El 30 de setembre de 1955, James Dean es va encastar amb el seu Porsche contra altre vehicle i va fer realitat la frase de “viure ràpid, morir jove i deixar un bonic cadàver”. Tenia 24 anys i només tres films al darrere, però una vegada mort, va néixer el mite.
Per a retre-li homenatge, la Filmoteca de Catalunya projecta a Barcelona, en tres dies seguits, les tres pel·lícules protagonitzades per l’actor: Rebel sense causa (1955), de Nicholas Ray; A l’est de l’Edén (1954), d’Elia Kazan; i Gegant (1956), de George Stevens, que –crec recordar– es va acabar després de la seva mort, ja que a l’actor li faltava rodar algun plànol.
Com és natural, per a qui no vagi al cinema –una llàstima, perquè molts fans només han vist aquestes pel·lícules a la televisió; demà mateix, TV-3 emet Gegant–, les tres han aparegut en un pack de tres DVD. Justament vaig passar ahir per la FNAC El Triange i ho vaig veure a les prestatgeries per uns 45 euros. Val la pena.

Quan es pronuncia el cognom Sacristán, en general la memòria gira cap al camp de la interpretació i pensa en el gran Pepe Sacristán, l’actor. Poca gent ho associa al filòsof Manuel Sacristán, un dels intel·lectuals més influents de l’esquerra catalana en els anys 70 i primers 80.
Nascut a Madrid, el 1925, i mort el 27 d’agost de 1985, a Barcelona, ciutat en la qual va viure tres dècades, aquest pensador va ser un comunista crític i atípic, “incòmode, amb una vena llibertària”, com deia el seu amic i alumne Paco Fernández Buey al diari El País, a inicis d’aquest mes de setembre. Va ser el seu un dels pocs articles sobre els 20 anys de la mort del més important teòric marxista espanyol de la segona part del segle XX.
Googlejant, es poden trobar alguns enllaços i textos interessants, com el que Pere de la Fuente, del Grup de Filosofia de Santa Coloma de Gramenet, realitzava fa 10 anys i en el qual posava en relleu, una vegada més, “l’injust silenci que sobre la vida i l’obra de Sacristán patíem els últims anys”.
Dintre d’un parell de mesos, del 23 al 25 de novembre, quan la universitat ja estigui a plen rendiment, es celebraran unes jornades d’homenatge. Potser llavors s’omplirà el buit en aquests mesos d’oblit… sobretot periodístic.

Sembla mentida, però ja fa set anys que el Google existeix!
I com sempre que hi ha un aniversari, hi posen un dibuixet.
Dit així, sense més, no significa molt, però quan un palabro com googlear s’ha incorporat al nostre lèxic internauta habitual com sinònim de buscar quelcom a internet, sí ho és.
Els seus responsables han explicat el retard en la seva celebració: el passat 7 de setembre, quan Google complia oficialment 7 anys, l’huracà Katrina arrasava el sud d’EEUU, sobretot Louisiana i Nova Orleans.
Esperem que el cercador, i també servidor de correu web (Gmail) i de missatgeria instantània (Google Talk), no se’ns converteixi en un gran germà o un msgates qualsevol.

Una parella d’amics a la treintena, amb un nen de dos anys, una amb treball fix i l’altre, autònom, estàn buscant pis, la odissea quotidiana.
Tenen la sort que el petit apartament on viuen, a un barri perifèric de Barcelona, el van poder comprar fa uns pocs anys, i així no parteixen des de zero, perquè si no és una aventura gairebé impossible.
En una de les seves recerques, m’expliquen, van veure una promoció d’una coneguda constructora, la Metro-3. Parlem de pisos de 1 i 2 dormitoris, amb saló, cuina i un bany. Ells buscaven quelcom una mica més gran, perquè… i si arriba un altre nen? Bé, doncs, 72,10 metres de superfície construïda, 63,90 de superfície útil, eren 83 milions de l’antigues pessetes!! I a aquesta quantitat s’ha de sumar un 7% d’IVA!
T’has d’hipotecar per a tota la vida i deixar part del deute als teus néts.

M’agrada l’agudesa i ironia d’Elvira Lindo, de vegades lindant amb cert humor absurd. Altres vegades, les menys, em sorprèn gratament amb dards d’acer més directes, com avui mateix a la contra d’El País.
Parla, a La percha, de desfilades i models, amb una frase inicial carregada de mala llet: “Volgués assistir a una desfilada de models però només aconsegueixo assistir a una desfilada de penjarobes”.
Entre d’altres coses, Lindo es pregunta, com ho faria el seu Manolito Gafotas, per què el món de la moda menysprea “el natural encant del cos femení, les seves corbes”.
I arriba, cap al final, al “cas” Kate Moss. La perversió moral d’aquest món al que “li agraden les dones d’imatge malaltissa, aparten a les vicioses i saben de sobres que moltes vegades una cosa i una altra van de la mà”.

Sobre el desastre de Nova Orleans s’ha dit quasi de tot. Però s’ha de reconèixer que la nota que acaba de fer pública la Federació Catalana d’ONG suposa un punt de vista crític a tenir molt en compte, sobretot per part d’un Govern que es diu d’esquerres.

Resumeixo aquí alguns paràgrafs del text de la nota.

“La FCONGD se solidaritza amb el sofriment de les víctimes, la procedència ètnica i social de les quals revela que es tracta de persones pobres i majoritàriament negres. Denunciem l’abandó de la població per part de les autoritats competents que deixa al descobert les nefastes conseqüències d’una estratègia (la liberal) basada en la retallada constant dels recursos públics i dels programes d’ajuda social bàsica que es materialitza en un increment progressiu de la pobresa (…)
Tot i que l’assistència a les víctimes és perfectament legítima, independentment del lloc on es produeixi una catàstrofe i de la procedència geogràfica de l’ajuda, sí que és necessari esclarir que aquests fons no poden sortir de l’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD). Estats Units ocupa el número 10 en l’índex de desenvolupament humà (…) la qual cosa no ens permet qualificar aquest país precisament d’empobrit i, per tant, receptor d’AOD.
Per tant, no és ètic que els governs donants i les seves institucions i organismes públics especialitzats (…) desviïn partides de l’AOD per atendre les necessitats de la població afectada per l’huracà. La imprevisió i la incapacitat mostrades pel Govern dels Estats Units per gestionar la crisi contrasten, tanmateix, amb el volum de les inversions que aquest mateix Govern destina a altres afers, com la guerra i l’ocupació a l’Iraq (….)
[Tot allò] dona suficients pistes per constatar que el desastre humanitari es podia haver evitat i que s’ha desencadenat de forma nefasta a conseqüència de la imprevisió i la mala gestió governamental.