Txerrad@s: arxius

Articles del bloc, en català, des d'abril del 2005 fins l'agost del 2011

Txerrad@s: arxius - Articles del bloc, en català, des d'abril del 2005 fins l'agost del 2011

Maitena


Foto d’Urko Suaya.

Maitena Burundarena (Buenos Aires, 1962) és potser la dibuixant de còmic que millor sap retratar a la dona actual, les seves filies i fòbies, les seves alegries i neures, amb ironia, tendresa i bon humor.
No recordo quan la vaig descobrir… Crec que va ser el meu fill qui em va passar algun acudit seu enmig de grans riallades.
Els seus dibuixos per al diari El País l’han fet molt popular a Espanya, i els seus llibres Mujeres alterades i Superadas, són llegits per milers de dones –i també per moltíssims homes–, i s’han convertit en notables i merescuts èxits de vendes.
Ara, un llibre sobre la seva vida, en la sèrie Entrevistos d’Esther Tusquets per a la seva Editorial RqueR, ens descobreixen una personalitat amb un fascinant bagatge vital.
En aquest enllaç es pot llegir una interessant entrevista que li va fer la Julia López per a Euskonews amb unes belles fotos del també argentí Urko Suaya.
I dintre d’uns dies, la FNAC obrirà una exposició dels seus originals per al seu últim llibre, Curvas peligrosas 2, que ella mateixa presentarà a Barcelona el 15 de novembre i el 17 a Madrid.
No s’ho perdin… Segur que somriuran.

Iván Zulueta

arravatadament
[de arravatar-se]
adv Amb fúria
arravatament
[de arravatar-se]
m 1 Acció d’arravatar-se, alienament causat per la ira.
2 DR PEN Estat psicològic que produeix una ofuscació momentània de la intel·ligència i un aclaparament de la voluntat.
arravatar-se
[s. XIII; de ravata]
v pron Enfurir-se, irritar-se.

Totes aquestes definicions del Gran Diccionari de la Llengua Catalana no tenen, al meu parer, el mateix valor des de que un dia del 1979 o potser del 1980 vaig veure una pel·lícula titulada Arrabato. La signava un tal Iván Zulueta. És una de les pel·lícules que més m’ha impressionat en la meva vida.
Anys més tard, al 1989, vaig poder veure tota la seva filmografía al Festival de Cinema d’Alcalá d’Henares, els seus cartells, les seves fotos polaroid.
En una de les poques entrevistes que li han fet, fa tres anys, a El Correu, Ricardo Aldarondo deia d’ell:
“Són gairebé 20 anys, encara que a ell li semblin dos o tres, sense sortir a la llum pública. Sense fotos ni entrevistes, només deixant caure molt esporàdicament algun treball per a televisió, algun cartell o il·lustració. Gairebé 20 anys en els quals Arravatament (1979) s’ha convertit en pel·lícula mítica, i els seus treballs gràfics han marcat un estil vitalistavitalista i inimitable”.
Ara, aquesta mateixa tarda, el CCCB (Montalegre, 5. De 11.00 a 14.00 i de 16.00 a 20.00 hores. Gratuït) obre una exposició que titula Mentrestant… Iván Zulueta, en la qual poden veure’s una llarga sèrie de les seves polaroids, treballs en súper 8 i dos documentals.
Una bona oportunitat per a estudiar a aquest cineasta de culte.

Steve McCurry

En els últims anys s’ha produït una veritable revolució en el món de la fotografia. La imatge digital ens ha retornat el plaer de fer fotos. L’alt preu anterior del negatiu, revelat i positivat ha quedat reduït al preu d’un CD.
Però això no ens fa millors fotògrafs.
Em segueixen admirant homes com Steve McCurry, de qui es publicava un reportatge aquest cap de setmana, a El Dominical d’El Periódico, signat pel Daniel Entrialgo.
Si no els sona el nom de McCurry, només els comento que es va fer famós fa 20 anys gràcies a la foto d’aquesta nena afganesa, que va ser portada de la prestigiosa revista National Geographic (aquí, en espanyol).
D’això s’en ha parlat ja molt, però només vull posar l’accent aquí en la seva capacitat de captar l’essència d’aquells a qui retrata.
Una qualitat que no tenim els afeccionats que fem milers de fotos digitals amb l’esperança d’assolir una o dues que semblin professionals.
És la qualitat d’una mirada, la del fotògraf que sap mirar.

