branquetes.
Avui, és aquest arbre del terrat… i quinze més al costat d’una masia d’Osona, on el nostre protagonista va trasplantar els altres pinyons.

Saragossa, oe, oe, oe!
Bona ciutat i bona gent, ara tenen tot un equipàs, dirigit per l’ex-barcelonista Víctor Muñoz.
Curiosament, després d’haver fet fora el Barça de la Copa del Rei, quina alegria els ha donat als culés amb la pallissa al Madrid!