Foto d’en Juli Carbó

Carme Ruscadella ha entrat a l’olimpo dels cuiners de les tres estrelles Michelin. Diumenge passat, Pau Arenós cuinava un reportatge del primer dia post-premi dins el Quadern del Diumenge d’El Periódico de Catalunya.
Jo gaudeixo amb la cuina d’autor, però em frena el seu cost. Per això, és probable que no arribi a asseure’m a la taula de la Ruscadella ni d’el Ferran Adrià…
Arenós destil·lava un saborós xup xup al servei de la xef de Sant Pol de Mar, i el fotògraf Juli Carbó retratava cadascun d’aquests moments.
I aquí és on volia arribar, a un d’aquests moments… el del dinar de l’equip, a la foto superior: què estan menjant la xef i el seu equip? Al fragment petit es veu millor: sembla un plat de patates amb butifarra, molt complet, això si!
En el fons, em conformo amb això: un bon plat de patates de l’hort del meu sogre… i una butifarra d’Osona.

Com altres diaris, El Periódico de Catalunya té els seus racons, petits amagatalls dins l’ampli camí de les notícies diàries on et pots trobar agradables sorpreses.
Un d’ells és El racó de…, una petita secció situada a la part de sota de la macro-secció de Gran Barcelona, on un personatge conegut parla del seu racó urbà favorit.
La secció la va començar en Jordi Subirana, el seu redactor habitual, però de vegades hi escriuen d’altres periodistes.
Ahir, diumenge, ho feia Catalina Gayà, jove co-autora d’un interessant llibre: Sense papers. Catorze històries personals, una selecció d’entrevistes realitzades per l’Isaac Fernández i ella mateixa.
Gayà escrivia sobre el racó favorit del director teatral Joan Oller, al carrer de Lleida i la Ciutat del Teatre.
De la seva ploma sortien frases com aquestes: “La ciutat té pujades justes, d’aquelles que en el moment precís que decideixes abandonar-les et proporcionen un espectacle que et dóna prou ànims per culminar-les. (…) S’acosta el desembre. L’aire entumeix les mans i posa vermells els nassos. La pujada és llarga. Les muntanyes esperen.”
És l’eterna pugna del periodisme per a convertir-se en literatura.

Gran, immens actor, Federico Luppi li confessava ahir a l’Ima Sanchis a La Vanguardia: “Sóc un protestón professional, visc permanentment cabrejat amb el món polític”.
Aquest home, que es confessa “estepari”, deia una frase lapidària contra els polítics del seu país, i de molts altres països: “Els poderosos i la majoria dels polítics roben a mansalva, menteixen com beduïns, estafen a mig món, fan fortunes malavida i mai tenen culpa. (…) El poder, des de que jo tinc records, ha convertit la sordesa en categoria política.”
Genial.

Fa cinc anys que van matar l’Ernest Lluch.
Cinc anys reclamant pau i diàleg, com van fer les filles d’en Lluch i un milió de persones més a les 48 hores de la seva mort.
Per què segueix sent tan difícil?

Que l’Església té altres veus, és un fet. Però que aquestes veus sorgeixin dels estaments oficials, és més estrany. El Comunicat del Consell Presbiteral del Bisbat de Girona de dimarts, publicada ahir i recollida avui per diversos mitjans de comunicació, és extraordinària, tenint en compte com és la actual cúpula episcopal espanyola.
És per tot això que he volgut incloure aquí la seva nota íntegra:
“L’Església ha de ser anunci de la Bona Notícia de l’Evangeli.
El que la COPE està sembrant als quatre cantons d’Espanya no és pas Bona Notícia: Desqualifica sistemàticament els polítics que considera contraris a les seves opinions, fins i tot insulta i injúria; de manera aferrissada denigra el Poble de Catalunya, les seves institucions, els seus governants.
Aquesta manera d’actuar ofèn els nostres sentiments més entranyables, fa perdre credibilitat a l’Església, escandalitza greument els fidels, desvetlla ressentiments i odis recíprocs.
Denunciem i protestem enèrgicament que una emissora que es presenta com a catòlica, abusi tan descaradament de la llibertat en que s’empara, contradient, amb el seu estil barroer i provocador, els principis i els ideals de l’Evangeli.
Urgim una clara actuació de la Conferència Episcopal Espanyola que posi fi a aquesta situació, que lamentablement fa massa temps que dura.”

