Instalació de Muntadas. Foto d’en Txerra Cirbián.
Fa un parell de dies citava en aquest diari la Bienal d’Art de Venècia, que aquesta vegada ha tingut com a comisàries a dues dones espanyoles, María de Corral i Rosa Martínez.
Sempre m’ha interessat l’art i, quan puc, m’apropo a veure les noves exposicions, sobretot les dels grans museus i no tant les de les sales comercials.
Per això, malgrat que Venècia té molts altres atractius, abans de viatjar ja em sentia en la obligació de visitar la Bienal.
No sé pas què esperava trobar-hi. Potser una selecció de tot lo bo i millor dins el camp de l’art actual, el més nou dels artistes del moment… Com passa amb moltes altres exposicions, hi ha coses que et sorprenen, d’altres que et deixen fred i algunes que et fan pensar que t’estan prenent el pèl.
Reconec que sóc un ignorant en moltes coses… No em costa admetre-ho, encara que en aquest món tan competitiu, el més ximple fa virgueries i el més llest es vesteix de posmodern i explica meravelles de coses que ni coneix ni entén.
Un dels camps en els que em sento més perdut és el de l’art actual. Ja no parlo de les diferents corrents i ismes pictòrics i escultòrics, la ja clàssica abstracció o l’hiperrealisme pròxim al còmic. Ara, el que més es duu és el vídeo i les gairebé omnipresents instal•lacions que omplen les sales dels museus d’art contemporani de tot el món.
Recordo, així de memòria, una sèrie de caixes de cartró sobre el fons de les quals es projectaven les imatges; unes pantalles amb mitja dotzena d’actors famosos que, sobre fons negre, repetien diverses frases, i un duel de peus d’un bailaor i una bailaora, que potser era la peça més divertida per a mi, encara que fos per proximitat cultural.
En realitat, el que més em sorprèn del fenòmen del videoart és la utilització del soport vídeo per a filmar unes pel·liculetes que, projectades a qualsevol festival de cinema i vídeo normal, moltes d’elles no passarien de la primera sel·lecció. El tema, la durada, la projecció contínua en bucle no poden ser els seus elements definitoris. Un altre problema és aconseguir que el visitant es quedi a veure tot el metratge: un quadre, una escultura, es pot veure en segons, si es volgués; una peça de vídeoart precisa de molts minuts… massa temps si no s’assoleix atrapar a l’espectador des del segon inicial.
