Amb amics i companys de partit com en Juan Carlos Rodríguez Ibarra, Pasqual Maragall no necessita pas enemics.
Les seves declaracions, dient que el president de la Generalitat pertany a un grup de polítics capritxosos que “volen modificar el seu estatut per tenir més poder, sense que la ciutadania ho demani” no ajuden gaire.
L’escriptor Matthew Tree (Londres, 1958 ) és un cas atípic: anglès de naixença, va arribar a Catalunya fa 20 anys, escriu en català i és capaç d’oferir una visió ajustada i irònica de les misèries i grandeses del seu país d’adopció, sense que els seus escrits i opinions resultin cruels o embafadors.
Un parell d’exemples recents són el programa Passatgers, els dijous en TV-3, i la seva col·laboració en El Periódico de Catalunya, titulada Catalonia. Precisament en aquest diari, el dimecres 24 parlava de la nostra forma de cridar l’atenció a un cambrer perquè ens atengui, i la qual usen els anglesos en un pub (fragments del text En Profunditat).
És un retrat dels nostres costums esplèndida i divertida.
Fotos de la FVF i de Vicens Giménez per a El País.
Quan tens un personatge interessant davant, molt mal periodista has de ser perquè no et surti una bona entrevista.
Ahir, a El País, Miguel Mora i Jesús Ruiz Mantilla retrataven Vicki Sherpa a casa de la seva amiga Benedetta Tagliabue, l’arquitecta a qui havien entrevistat dies endarrere. Els dos reporters havien fet cas del consell de la vídua d’Enric Miralles: quan sortien del seu estudi, els havia parlat de la Vicki. “Duu 18 anys a Nepal com mestra. Les seves escoles eduquen a 500 nens de la casta més baixa: els intocables, els parias. Mereix un monument i, a més a més, un donatiu”.
Em va recordar molt un altre missioner català (en el fons no deixen de ser una versió humanista dels missioners més compromesos i generosos d’antany), Vicente Ferrer. Fa 10 anys, a l’octubre de 1995, li vaig fer una entrevista –que es pot llegir de forma íntegra En Profunditat, on també reprodueixo alguns paràgrafs de la de Vicki Sherpa–, quan començava a ser més conegut, encara que no tant com ara. Estava malalt i acabava de ser atès en un hospital de la part alta de Barcelona.
Recordo una pregunta en la qual li plantejava que la seva postura semblava “pròxima al socialisme o al comunisme”, i la frase de la seva resposta: “No. Ells s’aproximen a nosaltres. Els seus principis contenen tots aquests valors de germanor. Encara que si el cristianisme com el budisme, per amor, no han aconseguit germanar a la humanitat, el comunisme, per la força, tampoc. Per això, hem de tornar al primer.”
Ambdós personatges mouen a la reflexió.
De vegades, fas zapping i apareix una ombra del passat amb el rostre d’Ángel Cristo. El domador caigut li donava canya a la seva ex, Bárbara Rey, i aquesta, a la mateixa cadena (o era la següent en el dial? era el mateix dia o la setmana posterior?) treia totes les seves ungles i algunes alienes per a defensar-se del seu exdomador.
I de cop i volta, veus que l’espai Revival 25 del Canal 25, una televisió local de L’Hospitalet de Llobregat que ha tingut alguns problemes amb el Consell Audiovisual de Catalunya, passava anit un espot del que hi ha una part a internet (per exemple, a El Mundo): Bárbara Rey es dirigeix als espectadors per a parlar en nom d’Hisenda. A l’inici diu: “Ángel Cristo, el nostre fill i jo som una família feliç, i hem fet la nostra declaració de l’impost sobre la Renda”. I finalitza amb un “sempre diem la veritat”.
Ai! Què joves i ingenus érem!
Des de fa uns dies, els mitjans de comunicació occidentals, entre ells els espanyols, no paren d’informar sobre el desmantellament de les colònies jueves de Gaza.
El tema té la seva importància, això no ho dubta ningú, i sobretot pels palestins.
El que sorprèn és la forma que ens arriba la informació: aquesta abundància d’imatges dramàtiques dels colons obligats a abandonar les seves cases. Una abundància que acaba per empatxar.