Haro

El periodista i escriptor Eduardo Haro Tecglen va morir ahir a Madrid. Tenia 81 anys.
Escrivia una columna diària en El País. Com periodista va treballar a molts llocs, però jo li recordo sobretot de Triunfo, en uns moments polítics en els quals aquesta revista era gairebé l’únic referent de llibertat dins una Espanya ofegada pel franquisme.
D’Haro, es poden dir moltes coses: roig, republicà, home íntegre, periodista de raça…
Avui hi ha molts retrats a la premsa, un fòrum en el propi El País, i articles com els que li dediquen els seus companys. Un d’ells, el de Juan Cruz, pot llegir-se també En Profunditat.
Físicament, li recordo amb certa semblança amb l’actor Al Lewis, l’entranyable avi de la televisiva Família Munster. Però Haro era gran en tots els sentits.
Al seu últim i pòstum article, parla de la nostra professió: “Un periodista no deu tenir més ni menys obligacions que una persona qualsevol: les laborals deuen estar regides pels acords del seu sindicat i els seus patrons, en aquest règim, i les de la possibilitat d’escriure no deuen tenir més límits que els del Codi: és a dir, el que pesa sobre qualsevol ciutadà. Com la llibertat de premsa no és un dret del periodista, sinó del ciutadà”. Del ciutadà!
El dibuixant Máximo resumeix els nostres sentiments a la seva vinyeta: com lectors, ens ha deixat sols, desolats.

(Dies més tard de penjar aquestes línies, molts articles segueixen recordant la figura d’Haro. Un d’ells, potser el més entranyable, és el que Miret Magdalena publica avui, divendres 28 d’octubre, al mateix diari El País, i que també reproduïm a En Profunditat).

Couso i Protsyuk

El jutge de l’Audiència Nacional Santiago Pedraz va dictar ahir una ordre internacional de cerca i captura contra els militars nord-americans responsables de l’atac a l’hotel Palestina de Bagdad el 8 d’abril de 2003, en el qual van morir José Couso, càmera de Telecinco, i Tares Protsyuk, periodista ucranià de l’agència Reuters. Els acusats són el sergent Thomas Gibson, artiller que va disparar el projectil que va impactar contra l’edifici, i dos dels seus superiors, el capità Philip Wolford, i el tinent coronel Philip de Camp.
Naturalment, és un brindis al sol, perquè EEUU no extradita mai els seus ciutadans, però també ho va ser l’ordre del jutge Baltasar Garzón contra l’Augusto Pinochet i Londres ho va tenir tancat a casa seva unes quantes setmanes. Amb aquests soldats pot passar també que un dia estiguin de vacances en la Costa del Sol i acabin entre reixes.
Bé, ja veurem. És un petit pas més cap a aquesta desitjable justícia universal que evitaria que dictadors com en Pinochet i assassins com aquests puguin quedar impunes.

Àrbitres

Es queixen els àrbitres de futbol que els afeccionats els maltracten, que jugadors i directius dels clubs critiquen les seves decisions…
És possible que tinguin raó.
Però, si hi ha càmeres de televisió a tots els camps, hi ha quarts àrbitres, hi ha petits receptors que permetrien revisar les jugades dubtoses… per quina raó s’obstinen en negar-se a utilitzar la tecnologia i evitar així caure en els errors que donen lloc a aquestes crítiques?

BoiCATejam

Com a mínim, BoiCATejam és original.
El seu creador es diu Emili Junsalba, “un català com qualsevol altre que contempla ple de curiositat el clima cada vegada més amistós cap a Catalunya, després de l’aprovació de l’estatut pel nostre parlament. Les tertúlies radiofòniques, elements com ara el senyor Rajoy i webs com stopnacionalismo.org no fan altre que llançar-nos floretes”.
A algú que se li hagi passat pel cap fer una pàgina web per a convertir-se en objecte del boicot de qualsevol anticatalaniste com cal , mereix més d’un article, com el que en Joan Escofet li va dedicar dijous a La Malla.
I al cap d’uns dies de funcionament, duen ja unes 3.000 persones que s’han apuntat a la seva llista per a ser boiCATejats.
Crec que m’apuntaré ara mateix… potser en la categoria de tenir amics bascos.