Hi ha molt pocs dibuixants capaços d’encertar en la diana de l’actualitat amb només un esbós i unes paraules lapidàries. Un d’ells és l’Andrés Rábago, més conegut com Ops i El Roto.
Per a mostra, el seu dibuix d’aquest dimarts, 15, al diari El País.
Transcric el que diu el locutor de la imatge, per si no es pogués llegir: “A continuació resarem un Avemaria per les víctimes dels nostres programes”.
És, sense dubte, un dels humoristes gràfics més mordaç de la premsa escrita mundial.

Hi ha molts poetes, però poca poesia a la nostra societat… I dins els mitjans audiovisuals, escasseja encara més.
Una excepció és el programa L’Illa del Tresor, de Televisió de Catalunya.
Amb la parella formada per l’escriptor i periodista Joan Barril i el director de teatre Joan Ollé, davant de les càmeres, i el realitzador Josep M. Andrés, Aranya, darrere d’elles, aquest espai té, a més a més, un efectiu equip en el qual brilla el disseny gràfic d’en Pep Preses.
Fa unes setmanes, el jurat dels Premis Nacionals de Radiodifusió, Televisió, Internet i Telecomunicacions els va premiar amb el guardó televisiu, que recolliran aquest dimecres, dia 16.
Al seu veredicte el jurat deia: “Com poèticament ho descriuen els seus creadors, L’Illa del Tresor és “un oasi setmanal que cartografia la infantesa, posa veu a la memòria i música a l’oblit, confessa bons propòsits i origina dubtes”. El programa demostra fins a quin punt és possible treballar des de l’òptica de l’entreteniment televisiu sense renunciar a oferir un producte personal, imaginatiu i apte per a tota mena de públics.”
Si poden i volen, L’Illa del Tresor és una opció diferent per a fugir de la monotonia de les altres cadenes les nits dels diumenges (22.40 hores, Canal 33).

Interessants, molt interessants les reflexions que Danilo Martuccelli feia aquest dijous, a l’entrevista amb Lluís Amiguet a La Contra de La Vanguardia.
Nascut a Lima, però de nacionalitat francesa, és el cap d’investigació social del CNRS francès (Centre National de la Recherche Scientifique).
Només vull destacar alguna de les seves frases:
“No existeix una relació directa, mecànica i proporcional entre atur i immigració i les revoltes.”
“Quan l’ascensor social no funciona, i ara a França està molt clar que no funciona, la temptació és cremar-lo a veure si potser en posen un altre.”
“L’escola francesa pública gratuïta, que abans garantia ocupació i ascensió social abans dels 20, avui només serveix per a individualitzar el fracàs prematur.”
Contundent… com la pròpia protesta.

Dins l’ampli món de la premsa gratuïta –de vegades fosc i laberíntic– de tant en tant et trobes sorpreses.
L’altre dia, a una botiga de productes ecològics del meu barri, mentre esperava que la botiguera m’atengués, em vaig posar a fullegar una revista gratuïta, Ecoespai: era el número 19, tenia 32 pàgines i, segons la seva pròpia informació, tira 25.000 exemplars. No està gens malament.
El seu responsable és el també pintor Xavier Peris. No sé si viu de l’art, de la publicitat que genera la revista o d’ambdues coses, però em sembla molt raonable l’excusa que posa per a publicar-la: “Ecoespai va néixer amb la inquietud d’aportar informació i divulgar un estil de vida respectuós amb el medi ambient i que contribueixi a la millora de la qualitat de vida dels sers humans, i aquesta millora implica una àmplia difusió de la cultura ecològica en el més ampli sentit de la paraula.”
Els seus petits reportatges i consells són agradables i fàcils de llegir… i la publicitat del sector permet saber, fins i tot, on comprar un aparell per a fer pa a casa.

S’ha d’informar o no de la crema de cotxes a França o a Espanya? A Barcelona, hi ha uns centenars de vehicles incendiats a l’any. S’ha d’informar dels suïcidis? Cada any hi ha milers… i bastants al metre.
Els experts diuen que existeix un efecte de mimetisme i que és millor no publicar el dia a dia de, per exemple, els suïcidis. Crec que és raonable.
Des del meu punt de vista, la diferència amb la recent onada de destrucció a França està en les causes: informar d’això és absolutament necessari; indicar la xifra de quants cotxes s’han cremat, és menys important.