A més a més, no sembla existir una anàlisi crítica d’aquestes imatges.
M’he capbussat en internet per a trobar alguna opinió diferent i original.
Una d’elles és la de Pascual Serrano, periodista valencià i un dels creadors del web informatiu Rebel·lió. Serrano i altres col·legues seus parlen de la desinformació a la qual estem sotmesos en aquest i molts altres temes. I posa un exemple que il·lustra amb la foto superior.
Cito directament el seu text: “De totes les fotografies ara difoses m’ha resultat peculiar una procedent de l’agència Efe, en la qual s’aprecia a un militar israelià subjectant per les aixelles a una dona que s’ha desmaiat i no se sosté. Amb les seves cames doblegades, els seus ulls tancats i la seva boca semiabierta en aparent estat de semiinconsciencia per “la seva tragèdia”, apareix el seu braç esquerre estès mentre subjecta sorprenent i perfectament el paquet de tabac i el telèfon mòbil.”
El text íntegre, igual que un altre que fa referència al doble “rasero” mediàtic tant de Gaza com de l’Índia, per exemple, són realment interessants. Com ho és el del blog de Umkahlil (la traducció del qual es pot llegir en Rebel·lió). I com sempre, una imatge val més que mil paraules: la del dibuix de Ferreras a la contraportada d’avui en El Periódico. Tota una declaració de principis.
Text i foto, En Profundidad
El diari El País dedica una secció estiuenca a comentar fotos d’en Joan Guerrero, amb el nom de La finestra de Guerrero.
Encara que no entenc massa la secció, perquè les imatges d’aquest fotògraf tenen suficient força per si mateixes, de vegades el comentari té gràcia, algú més que d’altres.
Un dels articulistes que han signat una reflexió sobre alguna foto és l’aguda i irònica Empar Moliner.
Havia esperat que ella digués alguna cosa sobre la seva relliscada… però veig que no…
A partir de la imatge que es veu sobre aquestes línies, Moliner parlava de nens… però d’on ha tret que els protagonistes de la foto siguin nens? Potser adolescent, però nens!!
Quin és el problema? Que la seva argumentació gira entorn d’aquests nens… i que li importa molt poc la foto de Guerrero en si mateixa.
La Xira va creant-se el seu propi lloc, la seva propia història. Tana queda en el record.
Fa uns dies, el 23 de juliol, es van complir 25 anys de la mort d’Alfons Carles Comín. Tenia llavors 46 anys.
Cristià i comunista, Comín va ser un home que va fer compatibles la creença religiosa i la militància política d’esquerres, quelcom que als anys del franquisme i la transició espanyola eren irreconciliables, almenys aparentment.
Qui escriu aquestes línies va conèixer Comín en un primitiu congrés de Cristians pel Socialisme. Allà va fer la foto aquest mateix reporter, aleshores jove i inexpert. Ara mateix sóc incapaç de fixar la data, encara que va ser pels volts del 1976; el lloc, un poble a prop de Madrid, no importa massa, perquè l’eix de la imatge, el centre de la reunió era ell.
Ara mateix, 25 anys després, el seu record i la seva obra segueixen presents gràcies a la Fundació que porta el seu nom. També segueixen presents entre nosaltres idees seves, com la teologia de l’alliberament, que practiquen homes bons, com ho va ser Comín.
Els nois i les noies del Discovery ja han aterrat.
Me n’alegro, encara que, sospitosament, gràcies al nyap de les llosetes, els índexs d’audiència gairebé han arribat als del primer vol a la Lluna.
Després de tenir a mig planeta en suspens i de veure com arreglen la Lego espacial, els astronautes lampistes ja són a casa.
Bé, no cal ser malpensats, però el màrqueting els funciona prou bé.
Com deia abans: han tingut en suspens a la meitat del planeta… a l’altra meitat, la que sobreviu com pot, el tema li importa un rave.
Foto de Reuters, publicada als principals diaris.
L’avi de la imatge ens podria fer somriure, si no fos perquè porta una arma. No importa el fet que més tard se sabés que era de foguejament. Ens recorda altres casos similars, d’èpoques passades, que alguns volen fer-les encara presents. No han canviat. Segueixen sent la “caverna”.