Un vell problema

Fa un parell de dies, en Xavier Trias, portaveu de Convergència i Unió a l’Ajuntament de Barcelona, apuntava –entre d’altres coses– la possibilitat d’arribar a sancionar d’alguna forma els clients de les prostitutes per a reduïr la seva presència als carrers i a algunes zones de la capital catalana.
És cert que cada vegada es veuen més prostitutes arreu… També són a alguns punts kilomètrics de les nostres carreteres… i això que sempre m’he preguntat com pot agradar a algú fer-ho a correcuita en mig d’una carretera o un camí, dins o fora del cotxe o el camió.
Però per a erradicar la prostitució, no seria millor donar feina a la gent?
Jo encara sóc dels que pensen que cap dona entra en aquest ofici per plaer…
Digueu-me ingenu.

Àngel Llàcer

Àngel Llàcer, el popular i simpàtic professor de l’acadèmia d’Operación Triunfo, acaba de muntar una obra de teatre, que va estrenar dimarts a la sala Villarroel de Barcelona: Tenim un problema, adaptació de Erogenous zones, d’en Frank Vickery, una típica comèdia d’embolics, però agredolça i àcida, estrenada per primera vegada al 1992 per l’anglesa Sherman Theatre Company .
La obra explica l’història de cinc personatges: l’Albert (Oriol Guinart), un gai que s’enamora del seu company de pis, en Marc (Joan Negrié); aquest, que encara que no té clares les seves tendències sexuals, manté una aventura amb l’Àlex (Mònica Rocafort), una dona casada infeliç; mentre el marit d’aquesta, en Quim (Aleix Albareda), té una relació amb una antiga companya d’universitat, l’Emma (Susanna Garachana).
Llàcer ha aconseguit donar ritme a la peça, ajudat per aquests cinc entusiastes actors, entre els quals brillen amb llum pròpia Guinart i Garachana i, en certa forma, Negrié. Els dos últims ja havien treballat amb Llàcer a l’obra Ja en tinc trenta, que va dirigir l’any passat al Teatre Condal.
Potser m’equivoqui, però dóna la sensació que Llàcer fa el mateix que alguns grans actors d’Hollywood: aprofitar-se de la popularitat (i el sou) d’un bon treball alimentós, com el d’OT, per a afermar-se en el més dur i difícil món del teatre.

Videoart a la Biennale


Instalació de Muntadas. Foto d’en Txerra Cirbián.

Fa un parell de dies citava en aquest diari la Bienal d’Art de Venècia, que aquesta vegada ha tingut com a comisàries a dues dones espanyoles, María de Corral i Rosa Martínez.
Sempre m’ha interessat l’art i, quan puc, m’apropo a veure les noves exposicions, sobretot les dels grans museus i no tant les de les sales comercials.
Per això, malgrat que Venècia té molts altres atractius, abans de viatjar ja em sentia en la obligació de visitar la Bienal.
No sé pas què esperava trobar-hi. Potser una selecció de tot lo bo i millor dins el camp de l’art actual, el més nou dels artistes del moment… Com passa amb moltes altres exposicions, hi ha coses que et sorprenen, d’altres que et deixen fred i algunes que et fan pensar que t’estan prenent el pèl.
Reconec que sóc un ignorant en moltes coses… No em costa admetre-ho, encara que en aquest món tan competitiu, el més ximple fa virgueries i el més llest es vesteix de posmodern i explica meravelles de coses que ni coneix ni entén.
Un dels camps en els que em sento més perdut és el de l’art actual. Ja no parlo de les diferents corrents i ismes pictòrics i escultòrics, la ja clàssica abstracció o l’hiperrealisme pròxim al còmic. Ara, el que més es duu és el vídeo i les gairebé omnipresents instal•lacions que omplen les sales dels museus d’art contemporani de tot el món.
Recordo, així de memòria, una sèrie de caixes de cartró sobre el fons de les quals es projectaven les imatges; unes pantalles amb mitja dotzena d’actors famosos que, sobre fons negre, repetien diverses frases, i un duel de peus d’un bailaor i una bailaora, que potser era la peça més divertida per a mi, encara que fos per proximitat cultural.
En realitat, el que més em sorprèn del fenòmen del videoart és la utilització del soport vídeo per a filmar unes pel·liculetes que, projectades a qualsevol festival de cinema i vídeo normal, moltes d’elles no passarien de la primera sel·lecció. El tema, la durada, la projecció contínua en bucle no poden ser els seus elements definitoris. Un altre problema és aconseguir que el visitant es quedi a veure tot el metratge: un quadre, una escultura, es pot veure en segons, si es volgués; una peça de vídeoart precisa de molts minuts… massa temps si no s’assoleix atrapar a l’espectador des del segon inicial.